dimarts, 26 de març de 2013

I Deu creà la dona....





Arribar a casa, i obrir la nevera preguntant-te , per enèsima vegada, : que soparem avui?
Sents la porta de casa que s’obre, i de sobte:
“Carinyooooo!!! Mira que t’he trobat!”
Penses: mira que bé! Segur que m’ha trobat la darrera novel·la del Petros Markaris... o.. la funda aquella color verd poma per l’Ipad...
Que bonic , 20 anys de convivència, i encara aquests detallets... Al final no és tan neandertal com el feia!!
Apareix per la porta de la cuina, i em dóna la bosseta...
Limpiador para lavadoras del Dr Beckamm
Missatge subliminal: nena, la TEVA rentadora està més bruta que una reixa de confessor...
Siguem pràctics, i no  ens pugem per les parets...
Com a mínim vol dir:  una, que sap on és la rentadora, i dues, que s’hi ha acostat sense ferir-se...
Ja podeu riure, ja...
Memòria de peixet!  Ja fa anys que tinc avisats als homes de casa, que els estris de casa són comunitaris, que està prohibit regalar torradores pel dia de la mare, sota pena de no menjar calent en una temporada, però no hi res a fer!
 Ens persegueix  la maleïda educació patriarcal... Vivim en una societat laica pel que fa a la façana, però profundament impregnada per la cultura judeocristiana, que tot sigui dit no ha destacat mai per ser un model pel que fa a la igualtat de les dones i els homes.
“Dones sigueu submises als vostres marits, com al senyor. Perquè el marit és l’amo de la dona , igual que Crist és l’amo de l’església, ell, el salvador del seu cos. Com l’església és submisa a Crist , que les dones siguin submises en tot als seu marits.”
 Això és el que es pot llegir en el llibre més llegit del món: la Bíblia. Un text que té la finalitat de dirigir cap al bon camí els qui es reconeixen en els valors d’aquesta doctrina, el camí del senyor diuen.
El camí dels senyors no???
Ara em sortireu amb allò  de que aquí les dones no estem tan malament...
Que mira que a Aràbia Saudi no podries ni agafar el cotxe... Si visquessis a Afganistan no podries passar tantes hores llegint... A les Maldives et fuetejarien per haver estat violada...
Oh, i tant que els drets de les dones estan maltractats i rebregats arreu, i que cal denunciar-ho, i cal combatre-ho. Això no vol dir que ens haguem de conformar amb l’ estatus que nosaltres hem assolit.
Ser dona en la nostra societat occidental encara significa no ser l'igual de l’home en termes de drets, de llibertats. Any rere any ens estaborneixen les xifres de les desigualtats salarials, de les desigualtats a nivell d’oportunitats, de la violència de gènere, que no és més que la conseqüència  de segles de submissió de la dona per part de l’home.

Vells costums , que nosaltres les dones tolerem amb l’excusa que ,” ves, n’hi ha que estan pitjor...”.

Vegeu si no, l’espectacle denigrant d 'una dona, suposadament amb educació, passant per beneita, i declarant que ella no s’ocupa dels assumptes de diners, com en el cas Urdangarin. Que voleu que us digui, passar per ruca i estalviar-se d’anar a declarar davant d’un jutge.... Potser sí... Però quin magre favor a la pròpia dignitat!
I tothom ho troba normal!

Ser Dona en la nostra societat, significa haver d’estar sempre estupenda, sota pena de ser tractada de deixada, o en el millor dels casos “marimacho”.
Que ja se sap: a la dona per a casar, prima i neta busca-la, que grassa i bruta ja es tornarà.

En inscriure els fills a l’escola de la República , estendard del laïcisme, de la” llibertat , igualtat, fraternitat”, sempre prevalen les dades del pare, amb la “coletilla” de responsable financer, per damunt de les de la mare.
 Si el nen es troba malament, no hi patiu , que a qui telefonaran és a la mare, ella pot deixar la feina, per a cuidar la criatura, és el més normal...
En canvi si el fill fa el ruc a l’escola a qui criden és al pare: “vosaltres, les mames coveu massa als nens, aquest noi necessita una conversa seriosa d’home a home...”.
 També alguna perla de l’estil: “En aquesta orientació, hi ha més noies que nois, perquè porta a professions més femenines...”
Arghhh, aquesta era l’ensenyança igualitària??

Ser Dona en la nostra societat, també significa, tenir que ser avaluada, jutjada, examinada, advertida, alliçonada si per desgracia tens un embaràs no desitjat. Si goses reclamar la normalització d’una situació com la de l’avortament, consentit mentre no ho facis a casa, llavors treuen tota la cavalleria...

Els teus Drets són posats en la balança amb els d'una entitat , que ningú és capaç d’assegurar en quin moment pren cos, vida, consciència...

La defensa dels teus Drets és perillosa per a la societat, a partir del moment en que fa trontollar figures feudals... La defensa dels teus Drets seria contrària a la Constitució...
En canvi la Constitució diu clarament, que reconeix la dignitat humana, i garanteix els drets inviolables i imprescriptibles de la persona ja que aquests constitueixen el fonament de l’ordre polític, la pau social i la justícia. En què quedem, doncs?
 També ens assegura que totes les persones són iguals davant la llei i no poden ser discriminades , per raó de naixement, raça,sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social. Goita tu que bonic no???
 I ara ve la que mata: “Els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertat dels individus siguin reals i efectives”. Aquí ja l’hem espifiat!!!

Pobra Constitució, els mateixos que et branden a la més mínima com si fossis un text sagrat, són els mateixos que se salten a la torera el que prediques!

I el summun , de ser una dona en la nostra societat: aquella ineludible presumpció d’histerisme , per a qualsevol fèmina que defensi alguna cosa de manera contundent.
Quan no es tracta d’un problema de mala higiene sexual... Ja ho sabeu, lo de les “malfollades”!

Francament , jo em pregunto si la histèria no es troba precisament de l’altra banda...


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-03-2013

dimarts, 19 de març de 2013

Habemus Papam




Definitivament, formo part d’ aquells que un tal Lombardi, es veu que li cal dir Monsenyor, anomena  anticlericals d’esquerres.
No ens confonguem però.  El dia desprès de l’elecció del Papa de Roma, ja em vaig esbatussar amb ma mare , per demostrar falta de respecte  cap el nou ídol dels catòlics apostòlics i romans….

Crec que lo meu és un problema de rebuig cap a les jerarquies en general…

No voldria que cap Catòlic convençut se sentis ofès per les meves paraules, crec de manera profunda en la llibertat religiosa, en la llibertat de culte … Per aquesta mateixa raó em molesten aquestes jerarquies eclesiàstiques , tan llunyanes  dels ciutadans , que a més pretenen imposar els seus pensaments, afirmant que no es tracta de democràcia o cap altre fenòmen depenent dels homes, sinó de l’esperit sant. Au va!

Confesso que vaig ser molt mala alumne pels professors de filosofia, això de donar-li voltes a les coses em mareja. No obstant , sí que em vaig quedar  amb la famosa aposta d’en Pascal:

“Teniu dues coses per perdre: La veritat i el bé, i dues coses a posar en joc: la vostra raó i la vostra voluntat, el vostre coneixement i la vostra beatitut; i la vostra naturalesa té dues coses de les que fugir: l’error i la misèria. La vostra raó no es veu més danyada , tant si tria l’un com l’altre, perquè d’una forma o d’altra haureu de triar. Ja tenim un dels punts buidats: i la vostra beatitut? Pesem els guanys i les pèrdues , prenent com a creu que déu existeix. Avaluem els dos casos : si guanyeu , ho guanyeu tot ; si perdeu, no perdeu res. Aposteu doncs que existeix , sense cap mena de dubte.”

Així per clarificar les coses, la teoria de Pascal vindria a dir :

Si aposteu per l'existència de deu:
-Si déu existeix , anireu al Paradís, per tant teniu tot a guanyar.
-Si déu no existeix , us en torneu cap al no res, és a dir que no hi perdeu res.

Si , al contrari aposteu per la inexistència de deu:
-Si déu existeix , anireu a l ’infern, o bé torneu al no res
-Si déu no existeix, torneu al no res…

Per tant, segons Pascal , vista la dificultat de determinar l’existència de Deu, ja que les dues hipòtesis tenen la mateixa probabilitat, es pot dir que creure en déu seria una solució estadísticament més avantatjosa vist els resultats.

Aplicar la Teoria de les probabilitats a l’existència de deu i els avantatges de triar una o altra opció…. Deu ser en aquest punt que també em va aparèixer l’al·lèrgia a les matemàtiques!

A més, pel que fa a temes d’apostes , admeto que sóc bastant patosa.... No recordo haver votat mai al partit guanyador!

Quan vaig néixer, estant encara a la Clínica, l’Abu em va agafar, em va fer fer els forats de les arracades i em va portar a batejar. Del meu bateig no hi han fotos. Sí que corren per casa les del bateig del Marcel, i només hi sortim les germanes grans, els padrins, els tiets i l’Abu. No ha estat fins fa pocs anys , que va sorgir en una conversa, i la mare ens va explicar, que el bateig es feia, ben bé després d’acabar de néixer, i que ella encara es trobava a la Clínica. Calia córrer ,  no fos cas que passés alguna desgrácia, ja que dels nens que moren sense haver estat batejats, en quedaríen les seves ànimes atrapades en una mena de llimbs.

Precisament , el que em molesta de tota aquesta parafernàlia de les religions és això: aquestes amenaces subjacents, l ’infern, els llimbs,els pecats, els càstigs…. Quina por!!!

La religió, sigui quina sigui, és plena de paradoxes que al meu parer alteren els vincles i les relacions entre els homes, sovint és utilitzada amb finalitats de dominació , i és una formidable eina de manipulació. Si els valors que porten unes i altres no hauríen de ser criticables en si, sí que ho són la manera d’aplicar-los.

Si no que em demostrin per exemple, que hi ha piadós en l’esperit patriarcal, la dominació masculina emparada per absolutament totes les religions, que justifiquen  que avui encara les dones siguin alienades pels homes, no gaudint dels mateixos drets tant a nivell de legislacions , com a nivell social , en la seva quotidianitat...
Val, ja he escoltat que el nou Papa vol apropar-se especialment dels pobres... Ara cal esperar que a més de paraules , passi als actes, i no només els simbòlics com en la tria del seu nom...
Però no em puc estar de pensar de manera  especial en el tema del sexe . Que no , que no vaig a ser irreverent de nou... Que ja ho sé que a l’església catòlica encara existeixen els vots de castedat... Encara que ben pensat, igual se’ls passaria alguna paranoia!!!
No. Em refereixo al tema home-dona com a individus iguals. Llegia una entrevista a Teresa Forcadas, i sembla  que també en l’església es cou, encara que sigui de manera tímida, algun canvi.
Mare , no t’enfadis amb mi . Si acabo a l ’infern, tindré l’avantatge d’haver gaudit de la vida tot el que hauré pogut, i hauré pecat fins embafar-me de gust.
Amén


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de  Radio Valira 19-03-2013

dimarts, 12 de març de 2013

Mòmies






Igual que altres dirigents o famosos , el cos de Hugo Chavez s’ha embalsamat per a poder exposar-lo al públic i permetre que els seus seguidors li retin homenatge.
No serà la primera mòmia famosa, també ho van ser Tutankhamon, Lenin, Evita, Lady Di i molts altres…  Jo quan em mori vull ser incinerada, i de debò , no cal que perdeu el temps triant la urna, sigui ecològica o no, llenceu les meves cendres de manera que s’escampin ben lluny. Al cap i a la fi el cos no es mes que un  embolcall, i es corromp amb el temps. No he tingut mai culte al cos en vida, nomes faltaria , que algú altre el tingues  després de la meva mort.

Que voleu que us digui tot plegat et fa una mica de iuiu… Els que han marxat , els cal recordar ben vius i  sobretot cal recordar el seu esperit, les seves lluites. Penso que la majoria d’aquests il·lustres personatges no estarien  d’acord amb la iniciativa. Entenc que es tracta de una manera de fossilitzar una herència ideològica això de voler associar-la a un cos incorrupte.

Exvots, mòmies , museus de cera, braços incorruptes… de debò, monstruós! Deixeu els morts en pau , i no els convertiu en un sòrdid espectacle públic!

El cas es que sembla  inherent a bona part de la humanitat aquesta necessitat de retre culte a les persones  o a la seva imatge, per damunt de allò que representen , les seves ensenyances , les seves ideologies, les seves conquestes... Deus omnipresents , per sobre del be i del mal, per sobre de la natura i la mateixa humanitat...

Però que rucs que som no?? I si creguéssim millor en la gran massa de les persones, des de la seva humilitat, la seva humanitat, els seus defectes i les seves mancances??

No. Sempre estem a la recerca del Líder Suprem. Jo a aquests líders, ja els hi respecto el seu lloc a la historia, les seves ensenyances, però em nego a retre’ls-hi qualsevol mena de culte.

Val d’acord, a casa presidia el menjador un retrat de Lenin i un altre del Ché. Si trobo una samarreta amb la imatge d’aquest darrer segur que me la compro, probablement  més per identificar per on van els tirs , quina és la meva ideologia, que en homenatge a la persona que fou. Admeto que cada cop que passo per Cotlliure faig un tomb al cementiri a veure la tomba d’en Machado, però és més un peregrinatge d’infantesa que altra cosa. També em va fer molta gracia, al visitar Dresden a l’Alemanya encara no reunificada, anar a passejar pel carrer de Julian Grimau... 

Ves quines coses...

D’acord, tots, siguem de dretes , d’esquerres o del mig tenim els nostres ídols, politics, estrelles de cinema , cantants, famosos per no se sap que , toreros, monarquies de pandereta i rancis  cossos eclesiàstics...

He d’admetre però, que no em fa cap gracia aquesta convergència en el folklore, els rituals i fanatismes de uns i altres... Es com si teméssim tots plegats que aquesta idea que defensem , no sigui valida sense el líder que l’ha abanderat.

Els personalismes , els cultes a la personalitat, o els agrupaments contra una personalitat donada, lo únic que demostren al meu parer, es que darrere no hi ha res mes.

 M’agrada quan es parla de Revolució Bolivariana, te un significat. M’agrada quan es parla de comunisme , de socialisme, no m’agrada personalment el liberalisme, però també te un significat.

No m’agrada, i per mi no vol dir res, el Chavisme, però encara em fa més grima el Antichavisme. Això no son debats ideològics.

No entenc que em parlin de Jaumistes, i de AntiJaumistes. No entenc aquests debats al voltant de les persones. On para la Socialdemocracia en aquest guirigall. Encara que de fet tant me fa, no he estat mai propera a la socialdemocracia...

Però no em feu cas , probablement no hi entenc res...

Suposo que d’aqui em ve també aquesta incomprensiò pel tema de les llistes obertes... 

Individus si. Personalismes no. Quin cacao!!!

Més enllà del circ, subsisteixen les idees, els avenços...  O haurien de subsistir ...


Antonia Escoda
Per l'espai d'opiniò del "Ningù és Perfecte", de Radio Valira 12-02-2013

dimarts, 5 de març de 2013

Creixer.




Fa uns dies vaig rebre un missatge al telèfon, en el que m’avisaven : el passaport numero tal es caduca el proper mes de març.
Com que soc una mare disciplinada, em presento a tràmits amb una foto i el passaport del nen:
“-Voldria renovar el passaport del meu fill.
-Quina edat té?
-Disset anys.
-Doncs a de venir ell.”
Et quedes amb cara de boba , i insisteixes:
“-Ell sol?
-Si senyora. Encara que si vostè el vol acompanyar…”
Aquí et queda cara d’estúpida. Cara de senyora de mitjana edat que cau de la figuera perquè s’adona que esta passant alguna cosa que s’escapa del seu control.
Malgrat tot , t’aferres al moment i hi tornes:
“-Perdoni , però és que és menor…”
La mirada que et llença la noia és entre irritada i compassiva…
Tu, per sortir amb una unça de dignitat de la situació , et refàs i demanes amb tota la seguretat de la que ets capaç tots els documents que ha de portar i marxes  tot pensant: “Terra traga’m”.
Confesso , que no es el primer cop  que em trobo davant l’evidencia que les coses estan canviant. Que el teu nen ja no et necessita per a tot, que s’ha fet gran , vaja.
 I tu també de pas...
De fet, el primer xoc va arribar la  primera vegada que, amb el flamant permís de conduir Jove a la butxaca, vas seure al lloc del copilot al cotxe, i ben agarrada al seient et vas posar a les  mans del teu fill. Però , encara hi havies de ser...
Es llei de vida diuen... De fet quan hi penses, tu, a la seva edat , et delies per demostrar la teva independència...
Malgrat tot costa d’admetre.
Més quan veus que encara no saben el que volen fer , ni cap a on volen anar... Es cert que no tenen ni idea del que és la vida. I de fet , no tenen perquè saber-ho, se suposa que tenen tot el camí per davant per a descobrir-ho.
El que passa, és que es troben precisament en l’edat en que els demanen de triar, de emprendre una o altra direcció.

També recordo , fa una eternitat, quan em va tocar triar a mi...
Encara que fet i fotut, diria que ho teníem més fàcil. Bomber, policia, advocat,metge , mestre o farmacèutic. Més o menys per aquí anaven els tirs. En funció de les teves preferències et decantaves per una matèria o altra, encara que molts vam tenir que rebaixar expectatives. Lo millor era que encara que et quedessis pel camí, de treball i d’oportunitats tampoc no ens en van faltar. Una generació privilegiada...
Val també , n’hi havien que empesos pels pares o per les circumstancies, van tenir que posar-se a treballar o estudiar alguna cosa que no els hi agradava. Recordo algun amic que plorava damunt dels llibres, tot i que va acabar traient-se  la carrera triada pels pares, encara que uns anys més tard va acabar dedicant-se al que realment li agradava, que era dibuixar...
Insatisfaccions reconduïdes perquè també ens ho va permetre la situació...

Ara que vols explicar-los als nens, que vols aconsellar-los?
Els pares pensem més  en les oportunitats del mon laboral, i es el nostre deure d’orientar-los i donar-los suport. També es cert , que el que abans es veia com una sortida amb futur , ara pot resultar ser un carreró sense sortida. Fa anys hi havia treball a carretades  a la construcció, i ara es un sector en descomposició.
També es dona la circumstancia, que tenim un entorn molt limitat, Andorra es el que es i sovint quan parles de perspectives de futur , es quan se’t posa aquella cara de poker, de no saber per on tirar...
El cas es que quan van néixer , no ens van donar cap tipus de manual d’ús.
Potser del que és tracta és de despertar-los la curiositat, d’ensenyar-los que el mon no s’acaba al cim de les muntanyes que ens envolten.
Despertar-los la capacitat de somniar.
Potser que fracassin si segueixen el camí somniat. Però en tot cas , serà el seu propi fracàs i  el valoraran , tant com les experiències positives. I probablement també els consells rebuts...
Lo lamentable seria  que fracassessin en un camí en que els han empès els pares. Al llarg de la vida , ja acumulem suficients errors propis com per a sumar a més els errors deguts a imposicions i bones voluntats alienes.

Fuuuu!!!

Que dur és, i que bonic, descobrir que son personetes autònomes, que han de prendre les seves pròpies decisions, que han de equivocar-se , caure, aixecar-se, reeixir...

Que siguin molt feliços!!


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 5 de Març del 2013