dimarts, 9 d’octubre de 2012

Fa un dies ja, que porto dibuixat un somriure d’idiota a la cara.




És cert. Porto un cert temps  de bones.
 Uuixx , no , no us penseu que per fi tinc les coses clares, que tots els dubtes que m’envolten finalment s’han esvaït. No , no, no van per aquí els tirs.

Cagadubtes vaig néixer , i cagadubtes moriré.

Sempre he admirat la capacitat d’algunes persones, de veure el món només a traves del propi prisma, de parlar amb una seguretat que anul·la sense concessions les posicions dels interlocutors...
Llavors donen un cop de cap enrere per apartar les grenyes de la cara i tu penses..... Ara dirà allò de :” perquè jo ho valg!”

Jo, com més gran em faig, com més llegeixo, com més escolto als altres, més dubtes tinc , més necessitat de raonar les coses. Com deia en Raimon:” L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes, ve potent quan tu te’n vas, tant si t’ho creus com si dubtes...”

Ep!!! Que quedi clar que tampoc soc d’aquell tipus de gent amb tendència a patir els efectes dels canvis de temps sobtats i que els hi alteren la sang i al cervell, que es posen a canviar constantment d’opinió i de direcció, tal com fan el trossos de llautó tallats en forma de bandera o de gall, i que giren en totes les direccions en funció dels vents, per fluixets que aquests siguin.

Per uns el que es tracta,  és de distreure’s, desconcentrar-se , atabalar-se, tergiversar, divagar, desviar-se de la qüestió, fugir d’estudi, canviar de tema, passar de llarg, no posar el dit a la nafra....
Ara bé, tampoc és qüestió d’embarrancar-se en posicions dogmàtiques, tancar-se en banda, intentar peti qui peti aplicar vells models, que sense cap mena de dubte han quedat ja desfasats.

I si ens creguéssim que hi ha alguna cosa més?
No us ve de gust una mica d’idealisme, d’imaginació, de somni?

No viure el que ens succeeix com si ens ho imposessin, com si ho haguéssim de suportar a pesar nostre. Creure en el que fas, aixecar-te al mati, amb la certesa que la feina que fas serveix per a alguna cosa, encara que no estigui relacionada directament a una causa noble.

Gaudir del que mengem... Que punyeta , si hem de passar gana d’aquí  a poc temps ja ens aprimarem! Fugim d’aquesta cultura de l’asèpsia que ens han imposat, de la correcció comportamental que ens han dit que és la que toca. Xuclar àvidament el cap d’una gamba, mossegar amb delit la crosta florida d’un formatge, beure’ns el suc d’un raïm fermentat, i es que de manera clara i contundent, tot allò que es descompon estimula el olfacte i la nostra pròpia vida....

Sigues feliç ja! I es que no hi ha millor moment per a ser feliç que ara mateix... Perquè si no és ara,quan tocarà? La vida sempre estarà plena de després, de reptes. Per tant , admetem-ho i decretem l’estat de felicitat ara i aquí. La felicitat és un trajecte, no un destí.

En aquestes alçades ja deveu pensar: “aquesta ja se’n ha tornat a anar de l’olla...” Alguna cosa de cert hi ha... Començo parlant de dubtes , i acabo parlant de felicitat... Potser és que  el que ens fa desgraciats és precisament això, tenir certeses. Estar segur que el mon és injust, que les coses estan mal fetes, que res no pot canviar...
Llavors quan comences a dubtar de que això sigui una veritat absoluta, que probablement les coses es podrien fer d’una  altra manera, que no hi ha pensaments únics, sinó una gama infinita de colors entre el blanc i el negre, t’adones  que si, que l’ordre establert es pot canviar, a condició de fer l’esforç d’escoltar, de mirar, de sentir, d’estimar....

Upss!!! Per una que no suportava la filosofia a l’escola, us acabo de donar una classe magistral ,no trobeu...

Doneu-li les culpes a la Noe. Si , si, la @ninguesperfecte ..... Darrerament te la mala costum de omplir-me el ego a carretades...

Es d’agrair que algú et faci descobrir que estàs envoltat de bona gent, d’amics tant diversos i inclús antagònics, que malgrat tot estan disposats a seure en una mateixa taula per estar al teu costat. Llavors et queda clar que allò que pensaves ser una mena d’esquizofrènia, no és més que la demostració de la riquesa de la teva pròpia vida .

Encara que de vegades em reconec una certa incapacitat per exterioritzar l’agraïment, la felicitat, avui no us en escapareu...
Gracies amics, per fer-me veure la vida de tots els colors...


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 9-10-2012