dimarts, 31 de juliol de 2012

Solitud-1 any despres

Ara fa un any, tot just començava sortir del malson de temer per la vida del meu fill. En l'estada a l'hospital de la Vall d'Hebron,vaig conviure amb altres pares amb qui vam compartir moments molt durs. Alguns d'ells, viuen un calvari des del moment en que se'ls hi va diagnosticar la malaltia als seus fills, alguns In Utero, i alguns d'ells no tenen la sort que em tingut alguns de poder passar pagina, per la manca de perspectives i esperances que els hi donen.
En temps de retallades sanitaries, i de revisió de la llei de l'avortament no puc deixar de pensar en qui son els mes "humans". Mes despres de llegir l'article que aqui us penjo:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/aborte-por-amor-hijo-nunca-arrepentido-2159661


Solitud

Son les nou de la nit a l'Uci  de pediatria.

El nen comença a dir-me : »mare  tinc formigues a les mans i mal de panxa »
Te’l mires i veus amb angoixa com se li comencen a cargolar els dits i després les mans, mentre ell et mira amb ulls espantats tot dient : »no se que em passa...No ho puc controlar »
Al mateix temps, la Elia, la nena del llit del davant que té tres mesets , i ha estat operada d'una malformació al cor, comença a bellugar-se, sortint brutalment del coma induït pels medicaments.
La Carme, la mare de l'Elia i jo cridem les infermeres, i acut la Bea, que al seu torn crida el metge de guàrdia. Mentre, la Bea va anant d'un llit a l'altre mentre les dos mares la mirem suplicant amb la mirada : »queda't aquí , amb MI! ».
El moment de la urgència ha passat. Han sedat l'Elia evitant així que en moure's es tregués algun tub. Al nen li han posat el tractament per calmar els símptomes, i s'ha quedat relaxat.
Mentrestant, el box s'ha anat omplint dels pares de les criatures i dels altres pares companys de box , que miraven des de la « peixera », impotents davant la urgència sobtada i simultània.
Mes tard hem anat xerrant amb la Carme, però mai no hem parlat d'aquell breu moment on totes dues ens miràvem desafiants, i a mateix temps, suplicant, per tenir l'atenció de l'infermera  en exclusivitat.
També he estat al darrere la « peixera », que es on arraconaven als pares quan hi havia una urgència, tot pregant : »si us plau , que no sigui el meu, que no sigui el meu ! »
Son  grans moments de solitud. Et deixes envair per l'egoisme, la ràbia, la desesperança....
I malgrat tot ,malgrat ser una experiència que no desitjaries ni al teu pitjor enemic, surts mes gran, mes savi, mes humil, mes comprensiu ,mes tolerant, i no ser quants adjectius mes se m'acudirien, després d'un curs intensiu en un hospital.
Recordo el Joan , el pare de la Julia,4 mesos, i ja 3 operacions al cor, en la seva curta vida, encara no ha conegut casa seva...El Joan s'ha atribuït la responsabilitat de rebre els altres pares. Arribes perdut, desesperat i desorientat ,i en Joan t'agafa de costat i et diu on pots allotjar-te, on pots menjar , quins son els rituals a seguir a l'hora de la visita, quin es el millor lloc per aparcar.. I després t'ensenya la seva nena, tot dient-te »la Julia es una lluitadora, mira-la com s'agarra a la vida...Se’n sortirà ! »
La Joana es la mare d'en Ferran. Quan estava encinta ,ja li van anunciar que el nen presentava múltiples malformacions al cor, i ella es va plantejar avortar... Els metges li van assegurar que avui en dia es podien resoldre, i al final va decidir dur a terme l’embaràs. El Ferran té 7 mesos i com la Julia no ha conegut mai la seva casa...la Joana l'adora, però cada cop que el nen pateix i es queixa es pregunta si li havia d'haver infligit això...
La Fernanda es Xilena, i corre tot el dia de la UCI Pediàtrica a la planta on esta ingressat el Manu, el seu home, que ha donat part del seu fetge al seu fill Raul. La veus esgotada, però l’única cosa de la que es queixa, es no haver-li pogut donar ella el tall de fetge al seu fill.
El Jose i la Monica, dormen per les sales d'espera de l'hospital des que van operar al Javi del cor. Tenen por d'allunyar-se , i estan segurs que el nen nota que es queden ben aprop .A les hores de visita, arriba tota la família , tiets, padrins, cosins, i col·lapsen la peixera, provocant les protestes dels altres familiars...
La primera vegada que vaig veure als parents de l'Arnau em pensava que estaven tots malalts: ells anaven tots pelats al zero , i elles amb un mocador al cap, amagant els cabells. La Nuria, la mare em va explicar que tots havien fet la promesa a l'Arnau que tampoc lluirien melena, ja que a ell l'hi havien d'afaitar el cap per l'operació.
La Lua...expatriada de Porto a Barcelona, esperant un cor de recanvi, per poder desempallegar-se d'aquesta maquina horrorosa que li fa de cor, i que la té lligada al llit. Per passar el temps, juga a la mini-consola , i es l’únic moment en que s'oblida de cridar per expressar la seva por a tot, a que li toquin els tubs, a que li donin menjar, a que la rentin ,li canviïn el llit...
I el Roc, tant petit i tant fràgil...Sembla una broma de mal gust el seu nom...
Fa uns dies vaig acompanyar una amiga a Barcelona. La seva filla, adolescent esta passant un molt mal moment , i davant la possibilitat que presenta de posar contínuament la seva en perill, va tenir que adoptar la dura decisió de ingressar-la en un centre sanitari.
A la desgarradora separació, i el dubte desolador de si la decisió que ha pres es la bona, s'hi afegeixen la por de ser responsable de tot el que esta passant, de si s'ha equivocat en el procés educatiu, de si la estimat massa o massa poc, de si li ha donat poc o en excés...
A mes , la mirada de la gent del voltant, jutjant, aconsellant, posant-se al seu lloc, sense adonar-se que només cal estar al seu costat i donar-li suport, i que quan ells sortiran per la porta allà es quedarà ella amb els mateixos problemes.
Tots som pares, amb circumstancies tan diferents, però tan semblants davant la impotència, l'angoixa ,el dubte....moments de solitud i a mateix temps d'aprenentatge de la vida.....

Espai d’opinió de Radio Valira 11-10-2011

dimarts, 24 de juliol de 2012

EN PILOTES…





Petit descans estiuenc, aprofitaré per penjar antics posts que malgrat tot continuen tenint sentit..........




Barcelona , prohibirà anar nu  o quasi nu, en banyador, o peces similars . No us negaré que jo mateixa , en situacions molt particulars, com ara fent cua a Port Aventura, m’ha arribat a molestar, o inclús a provocar basques, tenir a tocar una panxa rodona i ben suada...Però d’aquí a  reaccionar com els consellers del PP a l’ajuntament de Barcelona, que es queixen  del fet que previ a la sanció pel fet d’anar amb poca roba, i haurà un advertiment, contràriament a les multes de tràfic, hi ha molts passos.... Em sembla la demostració de una moral retrograda que en fa tornar a l’època de l’abolida Llei de “vagos y maleantes”, que penava el delicte d’escàndol públic. No pot ser que sigui mes dura la sanció per anar en banyador , que saltar-se un semàfor en vermell! Jo em pregunto si la multa es podria multiplicar també , si a mes d’anar despullat, se t’ocorre posar-te Burka...I posats a fer podríem multar el mal gust en el vestir, o anar en sotana... Demostra que tornem enrere, i una clara tendència a la criminalització del cos. Però eiii, això si el cos que no entra dins les normes i canons permesos dels cartells publicitaris... Viure en una ciutat , es també respectar formes , que potser no es comparteixen.
Em xoca , que en canvi , a ningú li resultin obscens, els vestits de les bodes reals, o els senyors amb” tratje” i corbata que fan fora dels seus domicilis als qui no han pogut pagar l’hipotecà... I creieu-me , em faria mes vergonya anar amb un “tratje” regalat per segons quins sastres abans que passejar-me amb pantaló curt.
I parlant d’imatges obscenes, que us va semblar, una quarta part del mon mirant per les pantalles dels seus televisors com es casaven en William i la Kate ? Mentre els nostres veïns i familiars es van quedant sense feina, sense recursos, ens vam fer nostres aquesta parelleta, tant guapos ells, envoltats de la guarda reial, de centenars d’invitats mes guapos i mes rics els uns que els altres, carregats de joies, desplaçant-se amb cotxes luxosos, amb els diners per una gran majoria, que reben de la gran massa de gent del carrer. A mi em sembla intolerable. Els qui mantenen aquests subjectes delirants, que els ajuden a creure’s diferents, especials, potser s’ho haurien de fer mirar no?? Si qualsevol càrrec electe de qualsevol país , es gastes quantitats com aquestes,  o inclús qualsevol ciutadà de “a peu”, seria jutjat, criticat, lapidat...Però quan parlem de “nobles”, se’ns cau a tots la bava...
Per contra, cada any arreu del mon veiem com les manifestacions que celebren el dia dels treballadors es van fent mes petites... El sindicalisme i la defensa dels drets comuns s’estan tornant lluites “carrinclones”. Els polítics , pel sol fet de ser-ho, son mirats com a persones interessades, corruptes, i un llarg etcètera...
On anirem a parar?
Si manifestes pels teus drets, ets mal vist, ets un “torracollons”. Si et dediques a airejar la teva vida amorosa, i destapes escàndols, i t’exhibeixes en programes de baix vol, et tornes famós, despertes simpaties o odis , però esdevens una persona reconeguda....
No entenc per què no ens queixem més, per què no ens en cansem més, per què seguim mirant com es casen, com forniquen, com els beatifiquen i s’alcen com les veus més properes al cel de les nostres societats. No ho són.
Mentrestant, al mes comú dels mortals, se li van retallant drets, se li van imposant regles que no serveixen per aquesta altra gent que viu en la estratosfera, se’l van deixant “en pilotes” literalment... Ai no en pilotes no , que a Barcelona , ja no ens deixen...
Viure en pilotes , estar en pilotes i no poder anar en pilotes.

Espai d’opinió de Radio Valira 3-5-2011

dimarts, 17 de juliol de 2012

Les mentides , que son moltes a la vida



Darrera opinió de la temporada pel “Ningú es Perfecte”…

Aquesta temporada, he agafat el costum de penjar el que us explico aquí al meu bloc personal: “Es que m’han dit que…” http://escodale.blogspot.com/
La temporada passada feia el mateix, però en el bloc del Verds d’Andorra, l’Espai Obert 2.0

El cert és que al principi de participar en aquest espai, les meves opinions, eren bàsicament temes relacionats amb la política. També val a dir que han coincidit diferents conteses electorals, en que com no podia ser d’una altra manera, he aprofitat per escombrar cap a casa…

Els que m’heu escoltat sovint, sabeu que penso , que la política es present de manera ineludible en les nostres vides, que qualsevol acte o decisió per personal que sigui, esta íntimament relacionat en les conviccions politiques, en  l’educació i les circumstancies personals de cadascú de nosaltres.

M’he trobat , però que passes sense adonar-te’n de parlar de ideologies , i de fer discursos més aviat politics, a despullar-te literalment .
No soc donada a les estadístiques, però al final t’acabes picant, i  et preguntes sovint que fa que una o altra opinió  ha estat mes llegida i comentada..
I mireu per on , sovint els posts mes personals , mes íntims, son els mes llegits….

Deia l’Alexandra  Grebennikova , que el que buscava en un article es que qui l’escriu pateixi el que diu.
Per ella , això era un requisit d’autenticitat.

M’agrada aquesta idea: l’autenticitat.
Defineix molt millor, en general tots els àmbits de la vida, que no la paraula veritat.

Sovint el problema, que hi han tantes coses per comentar, que es difícil ordenar les idees, tenir una opinió clara sobre els esdeveniments que ens envolten, i saber diferenciar entre el negre el blanc , entre les veritats i les mentires…

A la vida, hi ha mentidetes, mentides grosses i l’estadística, diuen. Tot plegat, falòrnies.

Crec que l’home es mentider de mena…
 Vull pensar que jo mateixa, tinc el costum d’anar de cara en les coses, però m’adono que això no t’impedeix caure en la trampa de les mentides…
Les mentides innocents  d’un nen, sense malicia, sense raó, només per “fabular”, o bé per estalviar-se una estirada d’orelles…
Les mentides  disfressades  d’eufemisme..
L’amnèsia, que sovint, es una mentida per omissió…
Mentir , de fet  ho fa tothom però n’hi ha que fan passar les mentires per veritats millor que ningú.
Crec que el problema , no es tant el mentir sinó el saber discernir quina és la veritat, ja que aquesta es vesteix de manera diferent segons els ulls en que la mires, segons les pors mes intimes de cada individu.

D’ on ens ve la por. De saber que les accions perden valor i que ens exigeixen coses que no podem complir?
Tenir por de les critiques o tenir por de perdre el bronzejat?
Tenir por de la pròpia por que no et deixa obrir els ulls ni tampoc reconèixer la veritat.

Amb aquest guirigall de inputs que rebem com voleu aclarir-vos??

Fet i fet , us deixo deures per als que feu vacances: A pensar...

Que ja ho deia Voltaire, que una col·lecció de pensaments ha de ser una farmàcia on trobar remei a tots els mals..


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-07-2012

dimarts, 10 de juliol de 2012

Les arrels i les ales




La meva mare va néixer en acabar la guerra civil espanyola , allà a l’any 40. Filla d’una família del bàndol nacional, i única nena enmig de 5 germans.
Volia ser infermera, però en aquella època , en una família conservadora era una professió mal vista, de tota manera les dones estaven destinades a ser mares de família. Va estudiar per ser mestra , i va passar pel tràmit de fer el servei social de la Falange.
El meu pare va néixer abans de la guerra, i era fill del bàndol perdedor. El seu pare va fugir i en tornar va ser empresonat.  Els seus records d’infància passen per les visites a Pilates la presó de Tarragona, i l’escola als “hermanos”, així com els clatellots rebuts per  preguntar o anomenar qualsevol fet relatiu als rojos.
Junts, amb 4 fills i un en camí, van haver de fugir de la seva terra per haver gosat defensar idees contraries al regim.
Ara, quan ens expliquen les “batalletes”, de la seva infantesa, les reunions clandestines, l’exili, la lluita per pujar els fills, i l’orgull per la família que han aconseguit,sovint els fem broma, i els hi diem que han d’escriure un llibre,que la seva vida , tot i ser molt semblant a la d’altres , es digna d’explicar i de donar-la a conèixer.
Us he de confessar, que tot i la broma no puc deixar de pensar, que han tingut de debò una vida extraordinària.
Nosaltres hem estat uns fills privilegiats.
Els nostres pares no només ens han aportat uns valors, ensenyant-nos   el preu de defensar els drets com la llibertat d’expressió, la igualtat, la llibertat, la solidaritat , sinó que a mes ens han aportat seguretat material, ens han donat suport en tots els moments de la nostra vida.
En el mon en que vam néixer no hi havien cinturons de seguretat als cotxes, tothom fumava per tot arreu,es bevia a morro mentre es conduïa, s’anava en vespa sense casc, la gent cardava sense condó .....Som prou vells per haver vist desaparèixer una televisió amb nomes una cadena, un mode de vida...
El nou mode de vida que sembla prevaldre ara que hem esdevingut adults, ja no és aquella recerca de llibertats i els avenços col·lectius, ara les úniques obsessions son la recerca del confort i de l’èxit social.... Ens hem desentès de les lluites i les reivindicacions dels nostres pares , tot confonent la necessitat que tots tenim d’evolucionar i l’ascens social.
Ens hem transformat en neoburgesos moderns, desarrelats , urbans, efímers i apressats. Però conscients  malgrat tot de la fragilitat d’aquest estat,   la nostra lluita ha esdevingut perpetuar aquest estatus quo en la figura dels nostres fills.
Hem esdevingut protectors, perfeccionistes, espònsors i a mateix temps entrenadors de la nostra descendència. Els hi hem imposat un ritme de vida, un planning d’activitats, unes exigències de “performance”, prioritzant la competició per damunt de la competència.
Els hem sobre protegit i covat, els hem fabricat  una mampara protectora, en una societat que cada cop més, pretén protegir a les persones contra elles mateixes, una societat que ens ha abocat a un sinistre destí de consumidor, d’individu normalitzat, de “zombi formatejat”
I ara que sembla que sobtadament aquest paradís en que els hem pujat s’enfonsa, la pregunta que em faig es si els hem preparat pel que hagi de venir...
Haver-se estalviat desgracies, drames, dols, accidents, necessitats, es una sort en la construcció d’una persona. Els hi hem  ofert una infantesa  protegida , covada, privilegiada, de que s’haurien de queixar?
Potser d’haver-los  mentit, enganyat, manipulat , d’haver-los ocultat la realitat, no haver-los avisat que nosaltres , els pares, els que tot ho sabem, estàvem encegats ,eufòrics i alienats, i no hem sabut veure la que ens queia al damunt, ignorants del passat i prepotents davant l’experiència dels que ens han precedit.
I es que, ja ho diu Wiilliam H. Carter : “nomes podem aspirar a deixar dos llegats durables als nostres fills: les arrels i les ales”

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  10-06-2012

dimarts, 3 de juliol de 2012

La lluna de Valencia esta rogenca




Dissabte a la nit, la lluna estava rogenca. Segons el Joan Marc Miralles, la cendra en suspensió en l’atmosfera, provinent dels incendis a la Comunitat Valenciana, li donava  aquest color..

Diumenge a la nit :
Mentre a Valencia s’estenen  les flames, els capitans del  vaixell , fugen de la nau i de la desolació per anar a animar la “roja”, no fos cas que perdessin l’ocasió de fer-se una bona fotografia.
Trobo just , fins i tot recomanable,que quan sembla que tot s’enfonsi al teu voltant, t’agafis amb força al mes mínim motiu d’alegria, ni que sigui un partit de futbol.
No entenc però l’actitud ni del President del Govern Espanyol, ni del Princep d’Astúries. Ells son aquells en qui se suposa que ha de confiar el poble.
Sempre havia sentit dir, que el capità era el darrer en abandonar el vaixell, però des del naufragi del Costa Concòrdia, sembla ser que tots els vells topics sobre el sentit del deure s’estan desmuntant. Diuen que durant aquell naufragi, no només el capità, va fugir per peus, o en bot salvavides. Es veu que el comportament de molts dels passatgers, també va trencar amb la famosa cavallerositat, de les dones i els nens primer… A més també van aparèixer els vius, que preveient  la trista  popularitat del vaixell s’haurien emportat, objectes del vaixell per revendre’ls  en subhastes a les xarxes.
S’ha acabat doncs l’època dels herois, i dels salvadors de la pàtria. L’ instint de supervivència, supera l’esperit de sacrifici que se’ls hi suposa als que decideixen dedicar-se a la política, a defensar el bé comú, o als qui per prerrogatives de naixement , no hi renuncien.
Cert que queda mes polit, fer-se la foto al costat d’en Casillas o Xavi ,encara que estiguin suats, que vora un bomber amb un paisatge desolat de fons…
Quin és el lloc d’un President o d’un presumpte futur cap d’Estat?
Potser algun dia també diran penedits: “lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir..”
Fa 5 setmanes, en una intervenció a les Corts valencianes, Lluis Torró, Diputat per Esquerra Unida, denunciava les retallades en les politiques de prevenció d’incendis, i del perill manifest que això suposava: “Fan com el que passa un mes sense assegurança, i com que no pateix accidents..., sembla que això sigui un estalvi”.
Com apunten alguns , la mateixa Generalitat Valenciana, que ha retallat  en efectius humans i recursos econòmics contra incendis,va eliminar la prohibició de requalificar els boscos cremats, fa tan sols 6 mesos.
S’allarga l’ombra de la sospita…

 Dilluns:
El País Valencià continua consumint-se, i  ja es compta una primera víctima, el pilot d’un helicòpter accidentat. Valencia crema, però tranquils, que el foc encara no afecta ni a banquers, ni càrrecs de la Generalitat….
Espanya  sencera celebra l’Eurocopa, durant gairebé mitja jornada, ben apegadets a la pantalla del  televisor, o anant a rebre els campions pels carrer de Madrid. Els seguidors de “la roja” semblen cremar els darrers cartutxos d’alegria… Els herois semblen la viva estampa d’un anunci per un “botellón”…. Sembla com si volguessin tots plegats emborratxar-se d’aquests moments, segurs com podem estar tots plegats, que això es qüestió d’hores, que la ressaca l’endemà serà més dura, els analgèsics ja no els cobreix la seguretat social…

Dimarts:
A Valencia recorden l’accident de metro que va provocar 43 morts, 47 ferits, 0 responsables…
Corre per la xarxa que l’Andrés Iniesta, donaria la prima de 300.000€ que li corresponon per haver guanyat l’Eurocopa als damnificats pels incendis .
Podria ser que encara quedessin herois?
Encara queda gent amb vergonya en aquesta Espanya orgullosa i malferida?
L’Espanya dels 5 Milions d’aturats, el país on la justícia no funciona,del frau fiscal generalitzat,de la impunitat d’alguns i on els ciutadans perden els seus boscos, les seves cases, l’educació i la sanitat publiques…

L’Espanya que mig mon enveja. Perquè a qui no li ve de gust durant unes hores, d’oblidar-se de les penes, i celebrar el que faci falta?
I no ens enganyem , qui més atacs de banyes deu patir, és la resta de dirigents del mon mundial, que per un moment voldrien tenir els seus pobles  en un estat similar de “bobalització”…
A la lluna de Valencia…

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 3-06-2012