dimarts, 19 de juny de 2012

I a mi, què??



Fa pocs dies duia un diari espanyol la noticia de un probable i imminent col·lapse planetari. Segons la noticia , així ho afirmaven un grup de científics en la revista “Nature”, on feien la descripció  dels cinc canvis climàtics ocorreguts a la terra, i parlaven de la recerca d’ una via alternativa , d’ un pla d’emergència per l’actual canvi climàtic.

En els primers temps de la crisi econòmica actual, quan encara molts creien que ens trobàvem davant d’una davallada d’aquestes cícliques, que ja hem patit anteriorment, començàvem tot just a sentir anomenar  la idea de desenvolupament diferent per tal de sortir-ne.

En aquells moments és podia pensar encara que els dirigents politics i econòmics s’havien adonat del pes específic i important que podia suposar la ciència i la tecnologia per aconseguir un mon millor, així com del paper rellevant del capital natural en la nostra riquesa col·lectiva. Inclús en havien arribat a fer pensar que creien realment en el pes específic de l’home sobre el canvi climàtic i de la impulsió de mesures a nivell mundial per intentar capgirar la tendència.

Ara dona tota l ’impressió que el tsunami del deute, el dèficit i les” parentes de risc” s’han emportant pel davant totes aquestes bones resolucions.

El cert és, que des de l’aparició de la humanitat i el seu posterior desenvolupament el nostre planeta ha mantingut unes característiques mes o menys estables.

Si volem creure el que ens diuen els científics, esta en mans de l’Home mirar de guiar el canvi del planeta, o deixar senzillament que les coses passin...

Esta clar que si una part de la humanitat esta convençuda que Eva va sortir de la costella d’Adam i que tot el que ha sobrevingut posteriorment no és més que el fruit del pecat original….

Ens diuen que els canvis climàtics passats, a més de causar extincions massives d’espècies, han anat modificant les característiques del planeta on vivim.

Degut al creixement de la població, gairebé la meitat de la superfície terrestre, ha estat colonitzada per l’home i convertida en àrees agrícoles o urbanes. A més de la competència que fem a la resta d’espècies que conviuen amb nosaltres en aquest planeta, fem un us excessiu de combustibles fòssils el que provoca una elevació del nivell de diòxid de carboni, i altera el Ph dels oceans.

És tal com si tot el que podem trobar a la superfície del planeta fos d’ús exclusiu dels humans, com si estiguéssim sols a la terra, sense tenir en compte la convivència amb els altres essers vius, que tant com nosaltres necessiten una sostenibilitat de les condicions ecològiques per a sobreviure..

L’augment de la població que porta vers un major consum de recursos i energia i la transformació i fragmentació del paisatge. Aquestes alteracions modifiquen les condicions atmosfèriques, oceàniques i terrestres, i son una amenaça per la biodiversitat actual. Semblaria ser que com a mínim és pot assegurar una pèrdua de productivitat de les terres agrícoles, la reducció de la capacitat de processament del diòxid de carboni dels boscos i el col·lapse del estoc pesquer.

Tot plegat ens aboca cap a  una crisi de recursos ...

Que passarà?no ho sabem ben bé però ens hauria de començar a preocupar seriosament, mes enllà de les cues a les benzineres quan s’anuncia una pujada dels preus.

Que fer?

Començar a preocupar-nos de la taxa de creixement de la població, i el consum desorbitat dels recursos naturals, substituir la despesa energètica per renovables, augmentar l’eficiència en la producció d’aliments , millorar la gestió de les zones de la terra que encara no han estat dominades per l’avarícia dels agents econòmics.

El problema pot ser la idea del’” economia verda”, tal com ha estat tractada fins el moment, i això és fa palès en els documents internacionals que utilitzen les nacions per a donar-se bona consciencia. La idea perdura encara que l’Home ha de dominar la natura per a extreure’n els màxims beneficis possibles, tant pels negocis com pels mercats.

Ni la inèrcia política, ni encara menys la inèrcia econòmica semblarien tendir cap a un canvi real, que no suposi la transformació de qualsevol cosa en bons negociables...

La majoria de la ciutadania aclaparada per la crisi personal intueix la necessitat de fer aquests canvis, però això no és un factor suficient per a que es produeixi.
Per arribar a acceptar i assumir que espoliant la natura es perd riquesa, i la capacitat de generar-ne, cal apostar clarament pel coneixement, en tots els sentits...

 

Per això la ciència i el medi ambient son cada cop mes imprescindibles, perdoneu però algú ho havia de dir…No només els científics amb les seves revistes i els seus congressos, sinó també els mitjans de comunicació , que tenen una importància capital per construir una societat menys crèdula,més racional i científica.

 

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 19-06-2012