dimarts, 17 de desembre de 2013

Avui pot ser un gran dia...




Veieu, un dia com avui ,  es un benedicció de debò. Fa bo, el sol brilla. Un dia bo de debò, sense massa vent, ni massa fred, o en tot cas un fred amable, gens agressiu, un fred vivificant com diuen a les novel·les. D’aquells dies que et ve de gust anar a la feina xino xano, gaudint del paisatge, feliç de veure com es fa suaument la llum, amb una sensació de lleugeresa que et fa venir ganes de anar fent saltirons com fan els nens camí de l’escola. Dies en que et ve de gust posar la musica al cotxe , i cantar com una boja, tot saludant els altres conductors que et miren atonits, amb cara de poker.
D’aquells dies que et fan oblidar aquelles jornades tristes i lletges, la pluja , el vent, l’aiguaneu, el cel gris i tancat com una xapa al damunt del cap.
Diuen que cal aprofitar-ho , ja que diuen els gurus del temps , que els dies vinents, la cosa es torça.. Val a dir que d’aquí a quatre dies entrem en l’Hivern de debò, aquell que en diuen l’hivern astronòmic, tot i que aquest any l’hivern meteorològic li ha fet la guitza i se li ha avançat.  Fet i fotut, encara que ens en oblidem la majoria de les vegades, el primer dia de l’hivern, també marca la primera victòria de la llum , que comença a gratar segon a segon la nit que ens havia estat envaint els tardets des del mes de novembre.

Dies com avui , son dies que et remunten una mica la moral, que et farien creure gairebé en una remissió de la tempesta social i política tant desesperant, tant depriment…
Un dia com avui , es un dia on et dius que no et penses deixar vèncer, encara que tinguem solides raons de tenir la moral per terra, de veure el futur ben fosc, nomes llegint la premsa o escoltant la radio. Arreu  tot son males noticies , contínuament, dia rere dia. Noticies insuportables com la de una família que mort per haver menjat aliments recollits en un contenidor, noticies que et posen ells pels de punta, com governants elegits democràticament posant-se de cul amb les practiques democràtiques, com son el donar veu a les persones…
Cada dia et fa més mandra estar al dia com es diu... Mandra d’obrir el twitter o el facebook , perquè saps que indefectiblement, et tornarà a agafar aquella mala llet...
Ja ho se , ja, que és un deure estar informada per a ser una ciutadana lúcida i responsable... Però que voleu que us digui, ja en tinc un fart!
A més a voltes et preguntes, si les cròniques de la crisi, no estan fetes per alimentar la pròpia crisi, per fer-nos empassar tot el que ens volen endinyar...

En fi, deixem-ho estar que avui fa massa bo, fa un dia magnífic, amb una llum impressionant, i flota en l’aire com la promesa d’altres dies preciosos. Necessitem aquesta llum, necessitem una mica de dolçor. No es pot viure constantment amb previsions apocalíptiques, i catastròfiques...

El problema és que sovint els optimistes passen per beneits, simples d’esperit. Tots aquells que intenten veure la cara amable de l’actualitat, o que proposen vies diferents de les marcades son titllats d’irresponsables, de somiatruites.
Que hem de fer doncs? O caiem en la més profunda depressió, o ens prenen per il·luminats. Passi el que passi, el nostre futur sembla el acabar en un frenopàtic.

Doncs posats a passar per bojos, potser si que val la pena que sigui per un excés d’optimisme. Escoltar els que lluiten, els que cadascú de des del seu cau i des de les seves possibilitats , feinegen i inventen petites solucions per sortir-se’n, per ajudar, per comunicar els uns amb els altres.
Gent que es mulla, gent que viu els seus somnis. Gent feliç. Gent semblant al dia d’avui , ple de llum i de somriures....

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-12-2013

dimarts, 10 de desembre de 2013

Desigualtats, racisme quotidià...




“He combatut la dominació blanca i he combatut la dominació negra. He defensat un ideal de societat lliure i democràtica en la qual totes les persones viurien juntes en harmonia, amb les mateixes oportunitats. Es un ideal pel qual espero viure i actuar. Però també és un ideal per qual estic disposat a morir si es necessari”.
Son les paraules d’un advocat de 46 anys, en el seu judici per alta traïció el 20 d’Abril de 1964, a Johannesburg. En una Àfrica en ple període de descolonització semblava, un més entre tots els moviments independentistes del continent africà, si no hagués estat per l’Apartheid instaurat per la minoria blanca el 1949.
 L’Apartheid, un conjunt de lleis segregacionistes, que predefinia els grans grups de població, i el seu estatut social en funció de la seva raça i el seu origen, així com les prerrogatives corresponents a cadascun d’ells. El que va fer la llegenda d’en Nelson Mandela, va ser el seu discurs en favor de la igualtat, aquell que explicava que l’Apartheid, corrompia tant l’esperit dels dominants com el dels dominats, aquell que definia el racisme com a un càncer, del qual tots s’havien de guarir per construir una societat unida sense distincions ètniques.
Em direu que alguns càncers no es poden guarir, i potser en aquesta seria l’explicació de tanta tossuderia a voler fer distincions entre les races,  i ja no parlo només de blancs i negres, ja que podríem aplicar-ho a totes les desigualtats que persisteixen arreu, entre homes i dones, entre rics i pobres, per l’orientació sexual, culturals o be religioses...
El racisme, una malaltia que sovint s’estén amb el beneplàcit de governs que es diuen democràtics, com va passar a l’Africa del Sud del Apartheid, que semblava, en plena guerra freda, el fre al comunisme que intentava prendre el poder a l’Africa austral, a Moçambic, a Angola, Rhodèsia o a Namíbia. Tímids boicots del mon occidental,  i molts anys de negociacions , per arribar a la fi del regim de l’Apartheid al 1992.
De la mateixa manera que amagats darrera el convenciment de la il·lusió de perfecció de la nostra societat, mirem des de lluny i ens exclamem de les massacres d’origen ètnic o religiós , dels morts per la fam , de les violències fetes a les dones o a col·lectius com els homosexuals, del treball dels nens, del tràfic de persones....
Però res a fer...
Continuem avalant règims i governs que ens semblen  un mal menor, o que considerem amics comercialment parlant és clar!
Permetem els avanços de la colonització dels territoris palestins per part del estat Israelià en nom de la lluita contra la islamització creixent  del mitjà orient... El comunisme ha caigut, ara l’enemic és l’Islam.
Però ves per on, som grans amics de països com l’Aràbia Saudita, o el Qatar, països on els Drets Humans son rebregats dia rere dia, però els de les dones, els dels homosexuals...  Deu ser que uns son més humans que d’altres.... O més rics! Estan disposats a invertir en els luxes que els hi proposem des de la nostra virtuosa manera de viure. Ja els hi estirarem les orelles de cara a la galeria, això de tenir tantes dones no es fa, amb lo fàcil que és pagar i tenir totes les meuques de luxe que vulguis, que aquí totes ho fan lliurement...
És el que te això de les relacions comercials, permeten justificar qualsevol desigualtat sota l’empara de que es tracta de un intercanvi en que tothom hi guanya alguna cosa.
Quina peneta , no, veure nens treballant per un salari irrisori? Però llavors et diuen els grans empresaris d’aquí , que aquest treball permet viure  a tota una família, que sense allò moririen de gana, que en el fons els estan fent un favor... I un cop més apartem la tristor per a posar-nos aquell vestit fet per unes manetes diminutes...
Estem convençuts de la nostra pròpia virtut, son coses que no van amb nosaltres....
Avui mirarem tots amb gran atenció l’homenatge a en Nelson Mandela, com fa pocs dies , vam treure la pols als llibres de la Doris Lessing, la feminista que estimava als homes, i ens vam llençar ,no fa tant, a les llibreries a comprar el Indigneu-vos del Stephane Hessel, llegendes que marxen, i que per un moment ens recorden que hi ha hagut gent que s’ha mullat, que s’ha posat en perill per defensar un mon més igual.
I nosaltres.... Aquí clavats , amb la impressió que la humanitat s’esquerda, impotents davant les desigualtats, sense saber que fer per aturar aquest càncer insidiós.
No em feu cas, que ja ho sabeu que a vegades soc altament pessimista...
Ja sortiran els optimistes de torn a muntar alguna tinglado de marketing solidari  per recollir fons per a qualsevol causa de moda, i fer-nos sentir millor, més bons, que aviat és Nadal i no ens podem permetre estar tristos!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 10-12-2013

dimarts, 3 de desembre de 2013

La reforma sanitària: quin guirigall!




Hi ha dies  carregats de bones intencions, sense núvols, sense  gota de vent. Et lleves , i emprens amb les tasques quotidianes, gairebé amb empenta, allunyant aquell mal humor que et provoquen tantes feines repetitives. Puges dalt del cotxe, i et dius que tens molta sort de començar el dia amb vistes...
 Poses la radio, i ja comença a girar-se’t la cosa. Que a les set del mati et facin el repàs de la premsa esportiva és com una tortura xinesa, plors i laments a veure qui es mereix la pilota d’or, o el premi al millor esportista, o no sé quines tonteries més. Que no és premi suficient les milionades que cobren??
Passem a les coses series, les que toquen al país.... Quin guirigall no trobeu, això de la reforma sanitària?
Portem dos anys  de polèmiques  al voltant  de la ja famosa reforma sanitària, i com més avancem , més dubtes i incògnites , per no dir rebuig  i preocupació, es van desvetllant. En uns  temps , on uns reclamen transparència, on els altres s’omplen la boca de transparència, no hi ha tema  de la legislatura que s’hagi portat amb més obscurantisme que aquest.
La cosa va començar atacant  el complex dossier de la CASS. Que si culpabilitzem als usuaris, que si culpabilitzem als prestadors de serveis, ara als administradors.... Tot plegat un pati d’escola : dolent!!!, I tu més!!!, No, tu més!!!
Debats estèrils, infantilitzadors, acusacions creuades que no porten enlloc, dades incomplertes, o dades filtrades sense solta ni volta i sense cap mena de coherència...
Fet i fotut, més incertesa per a tothom, més pors i més angoixes en època de crisi...
Quan tots vam quedar convençuts, que ens havíem portat molt malament, que la culpa era nostra i que per tant i com a just càstig perdríem drets i no cobraríem jubilació, llavors els focus es van girar cap al SAAS i l’ hospital. Era obvi que si parlàvem de racionalització de la despesa sanitària, també calia  fer un cop d’ull al tema.
Llavors sí que la vam fer bona!!!
Es va armar la de Sant Quinti! Assessors vinguts de fora a dir-nos que allò que pensàvem que funcionava medicament parlant, era en realitat una olla de grills. Passions desencadenades, històries de traïcions i d’odis personals, una veritable telenovel·la  barata. Nosaltres tan convençuts com estàvem de la gran qualitat del nostre hospital, descobríem amb estupor que l’esport més practicat en els passadissos són les travetes i les punyalades traperes.
El cas és que poc semblen tenir a veure, les relacions personals dins de l’hospital, amb la racionalització de la despesa. O sí???
Mutatis mutandi, caure sempre en les relacions íntimes i personals d’uns i altres.
Ara per fi, segons les declaracions del director del SAAS, sembla ser que entrem en una fase nova de relacions entre Ministeri , SAAS i CASS, que hi ha bona entesa , i que la col·laboració entre els tres principals organismes relatius a la salut va en bones vies....
Perdoneu la ignorància, però jo cada dia entenc menys cap a on anem... De fet , m’adono que tampoc tinc ni idea de on venim...
Si tots semblàvem estar d’acord en que necessitàvem una reforma sanitària, per millorar la qualitat assistencial, per garantir la sostenibilitat del sistema, per coordinar els diferents actors, per satisfer les necessitats en salut de la població, he de confessar que jo cada dia ho veig tot més obscur.
Potser fora bo que d’una vegada, ens expliquessin detalladament i de manera entenedora pel comú dels mortals, quin és el diagnòstic d’aquesta  estranya malaltia que pateix el nostre sistema sanitari, i quin és el tractament que ha de seguir . Ho dic sense segones, si ens expliquessin les coses de manera més didàctica , potser cadascú de nosaltres podria ajudar a curar el malalt, en la mesura de les seves possibilitats.
Però sembla que aquí no hi ha res de clar. Només ombres, rumors, insinuacions...
La veritat és que la manca de transparència fa que sorgeixin tot tipus de sospites al voltant de massa temes sensibles. No donar a conèixer  dades objectives dóna la sensació que s’estan prenent decisions  arbitràries, parcials i potser, contràries a l'interès general.
I a mi ara m’ha entrat un dubte: si em prenc una aspirina , per aturar el mal de cap, que em generen tantes cabòries, m’hauré de sentir culpable d’agressió al sistema sanitari?


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 3-12-2013

dimarts, 26 de novembre de 2013

25 de Novembre



Primer us havia triat aquesta canço, però ben pensat, em penso que és més adecuada la seguent:




És terrible, com ens agraden les rutines, fins el punt d’aconseguir  que una cosa com pot ser la violència de gènere, que hauria de ser quelcom d’anormal, d’extraordinari, pel fet de atribuir-li un dia de reivindicació per no dir de celebració, esdevingui un fet d’ obligat compliment, un esdeveniment gairebé rutinari.
Cada 25 de Novembre, ja com de manera automàtica, ens submergeixen en un ball de xifres,  en un allau de testimonis, tant administracions, institucions, mitjans de premsa, i campanyes per l’ocasió.
Tu ben calenteta al sofà , davant del televisor, no pots eludir en cap canal l’al·lusió a la diada.
Documentals, donant veu a dones víctimes de maltractaments, supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i probablement encara estimen i estimaran.
Ja t’avisen , ja, que el programa que veuràs conté testimonis molt durs, i de fet , la idea és que com més dura sigui la experiència relatada, suposadament més ens permetrà conscienciar-nos de la xacra que significa la violència de gènere.
El cas és , que malgrat un sentiment de voyeurisme donat per la impotència que et generen aquestes histories personals, et quedes clavada davant del televisor, ferida, rabiosa , com si cada dia necessitéssim més explicacions, més detalls per saber en que consisteix la violència feta a les dones.
L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de l’altre però també d’elles mateixes.
Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes exerceixen uns privilegis  que no només no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant , entre cometes, paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és pura i dura violència.
Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes pel que fa al gènere, res no canviarà.
Faig un incís:
Deu ser cosa del meu corrector de l’ordinador, quan escric, maltractador, em surt la paraula subratllada, i les correccions proposades son: mal tractador, en dos paraules , que jo interpreto com el que fa els tractes malament, maltractada i maltractades , en femení si us plau, i maltractar a l’infinitiu. D’aquí a pensar que soc víctima de violència masclista per part del meu corrector, poc se’n falta!
Tornant al que ens ocupa, poques vegades veureu documentals centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant de manera crua i directa els seus privilegis de gènere, on es denunciï les seves conductes possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus privilegis i posicions en la societat.
Si només ens fixem en una part del problema, si no es posen tots els elements del problema a debat, continuarem plorant i corrent darrere del problema sense mirar de evitar-lo, només mirant de donar solució a les conseqüències de la tragèdia.
Que la educació en la diversitat no sigui només teòrica. Que les dones es revoltin de debò  i surtin al carrer  per  fer caure els privilegis de gènere. Val no seré excloent, també poden sortir al carrer els homes feministes.
Encara que tinc la sensació , que el feminisme no es quelcom que interessi avui en dia. La creença és que tot plegat el feminisme no és més que un vell fantasma del passat, coses de senyores passades de frenada, de ties rares i lletges que no se suporten a si mateixes, i odien als homes per sistema. Es com si declarar-se feminista tingues alguna cosa de bogeria de histèriques reprimides.  I això, és el que ens impedeix darrera la cortina de fum  veure com treuen el nas els micromasclismes.
Hem de fer els deures en qüestió d’igualtat, més enllà de fer èmfasi en el llenguatge inclusiu, aquell que fa infumable qualsevol text ( i texta) que se’t posi al davant. Sinó estem condemnats a seguir veient documentals sentimentaloides de tall romàntic , patriarcalitzats , amb dones infantilitzades i maltractades, i, per descomptat, cada 25 de Novembre seguirem exigint més mitjans per atendre a les víctimes.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira, 26-11-2013

dimarts, 19 de novembre de 2013

Venedors de fum





Al principi del principi, es veu que hi havia l’home. Be la dona també. Fet i fotut hi havia l’Home amb majúscula, el gènere humà .
Al principi, tot plegat era una mica anàrquic, ja que no hi havia límits , ni regles. L’Home , amb majúscula, sobrevivia a cops de pedres i de de bastó, prenia el que necessitava  allà on ho trobava, i quan en sentia l’impuls incontrolable. Vaja, la llei del més fort.
Després en va arribar un que va dir “No mataràs”, tot i que la seva frase va tenir un èxit relatiu. Van començar a regular tot el que se’ls va ocórrer, però, acte seguit,  ja van sortir els llestos, aquells que aprenen desseguida com passar-se aquestes mateixes lleis pel folre, per crear-n’hi de noves de l’estil: “no mataràs , a menys que aquell que tenies en front s’ho hagués guanyat a pols”.
Son aquells  que, inexplicablement, probablement els hereus dels més forts, van agafar les regnes de tot plegat i es van erigir en els guies, els que transcrivien les regles.
Regles suposadament per conviure els uns amb els altres, regles per respectar-se, regles sovint destinades a preservar els privilegis dels que les escrivien, regles escrites i regles no  escrites, els costums , i els a-priori...
Els a-priori...
Hi han persones que tenen el secret de la bellesa. Sempre saben el que convé portar, el que convé menjar, el que convé penjar a la paret del passadís o al menjador. També saben que cal dir, i en quin moment precís. Saben el que cal callar i allò que cal evitar en societat. En la seva certesa de tenir raó tenen una desimboltura elegant, aquell petit “je-ne-sais-quoi”, que provoca, desprès de uns primers cinc minuts d’admiració incrèdula, la irresistible necessitat d’estomacar-los.
També hi ha aquell tipus de gent, elegants de la mateixa manera però amb un aire mes cínic. Usuaris habituals de la ironia. Tant si parlem de  vestimenta, de gastronomia, com de decoració, la ironia els hi dona una mena de “chic”, que si be és proper al mal gust, no arriba al punt de eliminar-los socialment de debò. Que estan escoltant música dolenta? Però home , que no veus que es pura ironia?
Creadors de modes. Aquells que asseguren, que la roba no t’ha d’anar be , sinó que tu, li has d’anar be a la roba...  Per agafar-ho amb pinça no???
El cas és que com parlem de gent guapa i reconeguda, cada cop que obren la boca o que fan alguna cosa, és de justícia que tothom els vulgui emular, son gent influent. Vol dir que quan ells diuen que les dones han de semblar un esquelet , ens llencem totes en cos i anima, intentant perdre tot el que ens sobra de cos , posant-hi tota la nostra anima i perdent-hi el bon humor. Però home mireu al voltant vostre i mireu el mon, que al cap i a la fi nomes son fabricants de  roba, res mes.
El que hi ha però és que entre ells, la gent guapa, es van regalant premis, es van ensabonant, es van dient els uns als altres que son els millors, que ells marquen la tendència.
 I després,  quedem la resta: Els que escoltem música hortera, ” xabacana”, però que  no ho fem mai amb segones... Bàsicament, perquè de fet ens agrada aquest tipus de música. Som aquells que encara no hem entès que comprar a Zara o Mango és socialment acceptable, en canvi vestir de hipermercat es de perdedors. Coneixem dos o tres cançons d’algun clàssic de memòria, trobem que un utilitari amb cinc portes, és suficient, que al cap i a la fi els cotxes, només que tinguin quatre rodes, no estan tant malament per a desplaçar-se. Nosaltres, aquells que mai no hem entès  perquè, alguns llocs d’estiueig, o alguns títols de pel•lícula, provoquen aquell alçament de celles incrèdul. Nosaltres que no tenim massa diners, tampoc massa gust, i als que ens encanten les espelmes barates, o els best-sellers. Els que hem estat incapaços de llençar aquella samarreta del Che, que comprem els iogurts de marca blanca en compte dels del pot de design, i que cobrim la taula de la cuina amb tela plastificada. Som els que en dirien, perdedors. Lletjos. Socialment inadaptats. Som els primats de l’estil, els ignorants dels codis socials.
S’entén doncs , que nosaltres, els lletjos, embadalits amb la gent amb tanta planta, sovint ens deixem emmirallar per les bones paraules, per les aparences. Son guapos, saben el que fan.
Malauradament, arriba sempre el moment en que algun guapo la pífia. Llavors caiem de la figuera i ens exclamem , només son venedors de fum, encantadors de serps, els peixos més grossos i més vistosos de un aquari purament decoratiu.  I nosaltres , els ordinàriament normals, hem de reconèixer que el nostre univers tampoc és tan lleig, només és més realista. I més honest.
 Els lletjos som anònims, som multitud, sovint feliços de ser-ho, la normalitat també és reconfortant, no necessitem esforçar-nos per figurar el que no som.
El que no ens podem permetre però és  adormir-nos en aquest confort, i deixar-ho tot en mans dels reis de les aparences. Les regles les hem d’escriure entre tots...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-11-2013

dimarts, 12 de novembre de 2013

Pecats

 

Tinc un germà que m’estima molt, i es preocupa per la meva salut de fumadora  sense remei… Fa un temps  em va enviar l’anunci de un diari en el que  cercaven tuitaires decidits a deixar de fumar, i disposats a anar piulant la seva experiència en aquesta aventura al dia a dia, gracies a una aplicació gratuïta pels smartphones.

On anirem a parar! Si bé la finalitat d’ acompanyar tres persones en la seva batalla contra el tabac és lloable , no deixo de veure-hi una certa perversió a l’assumpte, una mena de filosofia tipus la de “gran hermano”, o altres programes de la tant a la page, telerealitat. Ja m’imagino explicant en vuitanta caràcters, els moments de crisi davant la nevera, endrapant al mateix temps, el darrer tall d’embotit , dos iogurts, i la resta del sopar de la nit anterior.

El cas  és que és molt gran el mon de les aplicacions per estris del dimoni com Iphones i companyia.

 

Pels catòlics practicants  tenim fins i tot la” Missa digital”, una aplicació per a telèfons mòbils i tabletes que serveix per a seguir l’eucaristia, com si d’una missa tradicional es tractes. A més de facilitar les lectures i els salms diaris, ofereix oracions, explicacions de salms, i més de cent maneres de donar les gracies després d’haver pres la comunió. I no hi ha excusa senyors , ja que es pot seguir en cinc llengües, angles, francès, Italià, espanyol i llatí. Hi trobareu explicats pas a pas , el desenvolupament dels diferents  sagraments i devocions com la penitencia, la comunió a malalts, o oracions per a moribunds i difunts.  Vaja, que treballar el diumenge i no tenir temps  ja no son excuses!

 

Pels dubtes existencials mes terra a terra també hi podem trobar absolutament de tot.

 

Ja vas acostant-te als 50? Els estàndards de bellesa que va imposant la societat van modificant-se al llarg del temps en funció de unes modes i unes regles estètiques difícils de determinar. Ara per fi , i gracies a la tecnologia podrem saber qui estem més buenorros que els veïns o si finalment ens convé més retirar-nos i fer vida monacal mitjançant l’aplicació anterior . Podrem determinar de manera objectiva qui son els bells i qui els lletjos. Amb el Ugly meter , un programa escaneja una foto i t’atorga una puntuació del 1 al 10, tot plegat acompanyat de la llegenda explicativa. Espero que no vagi acompanyada de la famosa coletilla “que se mueran los feos!”

Ara ja m’han matat ! Tanta punyeta amb lo de la bellesa interior i ara resulta que nomes pitjant un boto, en un instant quedes catalogat!

Si després de l’experiència esteu a punt de caure en la depressió mes profunda, tant si sou dels lletjos, com dels afortunats guapos, però que no voldríeu que, en un atac a traïdoria la maquina canvies d’opinió, us podeu descarregar tota una munió de programes que prenen cura de la vostra forma física.

 

Tots no disposem de un preparador físic personal , d’aquells que arriben a l‘aurora al peu del  llit, per motivar-nos, llevar-nos, posar-nos el xandall dernier cri, i fer-nos fer els exercicis matutins a ritme caribeny, per acabar amb un esmorzar equilibrat i saníssim. Afortunadament, la tecnologia no esta nomes del costat obscur de la força, aquell que t’empeny a jeure al sofà fumant-li canya al teclat o als comandaments. Si, senyors i senyores, existeixen aplicacions que , encara que soni psicodèlic, ens obliguen a no saltar-nos la sessió de gimnàs encara que caigui pedra.

El GymPact és una aplicació molt simpàtica ella, ja que cada cop que et quedis aplatanat , mirant la televisió menjant crispetes en compte de anar a córrer, et cobrarà una multa de manera implacable. És tracta de programar els teus exercicis diaris en l’aplicació i de donar el teu numero de targeta de crèdit, de manera que quan et saltis les obligacions que t’has fixat, l’aplicació et descomptarà els cales. En una mena d’exercici masoquista, has de seleccionar la quantitat de diners que mereixes pagar com a càstig per no assistir a la classe d’aeròbic, o a la sessió de Pilates. Es veu que la força de voluntat en aquest cas es mesuraria en funció de la quantitat de diners que hi assignis. També hi ha premi però... Els que compleixin amb els objectius fixats, a més d’estar més sans i més en forma, poden rebre el retorn de una part, dels diners recaptats per l’aplicació. I com controla l’aplicació que heu estat bons minyons? Doncs fent un check-in cada cop que entres al gimnàs....

No se si no em sortiria més a compte contractar un coach personal , com a mínim i pots tenir una conversa!

 

I després de preocupar-se de l’esperit, l’amor propi i la forma física, cal tancar el cercle amb el menjar.

Pots triar entre aquelles aplicacions que analitzaran tot allò que menges , greixos saturats i insaturats, sucre , sal, calories, vitamines i minerals, tot per menjar sa, o aquelles que t’amaneixen un menú diari saludable i complet.

 

Jo que voleu que us digui, després de tant d’esforç i sacrifici, em decanto, per aquelles il·lustrades amb fotos regalimant i apetitoses, l’art de preparar bons combinats, i les que tirada en el divan , et permeten compartir amb els amics una bona sessió de pecats....

 

 

 

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-11-2013


 

dimarts, 5 de novembre de 2013

343 cabrons




El 5 d’abril de 1971, 343 dones, mes o menys conegudes, encapçalades per Simone de Beauvoir, marcaven per sempre mes l’opinió francesa, en publicar un article en defensa del dret a la contracepció i a l’avortament.
 Un cop de geni des del punt de vista del marketing polític, utilitzar la popularitat de un grup de dones per vehicular un missatge i carregat de significat.
Com qualsevol acció eficaç de cara a l’opinió publica, el manifest de les 343, a tingut els seus imitadors.
Imitacions en positiu, com la que va abanderar una de les cares del “front de Gauche”, Clementine Autain, que fa poc llençava el seu manifest de les 313, dones declarant haver estat víctimes de violació, per denunciar així els tabús que envolten encara les violències sexuals.
Imitacions patètiques, com la iniciativa que encapçala l’escriptor Frederic Beidbeger, per defensar el dret a les seves putes, el manifest del 343 cabrons com els hi agrada dir. S’autoanomenen “intel·lectuals”, i el lema de les seves reivindicacions és “touche pas à ma pute”.
El que queda clar , es el sobredimensionament del seu ego, ja que per uns intel·lectuals , no s’hi han escarrassat gaire, ni en trobar el lema , que es refereix a la campanya llançada fa anys per SOS Racisme, ni en la forma, que unes febles criatures del sexe femení, han utilitzat abans. Quina poca originalitat , per uns intel·lectuals que volen trencar motlles, quin afront a la intel·ligència!
Deia en Gerald Brennan que, “els intel·lectuals, són gent que creu que les idees són més importants que els valors; és clar, les seves pròpies idees i els valors aliens”.
Fuuuuuu!!! Ho veieu perquè les dones no passem de “interessants”o “mitjanament intel·ligents”....
Deixeu-me continuar tan tonteta com sempre....Ja deixo la intel·lectualitat per a una certa categoria d’homes....
El que mes em molesta dins del manifest dels “343 adolescents atardats” en diria jo, es que  entra de manera repugnant en un debat mes que complex, ja que es tracta de dignitat de les persones, per caricaturitzar-lo de manera repugnant: argumentar la llibertat de gaudir del cos d’un altre mitjançant remuneració , per servir una causa absolutament reaccionaria, i deliberadament antifeminista.
Si la intenció del manifest de 1971, era el de defensar el dret de cadascú a disposar del seu propi cos, la intenció del 343 pijoprogres que ens ocupen, és defensar el dret a disposar del cos d’un altra persona. No estem parlant  de xorrades, estem parlant de una diferencia abismal , sobre la noció de llibertat. Perquè del que parlen aquests senyors, no es de llibertat, sinó de poder, no parlen de dret,  parlen de prerrogatives. El poder que dona el diner en un context ultralliberal, en el que tot es ven i tot es compra, la prerrogativa de fer el que es vol amb els seus diners.
Reivindiquen “Anar de putes” , com un dret inalienable dels homes a follar quan volen i ho oposen de manera escandalosa amb el dret de les dones a ser mares si així ho desitgen.

Una llibertat adquirida a copia de moltes lluites de les dones , amb una voluntat de canvi i de progres per tota una societat, es veu rebaixada al nivell de una causa defensada per uns homes, que poc te d’igualitària , mes aviat és la voluntat de preservar els privilegis dels homes , entre els quals, el de posseir la seva meuca.
Que hi hagi debat sobre la prostitució és bo. Que aprofitem per qüestionar-nos  conceptes com la possibilitat de triar, de llibertat, de treball , és bo. Que això ens porti a debatre la nostra pròpia realitat mes enllà de la certesa d’estar del costat del be , de la moral, del just, del cert, és bo. Que discutim amb lucidesa sobre les solucions a problemes molt concrets, i urgents que suposa la realitat de la prostitució com són el proxenetisme, l’esclavatge, el tràfic humà, les condicions de vida i de salut de les prostitutes és bo.
El que es inacceptable , es la caricaturització de tot plegat.
Començant per un lema, “no toquis la meva puta”, estretament lligat a la dominació via diners, velles percepcions del desig sexual irreprimible i possessiu, la sacrosanta representació dels rols  entre les dones amb les que et cases, i les que et folles, tot plegat fa bastanta ferum.

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú  és Perfecte” de Radio Valira 05-11-2013

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Cicles



La vida son cicles.
Nomes el cicle anual te un temps predeterminat, però pel que fa a la resta,  tingues la certesa que sigui quin sigui el cicle en el que et trobes ara, també s’acabarà.
 Quan t’estrenes en la feina de tenir fills , deixes enrere una etapa en la que vius bàsicament centrat en tu mateix, per construir-ne una de nova . Això significa canviar costums, adaptar-te al nou estatus, i et condiciona en absolutament tot el que fas, fins el punt d’aparcar en un armari tot allò que t’agradava, canvies de menús diaris, de musica, de lectures, de programes de televisió...
Per sort això no és més que part de un nou cicle, que com tots te el seu final...
De petits, a Escaldes, anàvem a la sessió de tarda del Cinema Valira. D’aquelles sessions , m’ha quedat una aversió a les pel•lícules de zombis, en recordo una en particular, “la rebelion de los zombis”... I alguna altra que m’imagino devia ser de la guerra a al Vietnam o alguna cosa per l’estil , amb tortura xina i gota malaia inclosa... Quin patir!
També recordo les sessions  d’estiu a Vandellòs... Encara que no se ni el que anàvem a veure... Només sensacions, retrobades amb els amics del poble, sorolls de desenes de nens i nenes menjant pipes , amb els conseqüents munts de pellofes, que anaven fent crec-crec cada cop que movies els peus al terra. Ah !!! i una sessió memorable, quan un ratolí es va posar a passejar per les parets folrades de  sac, un autèntic espectacle en viu, crits, corredisses, i la pel•lícula que continuava girant... Les primeries dels espectacles interactius!!!
Ja adolescents al Modern, vam viure l’època del Travolta, amb Grease i Saturday Night Fever. Uns clàssics! Els meus fills se’n fan creus que em sàpiga de memòria les lletres de les cançons!
I el Cinema Concòrdia??  Aquest és memorable, per als “astrolids” que vivíem al Pas. Estrenes en versió francesa, en un local  que els diumenges es transformava en església de campanya. Inclús per un projecte de descreguda com jo , era tota una experiència el muntar la paradeta al davant de la gran pantalla, taula de càmping com a altar, per acollir  Mossèn Ramon de Canillo, per a una missa diferent...
Després va arribar l’emancipació...  Siguem clars, emancipació sui generis, ja que depeníem econòmicament dels pares... Però el marxar de casa , organitzar-te i viatjar sol ja et comença a fer una mica més gran.
Sessions dels dimecres a Tolosa, desenes de pel•lícules  de generes múltiples, algunes avorridíssimes, d’altres que et feien plorar i riure...
Fins el gran xoc: l’arribada dels nens. Les sacrosantes sortides familiars al cinema...
Llavors entres sense adonar-te’n , en un revival del que ha estat el teu propi cicle de creixement en el setè art.
T’arribes a saber de memòria, els diàlegs de Mulan, el Llibre de la Selva, els Aristogats, tu que te’ls havies estalviat de petita...
Després ve lo pitjor, els American Pie, Dos tontos muy tontos, etc..., acompanyats de crispetes i soda fins el punt, que el teu castigat estomac demana treva... Perquè m’heu de donar la raó, hi ha pel•lícules d’aquestes, que son infumables si no t’estaborneixes a xuxes i altres marranades.
Ja em creia condemnada a mirar pel•lícules d’acció , o d’adolescents atardats ad vitam eternam, però..., comença un nou cicle. Perquè sembla que aquest ja esta consumit....
 Segur que també ho faràs be o millor en el pròxim!!!
Un nou cicle en que tornes a agafar les regnes dels teus desitjos, en que avançaràs i milloraràs, perquè  hi posaràs ganes passió i coratge. Un nou cicle que comença, perquè te’l mereixes!
Me’n vaig soleta cap al cinema... Podré plorar com una magdalena com a mi m’agrada , sense haver d’aguantar els somriures cínics de la resta de família, i podré triar la pel•lícula més peripatètica que em vingui de gust , que porto el bolso ple de kleeenex...
A gaudir que això dels cicles te molta conya, i ja em veig d’aquí poc tornant a menjar-me Bambi amb els nets!!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-10-2013

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Justícia o venjança?




La Doctrina Parot, va ser anul·lada ahir pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.  Aquesta anomenada doctrina , es basa en una jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol, que des del 2006 permet de prolongar la durada màxima de detenció, en reinterpretar el sistema de reduccions de pena . En el cas de Ines Del Rio, el Tribunal de Drets Humans, va considerar il·legal l’aplicació retroactiva de dita doctrina.
El cas ha provocat una commoció important en la societat espanyola, entre defensors i detractors de dita sentencia, al·legant uns i altres la defensa del dret, i la seguretat jurídica, i la indefensió de les víctimes, la manca de reparació.
Estic segura, que algun expert es posarà les mans al cap. Encara que m’escarrassi a aprendre sobre el Dret, segur que de manera involuntària , potser partidista faig es meves pròpies interpretacions d’aquest. El que m’agrada del dret és que és un tema que demana molt rigor intel·lectual, o al menys una important rectitud moral.
Crec , que en un estat de dret no toca als jutges inventar jurisprudències personals, encara menys impregnades de moral personal.
Entenc que és una idea molt teòrica ja que moltes vegades, portats per la visceralitat, tendim a passar-nos de frenada per una voluntat exacerbadament repressiva. Hi ha però, certes regles que son de llibre, que inclús a una neòfita com jo se li han quedat gravades.
En Dret Penal  es regla, la irretroactivitat de les lleis a menys que aquestes puguin beneficiar al acusat.
També hauríem de distingir les diferencies entre el dret penal i el dret civil:
En el dret penal es jutja un acusat, amb l’objectiu de sancionar-lo per els crims i els delictes dels quals és reconegut culpable, no per a satisfer a les víctimes.
Se que aquesta, no és una idea gaire popular en aquests moments però es fonamental : la eventual indemnització de la víctima es regula en un procés civil, que ve després del procés penal, quan una persona ha estat reconeguda culpable.
Un procediment penal, no es fa per estatuir sobre un conflicte entre una víctima i el seu suposat agressor, sinó per sancionar un conflicte entre l’acusat i la societat de la qual ha infringit les regles.
Això doncs , seguint aquest raonament, les víctimes o parts civils de l’assumpte com es diu en llenguatge tècnic, haurien de comparèixer com a testimonis, al mateix títol que la resta de testimonis. Es evident que actualment en els tribunals, i sobretot en la opinió publica estem ben lluny de actuar d’aquesta manera.
La reparació vers les víctimes.... És la bandera que brandeixen els contraris a la sentencia.
Siguem clars. Hi ha coses que no es poden reparar, en les que no hi ha volta enrere, i que la exacerbació de les penes no solucionarà.
Diuen que durant la Conferencia de Teheran, Roosevelt i Stalin, discutien sobre les penes acceptables per als criminals nazis. Un proposà executar de manera sumaria entre 50.000 i 100.000 alts dirigents nazis. L’altre, va respondre fent broma que potser 49.000 execucions serien suficients, per a fer èmfasi en la distancia entre una cultura de la venjança i la cultura del Dret. El que és pretenia per damunt de tot es que hi hagués un judici més enllà de les penes resultants.
Recordo el cas de l’Anders Breivik, el responsable de la matança d’Uttoya. Noruega volia per damunt de tot un judici. Les famílies de les víctimes, volien a més, que Breivik fos declarat sà d’esperit i condemnat.
En conèixer la sentencia, la majoria dels Noruecs, incloses les famílies de les víctimes, es van declarat satisfets. Satisfets, perquè l’afer s’havia portat amb tota transparència, tant en el fons com en les formes , evitant així qualsevol escletxa que pogués posar en entredit la validesa del judici. Satisfets, perquè la pena resultant va ser la pena màxima existent a Noruega. No es tractava ni d’humanisme, ni de candidesa, ni de generositat: era la pena màxima.
21 anys,10 d’ells ferms, prorrogables indefinidament mentre es consideri perillós per a la societat Noruega. Aïllament  estricte per algú que havia demostrat estar tot cofoi de la mediatització de  seu procés. Aïllament estricte per qui es penedia de no haver pogut matar a més gent. Això si, en una presó que alguns comparen a una habitació d’estudiant. Fer-lo patir en unes condicions degradants, o inclús fer-lo desaparèixer, no tindria cap altre interès que el de satisfer els nostres instints més basics.
Als EEUU malgrat la persistència de la pena de mort, no s’eviten tirotejos cada setmana.
Cada cop que sorgeixen noticies, on s’anul·len judicis per vicis de forma, ens posem les mans al cap. Però la única manera de garantir que es faci justícia sempre, es de ser absolutament curosos en aquestes formes, i no caure en la visceralitat.
15 dels 17 jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans van votar a favor de declarar nul·la la Doctrina Parot, en entendre que vulnera els Drets Humans, en no ajustar-se a dret. Els procediments penals no es poden passar  per alt, no es pot legislar a cop de ràbia i odi, i ha de prevaldre la justícia front a la venjança.
Si la societat es regeix per la llei del Talió, no estem madurs per avançar..

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-10-2013

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Rebutjar la misèria....




Els que em coneixen, saben que soc descreguda en extrem pel que fa als temes de religió... És més diria que tinc una clara tendència a l’anticlericalisme. Alguna cosa de genètica hi deu haver, quan a casa sempre hem tocat ferro quan apareixia algun membre de l’església a l’horitzó... Imagineu-vos el show , passejant per alguns monuments, o llocs turístics d’origen religiós...
No m’he donat cap cop al cap, no...  Però potser  tants anys de veure una església allunyada de les preocupacions de la gent del carrer, predicar en sentit contrari de les necessitats de la gent, volent dirigir la manera de viure de la gent, m’han fet oblidar que entre la gent d’església també hi ha bons i dolents, com a qualsevol casa...
Potser és aquest nou Papa, que diu que vol estar al costat dels pobres. Potser la Teresa Forcades, que amb un parell , opina, es posiciona, es manifesta, sobre tot el que li sembla...
Que no, tranquils, que no ... Que no he cremat encens, ni he fumat res d’estrany... Continuo pensant com deia Marx, el Karl, no el Groucho, que “la religió és l’opi del poble”. Com les drogues, la religió no és només una il·lusió, sinó també una mena de resignació, un verí que ens impedeix rebel·lar-nos contra allò que ens fa sofrir, tot i fent-nos desitjar un remei als nostres patiments, vaja, falses solucions, per a problemes reals...
El cas és que no us volia parlar de religions ni d’esglésies avui...
Avui tocava parlar del Dia Mundial de l’eradicació de l’extrema pobresa  segons l’ONU, o com amb molt encert  diuen alguns, el dia del rebuig de la misèria, que se celebrarà aquest 17 d’Octubre.
Perquè m’he “liat” a parlar de capellans? Doncs perquè fent recerques, he après que aquest dia del rebuig de la misèria, es celebra a iniciativa de un capellà, el Pare Joseph Wresinski, que fa trenta anys ja, lluitava per dignificar la vida dels més pobres, i va proposar una estratègia global de lluita contra la misèria.
El setembre del 2012 els Principis directors: “Pobresa extrema i Drets Humans” van ser adoptats pel Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides. En aquests principis, els estats membres afirmen que l’eradicació de la pobresa extrema és a més de un deure moral, una obligació legal, mitjançant les lleis sobre Drets Humans.
El lema d’aquest any per la jornada és “Junts vers un mon sense discriminacions”.
Des de fa uns anys, anem encadenant crisis econòmiques, i a cadascuna ens anem arronsant, anem observant com van caient uns i altres. Com al joc de les cadires: quan para la musica, algú més s’ha quedat tirat a terra... Fins que et toqui el torn...
Conèixer l’experiència i les vivències d’aquells que s’han quedat sense cadira, o aquells que no n’han tingut mai, provar d’entendre’ls, escoltar el que tenen que dir aquells que viuen en la misèria.... Ben al contrari , no tenen res a dir, els ignorem, no juguen... I això és una discriminació flagrant, una negació de la seva dignitat, dels drets de les persones que viuen en la pobresa.
Parlem d’ells sense escoltar el que tenen que dir-nos. Parlem de desenvolupament, és sostenible si oblidem a la meitat de la planeta? Les persones en situació de pobresa haurien de poder participar en igualtat a la concepció i realització de les polítiques de desenvolupament....  El nul pes polític, la manca de capital  financer, l’exclusió social fa que aquestes persones continuïn invisibles per sempre més.
Que ja hi tornem a ser.... Somiatruites!!
Perquè escoltar-los si no fan més que demanar? Banda d’assistits!
Encara gracies , que els que encara tenim cadira, som tant generosos  i caritatius, que som capaços de perdre un mati de dissabte al any per fer una col·lecta, preparar un menjar popular, omplir un carretó de supermercat de pasta de marca blanca que alimenta molt , pels pobres...
Que ja ho sabem tot. Que no hi  res a escoltar. Que es la fatalitat....
Ja m’estic posant cínica altre cop... Tant be que havia començat avui!
Tanta cura d’humilitat per part meva no pot ser bona... Reconèixer que dins l’església també hi ha hagut  resistents, revolucionaris, gent que no s’alinea automàticament amb els poders, que esta prop de de les persones, ha estat esgotador... Amen!
Per cert, com també va de Drets Humans la cosa, recordar-vos que divendres 18 i Dissabte 19, teniu l’ocasió de participar al Primer Curs de Drets Humans a Andorra, al Centre de Congressos. L’Institut de Drets Humans d’Andorra ha convidat a personalitats rellevants en el tema.
Veniu, escolteu, apreneu.... I després practiqueu!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-10-2013

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre





Fa uns mesos , pels voltants de la diada internacional de les dones treballadores , feia un article d’opinió sobre les condicions de treball a les fabriques de tèxtil a Bangla Desh, unes setmanes després, la catàstrofe: una nova fabrica es va incendiar provocant centenars de morts. Fa poques setmanes, parlava de pàteres i pocs dies després  va ocórrer la tragèdia de Lampedusa...

D’aquí a que ressorgeixi el punt de paranoia dels Escoda , poc se’n  falta...
De moment penses: només parlaré de felicitat , de musica, de llibres , de recuperació econòmica, a veure si aquest estrany poder de provocar fenòmens paranormals, es converteix en alguna cosa bona....

Després reflexiones i t’adones, que no ets tu que portes el mal fario, sinó que de fet, parlar d’aquests temes no se t’ha ocorregut de manera gratuïta, que no ets un oracle ni cap bajanada d’aquest tipus. El problema es aquesta mala costum que tens d’interessar-te per l’actualitat, de preguntar-te contínuament quin valor te la vida de les persones, segons el lloc en que aquestes han nascut... El problema és que aquests son fets , que es repeteixen una i altra vegada, fins el punt , que ja no criden la nostra atenció, que gairebé de tant repetir-se passen desapercebuts.

O potser son fets que no volem afrontar, amagats darrere el conformisme, i el nostre confort...

 M’agradaria poder ser així, no preocupar-me mai de res, ni tant sols per les coses importants de debò. Ser feliç de la manera mes beneita, sense que t’afecti res i que tu tampoc no afectis a res.

Però ,  ves per on , no puc evitar alterar-me quan tinc la sensació que la mort de milers de negres o grocs, no te la mínima importància al costat de un blanc mort. Llavors es un crim, una tragèdia, i es necessari designar culpables, castigar, fustigar a qui sigui per tal de venjar la pèrdua.
Sovint ens amaguen darrera l’escut de la impotència: no hi podem fer res!

En el cas de les fabriques de roba de Bangla Desh, hi ha organitzacions que treballen amb els sindicats del país, que lluiten des de fa temps , per millorar les condicions de treball. Les marques de roba que imposen  aquestes condicions, son conegudes, i aquí encara es permeten fer caritat, ves que bons que son... Llavors t’adones que probablement es per a poder evitar pagar impostos...

Existeix una  coalició de sindicats i organitzacions ciutadanes en defensa dels drets del treball a tot el món,  que s'han unit a iniciativa de Clean Clothes Campaign (CCC) per recollir firmes i enviar una crida a les empreses, comprometent-les a mesures concretes per evitar noves tragèdies.
Ajuntant esforços, organitzacions com la Industriall Global Union, UNI Global Union, International Labor Rights Forum (ILRF), United Students Against sweatshops (USES), Maquila Solidarity Network (MSN), Waron Want, People and Planet, SumOfUs. org, Change. org, Credo Action, Avaaz i Causes, treballen per intentar canviar aquestes condicions.
Podem col·laborar a aquestes campanyes al marge de boicotejar aquestes conegudes marques: Mango, Primark, GAP, C & A, KIK, JC Penney, Wal-Mart , Inditex, Corte Inglés i tantes altres que podreu trobar a les webs d’aquestes organitzacions.

Val a dir que a mi no m’ha costat gaire el boicot, donat que en la meitat d’aquestes marques no trobes talles taula-camilla com les que jo utilitzo...
Que això no porta enlloc? Que ja he amargat la infància dels meus fills, impedint-los menjar natilles Danone? Que és inútil? Potser si. Però amb els meus diners no!

Les pàteres... Que fer si aquesta son víctimes dels traficants de persones, víctimes de la misèria que viuen en els seus països, víctimes de la promesa de una vida millor?

Es un error pensar que la delinqüència  es un fet al marge de l’estat. La magnitud dels guanys, es massa gran per a deixar-los només en mans dels delinqüents. Autoritats banquers, advocats i administradors que miren cap un altre costat son tant culpables com els traficants .
Com dormen a la nit? Em temo que perfectament... Tenen consciencia de cadàvers i mes closques que una tortuga. Cremen informes, terroritzen testimonis, caminen amb la consciencia ben alta.

Que ha passat , perquè tota la solidaritat internacional quedi en paper mullat?
Els grans poders han substituït la cooperació internacional per la explotació. En compte de compartir hem anat fent préstecs, el regne dels mercats.

Aviat hi haurà Un pont entre l’Africa i Europa, construït sobre les muntanyes de cossos comprimits al fons del mar. Llavors s’aturarà aquesta bogeria cruel on multituds fugen desesperades per salvar les seves vides , espoliats dels seus recursos, i el que és pitjor, de la seva manera de viure.
 La catàstrofe es tan insuportable  que ens callem. El que més por fa és que als països occidentals no entenem el que esta passant, ni ho volem entendre. Es la capitulació del humanisme.

Potser fer un monument a tots als immigrants morts en la feina d’aconseguir un crostó de pa? O senzillament canviar la nostra mirada vers l’ immigració?
Negres sospitosos de ser venedors ambulants o  musulmans  intrusos que a sobre volen tenir espais per construir mesquites,  immigrants que serveixen els àpats dels restaurants i han posat els maons a les cases, de debò son forasters que no mereixen cap dret?
Qui es preocupa per el futur del continent africà apart dels que hi tenen un interès particular com els diamants a Àfrica del Sud, el petroli d’Angola o els talentosos futbolistes nigerians?

La riba de la mort. Persones que van a un lloc buscant ajuda, però només hi troben la mort  i la misèria. Com a les platges de Lampedusa on el mediterrani deixa els cossos dels clandestins que no tindran mai aquella vida millor que havien somniat.

Part de la tragèdia, es l’acceptació de lo aberrant com a normal, del anacronisme històric com a model de conducta.

Com diu Galeano: Aquest es un mon especialitzat en l’extermini de l’altre...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 8-10-2013

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Resisteix




No teniu la sensació a vegades, que no hi res en la vostra vida que hagueu triat  de manera clara, determinada i lúcida?
No rebel·lar-se contra la realitat, no qüestionar mai el que esta be o malament, no fer mai un pas en una direcció divergent de la que ens han marcat des d’un bon inici... Treballadors  que ni s’assabenten que estan mal pagats perquè pensen que el sou que els hi correspon per la seva feina es suficient, que demanen disculpes per haver viscut per damunt dels seus mitjans segons diuen alguns, que donen les gracies reiteradament per seguir tal com estan...Potser és això la felicitat, ocultar-se en un rutina que ens preserva del dolor.

Em sap molt de greu ser tant tonteta i  no arribar a entendre que una crisi financera ens hagi portat a una crisis de valors. O potser, en realitat la primera és conseqüència de la segona?
Que m’expliquin perquè vivim immersos en un sistema on infàmia, estafa, avarícia, impunitat, despotisme, cinisme, abús, farsa o frau, son a les noticies diàries, en canvi  paraules com integritat , equitat, honestedat, justícia , igualtat han esdevingut coses de frikis.
Les persones viuen temoroses i paralitzades per un deu que creix i s’alimenta de les seves culpes… El deu Mercat , que ho ha convertit tot en mercaderia, com a única realitat aplicable a la vida de la gent, que ha convertit en utòpiques les aspiracions de justícia i solidaritat.
L’ordre objectiu de les coses, no és mes que el desordre de l’avarícia cega i sense control, que fa de la desigualtat i la intolerància els instruments de una suposada eficàcia tecnòcrata.

Amics fa mal, fa por , però hauríem d’apel·lar a la darrera espurna de resistència que ens que queda. Caldrà arriscar-se...Perquè a la vida el risc consisteix a aspirar a altres coses, a fer-se il•lusions, a creure que es mereix alguna cosa nomes pel simple fet d’estar viu.

Ser un resistent, heus aquí la darrera forma romàntica de viure.

La llibertat es alguna cosa més que la única llibertat dels poders econòmics d’acumular beneficis imposant un estat mínim a costa dels drets dels ciutadans, una llibertat fonamentada en l’escassetat i la necessitat del treball alienat.
L’ invasor contra el que hem d’organitzar la resistència ens envolta, és el conformisme en que han caigut molts, la il·lusió del confort en que encara vivim alguns, i ve alimentat per la despolitització, la manca d’ideals, la corrupció, el fanatisme religiós, la por...

Deia Josep Pla que “en el camí del mig , hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees”. El camí del mig, el que ens assegura l tranquil·litat, el que no ens demana cap més esforç que el de seguir per on ens guien...
Però no hauríem d’oblidar que la ciutadania no és un dret adquirit on adormir-se, sinó una permanent exigència de militància. Això significa molestar-se en defensar allò en el que creiem.

Em fa gracia la gent que es sorprèn quan el poble reclama els seus drets. Que si la gent som uns assistits, que pretenem que l’estat ens ho faci tot, que si cal ensenyar a pescar en compte de donar peixos, que si els abusos, etc... Tòpics i més tòpics!
En canvi s’estimen més crear fundacions per desgravar impostos, i això se’n diu fer caritat per evitar la justícia social. Ningú no hauria d’agrair que el tractin com un esser humà!

Quan es qüestiona la dignitat de les persones és necessari reaccionar...
En una societat on regnen les desigualtats, l’únic límit a aquestes és la resistència a les desigualtats. Hem de reapropiar-nos l’espai públic, suprimir la influencia corruptora del diner en l’estat, afavorir una nova repartició de la riquesa, no renunciar mai al benestar de la majoria.

Els conformistes, aquells que confonen adaptació i submissió pretenen que tot plegat només és un repertori de somnis. Colla de idealistes, a veure si us feu grans!

Jo soc dels que pensen que només hi ha democràcia allà on es lluita per la democràcia, i que el més il·lusori seria pensar que podem seguir en democràcia si renunciem a la dignitat per a tots....

Resisteix, prova’ls-hi que existeixes...

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-10-2013

dimarts, 24 de setembre de 2013

A l’Est, res de nou...



La reunificació de les dues Alemanyes va coincidir amb una reunificació més amplia: la integració a nivell mundial de la URSS i tot el bloc de països de l’est, la Xina i la India dins de l’economia mundial. Aquesta immensa massa laboral que duplicava el nombre global de treballadors en un sistema d’economia capitalista va alterar de manera brutal la correlació de forces entre Capital i Treball en benefici del primer.
La restauració del ordre anterior a l’existència de la RDA es va traduir en la privatització del patrimoni nacional , mitjançant restitució o venda de la propietat publica . En aquesta operació, els alemanys de l’est , teòrics copropietaris del pastis, es van trobar totalment desposseïts, ja que en l’any 1994, quatre anys desprès de l’ inici de la reunificació, 8000 empreses de l’Est es trobaven ja en mans de inversors privats de l’Oest. Aquestes empreses, havien estat tancades o comprades a preu de saldo, i gairebé un quart de la població de la RDA es trobava sense feina donada la desaparició del teixit industrial del seu país.
La reunificació, es va convertir en una gran campanya electoral pels Alemanys de l’Est, a favor del CDU de Helmut Kohl, basada en grans despeses , generant endeutament, i desembocant en una crisi econòmica que va durar deu anys. Això explicaria el gust actual dels alemanys per l’austeritat.
En aquest context de crisi, la industria alemanya va trobar a la seva disposició una enorme reserva de ma d’obra barata, un teixit social laboralment deprimit, amb una situació de debilitat sindical , cosa que va facilitar unes retallades salarials sense precedents. La estratègia alemanya de rearmament econòmic, baixades salarials combinades amb l’adopció de l’euro va desembocar en una explosió exportadora  i de competitivitat de l’economia alemanya front dels competidors europeus.
Si des de la reunificació , la economia a crescut de un 30%, el resultat no ha estat precisament una prosperitat generalitzada per a tots els alemanys, ha estat més aviat basada en un increment de les desigualtats:
 Des dels 90 els impostos als rics han baixat un 10%, en canvi la imposició sobre la classe mitjana , ha pujat un 13%. Els salaris reals s’han vist reduïts un 1%, en canvi els ingressos per benefici i patrimoni han augment un 36%. El 1% mes ric de la població concentra el 23% de la riquesa, el 10% mes afavorit el 60% de la riquesa, mentre la meitat de la població nomes gaudeix del 2% de la riquesa.
En aquest sentit, tot molt semblant a la resta de països europeus.
L’any 2003 la coalició de socialdemòcrates i Verds va instaurar l’Agenda 2010, precedida per la intensa campanya propagandística de les institucions empresarials , denunciant la insostenible explosió dels costos socials. Aquest programa va obrir la porta a la privatització de les pensions, la reducció de les subvencions, va augmentar l’edat de jubilació, i va flexibilitzar el treball. Aquests ajustos van ser presentats com a creadors de llocs de treball, això que ens venen com el gran miracle alemany. En realitat l’augment dels llocs de treball s’han fet nomes pel que fa al sector precari, treballs precaris, parcials, temporals, autònoms, minijobs…
Els resultats de les eleccions alemanyes de diumenge semblen aprovar les politiques ultraliberals en curs. Els assalariats alemanys creuen doncs que jubilar-se al 70 anys es raonable, que 1 euro per una hora de treball podria ser massa, que  l’actitud correcta és “treballa i calla”. Els incondicionals que ens venen el “model alemany” com la solució per remuntar l’economia deuen celebrar-ho.
Aquestes eleccions proven que el poble te el dret sobirà de disposar d’ ell mateix mitjançant el vot. Els alemanys son majors d’edat i vacunats, però allà com aquí la propaganda dels grups de pressió econòmica  no te treva. De fet aquí com allà, que es diguin liberals, socialdemòcrates, inclús partits suposats defensar projectes socials, acaben caient en la “raó” imposada per els mercats.
La democràcia esta manipulada i transvestida per aquet sistema que poc a poc esdevé totalitari. Si mirem l’estat general d’Europa , no ens hauria d’estranyar  veure com els alemanys voten conservador per protegir el que els semblen ser els seus interessos.
Tothom corba l’esquena esperant que el resultat de les politiques ultra liberals responsables del desastre econòmic europeu no anirà mes lluny, sense mirar d’ oposar-s’hi ni de capgirar la situació.
Així  doncs , a l’est res de nou…
Que fer doncs ? Esperar que la situació es degradi cada cop mes?
Mentre les classes mitjanes se’n vagin sortint no passarà res, però tinguem paciència que a aquest ritme tot arribarà…
Queda lleig esperar-ho, però aquesta apatia general es desesperant.
El pitjor de tot és, que encara que no esperis res o gairebé res , encara tens la capacitat de sentir-te decebut.

Antonia Escoda

Per  l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-09-2013