dimarts, 10 de juliol de 2012

Les arrels i les ales




La meva mare va néixer en acabar la guerra civil espanyola , allà a l’any 40. Filla d’una família del bàndol nacional, i única nena enmig de 5 germans.
Volia ser infermera, però en aquella època , en una família conservadora era una professió mal vista, de tota manera les dones estaven destinades a ser mares de família. Va estudiar per ser mestra , i va passar pel tràmit de fer el servei social de la Falange.
El meu pare va néixer abans de la guerra, i era fill del bàndol perdedor. El seu pare va fugir i en tornar va ser empresonat.  Els seus records d’infància passen per les visites a Pilates la presó de Tarragona, i l’escola als “hermanos”, així com els clatellots rebuts per  preguntar o anomenar qualsevol fet relatiu als rojos.
Junts, amb 4 fills i un en camí, van haver de fugir de la seva terra per haver gosat defensar idees contraries al regim.
Ara, quan ens expliquen les “batalletes”, de la seva infantesa, les reunions clandestines, l’exili, la lluita per pujar els fills, i l’orgull per la família que han aconseguit,sovint els fem broma, i els hi diem que han d’escriure un llibre,que la seva vida , tot i ser molt semblant a la d’altres , es digna d’explicar i de donar-la a conèixer.
Us he de confessar, que tot i la broma no puc deixar de pensar, que han tingut de debò una vida extraordinària.
Nosaltres hem estat uns fills privilegiats.
Els nostres pares no només ens han aportat uns valors, ensenyant-nos   el preu de defensar els drets com la llibertat d’expressió, la igualtat, la llibertat, la solidaritat , sinó que a mes ens han aportat seguretat material, ens han donat suport en tots els moments de la nostra vida.
En el mon en que vam néixer no hi havien cinturons de seguretat als cotxes, tothom fumava per tot arreu,es bevia a morro mentre es conduïa, s’anava en vespa sense casc, la gent cardava sense condó .....Som prou vells per haver vist desaparèixer una televisió amb nomes una cadena, un mode de vida...
El nou mode de vida que sembla prevaldre ara que hem esdevingut adults, ja no és aquella recerca de llibertats i els avenços col·lectius, ara les úniques obsessions son la recerca del confort i de l’èxit social.... Ens hem desentès de les lluites i les reivindicacions dels nostres pares , tot confonent la necessitat que tots tenim d’evolucionar i l’ascens social.
Ens hem transformat en neoburgesos moderns, desarrelats , urbans, efímers i apressats. Però conscients  malgrat tot de la fragilitat d’aquest estat,   la nostra lluita ha esdevingut perpetuar aquest estatus quo en la figura dels nostres fills.
Hem esdevingut protectors, perfeccionistes, espònsors i a mateix temps entrenadors de la nostra descendència. Els hi hem imposat un ritme de vida, un planning d’activitats, unes exigències de “performance”, prioritzant la competició per damunt de la competència.
Els hem sobre protegit i covat, els hem fabricat  una mampara protectora, en una societat que cada cop més, pretén protegir a les persones contra elles mateixes, una societat que ens ha abocat a un sinistre destí de consumidor, d’individu normalitzat, de “zombi formatejat”
I ara que sembla que sobtadament aquest paradís en que els hem pujat s’enfonsa, la pregunta que em faig es si els hem preparat pel que hagi de venir...
Haver-se estalviat desgracies, drames, dols, accidents, necessitats, es una sort en la construcció d’una persona. Els hi hem  ofert una infantesa  protegida , covada, privilegiada, de que s’haurien de queixar?
Potser d’haver-los  mentit, enganyat, manipulat , d’haver-los ocultat la realitat, no haver-los avisat que nosaltres , els pares, els que tot ho sabem, estàvem encegats ,eufòrics i alienats, i no hem sabut veure la que ens queia al damunt, ignorants del passat i prepotents davant l’experiència dels que ens han precedit.
I es que, ja ho diu Wiilliam H. Carter : “nomes podem aspirar a deixar dos llegats durables als nostres fills: les arrels i les ales”

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  10-06-2012