dimarts, 16 d’abril de 2013

De frenopàtic....



Hem tingut un hivern realment dur. Molt dur, si tenim en compte unes condicions meteorològiques a les quals ja no estàvem acostumats…
Potser aquesta la explicació a aquesta estranya malaltia que esta patint una part de la població , però que afecta especialment als representants de la majoria de Govern i del Consell.
 No se francament , si es pot titllar de desdoblament de personalitat, o esquizofrènia, ja que es veu que les actuacions dels nostres electes es mesuren segons un doble raser, segons es moguin en l’àmbit privat, o en les seves funcions en la vida publica.
Curiós , molt curiós, aquesta capacitat de convertir-se en un personatge diferent… em fa pensar allò del Dr Jekyll i Mr Hide…
El cas és, que es veu que la seva personalitat política es contradiu amb les seves conviccions més intimes, ja que segons un gran nombre ha manifestat, estarien d’acord tant amb la despenalització de l’avortament en els tres supòsits plantejats per la proposta de llei del PS, i perquè no, en el matrimoni homosexual. En canvi la seva faceta de responsables politics , no els permetria posar en perill , una institució històrica com és el coprincipat..
Potser llavors del que patirien és de una mena de fòbia als canvis , que diu la wikipedia  que s’anomena  metatesiofòbia, o cainolofòbia que és la por a la novetat, també podria ser una mena de prosofòbia, que és la por al progrés, o be tropofòbia que seria la por al moviment o a fer canvis. 

O potser senzillament , manca de valentia…

O si de cas amnèsia. Amnèsia , per oblidar que qui els col·loca on son, són els ciutadans, i no cap esperit diví, i que tenen  la obligació de debatre si més no la voluntat del poble sobirà.

Jo crec al contrari que ens trobaríem doncs en un altre àmbit de fòbies, com seria la decidofòbia, que és la por a prendre decisions, o l’heresifòbia, que és la por als desafiaments.

I ara  a més de la Plataforma per la despenalització , s’afegeix una nova recollida de signatures, per la Legalització del matrimoni entre parelles del mateix sexe… Vatua l’olla!

Estem a dos dits d’entrar en una profunda bogeria!

El cas és , que les úniques declaracions llegides a la premsa del Copríncep Episcopal, deien , que els andorrans havien de saber el que li demanaven com a Copríncep-… Fet doncs! No se li demana i punt!

Te gracia  que al Copríncep no se li pugui demanar el mateix desdoblament de personalitat que s’imposen els nostres representants, entre l’home d’església i l’home d’estat.

En realitat son debats que perduren de fa temps. Tant de temps com te la constitució , ja que per tancar el procés conforme  als desitjos del copríncep episcopal , s’hi va posar el ara famós afegitó de la defensa de la vida en totes les seves fases.

Son debats manipulats  per ombres que van mes enllà de les simples lleis socials… I defugir-ne no es sà, ni és acceptable.

Enrere la enosifòbia,  la por a cometre un pecat capital, la mastigofòbia, la por a ser castigats, la por a les ombres que és la esquiofòbia, o la hadefòbia, la por al infern.

La paraula fòbia, prové del grec antic , i significa pànic, terror , por intensa a objectes o situacions concretes.

 Les persones que pateixen fòbies, tendeixen a evitar la situació fòbica, tot i reconèixer la por com a excessiva o irracional.

Per  afrontar les fòbies , sovint s’utilitzen teràpies d’exposició gradual al objecte de la fòbia, amb la finalitat de desensibilitzar les víctimes. No obstant aquestes teràpies funcionen sempre i quan el pacient estigui disposat a aguantar un cert nivell de malestar, i de fer un esforç continu sobre un període de temps.

Seria doncs una bona teràpia per afrontar aquestes fòbies dels  nostres dirigents, el recollir el guant que els hi ha llençat el grup parlamentari socialista. La ciutadania ens encarregarem de fer de testimonis de uns i altres.

No hem de patir d’ambulofòbia , la por a caminar, ni d’optofòbia, la por a obrir els ulls, per reclamar la normalització d’una situació certament anòmala .

Interessant, el mon de les fòbies…

T’acabes adonant que la nostra societat es un veritable frenopàtic…

Jo me n'he descobert una, de fòbia: la osmofòbia, que és el pànic a les olors… en particular l’olor de ranci.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-04-2013