dimarts, 9 d’abril de 2013

LA ETICA DEL COLIBRI




No suposa cap novetat que parlem a hores d’ara de crisi ecològica, de crisi econòmica  social i cultural. No esta de més però, de fer una petita aturada en el camí, donat que totes les coses quan s’allarguen una mica, no se sap com, s’acaben assimilant, ens hi acabem acostumant, sotmetent-nos-hi.
La cursa al creixement i als beneficis il·limitats, ha anat esgotant els recursos, alienant a les persones, afamant els pobles, destruint la biodiversitat. La interdependència de tot allò que es viu és irrevocable i això fa que ens trobem en un encreuament de camins.
 Si volem assegurar-nos de la pervivència i de l’espècie humana al nostre planeta, caldria fer un canvi en la nostra visió del mon i de la societat, un canvi conscienciós i profund.

Els Colibrís, era en un principi un corrent anomenat Moviment per la Terra i l’ Humanisme, i el seu nom ve de una llegenda ameríndia que contava en Pierre Rabhi:

“Un dia, diu la llegenda, hi va haver un incendi immens al bosc. Tots els animals terroritzats, observaven impotents el desastre. Només el petit colibrí feinejava, anant a buscar algunes gotes d’aigua en el seu petit bec, per tirar-les sobre el foc. Passat un moment, el tatú, l’armadillo, molest per aquesta agitació derisòria , li va dir: “Colibrí, ets boig o que? Amb aquestes quatre gotes no aconseguiràs apagar el foc!”. I el Colibrí li va respondre:”Prou que ho se, però jo col·laboro en la part que em pertoca”.

La moral de la historia no es altra que demostrar que tots els gestos per petits i irisoris que semblin son importants. Cal reconeixer la interdependència entre els homes  i el planeta. Formem part de un ecosistema viu, en el que els reptes  ecològics , socials , politics estan estretament lligats i no poden ser tractats separadament. Destruir la natura o perjudicar a essers humans, encara que sigui a l’altra banda del mon, significa perjudicar-nos a nosaltres mateixos.

El nostre model de societat basat en el creixement econòmic infinit, ens condueix directament al abisme. No es pot pretendre a un futur perdurable quan predominen els diners i la lògica econòmica sobre la natura i els essers humans, a més de la manca de respecte pels equilibris naturals, la educació en l’obediència, les estructures de dominació, el patriarcat, la competició, la violència... Hem de canviar el paradigma de societat.
La societat soc jo, i jo soc la societat, per tant serà el meu propi  canvi, el qui determinarà el canvi del mon.
No obstant, la complexitat extrema de les nostres societats, i la interrelació dels nostres destins ens obliga a reunir-nos, cooperar, col·laborar per a resoldre les crisis que travessem. Cap esser humà, cap classe social, cap cultura, cap poble pot pretendre conèixer ell sol les solucions, ni es pot dessolidaritzar d’aquests reptes comuns. La intel·ligència col·lectiva, la suma de totes les intel·ligències , multiplicada per un toc d’altruisme, d’humilitat, de generositat, pot convertir la diversitat i les diferencies en una força formidable , creativa i transformadora. Tenim necessitat els uns dels altres per assolir el canvi. Tot i que estem lligats per un destí comú,cada persona, cada cultura, cada territori ha de poder expressar-se i créixer en la seva diversitat. L’autonomia és una de les condicions essencials que ha de permetre a cada individu, cada col·lectiu humà, o cada territori, de preservar la seva integritat i la seva llibertat.
El model educatiu actual, basat en la educació en l’obediència, la diferència de valor atribuït a un infant en relació a un adult, a un home en relació a una dona, un sistema d’educació destinat a fer adults competitius i dominadors, es un dels factors principals del desordre de les nostres societats. La educació hauria de tenir per vocació , l’acompanyament dels nens per esdevenir adults lliures, feliços i responsables, ajudar-los a trobar el seu lloc en la societat, respectant les seves aspiracions i els seus talents, ensenyant-los a respectar la terra, a conèixer la natura, a cooperar amb els seus semblants.
Els Colibrís aposten per una governança novadora, un nou projecte de societat. Aquesta governança es basa en el funcionament en cercles en compte de piramidal. Les decisions es prenen  per consentiments, establint vincles a doble direcció entre els diferents cercles, i la celebració d’eleccions sense candidats. La idea fonamental és que cada persona impactada per una decisió del moviment pugui participar a la seva elaboració o la seva ratificació.
Un model en forma de margarida en compte de piràmide, amb la ferma intenció de fer emergir una forma de saviesa col·lectiva, que invita a cada membre a ser partícip i actor de les decisions, a ser plenament responsable.
Utòpic? Potser si.
Però donat la manca de solucions reals que ens donen els moviments politics clàssics, potser valdria la pena aturar-s’hi una mica no?

Antonia Escoda
per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  9-04-2013