dimarts, 2 d’octubre de 2012

Avui en faig 48.




Si em trobeu pel carrer, em podeu felicitar. No, no em compadiu... Ja se que comencen a ser uns quants.  Fet i fotut  ja fa un any que quan em demanen l’edat dic: 48.
I no , no és un numero que m’agradi.
Potser és una mala jugada del subconscient. Potser volia passar per alt un any per oblidar. Potser és la coqueteria...  No hi ha moment més deliciós, quan ja has superat el 25, que aquell en el que et diuen: “uiiii! Però si sembles molt més jove!”

25 anyets , qui els pogués tornar a enganxar, això si  amb el viscut, amb l’experiència que et donen els mastegots a repetició, les decepcions, les penes, les alegries, i com no els imprescindibles atacs de geni!
Tot s’ha de dir, d atacs de geni, tampoc n’he tingut tants, o potser els he reservat en exclusivitat pels de casa...   Ja m’ho diuen ja, a casa, que aquesta imatge amable que s’ha fet tothom de mi és pura ficció.

Deu ser cosa del meu karma...Tendeixo a “empatitzar” en excés amb la humanitat en el seu conjunt..
Quan em poso a escoltar a qualsevol, en poca estona, ja m’estan explicant les seus problemes amorosos, de diners, de família, de treball... I no ,no és que em sàpiga greu...

Si jo ja m’ho crec ,que el meu interlocutor té tota la raó, i que la vida, la parella, els governs,la humanitat sencera esta en contra d’ ell o d’ ella...
Si jo ja ho entenc que  a tu et van prometre una jubilació privilegiada i ara que no volen o no poden complir,  t’emprenyes..
Si ja ho sé que amb el que cobres de jubilació no t’arriba ni pel lloguer i que necessites treballar encara que el teu cos no t’acompanyi, i cada moviment et produeixi un sofriment insuperable...
Esta clar que és dur treballar amb nens mal educats , forts del poder que els hi donen els seus pares irresponsables...
És natural que t’emprenyis quan el banc et telefona cada cop que estàs en números vermells, quan fa uns anys et prometia l’oro i el moro, i et regalava televisors i cafeteres a canvi de entregar-los la teva nomina i la teva anima en prima....

Se que alguns ho feu per a descarregar-vos de les tensions, només per tenir una espatlla amiga on descansar un ratet. I ja m’està bé...
D’altres busquen alguna cosa més: “ tu que estàs en política...”

Jo també tinc maldecaps, igual que la terra sencera. La meva vida tampoc es Disneylandia,  esta plena de parts d’ombra , de dubtes, de pors tan esteses com el desert d’Atacama. També tinc matins, en que em fa tanta por posar un peu davant de l’altre, que el primer que se m’acudeix és tornar-me’n al llit.

Si, jo també m’enfado tant per coses emprenyadores i fútils, com si la situació esdevé més problemàtica o greu.. Però mireu per on tinc la punyetera mania d’assumir les meves responsabilitats.
Es clar que un 10% dels meus ingressos fa un buit cert a l’economia familiar, però callo i me’n vaig a pagar els impostos que em pertoquen, perquè crec que és just, no nomes legal. Soc conscient que aquest miserable 10% no arriba ni per pipes , quan es tracti de pagar la educació dels meus fills , ni  d’assumir la despesa sanitària que generaré, jo fumadora i amb una edat certa.

Soc plorona de mena... Poseu qualsevol pel·lícula, que acabaré soltant la llagrimeta... Se m’encongeix el cor davant la impotència que em provoquen les injustícies, i les desgracies alienes.
Però no confongueu, no soc gens ploramiques. No suporto els ploramiques... També em molesta la gent que quan es queixa ho fa comparant la seva situació amb la dels altres. Les comparacions son odioses diuen...  Ahh, i tampoc m’agraden els egoistes, els qui per salvaguardar els seus privilegis són capaços d’utilitzar els demes, de sotmetre’ls, i que a més ho troben tant normal...

Però mireu, la condició indispensable per a deixar de ser súbdits, és assumir les pròpies responsabilitats, amb un mateix, amb la resta de la societat.
Em sap greu de debò.Ja m'agradaria ,ja, que tothom fos feliç, però no depèn de mi, depèn de cadascú, de la generositat, de la implicació, de la dignitat...

Avui en tinc 48 de debò... Perdoneu-me  si perdo el fil. Són coses de l’edat.

I l’edat et dona  privilegis ( quina paraula més odiosa aquesta, no trobeu?). Et dona si més no el privilegi de dir el que penses, i la saviesa de rectificar si has ferit a algú amb la teva paraula...

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-10-2012