dimarts, 26 de juny de 2012

Una “paia” amb molta sort.





Deu ser que em vaig fent gran...

Encara em sorprèn , que en els reunions familiars, ja no em toqui la taula dels joves. No fa tant , encara et tocava assentar-te amb els solters,o “ennuviats”, o per dir-ho d’una altra manera , la taula que feia mes soroll, la que arrencava  a aplaudir o en cants, quan entrava el nou plat...

Ara resulta que en aquella taula, hi assenten els teus fills, i tu t’ho mires  amb un cert recel ,vigilant a veure que beuen, patint perquè no se “surtin de mare”..

Quan era joveneta, aquestes trobades, eren l’ocasió per tastar el que era prohibit oficialment, t’engataves una miqueta, et fumaves un cigarret, desafiant... Ja se sap un dia és un dia...

Ara ja s’ha acabat...

Ara seria pecat mortal oferir cigarretes als nens i adolescents, en una celebració... Ara et trobes amb els pocs irreductibles com tu, fumant el cigarret a la terrassa,i  tot s’ha de dir , és un moment  imprescindible per fugir de les converses de les taules dels “grans”...

I es que fer-se gran , no és només una qüestió de seient...

T’adones que t’has fet gran, quan durant l’àpat, comencen a sorgir competicions  sobre les qualitats dels  fills, i més endavant les confidències sobre les preocupacions que ens generen els nostres pares...

Els pares, aquests qui han estat sempre al darrera teu, apuntalant-te, guiant-te, consolant-te.. Aquests que un bon dia sense adonar-te’n han passat de ser el teu suport incondicional, a necessitar la teva cura, la teva presencia....

I tu vas pensant : deu ser això del que en diuen “llei de vida”

Enmig de planys i lamentacions, reps un missatge: “la Marta se’n ha anat...”

Fa una setmana l’Esther ens havia enviat un missatge on explicava que la Marta havia empitjorat molt,que estava tranquil·la, però que estava marxant....

Crec que sempre recordaré les paraules del meu pare quan va morir el Marcel: “Antonia, lo noi se mon ha anat”

Es curiosa aquesta contenció en els moments més durs, aquest vocabulari, fet de sobreentesos i implicacions que tothom entén...

I llavors arriba el més dur...

L’adéu, les mostres de condol,moments si més no al·lucinants, surrealistes...

I després....

Després,t’adones que tot segueix igual, malgrat que en aquesta família hi ha un forat que mai mes ningú podrà omplir. Et tornes temorós de les reaccions dels teus pares... Observes amb por els passos del seu fill i et desesperes de no poder-li donar el que ell  li hagués aportat.

Després, t’adones que el mon continua girant, i tu tens ganes de cridar “collons! Que ja no hi és!”.

Després, segueixes anant a treballar,  segueixes fent l’amor, segueixes pujant els teus fills,segueixes tenint alegries i enfadant-te per frivolitats...
Trobes a faltar les baralles i reconciliacions entre germans...

T’enrabies i penses :però que burro, mira tot el que t’has perdut!

I així vas comptant mesos, aniversaris...

El Marcel farà 9 anys  que va marxar de les nostres vides... més o menys els que feia que la Marta lluitava , contra el mal que se l’ha emportat... Puto Cancer!

Del Marcel podríem dir, que vivia perillosament... De la Marta...

El que si crec, es que ni l’un ni l’altre van perdre el temps amb lamentacions...

Crec que el Marcel hagués dit: Que coi, Antonia,  ets una paia amb molta sort! Has hagut d’arribar als 40 anys per a viure una situació realment dramàtica i irreversible en el teu entorn...Tens la sort de patir l’adolescència dels teus fills, d’acompanyar els teus pares en la seva vellesa, de riure amb els altres germans de tot plegat...

Però ell també hi és d’alguna manera...

 I és que,si alguna cosa ens fa feliços, és que avui encara, recordem sovint situacions, anècdotes, on és present, sense dramatismes, amb plors o amb rialles, sempre amb naltros....


Antonia Escoda
 Per l’espai d’opinió del ”Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-06-2012