dimarts, 26 de febrer de 2013

Propines




Dinar familiar, sopar d’amics, si surts al restaurant o vas al bar a fer un cafè, arriba l’hora de pagar i l’etern maldecap sobre la conveniència o no de deixar propina, i quina es la quantitat apropiada que cal deixar..

Una propina es una quantitat de diners que dónes , en signe d’agraïment per un servei  i la seva qualitat. Segons els sectors , els països , les persones , les propines no son vistes de la mateixa manera.

A l’origen , la practica s’hauria originat en un restaurant Americà, allà pel segle 18, on el patró va posar sobre la barra un pot amb una inscripció: To Insure Promptness. Els clients que posarien monedes en el recipient ho farien per ser servits més apressa. Així va quedar per la posteritat la paraula TIP que es la que significa propina en anglès.

Amb el temps aquest costum es va anar diversificant, i la propina es convertí en un tracte de favor d’un client satisfet vers l’empleat que l’ha atès amb diligencia, i es pot donar a qualsevol prestador de servei, com  perruquers, taxistes, guies turístics , etc..

A Canada o Estats Units  sol estar tacitament pactada la proporció de un 10 a15% de la factura com a propina. En canvi un cambrer Japonès se sentirà molestat, inclús ofès si li deixeu alguna moneda ja que sol considerar que el seu salari es el pagament pels seus serveis.

I és que sovint , els treballadors sobretot de l’hostaleria, es veuen oferir uns salaris baixos,sota la promesa de arrodonir-los amb les propines.

Es tractaria d’una tesis segons la qual els individus creen i segueixen unes normes socials per raons d’eficiència. Traducció : els clients donarien propines per a poder controlar la qualitat del treball dels cambrers. La idea seria que davant la impossibilitat del patró de un bar per exemple de controlar la qualitat del treball dels seus empleats, en traspassaria la responsabilitat als clients. La norma social de la propina afavoriria un millor servei , si la qualitat s’avalués en funció de la xifra de la propina.

El problema de tot plegat es que sovint es ben difícil d’establir una relació clara entre satisfacció del client i la suma de la propina. Sovint ens guiem més per  simpaties i costums.

També hi ha la propina-recompensa per haver-te col·locat a la taula de la finestra , i no la del costat dels serveis per exemple. La propina-preventiva al noi que vigila l’aparcament perquè tingui una cura especial del teu vehicle. La propina-llegenda, aquella de portar un pernil al mestre d’escola  perquè , ensopit i amb la panxa ben plena , no fes tant cas de les errades del treball del teu fill a l’escola.

Era propina , aquell cop que a la frontera de La Jonquera, amb el cotxe ple de Duralex, texans, tabacs i licors per la família la mare li va entaforar al Guardia Civil un paquet de tabac a la butxaca??

També seria propina una suma donada  al responsable de triar entre varis projectes , perquè afavorís el teu?
 
On esta el límit entre agrair una feina , demostrar la teva satisfacció i el suborn?

En la quantitat de diners? En el benefici  que n’esperes? En la professió del qui la rep?

Quants graus de separació entre propina i corrupció?

Res, que avui no en traurem l’entrellat.

Normes socials  que es desvirtuen.

Continuaré deixant la “calderilla”, i em sentiré altament culpable si no arribo al famós 10%, ja que estic segura que al cambrer li hauran posat un salari baix comptant que ja s’ho guanyarà a base de propines. Un sobresou que no cotitzarà a la seguretat social per la seva pensió futura.

Em farà ràbia però ho faré.



Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del « Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-02-2013

dimarts, 19 de febrer de 2013

S'ha escrit un crim...





No us passa que com més s’acceleren els esdeveniments, que com més polèmiques hi han al vostre voltant, menys sabeu el que dir?
La cosa cau bé , aprofitaré per ser molt breu , que ja ho diu la Candela que darrerament m’enrotllo molt!!

De detectius, espies i espietes....
De ben joveneta , em vaig aficionar a la novel·la negra. Guardo com un tresor, totes les novel·les de la Cua de Palla , aquelles que em van fer descobrir aquells detectius tan glamourosos com en Lew Archer, Sam Spade, Philip Marlowe, irreverents, pocasoltes, i amb un sex-appeal desmesurat... També tenien els seus èmuls a la televisió, com en Magnum, i les seves versions més casolanes com Miss Marple, Hercule Poirot, o la Jessica Fletcher... Alguna cosa que tenien en comú, és aquesta imatge de antiherois, en oposició als espies fantàstics com en James Bond, o la col·lecció de salvadors de la pàtria eixits en la seva majoria del Còmic, com els Super-herois...
També he trobat sempre apassionants, els relats d’espionatge que ens han obsequiat escriptors com en John Le Carré o Ian Fleming, on el rocambolesc s’alia amb les ideologies , l’historia, els tripijocs politics i estratègics.
Lluny d’aquesta idea certament romàntica que m’he anat forjant del tema, l’espionatge és una activitat tan antiga com la humanitat mateixa, i l’objectiu és d’obtenir secretament informació militar, política, econòmica, personal del veí sigui amic o enemic. Hi ha hagut espies des de temps immemorials, en temps de guerra i en temps de pau,no obstant la “guerra freda” posterior a la segona guerra mundial , i la divisió del mon en dos blocs, va fer que s’exacerbessin les tensions i l’obsessió per la seguretat, i que cada país es dotés de la pròpia agencia d’espionatge i contraespionatge, amb els seus mítics espies i agents dobles...
Amb la caiguda del Mur de Berlin, lluny de perdre importància, aquestes practiques  s’han anat diversificant, prenent més importància, l’espionatge industrial, econòmic, i sobretot personal.
D’una part l’espionatge es justificaria per el coneixement dels punts forts i els punts febles de l’enemic en vista  a poder-se defensar o be atacar amb un coneixement precís de la situació. El cas és , que amb el temps, totes les dades que es recullen son en realitat una arma més ...
Son guerres submergides , d’amagatotis.. Lluites de poder a cops de secret inconfessables que poden fer caure governs...

De amiguismes, corrupteles i corrupcions...
Lo meu, els meus...  El que diferencia la nostra cultura de la dels països nòrdics, és probablement  aquesta idea que ens fem  del que ens pertany.
Les nostres  pertinences, el nostre patrimoni, van més enllà  de la pura propietat patrimonial material, els nostres son la nostra família, els nostres amics, la gent que ens és propera en general. Per això si podem, els afavorim, els mimem, els protegim  i els hi perdonem les malifetes, perquè al cap i a la fi, son dels nostres no? Ells farien el mateix no?
I si els nostres estan cometent  un robatori, una il·legalitat, un crim contra el be de tots?
Aquí esta el problema... El bé de tots, el be comú de tothom. És nostre també? Que no l’hauríem de defensar contra aquests “nostres” que l’estan atacant?

En fi, que com diu la Noe...” que tot esta molt complicat..”

És normal, que amb tanta gent reclamant transparència, hi hagi mal humor i nerviosisme en l’ambient, uns , els espies, que temen pel seu lloc de treball, i els altres,  tan generosos amb els nostres, patint per  aclarir els límits de lo nostre...


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-02-2012

dimarts, 12 de febrer de 2013

Avui si que podriem parlar de sexe...

-->

Portem ja uns quants dies, o setmanes en que el temps fa, que el que més et ve de gust , és quedar-te ben calentet sota l'edredó, i, si pot ser, en bona companyia.
Convé doncs recordar i desmuntar algun que altre topic sobre les relacions entre sexes.

« la sexualitat de la dona és més emocional, menys física, per això necessita estar psicològicament més receptiva perquè els seus sentits puguin ser estimulats. En la dona l’aspecte emocional és més present que en l’home, per qui la sexualitat és més genital. Això explica que necessita al menys vint minuts de preliminars per estar preparada per l’acte sexual …».
Refrany psicosexomediatic recitat una i altra vegada amb veu sensual tirant a fleuma…

Res. Pamplines. Histories de la vora del foc!

Ves per on , vint minuts de preliminars ,no es deuen a una inclinació sentimental, conseqüència d’ una educació romàntica, sinó senzillament d’una necessitat d’ordre purament fisiològic.

Ara em sortireu amb l’exemple d’aquelles que no necessiten aquests vint minuts, i que tenen la sensació de mullar les calces de manera instantània. Doncs mireu , l’explicació és molt senzilla, ja que l’estimulació que fa pujar el desig pot ser diferent de una carícia purament física, com un fantasma , o una anticipació.
Podríem entrar en l’estudi de l’aspecte químic del procés, particularment pel que fa a les neurohormones, que son petites missatgeres enviades per les neurones i amb la missió de fer arribar informacions precises a indrets del cos , com per exemple , entre les cuixes.

També he sentit rumors sobre l’existència d’un suposat estudi, que pretenia provar que els homes que feien més feines de la llar , tenien menys vida sexual.
D’aquí a estatuar : que entre les feines de casa i fer l’amor , cal triar. També que passar l’aspirador te efectes negatius sobre la libido masculina, o que rentar plats perjudica l’activitat sexual...
Curiós que aquests preceptes siguin vàlids només quan es parla de sexe masculí!!

El problema es que alguns mitjans repeteixen aquests topics sense anar mes lluny en l’anàlisi , caricaturant els resultats , i traient-ne conclusions casolanes, sense el més petit indici d’esperit crític.
Es mes, el que publiquen esdevé directament fals, ja que es veu, que en l’estudi en qüestió no es diu de cap de les maneres, que ni l’aspirador, ni rentar els plats, tinguin efectes negatius o positius sobre la libido.

En relitat es tractaria d’un estudi portat a terme per un grup de sociologues espanyoles, que demostraria una correlació notable entre el nombre d’hores passades per un determinat nombre d'homes fent tasques domestiques tradicionalment atribuïdes a les dones, i el nombre de relacions sexuals que declaren haver tingut en el decurs del darrer mes.

Com tota recerca en ciències socials que es respecti, el que es tracta es de posar en evidencia unes dades , la interpretació de les quals no pot tenir altre format que la formulació d’hipòtesis .

Segons les autores , la hipòtesi principal es l’existència de uns comportaments sexuals, anomemats “scripts sexuals”, en funció del sexe.
Tenir comportaments conformes a aquests guions, es a dir al que s’espera de un home o una dona, tindria una importància en el naixement del desig, i en la performance de l’activitat sexual.

Aixi les parelles que es reparteixen les tasques domestiques de manera tradicional, tindrien també una visió mes tradicional de la dona i l’home , i adoptarien en consequencia, comportaments conformes a les seves creences, es a dir: la idea aquella que un home te necessitats sexuals mes frequents que la dona, i aixi ho ha de demostrar , i que les dones per a ser bones esposes, han d’ accedir a aquestes demandes.

Les parelles que es reparteixen de manera mes igualitaria les tasques domestiques es manifestarien amor i afecte de multiples maneres , no necessariament en relacions sexuals.

En resum , habitualment el comportament de les persones esta determinat per la propia visió del mon, més que per mecanismes de causa a efecte.

Que aquests senyors no participin a les tasques domestiques, no significa que facin més l’amor, o viceversa. Mes aviat seria la idea que tenen de ser home , o de ser dona, del que és una parella , el que els incita a no fer tasques domestiques i a reclamar mes sovint relacions sexuals.De la mateixa manera, la dona hi accediria, perque ella mateixa te aquesta visió de ser una bona esposa.

Vaja, que el dit estudi demostraria que els homes amb actituds masclistes no fan tasques domestiques i declaren fornicar mes sovint ja que és una manera de provar la propia virilitat.

Aixo es una primicia???

Val a dir que les dades son fruit de declaracions dels subjectes d’estudi… D’aquí a pensar que entre el que diuen i el que fan hi ha un tram…

Encara que admeto que a primera vista , l’home i la dona presenten algunes diferencies de fabricació, perquè no decretem d’una punyetera vegada que el mascle i la femella son iguals de debò?

D’acord, fem un boci de camí els uns i els altres en el camí cap a la llum.

Per exemple , podríem decidir , nosaltres, les dones, que aturarem la cançó aquella de: els homes tenen el cervell situat sota el melic... només pensen en això... bla,bla,bla.... En canvi les dones som més sentimentals, i el factor emocional esta més desenvolupat... bla,bla,bla...

Potser així podríem eliminar de les revistes femenines que es venen a tones en els quioscs, aquestes idees repetides fins embafar-se, recalentades i pre-digerides pels periodistes especialitzats en la gent femenina, i , sostingudes per la teoria del sexòleg de torn, tot matxacant amb una convicció candida i comercial que , efectivament ,les dones inversament als homes.... I re-bla, bla, bla....

Va home, va... Prou !
Que se m'acaba el temps, i queden tants topics per desmuntar.... 
Continuará....


Antonia Escoda
Per l'espai d'opinió del « Ningú és Perfecte » de Radio Valira 12-02-2013

dimarts, 5 de febrer de 2013

Desinformació





Segons la wikipedia, amb el grau de veracitat no sempre contrastat que comporta, periodisme, es l’activitat que consisteix a recollir, verificar, o be comentar fets per posar-los a l’abast del públic en el mitjans, respectant una mateixa deontologia.
En teoria en una societat democràtica, l’ informació de premsa presenta tres característiques:
-Ha de ser d’actualitat i d’interès general.
-Ha d’haver estat seleccionada i elaborada per una consciencia lliure, formada en la recerca de la veracitat, i amb preocupació pel be comú.
-Ha de ser difosa per un mitja que garanteixi la independència del periodista en relació a qualsevol poder, polític, ideològic, econòmic.
Un mitja pot estar compromès, però  sempre amb la condició de respectar els fets,  de mirar per l’ interès general i d’exposar clarament el termes del seu partidisme.
Sovint s’ha anomenat el periodisme el quart poder, pel paper crucial que ha de jugar en una democràcia, basada en el desenvolupament de les diferents llibertats publiques , en particular la llibertat d’expressió , i el dret a la informació del ciutadà.
El cas és, que sovint la teoria és molt bonica i la realitat és una altra. De la mateixa manera que la medicina, a priori la ciència i la practica que cerca restaurar la salut de l’esser humà,  va donar un “Angel de la mort” com en Mengele, el periodisme també te la seva part obscura, els crims mediatics , o les conseqüències mortíferes de la desinformació.
Hi ha una majoria de mitjans amb una tendència a la unanimitat de la informació que s’han anat desenvolupant fins el punt d’eliminar gairebé totes les veus dissidents dels canals d’informació no marginals o alternatius. Quin es l’objectiu d’aquesta uniformitat en l’ informació? Potser amagar els crims comesos per les elits occidentals amb total impunitat ?
Sense la complicitat dels mitjans de massa , les guerres d’Irak, d’Afganistan, el desmembrament de Líbia o la baixada als inferns de Síria no haurien estat tant fàcilment acceptables pels ciutadans occidentals.
Quan l’ Otan va decidir atacar Afganistan desprès de l' 11S, la premsa va renunciar conscientment a interrogar-se sobre les motivacions reals d’aquella guerra. Durant l’ invasió d’Irak , els mitjans van repetir una i altra vegada, la informació sobre la presencia d’armes de destrucció massiva, com a justificació. També van ometre, l’armament per part de les potencies occidentals de les milícies Wahhabites, properes d’Al-Qaeda, per aconseguir objectius geoestratègics a Líbia. Aquestes mateixes forces integristes que ara combat França a Mali. Combats entre exercits  armats pels mateixos mercaders...
Son crims mediàtics atribuir la paternitat d’un conflicte a un clan, per poder fer caure un règim que ja no correspon als objectius occidentals en una regió donada. Hi va haver crim mediàtic quan la premsa va triar de silenciar el suport dels Estats Units als colpistes d’Hondures. Hi ha crim mediàtic  quan els mitjans callen les implicacions per les llibertats de la llei NDAA (National Defense Authorisation Act) promulgada pel premi Nobel Obama, que autoritza les detencions arbitràries de ciutadans civils americans o estrangers.
 Son crims mediàtics quan occident pot armar grups de terroristes, organitzar massacres de civils sota cobert d’una guerra civil i religiosa, tot plegat encobert pel silenci de la premsa , silenci que cobreix els crits de les tortures i dels suplicis. Son crims mediàtics, quan cap gran mitjà de premsa cerca explicacions a les aliances amb països defensors del terrorisme islàmic, de la desigualtat entre homes i dones com Arabia Saudi o Quatar.
Parlem de crims mediàtics perquè alguns mitjans, deliberadament , han triat ser els portaveus d’unes elits a les quals pertanyen i amb les quals s’identifiquen. Elits que cometen crims de manera reiterada, crims de guerra, crims contra la humanitat, contraris als valors de la Declaració dels Drets de l’Home, aquella on es contempla el Dret a la Informació .
La incompetència i el desconeixement no son excusa per descartar la responsabilitat directa dels mitjans en aquests crims , ja que altres mitjans alternatius si ofereixen aquesta informació. La submissió voluntària a la paraula oficial  es el denominador comú dels mitjans de massa, i tants errors i aproximacions en l’ informació no poden ser fruit, mes que d’una voluntat  de desinformació, i de desmobilització de la consciència dels ciutadans. Només recordar una evidencia: la desinformació mata innocents.
Finalment és el ciutadà qui te la responsabilitat de conformar-se amb una informació ben amanida o de cercar i exigir totes les dades i anar més enllà d'aquestes.
El Dret a la Informació te com a subjecte el ciutadà, i aquest ha de ser crític amb aquesta. Si be el periodista, te l’obligació de transmetre una informació veraç  i d’utilitat, el ciutadà ha de rebre-la i fer-ne la seva pròpia anàlisi. Per això és important la pluralitat de l’ informació...
No podem conformar-nos amb un periodisme fet de silencis, de comunicats oficials i de rodes de premsa sense preguntes a lo 1984. Tampoc hem de tolerar el periodisme de xafarderies, que entrega a les persones en carnassa a l'opinió publica. Val a dir que sovint, el propi consumidor és qui, amb la seva actitud, afavoreix les derives d'algun tipus de premsa.

Jo, com a “opinadora” de pa sucat amb oli que soc, el que espero de la premsa, es que no m’amagui les coses que realment em poden ser útils per forjar-me una opinió, i que no m’intoxiqui amb dades  tendencioses i parcials.

Per cert ... Que això no vol dir que aquestes dades m’hagin d’agradar necessariament ... Però m’hi arrisco...



Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  5-2-2013