dimarts, 5 de març de 2013

Creixer.




Fa uns dies vaig rebre un missatge al telèfon, en el que m’avisaven : el passaport numero tal es caduca el proper mes de març.
Com que soc una mare disciplinada, em presento a tràmits amb una foto i el passaport del nen:
“-Voldria renovar el passaport del meu fill.
-Quina edat té?
-Disset anys.
-Doncs a de venir ell.”
Et quedes amb cara de boba , i insisteixes:
“-Ell sol?
-Si senyora. Encara que si vostè el vol acompanyar…”
Aquí et queda cara d’estúpida. Cara de senyora de mitjana edat que cau de la figuera perquè s’adona que esta passant alguna cosa que s’escapa del seu control.
Malgrat tot , t’aferres al moment i hi tornes:
“-Perdoni , però és que és menor…”
La mirada que et llença la noia és entre irritada i compassiva…
Tu, per sortir amb una unça de dignitat de la situació , et refàs i demanes amb tota la seguretat de la que ets capaç tots els documents que ha de portar i marxes  tot pensant: “Terra traga’m”.
Confesso , que no es el primer cop  que em trobo davant l’evidencia que les coses estan canviant. Que el teu nen ja no et necessita per a tot, que s’ha fet gran , vaja.
 I tu també de pas...
De fet, el primer xoc va arribar la  primera vegada que, amb el flamant permís de conduir Jove a la butxaca, vas seure al lloc del copilot al cotxe, i ben agarrada al seient et vas posar a les  mans del teu fill. Però , encara hi havies de ser...
Es llei de vida diuen... De fet quan hi penses, tu, a la seva edat , et delies per demostrar la teva independència...
Malgrat tot costa d’admetre.
Més quan veus que encara no saben el que volen fer , ni cap a on volen anar... Es cert que no tenen ni idea del que és la vida. I de fet , no tenen perquè saber-ho, se suposa que tenen tot el camí per davant per a descobrir-ho.
El que passa, és que es troben precisament en l’edat en que els demanen de triar, de emprendre una o altra direcció.

També recordo , fa una eternitat, quan em va tocar triar a mi...
Encara que fet i fotut, diria que ho teníem més fàcil. Bomber, policia, advocat,metge , mestre o farmacèutic. Més o menys per aquí anaven els tirs. En funció de les teves preferències et decantaves per una matèria o altra, encara que molts vam tenir que rebaixar expectatives. Lo millor era que encara que et quedessis pel camí, de treball i d’oportunitats tampoc no ens en van faltar. Una generació privilegiada...
Val també , n’hi havien que empesos pels pares o per les circumstancies, van tenir que posar-se a treballar o estudiar alguna cosa que no els hi agradava. Recordo algun amic que plorava damunt dels llibres, tot i que va acabar traient-se  la carrera triada pels pares, encara que uns anys més tard va acabar dedicant-se al que realment li agradava, que era dibuixar...
Insatisfaccions reconduïdes perquè també ens ho va permetre la situació...

Ara que vols explicar-los als nens, que vols aconsellar-los?
Els pares pensem més  en les oportunitats del mon laboral, i es el nostre deure d’orientar-los i donar-los suport. També es cert , que el que abans es veia com una sortida amb futur , ara pot resultar ser un carreró sense sortida. Fa anys hi havia treball a carretades  a la construcció, i ara es un sector en descomposició.
També es dona la circumstancia, que tenim un entorn molt limitat, Andorra es el que es i sovint quan parles de perspectives de futur , es quan se’t posa aquella cara de poker, de no saber per on tirar...
El cas es que quan van néixer , no ens van donar cap tipus de manual d’ús.
Potser del que és tracta és de despertar-los la curiositat, d’ensenyar-los que el mon no s’acaba al cim de les muntanyes que ens envolten.
Despertar-los la capacitat de somniar.
Potser que fracassin si segueixen el camí somniat. Però en tot cas , serà el seu propi fracàs i  el valoraran , tant com les experiències positives. I probablement també els consells rebuts...
Lo lamentable seria  que fracassessin en un camí en que els han empès els pares. Al llarg de la vida , ja acumulem suficients errors propis com per a sumar a més els errors deguts a imposicions i bones voluntats alienes.

Fuuuu!!!

Que dur és, i que bonic, descobrir que son personetes autònomes, que han de prendre les seves pròpies decisions, que han de equivocar-se , caure, aixecar-se, reeixir...

Que siguin molt feliços!!


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 5 de Març del 2013