dimarts, 29 de gener de 2013

No en tinc ni idea, però en podem parlar




Avui  us podria parlar de futilitats….

Per exemple de com voler tapar quatre canes  sense anar a la perruqueria, i acabar demanant de genolls a la perruquera que esmeni el desastre sota pena de veure’t caure en una depressió de cavall…

Podria parlar de sexe…. Darrerament sol funcionar prou be …

Però no. No em passa gaire sovint , però ahir a la nit em va costar d’allò més agafar el son degut a l’accumulació d’idees en el tupi donant voltes… Te gracia com la concepció d’un mini relat com aquest s’assembla a vegades a la mateixa concepció de l’home. Milions espermatozoides a l’assalt d’un òvul esperant ser fecundat…
Però  de la mateixa manera que la fecundació de l’òvul  no és més que un primer pas en la formació del esser humà que esdevindrà, tots aquests projectes d’idees, d’opinions, no estan més que en fase de formació, pendents d’agafar forma , de créixer , d’esser influenciats per factors externs ...

Si ja ho sé...  m’estic enredant un altre cop...

El fet és que quan fa temps que dónes voltes a segons quines idees, i no acabes de fer-te’n  una opinió ferma, costa molt més d’expressar-se. En fi, us les llançaré “tal qual”, potser el fet de posar-les negre sobre blanc em permetrà veure-hi més clar, ni que sigui per poder-me fer enrere més tard...

Dels partits polítics:
Fa temps que barrino, sobre  quin ha de ser el seu paper. Queda clar aquí i arreu, que alguna cosa ha de canviar, que aquests estan perdent la confiança de la ciutadania, i que  no responen a les expectatives d’aquesta.
Jo he estat sempre una ferma defensora del sistema de partits. Entenc que permet agrupar-se sota el paraigua d’una ideologia, d’ unes línies d’actuació col·lectives. També són , o haurien de ser plataformes de debat de les idees, de creació d’opinió, d’adaptació als neguits de la ciutadania i per això haurien d’estar en continua evolució. Al meu parer, i estic disposada a discutir-ne , aquest és un dels principals problemes que pateixen... Solucions ? S’accepten propostes.
O deixo així... Ja en parlarem

Llistes obertes:
Seguint el raonament anterior, sempre he pensat que en una llista tancada, hi ha un factor de unitat ideològica, una mena de contracte entre tots aquells que la configuren per tirar endavant unes politiques pactades en un programa electoral. També pensava que un individu , pot ser més voluble, que un conjunt d’individus reunits entorn d’un mateix objectiu...
Ara bé , l’experiència em fa veure, que sovint tot això és pur idealisme. La realitat moltes vegades, és que primer s’ajunten un grup de persones, i tot seguit  segons les concessions  que estan disposats  a fer uns i altres, sovint segons els interessos, m’agradaria afirmar, ideològics, però sovint personals, configuren un pla de ruta acceptable per totes les parts.
D’altra part, és cert que moltes vegades deu ser difícil la confrontació entre disciplina de vot d’un grup , i les conviccions individuals d’una persona. El cas és que avui en dia a un polític , per a tenir possibilitat de ser elegit , li convé més estar de bones amb els responsables de fer les llistes electorals, que amb el ciutadà que se suposa que  l’ha de votar. Al final m’imagino que la pregunta és aquesta: et deus al partit-grup que t’ha posat en un lloc elegible a llista o al votant?
Fuuu... ja ho veieu que no ho tinc gens clar... Suposo que lo bo de debatre aquestes qüestions , és el d’escoltar tots els arguments en un o altre sentit.

Democràcia representativa:
Al final, la qüestió també hauria de ser ens hem d’enquistar en una única forma de democràcia? La ciutadania reclama a crits el poder opinar i influenciar les decisions dels seus representants, no únicament validant el programa electoral cada quatre anys, sinó també amb respostes als canvis importants que s’estan donant darrerament. Les noves tecnologies ens ofereixen un ventall ampli d’eines per arribar a una democràcia més directa.  I si ens ho plantegéssim? La democràcia directa no elimina la democràcia representativa. En tot cas, la reforça i la legitima.

Dimissions:
La dimissió sovint és la conseqüència, de la impotència que un percep a canalitzar el debat, a intentar dirigir el timó ...  Això és la meva experiència. Jo la vaig viure com un fracàs. Es important que aquells que estimem la política, no permetem que els nostres fracassos  s’encomanin a la ciutadania . La ciutadania no pot dimitir, com un pare tampoc ho pot fer davant dels fracassos en l’educació dels fills... Seria massa fàcil...


Ja ho veieu moltes reflexions, però poques conclusions... Aquí us ho deixo.

Fet i fotut, potser millor que haguéssim parlat de sexe... Si no hi ha final feliç sempre pots simular....
 Oh siii, si, siiii!!!


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del "Ningú és Perfecte" de Radio Valira 29-01-2013