dimarts, 30 d’octubre de 2012

La pell fina





Quan la Noemi, em va proposar de participar en l’espai d’opinió del “ Ningú es Perfecte”, he de confessar, que tot i considerar-ho un repte,i una oportunitat, explicava amb la boca petita les meves idees, amb la por sempre present de ferir, de molestar a un o un altre…

Deu ser que m’he fet gran, deu ser  que  és evident  que hi ha lloc al món per moltes ideologies, molts pensaments, cadascun modulat per les vivències i les creences individuals.

I aquí em teniu celebrant el primer comentari negatiu  a una opinió meva, contenta com una nena que estrena un vestit nou. Digueu-me dolenta, però entenc que el fet que algú es “reboti” per alguna cosa que he dit o he fet, significa poc o molt que he fet diana, que potser he posat el dit a la nafra...
Que ja ho diuen, a qui li piqui que es rasqui....

Intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa t’exposa indefectiblement a la critica i a la discrepància. Voler tancar els ulls i la boca davant el que no esta bé, tapar-se les orelles per no escoltar el que no funciona no és la solució.

Ens diuen que la realitat és la que és, que hi hem de fer front, que la crisi ens ofega, però  a mateix temps els molesta que es donin a conèixer els orígens i les conseqüències d’aquesta realitat.

Mireu si no. Aquest cap de setmana, a part de fires i firetes, les xarxes a Andorra s’han omplert de critiques vers les paraules d’en Joan Herrera, candidat a la Presidència del Govern català per Iniciativa per Catalunya-Verds.

Es curiós, com ens fa mal la critica, sobretot si ve de fora, és terrible com tenim de fina la pell quan ens assenyalen amb el dit...

No és el primer cop.

Ens vam defensar de ser un paradís fiscal reiteradament, i ens vam exclamar quan van gosar posar-nos en la llista que no tocava... Ara cridem per les teulades que tenim els deures fets, però continua fent pupa quan cada cas d’evasió fiscal i de blanqueig que sorgeix a l’Estat veí ens acaba esquitxant...

Ens molesten les paraules d’en Joan Herrera? Que no som un bon exemple d’Estat pel que fa els temes socials? De debò que us sorprèn?

No us penseu... A mi també em dol...

Però voleu dir que en compte de pujar-nos a la parra com a verges  ofeses, no hauríem d’entonar el  mea culpa i revisar la salut del nostre “estat social”? Entenc el que se sent ofès, quan esmerça esforços per fer canviar les coses, no entenc els ofesos que defensen l’estat actual de les coses.
Si et lleves al mati convençut que ets perfecte, prova a caminar sobre l’aigua....

Als que els hi esta bé el nostre model social, no els  hauria d’afectar, és el que han defensat i n’haurien d’estar orgullosos... Per llançar-se a l’arena política,  cal armar-se no només de valor, sinó que calen grans dosis de capacitat d’autocrítica i d’autoderisió.

Als altres, recordar-los, que en Joan Herrera , no pronuncia el nom d’Andorra en va... Quan era diputat a Madrid, va defensar drets  dels ciutadans andorrans, els que voten i els que no, en reiterades ocasions.

Pel que fa al model social defensat pel Joan Herrera , una servidora hi esta 100% d’acord, per això aspiro pel meu país a una  realitat social similar a la que ens ven. Tant de bo ens podessin anomenar pel fet de ser un model per als altres i no simplement per denunciar o criticar les mancances en les condicions laborals i socials dels nostres conciutadans...
Però és el que tenim, el que molts han defensat  i han votat des de fa anys...

Els que ens definim sense complexos d’esquerres, ens trobem dia si dia no, amb l’impepinable anima pragmàtica de torn(o així es defineixen ells mateixos), que a cada proposta o intervenció que se t’acudeix fer, et titlla de feliçot irresponsable, dogmàtic, i altres qualificatius….

Ja pots parlar del que sigui, sempre trobaràs el que et diu amb tota tranquil·litat que ets un irresponsable.

En part podrien tenir raó, ja que si contemplem la possibilitat de desaparèixer del neoliberalisme, i doncs la tragèdia que suposaria, pels que se’n han estat beneficiant, i pels bufons que els aplaudeixen esperant recollir alguna engruna..... Per ells no hi ha res més irresponsable que el  voler fer-los desaparèixer.

Finalment és doncs només una qüestió de punts de vista. 


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-10-2012

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Pas de la Casa, mon amour!





Es curiós com a vegades, les casualitats et porten a  reviure coses que creies que havies deixat enrere….

Divendres, ens va deixar un personatge d’aquells entranyables, que de ben segur  trobarem a faltar, la Pierrette Serres. Ahir mateix el seu home, l’Emilien li corria al darrere... Com diu el Michel el seu fill: “ la meva mare  quan decidia  fer una cosa ... hi anava, i desprès estirava al meu pare!”
Els meus sogres, el Jeannot i la Poli, que s’estaven a  l’Equipement, els que netejaven la neu del costat francès, sempre m’explicaven com n’era de valenta la Madame Serres. Tant si nevava com si ventava, ella pujava amb la furgoneta a vendre els seus productes frescos al Pas. Baixeta i rabassuda tant li feia agafar el camió com carregar caixes... Es notarà  un buit important, ja no la trobarem al darrera la seva caixa al supermercat, triant pèsols o bajoques.

Fa poc em van agafar per banda una colla de joves molt agradables i molt xafarders (ei .. de bon rotllo eh!!). No em pregunteu com però vam acabar parlant del Pas. Van caure els topics de sempre, el Pas és un altre món, etc,etc.
La setmana passada  el Gabi Fernandez, exercint de reporter Tribulete, també va anar a parar al Pas, amb la idea de treure l’entrellat del Far West andorrà.

I és que el Pas vist de l’exterior té això... Et demanen intrigats com pots viure allà, quan tothom s’ha fet a la idea, que deu ser un lloc inhòspit , cau d’ expatriats i gent de mala vida... Per una altra banda, es percep la sospita que alguna cosa hi deu haver, algun misteri, perquè la gent decideixi quedar-s’hi...

Potser si que té quelcom d’especial, potser si que és un país a part...

De fet està  constituït per multitud de parròquies, gairebé tantes com bars hi ha... A cada parròquia hi tenen la seva especialitat, i, tenim la mala costum els Pas de la Casencs, de freqüentar-ne com a mínim dos per dia, així estàs gairebé segur de creuar-te amb la majoria de conciutadans... El cafè, llegir la premsa,  saludar simplement, i això que s’han perdut les mítiques vetllades de botifarra i de set i mig l' hotel Cimes... Bé, de fet, encara se’n troben d’antres de perdició, però no us els descobriré, que els Pas de la Casitos tenim els nostres secrets..

Al Pas també hi tenim les nostres llegendes urbanes...

Mireu per exemple, fa uns dies que corren unes pegatines, en Bleu , Blanc, Rouge, si us plau, del  FRAP, llegiu Front Autonomista del Pas de la casa. Hagués jurat que la R corresponia a revolucionari.. Però no, no van per aquí els tirs. Si no m’equivoco, i crec que conec prou bé als meus conciutadans, més que la idea de deslligar-se d’Encamp, i annexionar-se a França (ho dic pels colors), es tracta més aviat de la revolta subjacent que sempre  s’intueix en la gent del Pas. De fet, en la mateixa pegatina hi posa: “ Alliberem-nos de la màfia d’Encamp! Fem un comú autònom!”.  
Diuen pels carrers , per les botigues, per les parròquies que hi ha una voluntat per part  de la nostra capital parroquial, de deixar enfonsar el comerç, i el turisme del Pas, per provocar la fuita dels comerciants, la majoria d’origen forà, i així tornar per reconquerir un territori que  consideraven erm, i que uns altres han treballat i fet florir....

 El que us deia llegendes...

Ens agrada, i ens agrada amb passió, fabular.... deu ser l’herència deixada per els llargs períodes d’incomunicació, per la necessitat de buscar-se la vida perquè saps que ningú no et vindrà a ajudar de l’exterior, i que, de la cohesió i de l’ajuda mútua depèn la supervivència de la comunitat.

Els temps han canviat, però si us hi atureu una mica, si visiteu les nostres parròquies i us hi fixeu una mica, veureu que l’únic secret que té el Pas és la seva gent. En certa manera, si que tenim alguna cosa d’aquell poblet que es deia Cicely, el de Doctor a Alaska, amb els seus peculiars i excèntrics residents, on es creaven situacions de lo més surrealistes i estrafolàries...  

Un poble creat i defensat per comerciants de queviures... Gent important.



Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira  23-10-2012

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Esfullar la margarida...




Fa un any ja el 15 d’octubre , es convocava una manifestació a nivell mundial. Eren els indignats...
Indignats perquè la democràcia representativa, s’havia oblidat  de la mateixa essència de la paraula democràcia.
Indignats perquè les entitats financeres i  les agencies de qualificació financera decidien sense estat d’ànim les polítiques publiques, mentre permetien que els seus dirigents, els que ens havien portat a aquesta crisi continuessin enriquint-se.
Indignats per l’espoli dels recursos naturals, patrimoni de tots, a fi d’enriquir els interessos privats.
Indignats per l’esquerda que s’estava obrint dins la societat que pensàvem benestant, separant cada cop de manera mes evident els més rics i els més pobres.
Indignats per les pèrdues de llocs de treball i les retallades socials en nom d’una hipotètica recuperació de l’economia.
Indignats també per la passivitat d’una gran part de la societat , que ni tan sols s’indignava davant les injustícies flagrants que estàvem vivint.

Aquell dissabte 15 d’Octubre mes de 900 ciutats del mon es van mobilitzar, i van ocupar les places i els carrers en un moviment global i solidari.
 I Andorra també sortia al gran mapa dels indignats d’arreu del mon. També hi van haver valents que van anar a donar la cara per a tots els que no van gosar ser-hi, o pels que no se’n van assabentar a temps (segons deien....).

Com aquí sempre sembla que anem a remolc, hem tardat un any per a que es convoqui una gran manifestació per a demostrar el grau d’ emprenyament general...
He rebut pel Facebook la convocatòria, eixida del grup AD800.Manifestació general Diumenge 21 de Setembre a les 14h a la Plaça Co-Princeps d’Escaldes. De moment  he contestat “potser”...
Potser hauria de deixar de mirar tant a les xarxes socials. Bé de fet, fet esta.
M’he donat de baixa d’aquests grups d’opinió al Facebook. Massa  pluja d’idees, massa llocs comuns, massa llegendes urbanes, massa topics, massa descrèdits i insults fàcils, massa poca ideologia ..., perdoneu, però algú ho havia de dir.
Vaig llegir que un entrenador de futbol en hores baixes, a qui aconsellaven replantejar-se l’estratègia de joc, contestava: “si he de morir, no ho faré pas per les idees d’un altre”.

Quines coses no?? Tant dir pestes sobre l’ambigüitat dels politics i ara em teniu aquí, despullant la margarida: l’odio,em molesta, no m’agrada, m’és indiferent, m’agrada, em fa molta fila, m’apassiona, em torna boja...

M’horroritza  que s’assenyalin només a uns quants, sense admetre en cap moment que tots plegats hem estat còmplices del desgavell regnant. No podem caure en el topic de que tots els politics son iguals, perquè no és cert. Mentre la gent confií sempre en algú altre perquè les coses canviïn, això no funcionarà. Mireu sinó amb els canvis de govern, cada cop pensem que ens hem equivocat d’home,que hem triat malament... Ni la ràbia, ni la indiferència no ens portaran enlloc .

M’indisposa que desprès de 20 anys de mundialització a ultrança , ens adonem que sigui on sigui , als Estats Units, a França, a Espanya , o Andorra, ens em deixat prendre el pel per els mateixos lobbys financers, i que les elits polítiques , s’han deixat portar a calmar la set insaciable d’alguns interessos privats en compte de servir l’ interès públic.

No m’agrada , que  la majoria de la gent miri amb indiferència com el veí tanca botiga, com el cosí s’ha quedat sense feina, i que només reaccioni quan comença a sentir l’escalfor del incendi... Com tampoc m’agrada que et rebel·lis perquè ara et toca contribuir al benestar general.

No em fa, ni fu ni fa,que degut a les dificultats econòmiques t’hagis de comprar un cotxe petit i utilitari en compte del cotxe “fardón”, o que hagis de renunciar a sopar en restaurants caríssims on t’ofereixen plats ordinaris a preus d’estrella Michelin. Al cap i al fi encara tens cotxe, i a males pots menjar a casa durant una setmana pel mateix preu.

M’agrada la idea que els electes, puguin prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania, i que la democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Em fa molta fila,que caminant junts,que discutint  junts, puguem transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política. Que les dècades de viure entre prevaricacions i mitges veritats en les quals tenen tanta tendència a caure els ciutadans respectuosos amb la llei , no ens vacunin contra aquesta il·lusió.

M’entusiasma pensar que més enllà de la protesta, hi ha propostes, projectes basats en un compromís, de TOTS, per la dignitat de TOTS. I això , si senyors, significa posar-hi tots el coll i si convé les peles.

M’embogeix d’alegria, descobrir que ja no som uns xaiets esperant atemorits l’hora del sacrifici. Que per fi a Andorra, la gent se sent capaç de sortir, i demostrar el seu malestar.

Ja ho veieu... De la margarida només queda el botonet daurat. I penses, l’estimes o no??

Per cert, em diuen d’AD800 que el grup del Facebook, és un grup obert en el que qualsevol hi pot escriure el que vol. La pagina oficial, "AD800 oficial", és l’espai on estan les propostes treballades del grup... Uffff!

I jo abraçada a un manat de margarides blanques  pensant , que cal parar de marejar la perdiu, que no sempre es pot correspondre a allò que esperen els altres de tu, ni conformar-te amb els seus criteris o valors, que cal gosar plantejar la teva discrepància, fins i tot quan aquesta molesta...

Apa amics, ens veiem el diumenge a la Mani!!!!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira 16-10-2012

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Fa un dies ja, que porto dibuixat un somriure d’idiota a la cara.




És cert. Porto un cert temps  de bones.
 Uuixx , no , no us penseu que per fi tinc les coses clares, que tots els dubtes que m’envolten finalment s’han esvaït. No , no, no van per aquí els tirs.

Cagadubtes vaig néixer , i cagadubtes moriré.

Sempre he admirat la capacitat d’algunes persones, de veure el món només a traves del propi prisma, de parlar amb una seguretat que anul·la sense concessions les posicions dels interlocutors...
Llavors donen un cop de cap enrere per apartar les grenyes de la cara i tu penses..... Ara dirà allò de :” perquè jo ho valg!”

Jo, com més gran em faig, com més llegeixo, com més escolto als altres, més dubtes tinc , més necessitat de raonar les coses. Com deia en Raimon:” L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes, ve potent quan tu te’n vas, tant si t’ho creus com si dubtes...”

Ep!!! Que quedi clar que tampoc soc d’aquell tipus de gent amb tendència a patir els efectes dels canvis de temps sobtats i que els hi alteren la sang i al cervell, que es posen a canviar constantment d’opinió i de direcció, tal com fan el trossos de llautó tallats en forma de bandera o de gall, i que giren en totes les direccions en funció dels vents, per fluixets que aquests siguin.

Per uns el que es tracta,  és de distreure’s, desconcentrar-se , atabalar-se, tergiversar, divagar, desviar-se de la qüestió, fugir d’estudi, canviar de tema, passar de llarg, no posar el dit a la nafra....
Ara bé, tampoc és qüestió d’embarrancar-se en posicions dogmàtiques, tancar-se en banda, intentar peti qui peti aplicar vells models, que sense cap mena de dubte han quedat ja desfasats.

I si ens creguéssim que hi ha alguna cosa més?
No us ve de gust una mica d’idealisme, d’imaginació, de somni?

No viure el que ens succeeix com si ens ho imposessin, com si ho haguéssim de suportar a pesar nostre. Creure en el que fas, aixecar-te al mati, amb la certesa que la feina que fas serveix per a alguna cosa, encara que no estigui relacionada directament a una causa noble.

Gaudir del que mengem... Que punyeta , si hem de passar gana d’aquí  a poc temps ja ens aprimarem! Fugim d’aquesta cultura de l’asèpsia que ens han imposat, de la correcció comportamental que ens han dit que és la que toca. Xuclar àvidament el cap d’una gamba, mossegar amb delit la crosta florida d’un formatge, beure’ns el suc d’un raïm fermentat, i es que de manera clara i contundent, tot allò que es descompon estimula el olfacte i la nostra pròpia vida....

Sigues feliç ja! I es que no hi ha millor moment per a ser feliç que ara mateix... Perquè si no és ara,quan tocarà? La vida sempre estarà plena de després, de reptes. Per tant , admetem-ho i decretem l’estat de felicitat ara i aquí. La felicitat és un trajecte, no un destí.

En aquestes alçades ja deveu pensar: “aquesta ja se’n ha tornat a anar de l’olla...” Alguna cosa de cert hi ha... Començo parlant de dubtes , i acabo parlant de felicitat... Potser és que  el que ens fa desgraciats és precisament això, tenir certeses. Estar segur que el mon és injust, que les coses estan mal fetes, que res no pot canviar...
Llavors quan comences a dubtar de que això sigui una veritat absoluta, que probablement les coses es podrien fer d’una  altra manera, que no hi ha pensaments únics, sinó una gama infinita de colors entre el blanc i el negre, t’adones  que si, que l’ordre establert es pot canviar, a condició de fer l’esforç d’escoltar, de mirar, de sentir, d’estimar....

Upss!!! Per una que no suportava la filosofia a l’escola, us acabo de donar una classe magistral ,no trobeu...

Doneu-li les culpes a la Noe. Si , si, la @ninguesperfecte ..... Darrerament te la mala costum de omplir-me el ego a carretades...

Es d’agrair que algú et faci descobrir que estàs envoltat de bona gent, d’amics tant diversos i inclús antagònics, que malgrat tot estan disposats a seure en una mateixa taula per estar al teu costat. Llavors et queda clar que allò que pensaves ser una mena d’esquizofrènia, no és més que la demostració de la riquesa de la teva pròpia vida .

Encara que de vegades em reconec una certa incapacitat per exterioritzar l’agraïment, la felicitat, avui no us en escapareu...
Gracies amics, per fer-me veure la vida de tots els colors...


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 9-10-2012

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Avui en faig 48.




Si em trobeu pel carrer, em podeu felicitar. No, no em compadiu... Ja se que comencen a ser uns quants.  Fet i fotut  ja fa un any que quan em demanen l’edat dic: 48.
I no , no és un numero que m’agradi.
Potser és una mala jugada del subconscient. Potser volia passar per alt un any per oblidar. Potser és la coqueteria...  No hi ha moment més deliciós, quan ja has superat el 25, que aquell en el que et diuen: “uiiii! Però si sembles molt més jove!”

25 anyets , qui els pogués tornar a enganxar, això si  amb el viscut, amb l’experiència que et donen els mastegots a repetició, les decepcions, les penes, les alegries, i com no els imprescindibles atacs de geni!
Tot s’ha de dir, d atacs de geni, tampoc n’he tingut tants, o potser els he reservat en exclusivitat pels de casa...   Ja m’ho diuen ja, a casa, que aquesta imatge amable que s’ha fet tothom de mi és pura ficció.

Deu ser cosa del meu karma...Tendeixo a “empatitzar” en excés amb la humanitat en el seu conjunt..
Quan em poso a escoltar a qualsevol, en poca estona, ja m’estan explicant les seus problemes amorosos, de diners, de família, de treball... I no ,no és que em sàpiga greu...

Si jo ja m’ho crec ,que el meu interlocutor té tota la raó, i que la vida, la parella, els governs,la humanitat sencera esta en contra d’ ell o d’ ella...
Si jo ja ho entenc que  a tu et van prometre una jubilació privilegiada i ara que no volen o no poden complir,  t’emprenyes..
Si ja ho sé que amb el que cobres de jubilació no t’arriba ni pel lloguer i que necessites treballar encara que el teu cos no t’acompanyi, i cada moviment et produeixi un sofriment insuperable...
Esta clar que és dur treballar amb nens mal educats , forts del poder que els hi donen els seus pares irresponsables...
És natural que t’emprenyis quan el banc et telefona cada cop que estàs en números vermells, quan fa uns anys et prometia l’oro i el moro, i et regalava televisors i cafeteres a canvi de entregar-los la teva nomina i la teva anima en prima....

Se que alguns ho feu per a descarregar-vos de les tensions, només per tenir una espatlla amiga on descansar un ratet. I ja m’està bé...
D’altres busquen alguna cosa més: “ tu que estàs en política...”

Jo també tinc maldecaps, igual que la terra sencera. La meva vida tampoc es Disneylandia,  esta plena de parts d’ombra , de dubtes, de pors tan esteses com el desert d’Atacama. També tinc matins, en que em fa tanta por posar un peu davant de l’altre, que el primer que se m’acudeix és tornar-me’n al llit.

Si, jo també m’enfado tant per coses emprenyadores i fútils, com si la situació esdevé més problemàtica o greu.. Però mireu per on tinc la punyetera mania d’assumir les meves responsabilitats.
Es clar que un 10% dels meus ingressos fa un buit cert a l’economia familiar, però callo i me’n vaig a pagar els impostos que em pertoquen, perquè crec que és just, no nomes legal. Soc conscient que aquest miserable 10% no arriba ni per pipes , quan es tracti de pagar la educació dels meus fills , ni  d’assumir la despesa sanitària que generaré, jo fumadora i amb una edat certa.

Soc plorona de mena... Poseu qualsevol pel·lícula, que acabaré soltant la llagrimeta... Se m’encongeix el cor davant la impotència que em provoquen les injustícies, i les desgracies alienes.
Però no confongueu, no soc gens ploramiques. No suporto els ploramiques... També em molesta la gent que quan es queixa ho fa comparant la seva situació amb la dels altres. Les comparacions son odioses diuen...  Ahh, i tampoc m’agraden els egoistes, els qui per salvaguardar els seus privilegis són capaços d’utilitzar els demes, de sotmetre’ls, i que a més ho troben tant normal...

Però mireu, la condició indispensable per a deixar de ser súbdits, és assumir les pròpies responsabilitats, amb un mateix, amb la resta de la societat.
Em sap greu de debò.Ja m'agradaria ,ja, que tothom fos feliç, però no depèn de mi, depèn de cadascú, de la generositat, de la implicació, de la dignitat...

Avui en tinc 48 de debò... Perdoneu-me  si perdo el fil. Són coses de l’edat.

I l’edat et dona  privilegis ( quina paraula més odiosa aquesta, no trobeu?). Et dona si més no el privilegi de dir el que penses, i la saviesa de rectificar si has ferit a algú amb la teva paraula...

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-10-2012