dimarts, 12 de juny de 2012

És una “Qüestió de fe”.



Hi han noticies que no tenen més importància que el to optimista en que es formulen:
 “La moral econòmica dels francesos , s’ha revifat al mes de maig, poques setmanes desprès de l’elecció de François Hollande”, segons un sondeig...
 Entenc per “que tenen poca importància”, el fet  que  els paràmetres de mesura de “la moral econòmica“, entesa com el grau d’optimisme de les persones, deuen ser de lo mes subjectius, com per exemple, les vendes de banyadors, de xampany, de reserves d’hotel....
O potser simplement és que deuen ser mes optimistes parlant del futur econòmic del país? Potser la marxa enrere en l’edat de la jubilació els fa pensar, que no tot esta perdut?
 Em sap greu però no tinc mes dades, per tant, via lliure doncs, a l’ interpretació.
Potser els francesos  tenien coll avall l’ incompetència de l’antic govern? Potser  tornen a tenir confiança en els politics? Potser la imatge de “normal” del nou president els hi produeix mes confiança que el “glamurós” Sarkozy?
El que si son dades objectives, son els resultats de la primera volta de les legislatives franceses. A manca de tenir els resultats definitius de la segona volta, semblaria que els francesos faran confiança als socialistes a l’Assemblea General, per acompanyar la presidència de François Hollande.
Qüestió de confiança. O qüestió de fe.....
Segons diu el refranyer, font inesgotable de saviesa, la fe mou muntanyes, però a fe de deu , jo no sabria que dir-vos...
El cas, és que , fe es el que se’ns demana per fer front a la situació econòmica, a la situació social... I si creieu que estic exagerant , mireu els discursos de uns i altres...
Creure en Andorra, digueu- me escèptica , però em sona a vocabulari gairebé religiós, que apel·la,no al debat públic sinó a nocions inexplicables del que cada individu ha de sentir en el seu interior,un discurs místic,un discurs folklòric, un discurs que no em sembla el discurs del seny ni de la raó....

Creure ... En qui?
Creure que som alguna cosa més que uns simples titelles en mans de quatre estrategs que organitzen reunions , cimeres entorn de canapès de caviar, i copes de xampany?

Creure... En què?

Creure en Andorra
Ens diu el Cap de Govern que el nostre model de creixement i de desenvolupament esta absolutament esgotat, i que hem de dur a terme reformes profundes i complexes. Bé fins aquí d’acord..
Obertura, diversificació, i canvi radical del model de creixement, perfecte.
No obstant les propostes de cara al futur tenen un aire de déjà vu... Infraestructures  estratègiques, diferencials de preu, diferencials fiscals, negocis basats en els diners fàcils, jo no hi veig la diferencia...
Però, a qui no es cansa de pregar,Déu li fa gracia.


Creure en les persones
La dura situació dels aturats que dia rere dia creixen en nombre... Però encara no hem pogut albirar ni un símil, de l’ instauració una assegurança d’atur, ni s’aprecia cap millora a nivell de  la formació continuada... Uns son massa joves i poc qualificats, els altres massa vells, i cansats...Preferim encomanar-nos a la caritat.. A qui no té feina, Déu l’hi’n dona
Cert “Andorra no es un infern social”.... encara no...

Creure en l’economia productiva
Incentivar la construcció, perdonar la cessió obligatòria en sol urbà consolidat. I tots els habitatges i edificis obsolets, energèticament ineficients, buits? Un cop més s’intueix una fiscalitat plena de forats per on s’escolaran... els qui en  tenen els mitjans?
A cadascú el seu , i tot a Déu.

Creure en un estat sostenible.
L’homologació, la transparència, la cooperació. L’equilibri pressupostari a costa de què , o de qui?
A qui muda, Déu l’ajuda..


Creure en el paper d’Andorra en el mon.
Si però... No toquem ni la nacionalitat, ni la llei electoral, ni les lleis d’immigració, ni l’avortament, i tants altres temes, pels quals reiteradament  des de les instancies internacionals ens fem llegir la “cartilla”.
A qui Déu no li dona fills, el dimoni li dona nebots.


Creure en l’Andorra del demà.

“No ens tremolaran les cames...” Jo estava convençuda que l’expressió es referia al puny... En tot cas als que els hi deuen tremolar les cames es als  contrabandistes, i aprofitats, o potser també ens hauríem de tremolar als descreguts, i escèptics...
Que ja se sap : a lo que l’ Home no arriba, Déu ni va


Som dimarts... encara queda molt, o tot per fer...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “  de Radio Valira 12-06-2012