dimarts, 28 de maig de 2013

I avui , que menjaré ?



Cada dia el mateix atac de pànic al obrir la nevera i decidir que cal menjar !
Ull amb el sucre, aneu en compte amb la sal, malfieu-vos dels residus de pesticides, perill amb l’aspartam, prohibits els greixos, mengeu cinc fruites i verdures per dia…
Entre la paret de la gana que et tenalla l’estomac, i l’espasa de les informacions  sovint contradictòries, qui gosa avui en dia posar-se a taula amb la mateixa alegria de sempre ? Que es el que tenim exactament a dins del plat?
Sempre m’ha agradat  saber el que menjo, suposo que com qualsevol bon veí.
 Anar a comprar un tomàquet olorar-lo com un meló, en això del menjar cal guiar-se tant per les olors com per l’aspecte visual. Descobrir noves varietats, les negres de Crimea, la Cor de bou, vaja la perfecta sibarita !
Però vet aquí que resulta que la industria alimentaria es capaç de fabricar per hibridació tomàquets amb qualsevol aspecte, sabor, perfum o color : el tomàquet en grapa, amb una tija perfumada, però que no te absolutament cap gust, i que compres una i altra vegada, ja que sembla tot just arribada de l’hort, o el tomaquet-pressec amb una carn groga i dolça . Vaja , que si se t’acut qualsevol atac d’autenticitat,nomes cal demanar-ho i els fabricants trobaran el que busques en el fons dels seus tubs d’assaig! I al final, un cop al plat, sempre la mateixa decepció!
El perquè de tot plegat és que els bons i saborosos tomàquets de la nostra infància han desaparegut, i no perquè no fossin del gust del consumidor, sinó simplement per la seva fragilitat que no suporta ni els llargs trajectes ni la llarga conservació.
No hi cap risc de trobar en cap supermercat aquest tipus de verdures, i fruites. Ni tampoc al mercat del poble, on les tomates tenen la mateixa pinta llisa, i la mateixa manca de gust i de textura que les de la gran distribució. Sempre les mateixes, dures i imputrescibles que pots oblidar tranquil·lament, sense por a patir cap pèrdua, mes d’un mes al fons de la nevera. Sempre els mateixos llegums, tant estiu com hivern, depriment.
Si la ciència ha avançat tant doncs, perquè no ressuscitar-los? Si som capaços d’inventar –ho tot, com pot ser que a ningú se li ha acudit de buscar un producte bo,barat, saborós, bonic… En fi la carta al Pare Noel!
És curiós pel que toca a la industria alimentaria, que malgrat disposar de tots els mitjans per aconseguir bons productes,el que tendim es a uniformitzar l’alimentació … Quin avorriment!
O potser estem davant d’una conxorxa, d’una confusió planificada …
I la imatge? Quan vols donar sortida a un producte com a genuí, autèntic, no t’oblidis sobretot de fer menció a l’avia , a la tieta, èxit assegurat!
Sempre els missatges subliminals, associar la imatge, la vista, al sabor…
Però per ser just no es nomes culpa de la industria. I el consumidor?
El consumidor ho vol tot al moment mateix en que ho desitja, i ho vol perfecte, sense taques , apetitós malgrat no tingui gust al moment de tastar-ho. La mundialització a fet que el menjar de tot tipus sigui mes disponible arreu del mon (a condició de tenir-ne els mitjans per suposat), i del gust, ja en parlarem!
Malgrat tot semblaria ser que cada cop mengem millor. Els alliçonaments continus sobre les virtuts de les hortalisses, de la fruita, de la necessitat de moderació en els aliments que en excés provoquen malalties, tenen el seu efecte en general. D’altra part la técnica  ve a complementar la dietètica, amb mètodes de cocció mes sans , que alteren menys els  nutrients.
Aquesta però sembla una evolució més de caire elitista , que de caire general, ja que la majoria de la població en el nostre entorn, queda subjecta a l’influencia de la indústria alimentaria.
Anys de recerca agronòmica per això : coses que creixen fora de terra, fora de temporada, fora de qualsevol gust, que poden passar dies i dies en cambres fredes sense moure’s, que poden saltar d’un continent a l’altre, que s’allotgen en petites cases normalitzades, optimització d’espai, rendibilitat màxima.
En realitat , el tema de l’alimentació es una veritable paradoxa. Els productes bons , amb caràcter, son cada cop mes rars, mentre el menjar es cada cop més abundant. Això si, cada cop més abundant per nosaltres, però amb l’espasa de Damocles dels diferents escàndols alimentaris, que any si, any també, esquitxen  allò que se suposa hem de menjar amb delit. Mes i pitjor?
 I els 2000km de mitjana que recorre de mitjana un aliment per arribar al nostre plat?
 I les condicions laborals dels qui han treballat per produir-lo?
 I els pesticides?
L’alimentació a nivell mundial destapa les desigualtats, països amb excedents, contra països que pateixen gana. De la mateixa manera, la qualitat en l’alimentació pot considerar-se com un marcador social en els nostres països.
Gracies senyors de la industria agro-alimentaria!


Antonia escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-05-2013