dimarts, 28 de maig de 2013

I avui , que menjaré ?



Cada dia el mateix atac de pànic al obrir la nevera i decidir que cal menjar !
Ull amb el sucre, aneu en compte amb la sal, malfieu-vos dels residus de pesticides, perill amb l’aspartam, prohibits els greixos, mengeu cinc fruites i verdures per dia…
Entre la paret de la gana que et tenalla l’estomac, i l’espasa de les informacions  sovint contradictòries, qui gosa avui en dia posar-se a taula amb la mateixa alegria de sempre ? Que es el que tenim exactament a dins del plat?
Sempre m’ha agradat  saber el que menjo, suposo que com qualsevol bon veí.
 Anar a comprar un tomàquet olorar-lo com un meló, en això del menjar cal guiar-se tant per les olors com per l’aspecte visual. Descobrir noves varietats, les negres de Crimea, la Cor de bou, vaja la perfecta sibarita !
Però vet aquí que resulta que la industria alimentaria es capaç de fabricar per hibridació tomàquets amb qualsevol aspecte, sabor, perfum o color : el tomàquet en grapa, amb una tija perfumada, però que no te absolutament cap gust, i que compres una i altra vegada, ja que sembla tot just arribada de l’hort, o el tomaquet-pressec amb una carn groga i dolça . Vaja , que si se t’acut qualsevol atac d’autenticitat,nomes cal demanar-ho i els fabricants trobaran el que busques en el fons dels seus tubs d’assaig! I al final, un cop al plat, sempre la mateixa decepció!
El perquè de tot plegat és que els bons i saborosos tomàquets de la nostra infància han desaparegut, i no perquè no fossin del gust del consumidor, sinó simplement per la seva fragilitat que no suporta ni els llargs trajectes ni la llarga conservació.
No hi cap risc de trobar en cap supermercat aquest tipus de verdures, i fruites. Ni tampoc al mercat del poble, on les tomates tenen la mateixa pinta llisa, i la mateixa manca de gust i de textura que les de la gran distribució. Sempre les mateixes, dures i imputrescibles que pots oblidar tranquil·lament, sense por a patir cap pèrdua, mes d’un mes al fons de la nevera. Sempre els mateixos llegums, tant estiu com hivern, depriment.
Si la ciència ha avançat tant doncs, perquè no ressuscitar-los? Si som capaços d’inventar –ho tot, com pot ser que a ningú se li ha acudit de buscar un producte bo,barat, saborós, bonic… En fi la carta al Pare Noel!
És curiós pel que toca a la industria alimentaria, que malgrat disposar de tots els mitjans per aconseguir bons productes,el que tendim es a uniformitzar l’alimentació … Quin avorriment!
O potser estem davant d’una conxorxa, d’una confusió planificada …
I la imatge? Quan vols donar sortida a un producte com a genuí, autèntic, no t’oblidis sobretot de fer menció a l’avia , a la tieta, èxit assegurat!
Sempre els missatges subliminals, associar la imatge, la vista, al sabor…
Però per ser just no es nomes culpa de la industria. I el consumidor?
El consumidor ho vol tot al moment mateix en que ho desitja, i ho vol perfecte, sense taques , apetitós malgrat no tingui gust al moment de tastar-ho. La mundialització a fet que el menjar de tot tipus sigui mes disponible arreu del mon (a condició de tenir-ne els mitjans per suposat), i del gust, ja en parlarem!
Malgrat tot semblaria ser que cada cop mengem millor. Els alliçonaments continus sobre les virtuts de les hortalisses, de la fruita, de la necessitat de moderació en els aliments que en excés provoquen malalties, tenen el seu efecte en general. D’altra part la técnica  ve a complementar la dietètica, amb mètodes de cocció mes sans , que alteren menys els  nutrients.
Aquesta però sembla una evolució més de caire elitista , que de caire general, ja que la majoria de la població en el nostre entorn, queda subjecta a l’influencia de la indústria alimentaria.
Anys de recerca agronòmica per això : coses que creixen fora de terra, fora de temporada, fora de qualsevol gust, que poden passar dies i dies en cambres fredes sense moure’s, que poden saltar d’un continent a l’altre, que s’allotgen en petites cases normalitzades, optimització d’espai, rendibilitat màxima.
En realitat , el tema de l’alimentació es una veritable paradoxa. Els productes bons , amb caràcter, son cada cop mes rars, mentre el menjar es cada cop més abundant. Això si, cada cop més abundant per nosaltres, però amb l’espasa de Damocles dels diferents escàndols alimentaris, que any si, any també, esquitxen  allò que se suposa hem de menjar amb delit. Mes i pitjor?
 I els 2000km de mitjana que recorre de mitjana un aliment per arribar al nostre plat?
 I les condicions laborals dels qui han treballat per produir-lo?
 I els pesticides?
L’alimentació a nivell mundial destapa les desigualtats, països amb excedents, contra països que pateixen gana. De la mateixa manera, la qualitat en l’alimentació pot considerar-se com un marcador social en els nostres països.
Gracies senyors de la industria agro-alimentaria!


Antonia escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-05-2013

dimarts, 21 de maig de 2013

Emprenedors





Des que vam entrar  en aquesta crisi implacable sembla que la nostra societat es vagi clivellant en múltiples esquerdes que separen de manera ineluctable a rics i pobres, perdedors i guanyadors, quiets i emprenedors...

Emprenedors. Gran paraula que no sabem ben be com definir, però que sentim repetir fins la sacietat, i que se suposa hauria de ser el estatus al que tots hauríem d’aspirar, sota la pena de acabar del costat dels pobres, dels perdedors...El mon pertany als emprenedors!
Des de la meva ignorància, segur que trobaré algun bon amic per corregir-me, el emprenedor es aquell animal que no s’arronsa per la crisi, que és capaç de crear riquesa malgrat aquesta, innovador, creador, i tot un reguitzell de qualificatius en positiu.

Però vet aquí que m’omplo de dubtes.
Tenia entès que el creador de riquesa per antonomàsia, ho hauria de ser no nomes per ell mateix, sinó que a més, el seu èxit es tradueix en un be per la resta de societat, sigui creant llocs de treball , o beneficiant d’una manera o altra al conjunt del veïnat.

El que em deixa perplexa però son algunes iniciatives que si be poden suposar un benefici per alguns, em pregunto amb quins criteris es poden considerar riquesa per el be comú.

Veig a les noticies, que un empresari esta fent prosperar un negoci de benzineres low-cost, i que aquestes funcionen tant be. La clientela esta molt contenta ja que estalvien en els costos de carburants. El secret de tot plegat, son unes estructures mínimes, pràcticament sense personal. Els sortidors son automàtics, i la benzina es paga directament a la maquina sense necessitat de dependents. D’una part, no protestaré perquè algú li faci la guitza a les grans multinacionals del petroli, i el consumidor i troba el seu guany en pagar menys car el omplir el dipòsit de carburant. D’altra part, creació de llocs de treball igual a zero pràcticament...

Llegia que una societat proposa la possibilitat de llogar un guia discapacitat per evitar les llargues files d’espera a les atraccions de Disney World. Pot semblar tragico-comic, ja que la societat es defensa al·legant que donen treball a persones amb discapacitats, i malgrat el semblant d’amoralitat, complirien doncs amb una fi social.
Que bonica és America !!!
Així, sii aneu a Disney World de Florida tindreu doncs tres solucions possibles:
-Si teniu molts diners i formeu part del 1% dels privilegiats amb capacitat per pagar 2000$ per dia, podeu comprar un Pass VIP Disney, que us permetrà riure-us del comú dels mortals, que com a bens esperen en les llargues cues.
-Si no tenim tants diners, però  ens podem permetre cruspir-nos 1300$ per dia, podem llogar un discapacitat.
-Si no tenim gaires diners, però els suficients per poder anar a Disney World de Florida , un país on el 20% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, ens tocarà prendre paciència, fins a dues hores en alguns ginys.
Al final , tot gira al voltant dels diners no?

Ni anomeno els grans empresaris que ens ofereixen productes a baix preu, tacats de la sang dels treballadors esclavitzats en els seus països d’origen. Però ja ho sabeu que soc una mica de mala fe, si aquests tenen un bon fons, ja que destinen una part dels seus beneficis per pal·liar la fam , la pobresa, i de pas aconsegueixen beneficis fiscals... Com diria Mr Spock: “Highly Illogical…..”

Si aquesta crisi econòmica ha de ser una oportunitat com diuen els gurus, que ho sigui per fer taula rasa amb els vicis que ens han portat on som: diner fàcil, oportunisme..  Sortir-ne mes grans, mes savis. Retrobar els valors com la solidaritat, la generositat. No jutjar als altres pel que tenen sinó per el que són. Fugir de l’acumulació i optar per la repartició.
No es tracta de trobar solucions o respostes prêt à porter , del estil d’un manual d’auto-ajuda “com fer la revolució?” El que cal es fer una critica crua i exhaustiva de la nostra societat i el que cal realment combatre. Fer que la gent s’interrogui, que la critica s’escampi .

A veure si ens aclarim d’una vegada. De que es qüestió? De moralitat? O es fonamentalment una qüestió de diners??


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-05-2013

dimecres, 15 de maig de 2013

Talents




Tots els nens tenen talent i el malgastem implacablement. Tots els nens neixen artistes, el problema es seguir sent artistes mentre creixem.
La creativitat es tan important en l’educació com l’alfabetització i se li hauria de donar el mateix estatus.
Malhauradament, el segle 21 s’ha convertit en una cultura de copiar enganxar.  Mireu si no: pretenem sortir de la crisi fent exactament el mateix que ens va conduir a ella però amb menys recursos. De la mateixa manera pretenem que un nen amb un rendiment deficient a classe aprovi el curs fent exactament el mateix que el va portar a suspendre, però amb menys autoestima i sense els seus companys de classe, és a dir, repetint curs.
Això funcionava abans, quan els canvis es produïen a tant llarg termini que els aprenents podien descobrir gairebé tot del ofici dels seus Mestres, com els fills aprenien dels pares pel que fa a la vida i com els alumnes aprenien dels docents pel que fa als coneixements.
 Però ens agradi o no les coses ja no son així.
Les xifres del atur juvenil a Europa, amb el argument  que hi ha excés de titulats per un costat, i  per l’altra part, un dèficit de formació en aquelles habilitats que requereixen els nous llocs de treball, afegits a  la carència de creativitat, sigui quin sigui el sistema educatiu que ens posem a experimentar. Tot plegat ens porta a pensar   que el mon ha canviat,  però el sistema no.
El debat educatiu es el mateix que el debat econòmic, parlem de producció, de formació, de productivitat, de empleabilitat, es una discussió econòmica, lluny de la discussió que hauria de ser, sobre valors .
Potser caldria revisar aquella tant repetida pregunta, “Quin mon deixarem als nostres fills?”, per , “quins fills deixarem al nostre mon?”
 Estem creant una altra forma de crisi?
Caldria potser fer la diferencia entre  la professionalització dels adults que pugen, amb el que significa ser un ciutadà educat.
 La educació hauria d’afavorir  en una persona la emancipació i no la dependència. El gran programa de la UNESCO era l’alfabetització i la educació bàsica. Això ja esta desfasat. Amb l’educació bàsica t’assegures que els nens esdevinguin bons súbdits, no uns bons ciutadans.
 Per això es indispensable considerar la educació per tots al llarg de la vida. Hem d’estar sempre oberts a aprendre, i ho em d’afavorir en els joves, no surt tan car.
 El que surt car son les guerres. El que surt car, son el 4 mil milions de dollars al dia , que es gasta arreu del mon en armes. La educació per a tots es possible. El mon canviaria...
El futur dels països depèn de la qualitat de la seva educació.
Quan es va crear la societat de nacions , es pensava en els principis i en els valors democràtics, fins que varen arribar els grans productors d’armes  i van dir que res de res.
Al final de la segona guerra mundial es va voler anar mes enllà,  desprès de patir la desolació , l’holocaust, el genocidi, es va pensar en una nova manera de fer les coses,  en unes pautes de desenvolupament, d’ajuda , de solidaritat,al voltant de una paraula màgica: compartir.
Res , paper mullat al cap i a la fi.
La carta de les nacions unides comença dient: “Nosaltres els pobles”, també diu“ a partir d’ara construirem la pau”, i per que ? , per les generacions futures.
Una solidaritat intergeneracional  fantàstica, amb un fons educatiu ,una nova etapa que s’havia de presentar generosa amb nous valors ...
Bonic, molt bonic..
Tot plegat per trobar-nos a dia d’avui amb conflictes arreu, xenofobia creixent, desequilibris socials cada cop més marcats...

 La experiència es un tresor inexplorat. El mateix passa amb l’educació. Cada mestre es un pou d’experiències, d’errors i encerts.
Evolució es el que ens ensenya la natura, significa canviar algunes coses i conservar-n’hi d’altres. I això es el que cal fer , i no jugar amb el foc, mantenint sempre les mateixes formules d’ahir per als problemes d’avui.
Les formules d’avui ens les haurem d’inventar. El problema és que no semblem haver estat educats, per a crear, imaginar, somniar aquestes noves formules.
« Problemes sense precedents , necessiten solucions sense precedents” (AMIN MAALOUF)

Antonia Escoda
Per l’espai d’opnió del “Ningu és perfecte”  14-05-2013

dimarts, 7 de maig de 2013

Terapia de morros




Emprenyar-se , i demostrar que estats emprenyat, no deixa de suposar un esforç important, ja que implica treure’ns la careta i aguantar el retorn. Ens han educat en la cultura del no-conflicte, si mes no aquest es considera quelcom de negatiu.
 Potser que caldria revisar els clàssics, ja que ni el optimisme te perquè ser sempre positiu, ni el enfadar-se , sempre negatiu.
Llegia en algun lloc, que el “coaching” es l’art de orientar els altres amb glamour, i que la intel·ligència emocional es demostrar saber cabrejar-se amb els veïns, però això si,amb estil.
Sempre ens han repetit les mil i una raons assenyades i civilitzades per a no enfadar-se. Diuen que enfadar-se et fa sentir malament, et pot portar a dir o fer coses totalment estúpides sense adonar-te del risc d’autodestrucció que les acompanyen. Per això la gent s’esforça  per suprimir, redirigir o ocultar la seva ira. Tenim tendència a sentir el propi cabreig com a quelcom de irracional, i d’impresentable. Però no senyors i senyores, qualsevol cabreig per petit i ridícul que sembli te una missió , i pot ser utilitzat com a força positivadora.
Fem un petit exercici d’introspecció cadascun de nosaltres i probablement, retrobarem algun moment de cabreig , que ens va ajudar a millorar quelcom, a superar un mal tràngol, tant en la nostra vida professional, com personal.
 El valor de la ira, o els beneficis psicològics d’enfadar-se com una mona.
Cal tenir en compte doncs que la contrarietat pot ser un força motivadora, transformar la ira en energia positiva, de manera que estar enfurismat sigui un motor que ens propulsi endavant per aconseguir els nostres objectius davant dels problemes que puguin sorgir. Així doncs el cabreig constructiu pot fer que et sentís mes fort i amb poder per aconseguir el que vulguis.
Diuen que la gent emprenyada es mes optimista, encara que soni estrany els enfadats tenen mes coses en comú amb la gent feliç..
El cabreig pot beneficiar les relacions. La indignació es una reacció natural quan ens sentim tractats injustament pels demes, i suposa una via d’expressió d’aquest sentiment d’injustícia. Si aquesta expressió es fa de manera justificada i de manera constructiva, a la recerca de solucions, mes enllà de una simple venjança, pot arribar a fer-te guanyar simpaties, i comprensió.
El cabreig et dona una nova perspectiva sobre tu mateix. Et pot ajudar a conèixer-te millor. Si podem adonar-nos del motiu de l’emprenyada, i quan, pot ajudar-nos a millorar la nostra vida i a motivar el nostre propi canvi.
La indignació redueix la violència. Sovint associem el cabreig a els minuts que just precedeixen la violència física. No obstant seria mes aviat, una manera de minimitzar-la , en demostrar una senyal social significativa de la necessitat de resolució de una situació donada. Quan pressentim aquesta senyal, ens predisposem a actuar per a aplacar la part enfurismada. Imagineu un mon pla sense pujades de to, ni protestes , en el que la gent no tingues aquesta via escapatòria per demostrar la seva disconformitat amb una situació donada. Recorrerien directament a la violència sense preavís?
El cabreig com a estratègia de negociació, com a mètode legítim per aconseguir el que desitges.
En tot cas la clau per a un cabreig eficient rau en l’avaluació dels beneficis –riscos del mateix.
Tot sigui dit però , el cabreig es un luxe que no es pot permetre qualsevol, però a voltes podem i hem de exercir-lo amb convicció.

Que ja ho deia Miguel Hernandez: “ Como el toro, me crezco con el castigo”

I tu , amb qui t’enfadaràs avui?.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-05-2013

dimecres, 1 de maig de 2013

One for you, one for me..




Fa poc , el meu fill adolescent va i em solta:
“mare, jo no estic d’acord que els rics hagin de pagar mes que els pobres. Si tu treballes, perquè has de pagar per un que no fot res???”
Houston, Houston, tenim un problema! O varis….
Intentem fer el punt de manera urgent sobre la qüestió.  Tenim varies possibilitats:
1         1-   El meu fill es un visionari, veu clarament el que jo m’he negat sempre a veure
2         2- El meu fill es sord o tenim un problema important de mala comunicació intergeneracional
3         3-  Soc una educadora nefasta
4         4-      Potser hi ha una tendència general a simplificar-ho tot, i tot plegat aquest es el missatge que traspua de la desinformació, la rumorologia, la mala baba generalitzada.

Desprès del xoc inicial, et planteges un pla d’acció:
1-      Et fas el Hara Kiri... Uixxx , no que això deu ser molt dolorós!
2-      Li claves un clatellot , però vist com se les gasten els nens avui en dia, igual et trobes emmanillat i defensant-te de maltractaments davant del batlle de menors.
3-      Decideixes canviar-lo d’escola. Ummm... No se si es realment un problema de sistema escolar...
4-      Decideixes marxar del país... Be llavors encara n’ haurem de pagar més d’impostos, a menys que ens exiliem a Les Bahames. Goita , aquesta m’agrada...
5-      Potser que ens centrem una miqueta, i intentem ser didàctics...

Com que la cosa esta peluda, i el nen es tan capçot i tossut com la seva mare, haurem d’anar aclarint conceptes....
Pel que fa a rics i pobres, i treballadors i ociosos val a dir, que ni tots els rics treballen, ni tots els pobres viuen de la caritat. Ni tots els rics ho son per haver treballat molt, ni tots els pobres ho son per no haver fotut ni brot.
Pagar impostos? Fa mal, molt mal. Més quan ens havien assegurat reiteradament que això de no pagar impostos era la nostra especificitat, la nostra identitat...
A priori , no em semblava tant difícil d’entendre o d’explicar ...
-Perquè serveixen els impostos?
-Per poder finançar les despeses de l’Estat, no? 
-Ja!!! Per alimentar  la voraç maquina de l’ administració doncs!!!
Ja comences a patinar.... En el mon dels adolescents també corre la llegenda del funcionari que passa les hores llimant-se les ungles i jugant al solitari ....
-Be. L’Estat també és el que ens proporciona una educació igualitària, una sanitat de qualitat per a tots, ens protegeix, permet que es faci justícia, ens proveeix en equipaments esportius, infraestructures,etc ...
-Ja! No em facis riure... Ens han tret el Camp del Consell en benefici del futbol, i  hi ha escoles que seleccionen els alumnes, això son histories de la vora del foc! Que no em convences ...
Te raó. Sovint ens parem en la vessant finançadora de la fiscalitat, sense insistir en la importància de la faceta redistribuidora , la més important.
-Això es com anar amb un grup d’amics al restaurant. Pots optar per que cadascú es pagui el preu exacte del que ha consumit, o be dividir la factura  a parts iguals.
-Continua sense ser just: si jo he menjat pizza, i el company del costat un entrecot...
Vas perdent paciència... I fins aquí  arriba el teu intent de ser didàctic... Aquest exemple no serveix... Siguem contundents doncs!
Doncs si noi, el que te un Ferrari ha de pagar més impostos que el que circula amb mobilette. I això es fa per corregir les desigualtats tant degudes a l’herència com a les del treball. Hi ha impostos justos que solen ser directes i progressius, i impostos injustos que son indirectes i proporcionals.
Els impostos injustos, fan que tant si et beus una aigua mineral com una ampolla de xampany francès del mes car , paguis amb la mateixa proporció, i que et costi tan car omplir el dipòsit de la mobilette, com el del Ferrari.
Els impostos justos son els que permeten redistribuir els drets socials. Això significa que tots hem de ser tractats  de la mateixa manera pel que fa l’educació, a la malaltia, a la dependència.  Son els que fan que els fills del del Ferrari i del de la mobilettte, comparteixin aula, i que puguin accedir a les mateixes activitats extra-escolars. El del Ferrari i el de la mobilette, han de poder estar en habitacions del mateix hospital i ser atesos pels mateixos professionals. Quan es jubilin , han de poder compartir botifarra en la mateixa llar de jubilats. I si  esdevenen dependents en la vellesa , han de poder accedir a les mateixes ajudes.
La idea aquesta de contribuir en funció de les possibilitats de cadascú, no significa que cadascun es pagui el que es pot permetre, sinó ben al contrari repartir el pastis  com a bons amics.
-Saps mare que te de bo el Mac Donalds?
I ara per on em sortirà?
-Que cadascú encomana i paga el que vol. Després un cop a taula , si ens podem xoriçar alguna patata, pitjor pel que bada...
Ho veieu???? Res .... Que no anem be...
O aprenem a ser una mica més clars i didàctics per explicar les bondats de la redistribució, o ens replantegem la essència de la paraula solidaritat.

Que ja no paga la pena ni la camaraderia. A qui se li acut encomanar entrecot amb la que ens esta caient!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  30-04-2013