dimarts, 27 de novembre de 2012

Prostíbuls




Avui com qui diu, tocava anàlisi polític de les eleccions catalanes...  Em feia una mica de mandra, de debò...
 De fet no puc més que alegrar-me del mastegot que han rebut Artur Mas i els seus, o de  l’augment del suport a Iniciativa, o de l’entrada de les forces anticapitalistes representades per les CUP al Parlament català...
 M’agrada que els catalans hagin apostat d’aquesta manera per anar a votar en massa. I per damunt de tot, m’agrada que hagin triat el partit que els hi feia més fila, apartant de manera obvia el fantasma de la governabilitat, aquella amenaça que esgrimeixen els partits majoritaris, i que mensteny cada vegada la pluralitat.
 No hi haurà ara excuses per no consultar als ciutadans , els dos terços dels electes s’han pronunciat per l’autodeterminació. Posats a fer, tampoc estaria malament consultar-los que en pensen de les politiques d’austeritat.... 
Ara el que cal esperar, es el més difícil, i alhora el més interessant: veure com s’estructura la legislatura, veure la capacitat de negociar, de pactar de uns i altres... Recordar que  les decisions consensuades, solen ser també aquelles que no satisfan gairebé mai a cap de les parts, però que sovint solen ser les més solides, ja que en l’elaboració del pastis cadascú hi aporta els seus ingredients... Per això , a qui li agradi més dolç, o més salat, haurà de conformar-se amb l’agredolç, que ves per on és un sabor que a voltes no esta tant malament...
És qüestió d’estar obert a noves sensacions...
Ho veieu perquè em feia mandra... Perquè fet i fotut, a mi tampoc m’acaba de convèncer tot plegat...
Ara toquen les quinieles, o les porres, per veure qui s’ajunta amb qui... I no vull ni pensar-hi. Només calia veure el trist espectacle de la nit electoral a TV3 amb els representants de cada partit...
Per cert us veu fixar  en qui , de tots els tertulians, portava el llaç violeta contra la violència de gènere? Es cert que per alguns, és més fàcil recórrer als eufemismes, i anomenar-ho “violència en el entorno familiar”...
De debò ... M’ho sembla només a mi o estem envoltats, de lo més ranci... 
Bé, més que rancis, potser la paraula seria eixelebrats, o  menystenidors de la dignitat aliena???
Mira que ben pensat, no cal mirar només cap a Espanya per a posar-se les mans al cap...
Diu el Consol d’Ordino ,( deu ser per allò de rellançar l’economia, o potser té a veure amb l’obertura al capital estranger?), que a Andorra hi ha molta demanda de serveis de prostitució, i que fora bo legalitzar aquest negoci.
Comentant la jugada amb l’Alexandra, hem arribat a la conclusió que els forasters veient escrit en lletres grosses ”Casa Comuna” , deuen fer la confusió i entrar a demanar companyia als Comuns...  Coses de l’ idioma....
Poques vergonyes!!! Confondre les nostres honorables institucions amb prostíbuls!!! Que no és el mateix persones publiques i pepes (es diu pepo??), ni  Cases Comunes i bordells (o potser si???)
No malpenseu, tot ve d’una bona intenció:  Protegir les treballadores del sexe (segur que tant bones intencions,tant progressistes, estan pensades per ambdós sexes...)
El cert és, que mancats com estem d’idees per fer calaix, a més d’un se li ha acudit que podria ser un bon encert per a diversificar l’economia... En aquesta no hi havíem pensat... Casinos, toros, més el diferencial de preus de l’alcohol i del tabac... Tot plegat molt adient!
Més ingressos a la CASS, i perquè no, pensar, que ja que venen a fer un “clauet”, els potencials clients  aprofitin per guardar ben segurs els calerons dissimulats a l’ hisenda del seu país, en el nostre “no Paradís Fiscal”.
 I l’atur??? Ospa! Podríem organitzar formacions entre els aturats , de manera a reciclar-los pel negoci dels bordells...
No us penseu, que és una idea particularment original. En realitat , és el nou adagi del neoliberalisme patriarcal, l’últim argument del post-feminisme: la llibertat de prostituir-se.
Encara que fet i fet, no hi res de innovador en això.
Darrere aquesta afirmació, s’amaga més aviat una teoria econòmica ben allunyada de  qualsevol  pensament novedós ,el capitalisme, i una organització política i social subversiva, el patriarcat.
 Tot es pot vendre, tot es pot comprar.  Mentre existeixi la llei de l’oferta i la demanda... El bon vell paradigma econòmic té la pell dura i les dents ben esmolades.
 Quina importància tenen les persones, mentre tinguin “calers”???
Triar prostituir-se lliurement , representa en aquest context, la cosa més visionaria i progressista haguda i per haver, ja que “llogar”  el propi sexe, el seu anus o la seva boca, per fer-n’hi comerç , equival a afirmar la pròpia llibertat sexual, tot disposant del seu cós com cadascun o desitgi.
 En la mateixa mesura, qualsevol idea de penalitzar els clients de la prostitució esdevé un atemptat a les llibertats individuals,a la “llibertat del consumidor”.
I aquí els tenim, els profetes  del feminisme modern,  elogiant una il·lusió que presenta la prostitució com  una elecció, una llibertat, una feina.
 La “llibertat de prostituir-se” no és altra cosa que una quimera més...
Senyor Espot, m’ha salvat l’opinió d’avui!
 Jo que em resignava a parlar de manera seriosa de política,d’aquella de la decidir, he descobert que a Andorra podem competir sense complexes amb Werts, Rouco-Varelas, i Botellas, que amb les seves genials sortides , tenen la capacitat de mantenir els Twitter-Lines en ebullició durant setmanes...
 Fins la propera.... Que visquin les conversacions carajilleres!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 27-11-2012

dimarts, 20 de novembre de 2012

Pornografia o impunitat?




A hores d’ara, un nombre important d’usuaris de les xarxes socials, han vist la foto que circula de quatre nens morts a conseqüència dels atacs del exercit Israelià sobre Gaza.
El conflicte entre Israel i Palestina esta patint en aquest moments un increment de les violències, i el cert es que Israel ha admès ser coneixedor  del fet que un terç de les víctimes d’aquests darrers dies  son civils totalment aliens al conflicte.

En la època de la sobreinformació i de les xarxes socials, els mitjans de comunicació es plantegen dubtes sobre  la ètica de publicar imatges com aquesta, amb morts, sang, i violència, i per damunt de tot amb criatures. El debat es situa en el límit entre el deure d’informar i el perill de caure en el sensacionalisme.

Llegia unes declaracions, que deien que els nens, ja fossin morts o vius , tenien dret al honor i a la seva pròpia imatge. I jo em pregunto, si te algú sentit parlar de respectar el dret al honor i a l’ imatge, en un cas com aquest, on a aquestes criatures el bé mes preuat  que posseïen, se’ls hi ha arrabassat, el dret a la vida. I  si aprofundim més en el cas dels nens de Palestina, se’ls hi nega dia rere dia el dret a viure dignament, i en pau des de fa dècades.

El cert és que en aquesta societat nostra, tenim una visió d’aquest conflicte molt llunyana. Sabem que dura des de fa anys, i ens resistim a prendre partit, i inclús a opinar, escudant-nos en la manca d’informació, i ens acontentem en exclamar-nos quan sobtadament el conflicte s’endureix i  la cruesa de les imatges ens colpeix de nou.
 Que aquestes imatges son desagradables i poden molestar , és cert, però son importants perquè ens adonem que a no gaires hores d’avió de casa, alguna cosa esta passant, i ningú mou un dit perquè això s’aturi..

Moltes persones  veuen només el que volen veure, i si convé miren cap a un altre costat, i quan la duresa de la realitat se’ns presenta d’aquesta manera a l’hora de posar-nos a taula, o d’anar a dormir, es fa difícil negar els fets , o preguntar-se que és el que passa allà...
Saber que per a moltes persones en aquelles contrades, viure no és fàcil. Saber que per a milions de persones , sobreviure un dia més, pot ser un miracle de debò. I és un bon i dolorós exercici que ens ensenyin les coses tal com son.

Els fets són, que als occidentals, els importen ben poc els Palestins. Tot el món te clar que el Govern Israelià no te por de res ni de ningú, quan tot un Premi Nobel de la Pau els hi fa costat.
Mentre els Palestins denuncien les condicions de vida i els milers de mort a Gaza, els mitjans occidentals, tot just els hi atorguen uns segons d’informació.
 Quants morts sumaran aquest cop els atacs en una franja estreta i superpoblada com és el territori de Gaza?

Sembla com si ja ens estes bé , aquesta decisió d’eliminar com més Palestins millor, amb el pretext d’eliminar islamistes i presumptes terroristes... Esta clar que ni els països occidentals, ni els Estats Units tenen cap interès en el naixement d’un Estat Palestí, si no ja seria cosa feta.

L’operació Israeliana actual sobre Gaza, te tota la pinta d’una fugida cap endavant, d’una estratègia encaminada a justificar una guerra oberta, una manera de fer diversió sobre la impotència manifesta del Govern Israelià per a fer front a la crisi econòmica.

L’exèrcit esta disposat a fer fora els dolents, però també els innocents moriran...

El somni de la pau pels Palestins, d’un estat propi, s’ensorra sota la covardia dels estats occidentals que un cop més han decidit mirar cap a un altre costat, com ho han fet cada cop que l’Estat Israelià ha enviat els seus colons a conquerir més terres, deixant els Palestins, sense recursos, acorralats, i desesperats.

 I ja se sap, quan ja no et queda res mes a perdre , posats a morir, te’n emportes uns quants  per davant... La roda infernal..

Com es pot aturar tot plegat? En el fons Israel no fa més que aplicar la vella regla amb la que els actuals estats democràtics, i de fet la majoria dels estats del mon han creat la seva nació pròpia, és a dir la guerra, la colonització, i l’expropiació.

 I sempre ha estat així, fins un dia  en que un grup de països van decidir ajuntar-se i decretar, que això era una barbaritat, i que mai més passaria... A partir d’aquell moment cada poble podria disposar de ell mateix, de les seves terres , dels seus recursos. Les colònies s’havien acabat, la barbàrie s’havia acabat, havíem esdevingut civilitzats...

L’excepció confirma la regla.... O al menys això diuen....


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningu és Perfecte” de Radio Valira 20-11-2012

dimarts, 13 de novembre de 2012

Austericidis, jo callo,tu atorgues, ell mana...




Feia dies que no us  parlava del meu “twitter line” no trobeu?
Però aquests dies en que no saps com començar aquest espai d’opinió, el Twitter  és ben be una font d’inspiració inesgotable....

Aquests darrers dies la cosa va doncs de reivindicacions, de protestes, de drets.... I tot s’ha de dir, els piuladors no fan més que piular i repiular el que es miola, es borda, es cloqueja, es parrupeja, i es brama pel carrer.

Arreu d’Europa s’ha convocat una vaga general  per dema 14 de Novembre. Serà una jornada de rebuig al que son les politiques més que d’austeritat, “austericides”, una resposta a aquesta suposada “única política possible”.
 És a més ,una jornada per a la dignitat de les persones, pels assalariats  que han estat castigats per la pèrdua del lloc de treball, per la reducció dels seus salaris, per la pèrdua de drets socials, i la posada en perill de les pensions futures. També per la dignitat de petits i mitjans empresaris o comerciants a qui han tallat qualsevol possibilitat de finançament, i s’ha vist abocats a tancar portes en el millor dels casos..

Malgrat la ineficàcia de les politiques de retallades per aturar la sagnia financera, els estats segueixen entestats, en utilitzar la tisora en drets socials, en sanitat, en educació, en serveis socials,  i en serveis públics.
Augment de l’atur, menys salaris disponibles, menys capacitat adquisitiva, menys capacitat de consum, doncs menys producció degut a l’efecte de la menys demanda, menys recaptació d’impostos, més deute, i més cost del deute, un perfecte cercle infernal...

Per això, enmig del silenci dels grans mitjans de comunicació , el ressò s’ha hagut de fer  per mitjà de les xarxes socials, esperant aplegar als europeus en contra de la tirania de les politiques antisocials i ineficaces, que generen un sofriment cada dia més cru i generalitzat  a més ciutadans europeus.

Mentre a Andorra, tímidament ens aventurem xino xano en  la atzarosa  via de la reivindicació, de la contestació social. Dic tímidament, perquè entenc que encara no som capaços de mesurar, quant d’efectiva pot ser la força de moltes voluntats perseguint un sol i mateix objectiu..

Potser és que no ho tenim tant clar el que volien el Pepito i el Peret, aquells que caminaven al costat nostre el dia de la manifestació.. Potser senzillament el problema no és més que aquest.

 D’acord vinc a la mani. Després me’n aniré a comprar...
Comprometre’s, involucrar-se lo just per no tenir que trasbalsar massa els hàbits quotidians...

El dissabte me’n vaig de cap de setmana, i sincerament, si tu t’estàs a la frontera repartint pamflets, em crearàs un conflicte  de consciencia que em pot distorsionar el principi del cap de setmana... Tot i que probablement al parar a fer el riuet a Ponts, ja m’haurà marxat del cap..

Som ben lluny d’aquelles vagues espontànies, on es parava la producció de tota una fabrica , de tot un poble, de tota una regió, per aconseguir una unça de dignitat pels treballadors i les famílies que en depenien. Eren èpoques on es lluitava per aconseguir drets.

Ara farts com estem tots, ens costa aixecar el cul de la cadira, ens fa mandra... i  aquesta desídia ens aboca a perdre drets que uns van defensar amb la seva vida...

Soc injusta ara mateix... De fet tenim tant integrat el dret a manifestar-nos, que fins i tot s’utilitza per celebrar competicions esportives, per perpetuar les desigualtats (perdoneu, volia dir per defensar la família, la llibertat d’educació, el dret del fetus per davant del dret de la dona...), i  en fem us, fet i fotut cada cop que anem a l’aplec del cargol, o a rebre el Papa de Roma a Barcelona...

Així doncs, tens quelcom concret per reivindicar? Perquè esta vist que les manifestacions amb preavís a l’autoritat ja no funcionen...

Et sents sol amic? Tens un problema? Escriure Cartes al director al diari de torn, esta vist que tampoc soluciona gran cosa, ni descarregar la teva fel en comentaris anònims a la xarxa tampoc et treu el pes del mal viure del damunt. Sempre pots enviar un missatge als “opinadors” habituals de diaris i ràdios, però saps amic, a nosaltres tampoc ens fan gaire cas...

Queda una altra solució amic, i alguns cops ha funcionat:  declarar-se en vaga de fam.

Dic ben be alguns cops ja que llegia en algun diari digital, que 700 presos kurds del Partit del Treballadors Kurd , el PKK, porten fent vaga de la fam , alguns des de fa gairebé dos mesos, el que fa que ben be una cinquantena d’ entre ells estiguin a les portes de la mort, tot plegat pel que consideren una repressió intolerable de la seva cultura. Només volen que la seva llengua pugui ser utilitzada en les universitats ,i en els tribunals, volen tenir diaris i cadenes de televisió en kurd, i estan disposats a morir per això. I res que ningú no els hi fa cas...

Em direu que la terra dels Kurds queda molt lluny, i que el seu no és un sistema democràtic com el nostre.... Be, aquí també n’hi ha de valents que arrisquen la salut i inclús la vida pel que creuen just... Recordo el diputat centrista francès Lasalle, que es deixava morir de gana, per protestar per la deslocalització de una fabrica de un grup nipó, de la seua vall del Bearn... Hi ho va aconseguir..

De tota manera , francament amic si no ets un polític conegut, capaços son de deixar-te morir de gana...
De debò que no se que et podria aconsellar per a fer-te escoltar... anar a atracar un supermercat? Passejar nu per l’avinguda Meritxell?

No pot ser que s’hagi acabat amb el argumentar, que no serveixi de res el discutir, el raonar, el negociar . Si l’acció col·lectiva es deslegitima, l’acció individual esdevé desesperada. No pot ser  que la solució eficaç als problemes de la gent , sigui el xantatge a mort.

Mentre uns es mofen de les carrinclones reivindicacions col·lectives, uns altres acaben desesperançats llançant-se al buit, i això amic, és un senyal de que hem caigut ben baix en les nostres societats dites democràtiques.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-11-2012

dimarts, 6 de novembre de 2012

Psicòpates




No se si ho fa l’època en que estem, ja ho sabeu, dies de difunts, Halloween, túnels del terror.., o bé, aquesta estranya passió que tinc per la novel·la negra, amb els seus serial killers, i els seus personatges foscos i dominats per les passions… o potser tant sols es culpa de la UOC, on ens han encomanat com a deures escriure un relat de terror en anglès … Probablement , no será més que la manca d'oxigen al cervell que em provoca la bronquitis i la confusió de les febrades....El cas és que darrerament veig psicòpates per tot arreu.

La psicopatia es caracteritza per una ruptura, una dissociació, entre la raó i les emocions. Des del punt de vista emocional, el psicòpata manifesta una insensibilitat total. En canvi, el seu raonament és racional i pragmàtic, únic i exclusiu, es focalitza en els propis interessos, i tant li fan els mitjans emprats per a aconseguir els seus objectius, encara que siguin reprovables, violents o perjudicials per als altres.

La majoria de les persones són conscients dels seus actes i de les conseqüències que en resulten, i habitualment son sensibles a les experiències dels altres : senten, pensen i organitzen les seves vides i les seves activitats de una manera que els psicòpates consideren amb menyspreu, ingènua o elemental.  Al psicòpata li manca empatia, omet i menysprea els sentiments, les opinions, i els actes de les altres persones. És mentider i manipulador, però d’altra part mostra una cara amable i encantadora, simula estar integrat al seu entorn social, i estableix bones relacions amb els altres. Inclús en els casos greus del trastorn, pot fer front amb normalitat a les activitats quotidianes.

De fet moltes característiques del caràcter psicopàtic poden ser freqüentment ben valorades per la societat, i això fa que sovint aquesta patologia sigui difícil de detectar. Sovint, no s’identifica el trastorn fins que els seus actes assoleixen una transcendència notòria, juntament amb les greus conseqüències que comporten. Dirigents de tot tipus i líders de governs amb trastorns psicopàtics son els exemples mes notoris en aquests aspecte.

En la societat actual la majoria de la població delega la responsabilitat de prendre decisions als individus que considera especialment dotats per a fer-ho. Entre aquets individus, abunden els psicòpates de diferents graus, que a partir d’aquesta delegació de responsabilitats que els hi atorguen els seus conciutadans, s’atribueixen  un dret absolut que creuen legítim i indiscutible.

Si tenim en compte que algunes politiques estan orientades al servei d’ interessos, i que tenen per sol objecte, l’obtenció del màxim benefici sense preocupar-se el més mínim dels mitjans utilitzats, ni de les conseqüències, si hi sumem que politiques d’aquests tipus han estat concebudes i posades en practica per individus de personalitat psicòpata, amb la habilitat que  tenen d’exercir el poder de manera inflexible i autoritària, ja hem begut oli...

Els dirigents psicòpates es consideren en possessió de la veritat absoluta, persisteixen de manera insistent i repetitiva en el seu discurs , ignorant i menystenint les opinions majoritàries dels ciutadans que els hi atorguen el poder. Menteixen i manipulen per a conservar aquest dret i son completament insensibles als sofriments que poden provocar amb els seus actes.

D’aquí a un pas de imaginar-nos en les mans d’en Daryl Van Horne, el que a “Les bruixes d’Eastwick”, enamorava i encantava a rosses, morenes i pèl-roges, per sotmetre-les a la seva voluntat.. O veure les mans del Eduard Manstissores, aplicant retallades en l’estat del benestar.. O imaginar la pobra Llei de la CASS, destrossada a cops de xurrac com en la Matança de Texas... I nosaltres atemorits com adolescents perseguits per en Freddy Krueger...

No trobeu que el neoliberalisme es una ideologia aparentada a la psicopatia?

El cert és que les politiques econòmiques neoliberals provoquen el deteriorament creixent de les condicions de vida de milions de dones i d’homes per tot el planeta, els empenyen a la precarietat i la pobresa, fan trontollar  la convivència, afavoreixen la intolerància, el racisme i la xenofòbia, i obren les portes a conflictes perillosos, i de conseqüències inimaginables..

Però és responsabilitat nostra fer front als monstres que ens persegueixen...
En compte de sotmetre’ns com a anyells en silenci o fugir esmaperduts , amb el Jack Nicholson treien espuma per la boca al darrera com a Shining, toca reaccionar com en Danny, el seu fill, amb la visualització d’altres animes torturades, com a ajut per sortir-nos-en.
Una bona sessió d’exorcisme, per descobrir que fet i fotut són personatges grotescos més aviat dignes de qualsevol Scary Movie, o si m’apures amb un punt excèntric o macabre com la Família Adams...

Lo dit , que són pocs i els tenim encerclats...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 06-11-2012