divendres, 26 d’abril de 2013

Ningú és perfecte, però hi han valents, i temorosos...





Bon dia de Sant Jordi a tots!
Aquest any toca passar Sant Jordi lluny de casa... Però no patiu. Soc lluny de casa però ... ,perseguint somnis!
En el camí per arribar, hem anat travessant paisatges preciosos. El Plateau de Millevaches. Porto tot el mati donant voltes al cervell, però no aconsegueixo recordar , quin es el llibre que he llegit recentment on parlaven d’aquest paratge. Res a fer. Fins aquí l’apunt literari... ;-)
El Plateau de Millevaches, és doncs una gran esplanada en alçada des de la qual es dominen les muntanyes de l’Auvergne, aquest país, on segons la cançó de Brassens, la gent és acollidora i ferma. Més lluny s’albiren les muntanyes nevades del Massif Central. Que no hi ha res a fer, una que s’escapa d’Andorra i acaba en un lloc de muntanya...
Tant fa, tot plegat s’ha llevat un dia magnífic per a perseguir somnis...
Val a dir , que em convenia sortir d’Andorra. Sortir d’aquesta mediocritat que ens envolta i en la que ens anem enfangant. Malauradament , no he aconseguit desconnectar-me del tot. Son les coses d’Internet, estàs lluny però no aconsegueixes tallar del tot el cordó umbilical que t’uneix al teu dia a dia.
L’escrit de la Noe... Valenta! Remoure episodis dolorosos en benefici d’una causa...
I d’altra banda la prudència covard de molts altres!
Una breu reflexió: no us heu adonat que existeix també una mena de sexisme pel que fa a la valentia?
La valentia en les dones, es considera de manera proporcional al grau de sofriment o d’abnegació, principalment en relació a la família o al fills, que son capaces de superar. En canvi en l’home, es relaciona la valentia, amb la bravura, la gosadia...
Però va, no us amoïnaré amb els meus anàlisis filosòfics de pa sucat amb oli, que avui estic perseguint somnis...
En una conversa amb el Gabi, fa poc, aquest em parlava de mandra. Mandra de defensar una i altra vegada postures que a ell li semblaven obvies, postures que cauen pel propi pes de la lògica. Vet aquí on és el problema doncs, que gent que te assumides coses, es veu superada per la mandra a l’hora de defensar-les.
Jo crec que deixar-se portar per la mandra suposa capitular, rendir-se, acceptar les coses tal com son, tot i ser conscients que cal canviar-les. Renunciar a millorar, conformar-se amb la mediocritat.
Confesso , que a mi també em fa molta mandra , provocar una discussió. Es aquella veueta interna que et diu que no et posis en camises de onze vares, que estàs mes bonica callada. Saps que en el mateix moment en que et plantis, es desfermarà una explosió de mal humor, una sèrie de polèmiques i d’estira i arronsa que destorbaran la calma tan laboriosament obtinguda.
Si tornem al valents de la pel·lícula, ets preguntes, qui son? Qui son els valents?
Els Valents, son aquells que s’exposen.
Els que s’exposen a la mirada dels altres, tot sabent que allò no els aportarà cap avantatge personal. Es el que tenen en general els valents, que allò que defensen, allò que sacsegen, va molt més enllà del benefici propi. I no, no tenen por d’agafar la vida per les solapes i mirar-la cara a cara..
I la resta?
La resta, viuen , jutjant , admirant, compadint , criticant... Necessiten dels valents per  poder ser. Poden estar molt d’acord amb els valents, fins i tot els hi poden donar suport. Beró, mai s’exposen.
El meu estimat Ricard, hem deia que el haver lluitat , reivindicat, treballat per a canviar la condició discriminatòria del col·lectiu homosexual, s’assemblava sovint a un sortir de l’armari constant. I es que lo mes còmode, es anar fent... La resta fa mandra.
Exposar-se contínuament, sortir de l’armari una i altra vegada..
El 5 d’abril de 1971, sortia al Nouvel Observateur, el manifest de les 343 Salopes, les 343 Bacones. 343 dones  a favor de la despenalització de l’avortament. Darrerament a França, desprès de sentencies polèmiques en casos de violació, s’han declarat víctimes de violació, dones del mon polític i de l’espectacle..
Homes i dones que s’exposen. Valents.
I la immensa massa de “voyeurs” que tenen el poder de fer que alguna cosa canviï.
S’ha d’acabar aquest constant sortir de l’armari, no podem permetre mes etiquetes de bacones, la constant exposició dels qui son víctimes d’actes i legislacions discriminatòries, maltractadores... Cal acabar amb el silenci culpable dels qui tenen en les seves mans la clau del canvi. Cal acabar amb la covardia.

Llegia que es pot diferenciar a la gent valenta dels covards per la manera que  es mengen un pastis de fruita. Els coratjosos comencen per rosegar les vores, en canvi els porucs i covards  comencen primer per la fruita i la crema. Oh infàmia! M’acabo d’adonar  que formo part de la segona categoria... Encara que ben pensat, soc dels que no deixo ni una molla, potser això em salva de la perfídia: al cap i la fi , la feina queda enllestida! 

Be , ja esta be per avui, que vaig a donar suport, a aquests adolescents, valents, que s’exposen , que es juguen en el físic i les aspiracions, entre esbufecs, perseguint el seu somni...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és perfecte” de Radio Valira 23-04-2013