dimarts, 25 de setembre de 2012

Riscos laborals




La Fina va començar a treballar quan tot just tenia 17 anys. Ja se sap, és el que es deia aleshores, si no serveixes per a estudiar toca sirgar. Sempre ha treballat a l’hostaleria des que va deixar el seu poble natal, fugint de la temporalitat de les feines del camp. Va arribar aquí per fer de cambrera en un hotel. El salari era petit, però com també et donaven el dormir i el menjar, és va avesar a compartir una habitació indigna amb 3 companyes més. El treball era dur, però era jove, i havia marxat de casa amb la il·lusió de conèixer món i  potser començar una nova vida més esperançadora que la que li destinava el seu origen humil.
L’altre dia vam tenir temps de fer un café en una de les breus pauses que ella mateixa s’acorda. El cas és que els dies els té ben plens, en tot cas més que el seu moneder. La vaig veure arribar ranquejant amb l’esquena recta i amb cara de patiment. Fa temps que la conec, i percebo en la seva cara el rictus que et deixa aquest dolor constant, al qual no vols fer cas  perquè si no et posaries a cridar. I és que la Fina és una dura de les de debò. Sempre m’ha despertat admiració la seva capacitat de treball. Serveis d’esmorzar, neteja d’ habitacions ,  empalma amb la neteja del menjador desprès dels dinars, i si convé deixa les taules parades pel servei del sopar.... Es que des que és va separar de l’home li costa arribar a fer front a totes les despeses que es presenten. Per sort, els nens són prou grans per llevar-se sols al mati, esmorzar i anar a l’escola . Ha tingut sort, són molt bon minyons. El dia de festa se’l  ven per anar a fer extres en un restaurant, tot ajuda...
No és pot aturar. Fa dos mesos que li fa mal l’esquena, va tirant a base de medicaments contra el dolor. Fa uns anys, de tant fer llits, de tant escombrar,de tant fregar, va tenir una lesió al canell i la van haver d’operar. Sort que en aquell moment eren dos sous a casa.  Sap que ara no és pot permetre estar de baixa, no hi arribaria. I jo no se que dir-li. Em pregunto si continua netejant escales per a completar.... Aquí en són molts com ella que necessiten “completar”... No és queixa, té el seu caràcter, la seva dignitat. Un dia li vaig dir que l’admirava, però crec que és va pensar que li prenia el pel. La Fina és més jove que jo.

En vaig parlar amb l’ Isabel, una amiga comuna. Dels dolors repetits, del fet de no poder-se doblegar. Ella diu que deu ser una hernia discal. La Isabel sap de que parla: oficialment és caixera, en realitat fa de tot al supermercat on treballa, recepció de la mercaderia, descarregar cartrons, reposar prestatges, netejar la botiga, i la caixa és clar. Diu que si estigués pagada per tona remoguda, seria milionària... En compte d’això , un bon mati no va poder sortir del llit. Totalment bloquejada, amb un dolor per morir-se. Ara ves i demostra que el que et passa és degut a la feina que fas,i no a un excés ballant el “Cha cha cha” dissabte a la nit.. Apa doncs baixa ,pèrdua de salari, avançament de pagaments, ressonància magnètica, i paf, veredicte de hernia discal. Des que la van operar, és troba millor i ha tornat a la feina amb normalitat. Intenta seguir tots els consells d’ergonomia que li han donat els professionals sanitaris, però la feina s’ha de fer.... La Isabel també és més jove que jo.

Quants casos com aquests coneixeu? Els fuster que es van deixant els dits, el paleta que te dos anys més que jo , que ha perdut la flexibilitat dels dits i a qui han dit que s’hauria d’acostumar, i aquestes esquenes... Diuen que és la malaltia del segle. I el que ha “esnifat” productes químics tota la seva vida?

Tots van a treballar amb fatalisme, i et diuen que fet i fotut és el destí que els hi pertocava , i que encara tenen el privilegi de poder alimentar a la seva família...
De les guerres, en sortien cossos desfigurats, animes destruïdes, famílies esguerrades…  la gran guerra del capitalisme, del productivisme, ha produït  cossos trencats  i ara ningú se’n vol fer càrrec....
Quan dia rere dia ens vomiten els comptes de la CASS, quan tothom comença a assenyalar a tort i a dret al veí amb el dit, no puc deixar de pensar en aquests amics, treballadors que  s’utilitzen com si fossin mocadors d’un sol ús.
I és que la realitat del món laboral es aquesta: sigui quin sigui el sector d’activitat, agricultura, comerç, hostaleria,sanitat, els treballs més penibles són els més mal pagats. Són  doncs els que tindrán les pensions de jubilació més baixes, i ara a més alguns senyorets pretenen que treballin més temps.
 A vegades cal fer la pregunta adequada : que farem amb tota aquesta gent prematurament usada, que difícilment arribaran a l’edat de jubilar-se amb capacitat de treballar?

Apa va... Avui no em parleu de solidaritat , que m’emprenyo!!!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  25-09-2012

dimarts, 18 de setembre de 2012

Si vols ta casa guardar ,procura matinar.



Llevar-se de bon mati  te l’avantatge que les xarxes encara no estan saturades. A mi que em costa fer neteja de persones a qui seguir, ja que a tothom li trobo un punt interessant, entrar a Facebook o Twitter en hores de gran afluència, em provoca un mareig i un estrés  considerable.
Així  quan entres a les xarxes a l’hora en que la gran majoria encara somien amb els angelets, et permet  pescar alguna que altra noticia, que per irrellevant, o bé misteriosament marginal no transcendirà durant el dia..
Aquest mati, he fet la descoberta d’un senyor francès , que cada dia , des de fa 10 anys, es fa una foto a les 9 i 9 minuts, i la penja al seu bloc. Ara em direu: I que? Doncs això, que no em sento tant rara, cadascú te les seves manies, com jo la de penjar una cançoneta, o de tirar-me golosament cada mati sobre el teclat,encara lleganyosa, per donar el bon dia als amics..
També es el moment de les efemèrides: avui a la radio he escoltat totes les teories hagudes i per haver sobre la mort d’en Jimmy Hendricks…
Bé, no us atabalaré més sobre les virtuts del matinar ,ja que no deixen de ser les justificacions exculpants, de la que sempre es deixa les coses per l’últim moment, inclòs el discurset amb que us estic probablement avorrint...

El cas és que ja hi som, la setmana passada tot just ens recol·locàvem , ara si que la normalitat no perdona, horaris escolars, temporada de programes radiofònics ben a lloc, i “rentrée” política  apretada, desprès del símil de tranquil·litat estival.

Ara toca córrer a tots, amb “estivalitat i alevosia” sortia el reglament relatiu als impostos directes de les societat i de les activitats econòmiques. Apa, tots  a fer la declaració censal, i el dolorós avançament sobre els impostos que ens pertocaran pel 2012. Admeto que fa pupa, el mes de setembre ja sol ser una sagnia per a les famílies. Pels qui fan una activitat econòmica i no estan afiliats a la CASS, que sàpiguen que el mes d’Octubre és la data límit, per no quedar fora de la llei. I anem-nos preparant, que en el breu espai de temps entre l’octubre , en que sortirà el reglament sobre l’Impost General Indirecte, i  l’ 1 de gener del 2013, també ens haurem d’adaptar tant a nivell de coneixements com en equipaments per tramitar-lo.

Ja ho veieu... Definitivament no soc l’única que ho deixo tot pel darrer moment...

El problema és que amb aquests temes ja no n’hi ha prou amb matinar.... Durant anys i anys, la majoria s’ha entestat, en preservar el nostre país de qualsevol imposició directa .

Preservar? Voleu dir que més aviat això no ha suposat un handicap? 
Ara tothom plora, però no fa tants anys, n’ estavem tots cofois, tots orgullosos, d’obrir la caixa, agafar els bitllets això si deixant la xavalla, i posar-nos-els  a la butxaca sense donar comptes a ningú. Que “majos” naltros, anant a vendre les virtuts de la no imposició, i el paradís dels nostres bancs...

Mentre vivíem a la gloria, poliesportius a 2 metres de casa, carrers ben florits, operaris per poder sortir de casa i trobar la vorera ben neta, i el millor de tot, no haver de pensar en com tot això s’havia de finançar , ni d’administrar, ja estaven els politics per això! Nosaltres , ja teníem prou maldecaps, de pensar si el veí tenia un millor cotxe que el nostre, o si el fill de la companya de feina era més bon esquiador que el nostre....

Ara ens ha tocat despertar d’aquest somni de manera brusca i dolorosa. Ara ens demanen de contribuir. Ara pretenen que aprenguem el preu de les coses, quan fins ara ens havien mantingut en la ignorància. Però no creieu que fora una mica injust donar només la culpa als altres de la que ens esta caient.

Despertar, quan has anat a dormir embriac i ben fart, sol traduir-se en una bona ressaca.
Ara toca doncs una bona purga, sopetes de civada i vida sana. La situació s’ho val. No podem afrontar-la amb el cap emboirat. Ara toca lucidesa, solidaritat i esperit crític.
Ara ja no ens desperta la mama al mati amb petonets. Ens hem de fer grans posar-nos el despertador i procurar que no sigui el del  dia de la marmota.

Bon dia!!!

Per l’espai d’opinió del “Ningú és perfecte” de radio Valira 18-09-2012

dimarts, 11 de setembre de 2012

Signes exteriors de patriotisme




Els signes exteriors de patriotisme, son com els signes exterior de riquesa, tal com diu la paraula, exteriors, sovint sense proporció amb la realitat interior… A casa sempre s’ha evocat la imatge del orgullós « senyorito  », que tot i ser ben magre, s’espolsa els pels de la barba amb quatre engrunes de pa per donar la impressió d’anar ben fart, ell, el senyor d’aquelles terres, ermes per manca de cuidar-les...
Ja fa uns dies , amb motiu de la diada de Meritxell que per les xarxes circulen posts sobre la presencia o no ,de banderes Andorranes  pels carrers del nostre país. No sé si és culpa del futbol, però a mi , em costa d’entendre que es pugui mesurar el patriotisme i l’estimança a una terra per el nombre de banderes penjades a les cases.
Un dia , ara ja fa uns quants anys, vaig decidir lliurement que aquest país era casa meva, i que volia tenir el dret de participar en les politiques per fer-lo créixer i avançar. Vaig renunciar a una nacionalitat que mai havia sentit com a pròpia, per abraçar la d’aquest país, que ben pensat m’havia triat ell a mi.
No he sentit mai la necessitat, d’anar amb el passaport pel davant. De fet  sovint encara, ni te’l demanen quan vas a votar, encara ens coneixem tots... Una bandera que corria per casa, la vaig perdre en alguna Festa de la Multicultura, on les banderes identifiquen les comunitats..
En canvi , sento un orgull desmesurat, quan , viatjant pel mon, a la pregunta, “sou espanyols?”, puc contestar amb un rotund, “NO, som Andorrans, i parlem el català”.
Meritxell, ha estat sempre per a mi, un punt temporal que determina la fi de l’estiu, la tornada a l’escola, el gaudir dels carrers buits,la sortida a la muntanya o a la platja,l’ inici de la preparació de la temporada d’hivern, el retorn a la normalitat.... Es la celebració de la Patrona d’Andorra, un dia important, una data que no oblidem ningú dels que vivim en aquest país, per cert també és l’aniversari del Gerard.. per molts anys!
Celebracions sense reivindicacions, només discursos institucionals, bones intencions per el nou curs... Tot normal. I es que els Andorrans tenim la gran sort de ser un estat de ple dret, deixant a part la qüestió dels Coprínceps, ja en discutirem un altre dia...
En les primeres etapes del Facebook, corria un grup, ja no l’he pogut trobar, que s’anomenava: “Catalunya ha de declarar la guerra a Andorra i deixar-se guanyar”, era quan es reivindicava el Facebook en català, i la possibilitat de assenyalar l’àrea geogràfica Catalunya. També s’ha aconseguit el Twitter en català, i els cercadors d’Internet integren, gairebé tots la nostra llengua...
Andorra te estat propi, i vam tenir l’orgull de sentir el nostre Cap d’estat dirigint-se a la resta de les nacions en català a la tribuna de l’ONU. Entenc però que el destí dels Andorrans i els Catalans esta íntimament lligat, nosaltres hi posem l’estat, ells el nombre, pel que fa a aquestes petites conquestes. Les nostres arrels culturals son les mateixes, amb les evidents diferencies territorials, el parlar, les costums...
Quan el meu pare estudiava, havien anat a Madrid a jugar al futbol, i sempre els rebien amb paraules despectives, “fuera polacos”, “extrangeros”...  Entenc la sensació aquesta de viure en un país en el que et sents rebutjat, i els que reivindiquen “una ,grande, libre”, no ho poden fer menystenint les diferents nacionalitats i cultures (això també ens ho hauríem d’apuntar aquí).
Que has de pensar quan la llista de personatges mes odiats pels Espanyols, va encapçalada pels Catalans, segons el rotatiu El Mundo?
Que hagi estat la crisi econòmica , les retallades, el nacionalisme espanyol exacerbat,el qüestionament del model autonòmic, l’espoli fiscal, el que ha provocat la situació actual i la crida multitudinària a la Independència, m’és absolutament igual. El cas és que avui molts Catalans sortiran al carrer per a dir prou, i jo crec que la raó principal és el sentir.
M’emprenyaria, que cap partit polític la pogués recuperar en benefici propi, ja han fet tots prou el ridícul, amb declaracions poc valentes i ambigües.
Avui toca la rauxa, ja hi posarem el seny més endavant, quan haguem avançat.
Avui, jo Andorrana, em sento més Catalana que mai..

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 11-09-2012