dimarts, 18 de desembre de 2012

S’acaba l’era Titànic…



En principi, aquesta serà la darrera vegada que us atabalaré aquest any 2012. A menys que els Maies tinguin raó, i que aquest divendres se’n vagi tot en orris, per la propera estrenarem any nou.

Un any dur, molt dur aquest 2012....

Com a bons alumnes de la societat de consum però, hem demostrat que malgrat la tragèdia, malgrat la desgracia, de tot se’n pot arribar a fer negoci.
De viatge per Irlanda, he pogut comprovar-ho:
Belfast, les drassanes del Titànic.... Allà on van perdre la vida i la dignitat alguns, on es van trencar les mobilitzacions i reivindicacions laborals, injectant insidiosament  el conflicte cultural i religiós...
Covhn, darrera escala del Titànic, on carregat amb els passatger més adinerats des de Southampton, va acabar de tancar el passatge amb els Irlandesos que fugien de la misèria, port  d’escapatòria de la “gran fam”

Magnets, pegatines, postals,records....

El del Titànic és un enigma que quedarà sense resposta. Cap altra catàstrofe naval ha generat tantes pel·lícules i documentals, llibres i articles. Aquest any ha estat el del centenari del mític naufragi el 15 d’Abril, i la majoria de les llegendes que envolten el colossal buc de vapor encara no han estat aclarides.

De fet els rumors entorn del Titànic ja varen començar des de la seva construcció:
Segons la llegenda, poc abans de concloure els treballs de construcció de la nau, en la part on aquesta presentava un doble fons , se sentien en permanència uns cops. Diuen que els treballs anaven massa apressa, i que en el cos de la nau van quedar emparedats varis obrers, que donaven cops per ser sentits  i rescatats pels companys.

Setze anys abans de la tragèdia, l’any 1896, es va publicar “fultility”, una novel·la de  Morgan Robertson en la que es narrava la historia d’un transatlàntic anomenat Titan, que es va enfonsar en les aigües de l’oceà atlàntic  al xocar contra un iceberg. Les coincidències entre el Titan i el Titànic, no s’aturen només en la semblança dels noms, sinó també en el seu volum,  en tractar-se de dos vaixells de luxe excessiu que portaven una quantitat insuficient de bots salvavides, i ull, els capitans de les dues naus es deien tots dos Smith.

El Titànic també te els fantasmes que li corresponen per la  seva solera. Diuen , que cada sis anys algun vaixell navegant per la zona propera al naufragi rep algun missatge de SOS semblant provenir del Titànic. També diuen que s’han rescatat  en diferents ocasions, personatges vestits de l’època  del Titànic varies vegades per la zona, el 1991 inclús, s’hauria rescatat a un Home vestit amb l’uniforme de la White Star Line, i que s’assemblaria al capità Edward John Smith.

També hi ha lloc per a les teories de la conspiració, que defensarien que l’accident del Titànic, hauria estat provocat per la naviliera de manera a cobrar una assegurança que se’ls hi havia denegat per un sinistre anterior de l’Olímpic. Òbviament , havien de tenir clar que el vaixell era insubmergible....

També hi ha qui diu que en salpar de Southampton, hi havia un incendi en una de les bodegues, cosa que explicaria la velocitat a la que anava la nau en el moment del xoc amb l’ iceberg.

Probablement, cap d’aquestes llegendes que he enumerat no correspon a la realitat, que més aviat semblaria que va ser el resultat, de tota una sèrie de imprudències, de negligències, però també de circumstancies imprevisibles.

Els conflictes laborals en les drassanes haurien provocat, la incorporació de treballadors inexperimentats, esquirols mal pagats i que haurien executat la feina en males condicions. L’ utilització de materials de menor qualitat, que haurien fragilitzat les estructures de la nau. La conversió de compartiments destinats a assegurar la flotació de la nau en cas d’accident, convertits en espai de transport dels passatgers més pobres. La manca de bots salvavides en proporció al nombre de passatgers.

Tot plegat, no us sembla que l’historia es repeteix?

Estem tots embarcats en una mena de Titànic, construït des de l’ imprecisió, des del desconeixement de les practiques de seguretat, navegant a un rumb endimoniat vers l’ iceberg que ens farà enfonsar definitivament.
El pitjor es que aquest cop també, sembla que en els bots salvavides, només hi ha lloc per als més privilegiats, els que des de la sala de ball, tenen vistes preferents per veure’l venir...., o no...

Perquè tampoc sembla que ho tinguin gaire clar , tots plegats hem caigut en una mena de misticisme malaltís... potser tenen raó els Maies.
Fer sacrificis, per tranquil·litzar els mercats... I encara més sacrificis...
Qualsevol diria, que es tracta de mitologia grega... o Maia... Sembla que seria la única via d’escapament , l’únic bot salvavides que saben assenyalar les nostres elits per a sortir de la crisi, per evitar el naufragi.

Però no. Diuen  que estem en el tercer mil·lenni...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 18-12-2012

dimarts, 11 de desembre de 2012

Keep calm, carry on.





Ja esta, ja tenim  engegada la temporada de neu….
Tot esperant que ens doni una mica d’oxigen a la malmesa economia del país, no deixes de mirar-te perplexa, com van arribant amb els cotxassos, amb el darrer model d’esquís, i amb els modelets adients, tant per anar a xafar neu , com per sortir de compres….
Es cert que com es costum ens queixarem, que no han fet el pont complert, que nomes han pujat per un dia o dos, que no han gastat massa….
Tot plegat, et deixa un regust agredolç.
No ho podem evitar, cada dia  sembla que les coses vagin pitjor, igual aquí que als països veïns, i , sembla impossible,  que amb la que esta caient encara hi hagin turistes valerosos, amb capacitat de venir a guixar la nostra pagina en blanc… 
Continuem mirant al futur més pròxim, incapaços d’albirar la llum a l’horitzó. Mancats d’idees, mancats d’empenta, mancats de recursos econòmics , ens lamentem, i ens acontentem en anar quadrant el dia a dia, tot esperant el 22 de desembre… Qui lo sà ??  Potser ens tocarà la loteria, i podrem obrir les ampolles de cava, amb aquella alegria, que any rere any veiem  esclatar a les pantalles de televisió…
Va aquest any si !!!!
De fet aquest any porto gastat tot un salari en loteria… Aquest any tocarà !
I és que més val que ens encomanem a la sort, vista la miopia que demostrem tots plegats, a l’hora, de plantejar-nos un canvi radical en la nostra manera  de fer.
Mentre, tothom es preocupa com salvarem els pobres bancs, i als soferts ciutadans de la classe benestant que ara es veuen obligats a contribuir, a deixar-se controlar,  amb l’excusa de la crisi, ens espolsem les puces pel que fa als problemes mediambientals.
La Cimera de Doha, una més, no ha servit més que per a confirmar el que tots teníem clar: que ningú no farà cap pas  per a capgirar la tendència, que hem assolit i superat el record d’emissions, i anem camí de superar els dos graus de temperatura mitjana. 
La lluita contra el canvi climàtic ha quedat arraconada en un calaix, i ja en parlarem al 2015.
La irresponsabilitat que estem demostrant, és encara més greu si la sumem a la evidencia, dia rere dia , de que aquest model  esta fracassant, però que tampoc sembla que vulguem canviar, convençuts com estem que això només es quelcom de cíclic, que la roda girarà, i que els que es vagin quedant pel camí , ves que hi farem….
Els governs i la política van molt per darrere, sempre a remolc, de les necessitats que tenen la societat i sobretot el planeta.
La complaença amb les politiques energètiques brutes o de desprotecció dels espais naturals, i doncs de les persones, la involució de les politiques mediambientals, els negacionistes del canvi climàtic... Tot plegat ens allunya de la idea , que cal donar un gir radical a les politiques per aconseguir un model mes sostenible, mes respectuós dels medi i l’home.
Parlant de respecte vers els altres, ja estem en els últims dies en que ens podem enfumar, tot generosament fent-n’hi aprofitar els veïns.
Dema serà l’últim dia en que  en tornar a casa després d’un sopar, quan t’ensumin la roba, i arronsin el nas tot dient-te: aquesta nit has fumat molt, podràs al·legar, que tu no has sigut, que la culpa es dels teus veïns. També serà l’últim dia en que caritativament l’olor a tabac , dissimularà l’olor de fregits, i refregits d’algunes tavernes... Ves que el problema no sigui aquest, pels defensors  del llibertarisme tabaquer...
Val a dir que amb la manca d’informació i de comunicació d’aquests darrers dies pel que fa a l’assumpte, ha generat una confusió prou divertida, i alguns ja s’han avançat d’uns dies. Al restaurant del cantó de casa, havien entès que la prohibició començava el dia 3... Quan ja has posat les pegatines per tot arreu , i posat un cendrer tot ben plantat a la porta, ja no hi ha volta enrere... Al Pas de la Casa, molts locals, que han obert per la temporada d’hivern , no s’ho han pensat dues vegades... Perquè empudegar-se durant deu dies...
En canvi, també ha estat l’ocasió per crear llegendes i desinformació: que si serà el 13 de gener, que si passat festes,... Tot plegat fa pensar que alguns en tenien poques ganes...
I perquè voleu fer com els europeus? Ara resulta que amb la vostra dèria de signar convenis de no doble imposició, l’hisenda espanyola ha descobert que a Andorra i la Cerdanya, s’hi amaguen defraudadors fiscals en potencia... Punyeta.. I a més s’ha acabat el “cuento” de l’amnistia fiscal, correm tots a declarar el piset d’Andorra!  O potser és el moment d’aprofitar i demanar la residencia passiva a Andorra... goïta al menys aquí no tenim al Wert  que ens imposi la reforma educativa, al Ruiz-Gallardon amb les taxes judicials, ni el Boi Ruiz per privatitzar la sanitat, el felip Puig o el Manuel Valls que ens atonyinin per protestar, el Diaz Ferran, donant-nos lliçons de treballar....

Que ens hem entestat en sortir de la llista de paradisos fiscals, ni que sigui amb una empenteta d’algun co-princep , que  ara és de vacances al Marroc... Però que no , que no ens trauran  el nostre petit paradís... i ara sense fums !

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira 11-12-2012

dimarts, 4 de desembre de 2012

Una pagina en blanc





No trobeu que un full en blanc te alguna cosa d’angoixant?

D’un costat és la porta oberta a la creació, a la imaginació, a la llibertat de poder construir alguna cosa nova, un suport on abocar tota la creativitat i l’enginy, la sensació única que tot queda per fer.

D’altra part , la incertesa de saber com l’ompliràs, el temor que tot plegat sigui  del domini del “deja vu”, el desafiament per no tornar a repetir histories avorrides, errònies, amb final trist o inclús fatal...

La síndrome del full en blanc.

Formular-se preguntes en veu alta, questionar-se el sentit de la historia i els personatges, i a partir d’aquests moment, el text que creix, endavant, endarrere, però ja tens un punt de partida, una mena d’ancoratge que donarà estabilitat a la nau...

Posar la ment en blanc, quina por… serà la ment que no existeix?
Posar la ment en blanc, una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Et concentres, sents el soroll de la porta, el soroll del veí baixant la persiana… Mires el mòbil per veure si t’has perdut algun missatge, el twitter, el Facebook...
El simple fet de voler deixar la ment en blanc ja t’impedeix de fer-ho. Deixar la ment en stand-by...
I en compte de buidar la ment la vas omplint de pensaments residuals. De fet deixar la ment en blanc és una metàfora, la ment continua rebent informació de l’exterior, això si, sense interpretar el pi que destaca en el paisatge...
 De fet acabes posant la ment en blanc quan no hi penses...

Un xec en blanc, donar carta blanca, deixar a algú tota llibertat per a obrar, com si tot fos indiferent, com si tant fos, blanc com negre... Però les coses no son així , que ja ho deien els padrins : abans et quedis manc, que firmar un paper en blanc.
Quedar-se en blanc, perquè ja no saps que has de dir, perquè els que t’envolten van a cavall de l’euga blanca, ja no els queda ni un ral... Perquè ho llegeixes a tot arreu,  ho veus i escoltes en tots els mitjans,  que mentre a uns per anys i treballs els hi ixen els pels blancs, d’altres se’n van en un cavall blanc, sense pagar els deutes , fent-nos veure que allò que és negre és blanc, tot convencent-nos, que tant és barret blanc, que blanc barret...

I ens conformem a girar els ulls en blanc, perquè ull que hi ha paper blanc, infants o persones innocents, i no convé que escoltin certes coses, no fos cas que s’escandalitzessin o ho escampessin inoportunament.

I es que  com a bons tossuts continuem sostenint que la neu és negra i el sutge blanc, encara que constin negre sobre blanc, les estafes, les enganyifes, els negocis d’en Robert de les cabres :donar-ne dues de negres per una de blanca...

Entestats  en que blanc i negre fa burell, buscant sempre el terme mig de les coses, no volent , o no gosant desmarcar-nos de la idea predominant, no encertem en el blanc , fem coster una i altra vegada...
Oposar una resistència tímida, inclús passiva, fer fil blanc, fil negre, baixar la veu, ablanir-se, obeir o sotmetre’s per por, fer la farina blanca...  I et consoles tot al·legant que a qui te fam , el pa negre li pareix blanc.....

Fet i fotut, més que ser com l’ ungüent blanc, que per a tot aprofita i per a res val, i passar nits blanques  embolicant els llençols, potser valdria la pena arriscar una mica, mullar-se , llançar-se a l’aventura, i  provar si més no, de posar en entredit l’ordre establert, que quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs..

Potser només així tenim una possibilitat de fer blanc, de reeixir, d’encertar, de triar l’opció més bona i adient.... I si trobes aliats, no ho dubtis, que molts germans en un consell, encara que s’assemblin en el blanc de l’ull, allò que es blanc ho fan tornar vermell, quan s’ajunten moltes voluntats amb una mateixa  finalitat, aquesta acaba per prevaler.

No demanis consell, els uns et diran blanc, i els altres negre...

Davant lo desconegut, davant la pagina en blanc, no et quedis blanc d’espant..... arrisca’t , guixa , posa-hi colors... I es que la “blancura”, mil faltes dissimula....

Uppps!!! Us prometo que no m’he pres res  d’estrany... Quines coses més estranyes que provoca el marketing!!


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 04-12-2012