divendres, 26 d’abril de 2013

Ningú és perfecte, però hi han valents, i temorosos...





Bon dia de Sant Jordi a tots!
Aquest any toca passar Sant Jordi lluny de casa... Però no patiu. Soc lluny de casa però ... ,perseguint somnis!
En el camí per arribar, hem anat travessant paisatges preciosos. El Plateau de Millevaches. Porto tot el mati donant voltes al cervell, però no aconsegueixo recordar , quin es el llibre que he llegit recentment on parlaven d’aquest paratge. Res a fer. Fins aquí l’apunt literari... ;-)
El Plateau de Millevaches, és doncs una gran esplanada en alçada des de la qual es dominen les muntanyes de l’Auvergne, aquest país, on segons la cançó de Brassens, la gent és acollidora i ferma. Més lluny s’albiren les muntanyes nevades del Massif Central. Que no hi ha res a fer, una que s’escapa d’Andorra i acaba en un lloc de muntanya...
Tant fa, tot plegat s’ha llevat un dia magnífic per a perseguir somnis...
Val a dir , que em convenia sortir d’Andorra. Sortir d’aquesta mediocritat que ens envolta i en la que ens anem enfangant. Malauradament , no he aconseguit desconnectar-me del tot. Son les coses d’Internet, estàs lluny però no aconsegueixes tallar del tot el cordó umbilical que t’uneix al teu dia a dia.
L’escrit de la Noe... Valenta! Remoure episodis dolorosos en benefici d’una causa...
I d’altra banda la prudència covard de molts altres!
Una breu reflexió: no us heu adonat que existeix també una mena de sexisme pel que fa a la valentia?
La valentia en les dones, es considera de manera proporcional al grau de sofriment o d’abnegació, principalment en relació a la família o al fills, que son capaces de superar. En canvi en l’home, es relaciona la valentia, amb la bravura, la gosadia...
Però va, no us amoïnaré amb els meus anàlisis filosòfics de pa sucat amb oli, que avui estic perseguint somnis...
En una conversa amb el Gabi, fa poc, aquest em parlava de mandra. Mandra de defensar una i altra vegada postures que a ell li semblaven obvies, postures que cauen pel propi pes de la lògica. Vet aquí on és el problema doncs, que gent que te assumides coses, es veu superada per la mandra a l’hora de defensar-les.
Jo crec que deixar-se portar per la mandra suposa capitular, rendir-se, acceptar les coses tal com son, tot i ser conscients que cal canviar-les. Renunciar a millorar, conformar-se amb la mediocritat.
Confesso , que a mi també em fa molta mandra , provocar una discussió. Es aquella veueta interna que et diu que no et posis en camises de onze vares, que estàs mes bonica callada. Saps que en el mateix moment en que et plantis, es desfermarà una explosió de mal humor, una sèrie de polèmiques i d’estira i arronsa que destorbaran la calma tan laboriosament obtinguda.
Si tornem al valents de la pel·lícula, ets preguntes, qui son? Qui son els valents?
Els Valents, son aquells que s’exposen.
Els que s’exposen a la mirada dels altres, tot sabent que allò no els aportarà cap avantatge personal. Es el que tenen en general els valents, que allò que defensen, allò que sacsegen, va molt més enllà del benefici propi. I no, no tenen por d’agafar la vida per les solapes i mirar-la cara a cara..
I la resta?
La resta, viuen , jutjant , admirant, compadint , criticant... Necessiten dels valents per  poder ser. Poden estar molt d’acord amb els valents, fins i tot els hi poden donar suport. Beró, mai s’exposen.
El meu estimat Ricard, hem deia que el haver lluitat , reivindicat, treballat per a canviar la condició discriminatòria del col·lectiu homosexual, s’assemblava sovint a un sortir de l’armari constant. I es que lo mes còmode, es anar fent... La resta fa mandra.
Exposar-se contínuament, sortir de l’armari una i altra vegada..
El 5 d’abril de 1971, sortia al Nouvel Observateur, el manifest de les 343 Salopes, les 343 Bacones. 343 dones  a favor de la despenalització de l’avortament. Darrerament a França, desprès de sentencies polèmiques en casos de violació, s’han declarat víctimes de violació, dones del mon polític i de l’espectacle..
Homes i dones que s’exposen. Valents.
I la immensa massa de “voyeurs” que tenen el poder de fer que alguna cosa canviï.
S’ha d’acabar aquest constant sortir de l’armari, no podem permetre mes etiquetes de bacones, la constant exposició dels qui son víctimes d’actes i legislacions discriminatòries, maltractadores... Cal acabar amb el silenci culpable dels qui tenen en les seves mans la clau del canvi. Cal acabar amb la covardia.

Llegia que es pot diferenciar a la gent valenta dels covards per la manera que  es mengen un pastis de fruita. Els coratjosos comencen per rosegar les vores, en canvi els porucs i covards  comencen primer per la fruita i la crema. Oh infàmia! M’acabo d’adonar  que formo part de la segona categoria... Encara que ben pensat, soc dels que no deixo ni una molla, potser això em salva de la perfídia: al cap i la fi , la feina queda enllestida! 

Be , ja esta be per avui, que vaig a donar suport, a aquests adolescents, valents, que s’exposen , que es juguen en el físic i les aspiracions, entre esbufecs, perseguint el seu somni...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és perfecte” de Radio Valira 23-04-2013

dimarts, 16 d’abril de 2013

De frenopàtic....



Hem tingut un hivern realment dur. Molt dur, si tenim en compte unes condicions meteorològiques a les quals ja no estàvem acostumats…
Potser aquesta la explicació a aquesta estranya malaltia que esta patint una part de la població , però que afecta especialment als representants de la majoria de Govern i del Consell.
 No se francament , si es pot titllar de desdoblament de personalitat, o esquizofrènia, ja que es veu que les actuacions dels nostres electes es mesuren segons un doble raser, segons es moguin en l’àmbit privat, o en les seves funcions en la vida publica.
Curiós , molt curiós, aquesta capacitat de convertir-se en un personatge diferent… em fa pensar allò del Dr Jekyll i Mr Hide…
El cas és, que es veu que la seva personalitat política es contradiu amb les seves conviccions més intimes, ja que segons un gran nombre ha manifestat, estarien d’acord tant amb la despenalització de l’avortament en els tres supòsits plantejats per la proposta de llei del PS, i perquè no, en el matrimoni homosexual. En canvi la seva faceta de responsables politics , no els permetria posar en perill , una institució històrica com és el coprincipat..
Potser llavors del que patirien és de una mena de fòbia als canvis , que diu la wikipedia  que s’anomena  metatesiofòbia, o cainolofòbia que és la por a la novetat, també podria ser una mena de prosofòbia, que és la por al progrés, o be tropofòbia que seria la por al moviment o a fer canvis. 

O potser senzillament , manca de valentia…

O si de cas amnèsia. Amnèsia , per oblidar que qui els col·loca on son, són els ciutadans, i no cap esperit diví, i que tenen  la obligació de debatre si més no la voluntat del poble sobirà.

Jo crec al contrari que ens trobaríem doncs en un altre àmbit de fòbies, com seria la decidofòbia, que és la por a prendre decisions, o l’heresifòbia, que és la por als desafiaments.

I ara  a més de la Plataforma per la despenalització , s’afegeix una nova recollida de signatures, per la Legalització del matrimoni entre parelles del mateix sexe… Vatua l’olla!

Estem a dos dits d’entrar en una profunda bogeria!

El cas és , que les úniques declaracions llegides a la premsa del Copríncep Episcopal, deien , que els andorrans havien de saber el que li demanaven com a Copríncep-… Fet doncs! No se li demana i punt!

Te gracia  que al Copríncep no se li pugui demanar el mateix desdoblament de personalitat que s’imposen els nostres representants, entre l’home d’església i l’home d’estat.

En realitat son debats que perduren de fa temps. Tant de temps com te la constitució , ja que per tancar el procés conforme  als desitjos del copríncep episcopal , s’hi va posar el ara famós afegitó de la defensa de la vida en totes les seves fases.

Son debats manipulats  per ombres que van mes enllà de les simples lleis socials… I defugir-ne no es sà, ni és acceptable.

Enrere la enosifòbia,  la por a cometre un pecat capital, la mastigofòbia, la por a ser castigats, la por a les ombres que és la esquiofòbia, o la hadefòbia, la por al infern.

La paraula fòbia, prové del grec antic , i significa pànic, terror , por intensa a objectes o situacions concretes.

 Les persones que pateixen fòbies, tendeixen a evitar la situació fòbica, tot i reconèixer la por com a excessiva o irracional.

Per  afrontar les fòbies , sovint s’utilitzen teràpies d’exposició gradual al objecte de la fòbia, amb la finalitat de desensibilitzar les víctimes. No obstant aquestes teràpies funcionen sempre i quan el pacient estigui disposat a aguantar un cert nivell de malestar, i de fer un esforç continu sobre un període de temps.

Seria doncs una bona teràpia per afrontar aquestes fòbies dels  nostres dirigents, el recollir el guant que els hi ha llençat el grup parlamentari socialista. La ciutadania ens encarregarem de fer de testimonis de uns i altres.

No hem de patir d’ambulofòbia , la por a caminar, ni d’optofòbia, la por a obrir els ulls, per reclamar la normalització d’una situació certament anòmala .

Interessant, el mon de les fòbies…

T’acabes adonant que la nostra societat es un veritable frenopàtic…

Jo me n'he descobert una, de fòbia: la osmofòbia, que és el pànic a les olors… en particular l’olor de ranci.


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-04-2013

dimarts, 9 d’abril de 2013

LA ETICA DEL COLIBRI




No suposa cap novetat que parlem a hores d’ara de crisi ecològica, de crisi econòmica  social i cultural. No esta de més però, de fer una petita aturada en el camí, donat que totes les coses quan s’allarguen una mica, no se sap com, s’acaben assimilant, ens hi acabem acostumant, sotmetent-nos-hi.
La cursa al creixement i als beneficis il·limitats, ha anat esgotant els recursos, alienant a les persones, afamant els pobles, destruint la biodiversitat. La interdependència de tot allò que es viu és irrevocable i això fa que ens trobem en un encreuament de camins.
 Si volem assegurar-nos de la pervivència i de l’espècie humana al nostre planeta, caldria fer un canvi en la nostra visió del mon i de la societat, un canvi conscienciós i profund.

Els Colibrís, era en un principi un corrent anomenat Moviment per la Terra i l’ Humanisme, i el seu nom ve de una llegenda ameríndia que contava en Pierre Rabhi:

“Un dia, diu la llegenda, hi va haver un incendi immens al bosc. Tots els animals terroritzats, observaven impotents el desastre. Només el petit colibrí feinejava, anant a buscar algunes gotes d’aigua en el seu petit bec, per tirar-les sobre el foc. Passat un moment, el tatú, l’armadillo, molest per aquesta agitació derisòria , li va dir: “Colibrí, ets boig o que? Amb aquestes quatre gotes no aconseguiràs apagar el foc!”. I el Colibrí li va respondre:”Prou que ho se, però jo col·laboro en la part que em pertoca”.

La moral de la historia no es altra que demostrar que tots els gestos per petits i irisoris que semblin son importants. Cal reconeixer la interdependència entre els homes  i el planeta. Formem part de un ecosistema viu, en el que els reptes  ecològics , socials , politics estan estretament lligats i no poden ser tractats separadament. Destruir la natura o perjudicar a essers humans, encara que sigui a l’altra banda del mon, significa perjudicar-nos a nosaltres mateixos.

El nostre model de societat basat en el creixement econòmic infinit, ens condueix directament al abisme. No es pot pretendre a un futur perdurable quan predominen els diners i la lògica econòmica sobre la natura i els essers humans, a més de la manca de respecte pels equilibris naturals, la educació en l’obediència, les estructures de dominació, el patriarcat, la competició, la violència... Hem de canviar el paradigma de societat.
La societat soc jo, i jo soc la societat, per tant serà el meu propi  canvi, el qui determinarà el canvi del mon.
No obstant, la complexitat extrema de les nostres societats, i la interrelació dels nostres destins ens obliga a reunir-nos, cooperar, col·laborar per a resoldre les crisis que travessem. Cap esser humà, cap classe social, cap cultura, cap poble pot pretendre conèixer ell sol les solucions, ni es pot dessolidaritzar d’aquests reptes comuns. La intel·ligència col·lectiva, la suma de totes les intel·ligències , multiplicada per un toc d’altruisme, d’humilitat, de generositat, pot convertir la diversitat i les diferencies en una força formidable , creativa i transformadora. Tenim necessitat els uns dels altres per assolir el canvi. Tot i que estem lligats per un destí comú,cada persona, cada cultura, cada territori ha de poder expressar-se i créixer en la seva diversitat. L’autonomia és una de les condicions essencials que ha de permetre a cada individu, cada col·lectiu humà, o cada territori, de preservar la seva integritat i la seva llibertat.
El model educatiu actual, basat en la educació en l’obediència, la diferència de valor atribuït a un infant en relació a un adult, a un home en relació a una dona, un sistema d’educació destinat a fer adults competitius i dominadors, es un dels factors principals del desordre de les nostres societats. La educació hauria de tenir per vocació , l’acompanyament dels nens per esdevenir adults lliures, feliços i responsables, ajudar-los a trobar el seu lloc en la societat, respectant les seves aspiracions i els seus talents, ensenyant-los a respectar la terra, a conèixer la natura, a cooperar amb els seus semblants.
Els Colibrís aposten per una governança novadora, un nou projecte de societat. Aquesta governança es basa en el funcionament en cercles en compte de piramidal. Les decisions es prenen  per consentiments, establint vincles a doble direcció entre els diferents cercles, i la celebració d’eleccions sense candidats. La idea fonamental és que cada persona impactada per una decisió del moviment pugui participar a la seva elaboració o la seva ratificació.
Un model en forma de margarida en compte de piràmide, amb la ferma intenció de fer emergir una forma de saviesa col·lectiva, que invita a cada membre a ser partícip i actor de les decisions, a ser plenament responsable.
Utòpic? Potser si.
Però donat la manca de solucions reals que ens donen els moviments politics clàssics, potser valdria la pena aturar-s’hi una mica no?

Antonia Escoda
per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  9-04-2013

dimarts, 2 d’abril de 2013

Nacions Unides?






Avui , tenim visita important al nostre petit país. El Secretari General de les Nacions Unides , el senyor Ban Ki-Moon, passarà unes hores per Andorra, el temps just de prendre contacte amb les nostres institucions.
Tot s’ha de dir, s’hi entretindrà més que no ho va fer el que va ser Copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy...
Ahir el senyor Ban Ki-Moon es trobava de visita a San Marino, coincidint amb la investidura dels dos Cap d’Estat, o Capitans-Regents, de la República. El secretari de les Nacions Unides, va felicitar  la república més antiga del mon , pel seu sistema democràtic. Un dia m’ho hauré de mirar com s’ho fan a San marino, elegir els Cap d’Estat cada sis mesos... Quina pressió!
“la lliçó principal és que cada país hauria d’adoptar el model democràtic que li convingui, mentre aquest permeti una participació veritable de tots els ciutadans”. Va dir el Sr Ban Ki-Moon.
Tinc curiositat per sentir el que en dirà dels Cap d’Estat Andorrans, quan sàpiga que no els triem els ciutadans d’Andorra...
L’Organització de les Nacions Unides , és una organització intergovernamental mundial, que es va crear desprès de la segona guerra mundial, amb la finalitat de mantenir la pau. El 24 d’Octubre de 1945 , l’ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides, per part dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat, i la majoria  dels altres 46 membres .
 Les relacions internacionals han estat en un procés de construcció permanent, i encara que el mon conforma avui un sistema social i polític en interacció permanent, no hi ha un marc de referència institucional global per a la societat internacional.
Amb la pau de Westfalia, al 1648, es va establir el principi d’igualtat sobirana dels Estats. El Congrés de Viena, del 1815, va establir el principi de jerarquia de les grans potencies. A les conferencies de La Haia, el 1899, i 1907, es va establir la universalitat del dret internacional, i la Societat de nacions, al 1919, el valor suprem de la pau. Finalment amb la creació de les Nacions Unides al 1945, es va prohibir de manera general l’amenaça o l’ús de la força armada, i es va donar prioritat al respecte de la dignitat humana i la lliure determinació dels pobles.
Tot plegat una convivència de valors contradictoris, d’igual valor jurídic, que dificulta l’aplicació real de tots aquests.
Si la finalitat de les Nacions Unides era de mantenir la pau, i promoure la cooperació econòmica , cultural, social i humanitària; Si la finalitat era de garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat, i d’autodeterminació; Si havia de vetllar pel respecte dels drets humans; Com pot ser que tot plegat es basés en la supremacia de unes grans potencies?
Si les grans potencies de cada moment històric han tingut un paper preponderant en la fixació de les regles del joc, com es pot parlar de igualtat sobirana, o de principis d’autodeterminació?
Actualment 193 estats del mon , inclosa Andorra , conformen les Nacions Unides, a més de tres observadors  permanents, el Vaticà (goita tu!), l’Orde Sobirana i Militar de Malta (bufa!), i l’Estat de Palestina (que no parlàvem d’autodeterminació?)
La imposició de un ordre internacional al marge del consens universal, l’abús exagerat de posició de les grans potencies a favor dels propis interessos, fan que existeixi un desequilibri cert quan parlem de relacions internacionals. A tot això afegir-hi el poder d’altres organismes transnacionals, com poden ser les multinacionals, les màfies econòmiques i terroristes, la carrera armamentística, el tràfic internacional de persones, de drogues....
Les relacions entre estats , com les relacions humanes son de caràcter cíclic. Si bé desprès de cada xoc bèl·lic, ens omplim de bones intencions, amb això no n’hi ha prou. Les ferides de una guerra no es curen amb una de nova... Estaria bé no oblidar-ho.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-04-2013