dimarts, 26 de juny de 2012

Una “paia” amb molta sort.





Deu ser que em vaig fent gran...

Encara em sorprèn , que en els reunions familiars, ja no em toqui la taula dels joves. No fa tant , encara et tocava assentar-te amb els solters,o “ennuviats”, o per dir-ho d’una altra manera , la taula que feia mes soroll, la que arrencava  a aplaudir o en cants, quan entrava el nou plat...

Ara resulta que en aquella taula, hi assenten els teus fills, i tu t’ho mires  amb un cert recel ,vigilant a veure que beuen, patint perquè no se “surtin de mare”..

Quan era joveneta, aquestes trobades, eren l’ocasió per tastar el que era prohibit oficialment, t’engataves una miqueta, et fumaves un cigarret, desafiant... Ja se sap un dia és un dia...

Ara ja s’ha acabat...

Ara seria pecat mortal oferir cigarretes als nens i adolescents, en una celebració... Ara et trobes amb els pocs irreductibles com tu, fumant el cigarret a la terrassa,i  tot s’ha de dir , és un moment  imprescindible per fugir de les converses de les taules dels “grans”...

I es que fer-se gran , no és només una qüestió de seient...

T’adones que t’has fet gran, quan durant l’àpat, comencen a sorgir competicions  sobre les qualitats dels  fills, i més endavant les confidències sobre les preocupacions que ens generen els nostres pares...

Els pares, aquests qui han estat sempre al darrera teu, apuntalant-te, guiant-te, consolant-te.. Aquests que un bon dia sense adonar-te’n han passat de ser el teu suport incondicional, a necessitar la teva cura, la teva presencia....

I tu vas pensant : deu ser això del que en diuen “llei de vida”

Enmig de planys i lamentacions, reps un missatge: “la Marta se’n ha anat...”

Fa una setmana l’Esther ens havia enviat un missatge on explicava que la Marta havia empitjorat molt,que estava tranquil·la, però que estava marxant....

Crec que sempre recordaré les paraules del meu pare quan va morir el Marcel: “Antonia, lo noi se mon ha anat”

Es curiosa aquesta contenció en els moments més durs, aquest vocabulari, fet de sobreentesos i implicacions que tothom entén...

I llavors arriba el més dur...

L’adéu, les mostres de condol,moments si més no al·lucinants, surrealistes...

I després....

Després,t’adones que tot segueix igual, malgrat que en aquesta família hi ha un forat que mai mes ningú podrà omplir. Et tornes temorós de les reaccions dels teus pares... Observes amb por els passos del seu fill i et desesperes de no poder-li donar el que ell  li hagués aportat.

Després, t’adones que el mon continua girant, i tu tens ganes de cridar “collons! Que ja no hi és!”.

Després, segueixes anant a treballar,  segueixes fent l’amor, segueixes pujant els teus fills,segueixes tenint alegries i enfadant-te per frivolitats...
Trobes a faltar les baralles i reconciliacions entre germans...

T’enrabies i penses :però que burro, mira tot el que t’has perdut!

I així vas comptant mesos, aniversaris...

El Marcel farà 9 anys  que va marxar de les nostres vides... més o menys els que feia que la Marta lluitava , contra el mal que se l’ha emportat... Puto Cancer!

Del Marcel podríem dir, que vivia perillosament... De la Marta...

El que si crec, es que ni l’un ni l’altre van perdre el temps amb lamentacions...

Crec que el Marcel hagués dit: Que coi, Antonia,  ets una paia amb molta sort! Has hagut d’arribar als 40 anys per a viure una situació realment dramàtica i irreversible en el teu entorn...Tens la sort de patir l’adolescència dels teus fills, d’acompanyar els teus pares en la seva vellesa, de riure amb els altres germans de tot plegat...

Però ell també hi és d’alguna manera...

 I és que,si alguna cosa ens fa feliços, és que avui encara, recordem sovint situacions, anècdotes, on és present, sense dramatismes, amb plors o amb rialles, sempre amb naltros....


Antonia Escoda
 Per l’espai d’opinió del ”Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-06-2012

dimarts, 19 de juny de 2012

I a mi, què??



Fa pocs dies duia un diari espanyol la noticia de un probable i imminent col·lapse planetari. Segons la noticia , així ho afirmaven un grup de científics en la revista “Nature”, on feien la descripció  dels cinc canvis climàtics ocorreguts a la terra, i parlaven de la recerca d’ una via alternativa , d’ un pla d’emergència per l’actual canvi climàtic.

En els primers temps de la crisi econòmica actual, quan encara molts creien que ens trobàvem davant d’una davallada d’aquestes cícliques, que ja hem patit anteriorment, començàvem tot just a sentir anomenar  la idea de desenvolupament diferent per tal de sortir-ne.

En aquells moments és podia pensar encara que els dirigents politics i econòmics s’havien adonat del pes específic i important que podia suposar la ciència i la tecnologia per aconseguir un mon millor, així com del paper rellevant del capital natural en la nostra riquesa col·lectiva. Inclús en havien arribat a fer pensar que creien realment en el pes específic de l’home sobre el canvi climàtic i de la impulsió de mesures a nivell mundial per intentar capgirar la tendència.

Ara dona tota l ’impressió que el tsunami del deute, el dèficit i les” parentes de risc” s’han emportant pel davant totes aquestes bones resolucions.

El cert és, que des de l’aparició de la humanitat i el seu posterior desenvolupament el nostre planeta ha mantingut unes característiques mes o menys estables.

Si volem creure el que ens diuen els científics, esta en mans de l’Home mirar de guiar el canvi del planeta, o deixar senzillament que les coses passin...

Esta clar que si una part de la humanitat esta convençuda que Eva va sortir de la costella d’Adam i que tot el que ha sobrevingut posteriorment no és més que el fruit del pecat original….

Ens diuen que els canvis climàtics passats, a més de causar extincions massives d’espècies, han anat modificant les característiques del planeta on vivim.

Degut al creixement de la població, gairebé la meitat de la superfície terrestre, ha estat colonitzada per l’home i convertida en àrees agrícoles o urbanes. A més de la competència que fem a la resta d’espècies que conviuen amb nosaltres en aquest planeta, fem un us excessiu de combustibles fòssils el que provoca una elevació del nivell de diòxid de carboni, i altera el Ph dels oceans.

És tal com si tot el que podem trobar a la superfície del planeta fos d’ús exclusiu dels humans, com si estiguéssim sols a la terra, sense tenir en compte la convivència amb els altres essers vius, que tant com nosaltres necessiten una sostenibilitat de les condicions ecològiques per a sobreviure..

L’augment de la població que porta vers un major consum de recursos i energia i la transformació i fragmentació del paisatge. Aquestes alteracions modifiquen les condicions atmosfèriques, oceàniques i terrestres, i son una amenaça per la biodiversitat actual. Semblaria ser que com a mínim és pot assegurar una pèrdua de productivitat de les terres agrícoles, la reducció de la capacitat de processament del diòxid de carboni dels boscos i el col·lapse del estoc pesquer.

Tot plegat ens aboca cap a  una crisi de recursos ...

Que passarà?no ho sabem ben bé però ens hauria de començar a preocupar seriosament, mes enllà de les cues a les benzineres quan s’anuncia una pujada dels preus.

Que fer?

Començar a preocupar-nos de la taxa de creixement de la població, i el consum desorbitat dels recursos naturals, substituir la despesa energètica per renovables, augmentar l’eficiència en la producció d’aliments , millorar la gestió de les zones de la terra que encara no han estat dominades per l’avarícia dels agents econòmics.

El problema pot ser la idea del’” economia verda”, tal com ha estat tractada fins el moment, i això és fa palès en els documents internacionals que utilitzen les nacions per a donar-se bona consciencia. La idea perdura encara que l’Home ha de dominar la natura per a extreure’n els màxims beneficis possibles, tant pels negocis com pels mercats.

Ni la inèrcia política, ni encara menys la inèrcia econòmica semblarien tendir cap a un canvi real, que no suposi la transformació de qualsevol cosa en bons negociables...

La majoria de la ciutadania aclaparada per la crisi personal intueix la necessitat de fer aquests canvis, però això no és un factor suficient per a que es produeixi.
Per arribar a acceptar i assumir que espoliant la natura es perd riquesa, i la capacitat de generar-ne, cal apostar clarament pel coneixement, en tots els sentits...

 

Per això la ciència i el medi ambient son cada cop mes imprescindibles, perdoneu però algú ho havia de dir…No només els científics amb les seves revistes i els seus congressos, sinó també els mitjans de comunicació , que tenen una importància capital per construir una societat menys crèdula,més racional i científica.

 

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 19-06-2012


dimarts, 12 de juny de 2012

És una “Qüestió de fe”.



Hi han noticies que no tenen més importància que el to optimista en que es formulen:
 “La moral econòmica dels francesos , s’ha revifat al mes de maig, poques setmanes desprès de l’elecció de François Hollande”, segons un sondeig...
 Entenc per “que tenen poca importància”, el fet  que  els paràmetres de mesura de “la moral econòmica“, entesa com el grau d’optimisme de les persones, deuen ser de lo mes subjectius, com per exemple, les vendes de banyadors, de xampany, de reserves d’hotel....
O potser simplement és que deuen ser mes optimistes parlant del futur econòmic del país? Potser la marxa enrere en l’edat de la jubilació els fa pensar, que no tot esta perdut?
 Em sap greu però no tinc mes dades, per tant, via lliure doncs, a l’ interpretació.
Potser els francesos  tenien coll avall l’ incompetència de l’antic govern? Potser  tornen a tenir confiança en els politics? Potser la imatge de “normal” del nou president els hi produeix mes confiança que el “glamurós” Sarkozy?
El que si son dades objectives, son els resultats de la primera volta de les legislatives franceses. A manca de tenir els resultats definitius de la segona volta, semblaria que els francesos faran confiança als socialistes a l’Assemblea General, per acompanyar la presidència de François Hollande.
Qüestió de confiança. O qüestió de fe.....
Segons diu el refranyer, font inesgotable de saviesa, la fe mou muntanyes, però a fe de deu , jo no sabria que dir-vos...
El cas, és que , fe es el que se’ns demana per fer front a la situació econòmica, a la situació social... I si creieu que estic exagerant , mireu els discursos de uns i altres...
Creure en Andorra, digueu- me escèptica , però em sona a vocabulari gairebé religiós, que apel·la,no al debat públic sinó a nocions inexplicables del que cada individu ha de sentir en el seu interior,un discurs místic,un discurs folklòric, un discurs que no em sembla el discurs del seny ni de la raó....

Creure ... En qui?
Creure que som alguna cosa més que uns simples titelles en mans de quatre estrategs que organitzen reunions , cimeres entorn de canapès de caviar, i copes de xampany?

Creure... En què?

Creure en Andorra
Ens diu el Cap de Govern que el nostre model de creixement i de desenvolupament esta absolutament esgotat, i que hem de dur a terme reformes profundes i complexes. Bé fins aquí d’acord..
Obertura, diversificació, i canvi radical del model de creixement, perfecte.
No obstant les propostes de cara al futur tenen un aire de déjà vu... Infraestructures  estratègiques, diferencials de preu, diferencials fiscals, negocis basats en els diners fàcils, jo no hi veig la diferencia...
Però, a qui no es cansa de pregar,Déu li fa gracia.


Creure en les persones
La dura situació dels aturats que dia rere dia creixen en nombre... Però encara no hem pogut albirar ni un símil, de l’ instauració una assegurança d’atur, ni s’aprecia cap millora a nivell de  la formació continuada... Uns son massa joves i poc qualificats, els altres massa vells, i cansats...Preferim encomanar-nos a la caritat.. A qui no té feina, Déu l’hi’n dona
Cert “Andorra no es un infern social”.... encara no...

Creure en l’economia productiva
Incentivar la construcció, perdonar la cessió obligatòria en sol urbà consolidat. I tots els habitatges i edificis obsolets, energèticament ineficients, buits? Un cop més s’intueix una fiscalitat plena de forats per on s’escolaran... els qui en  tenen els mitjans?
A cadascú el seu , i tot a Déu.

Creure en un estat sostenible.
L’homologació, la transparència, la cooperació. L’equilibri pressupostari a costa de què , o de qui?
A qui muda, Déu l’ajuda..


Creure en el paper d’Andorra en el mon.
Si però... No toquem ni la nacionalitat, ni la llei electoral, ni les lleis d’immigració, ni l’avortament, i tants altres temes, pels quals reiteradament  des de les instancies internacionals ens fem llegir la “cartilla”.
A qui Déu no li dona fills, el dimoni li dona nebots.


Creure en l’Andorra del demà.

“No ens tremolaran les cames...” Jo estava convençuda que l’expressió es referia al puny... En tot cas als que els hi deuen tremolar les cames es als  contrabandistes, i aprofitats, o potser també ens hauríem de tremolar als descreguts, i escèptics...
Que ja se sap : a lo que l’ Home no arriba, Déu ni va


Som dimarts... encara queda molt, o tot per fer...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “  de Radio Valira 12-06-2012


dilluns, 4 de juny de 2012

Senyoooooo!!!




Ja hi tornem a ser… Full en blanc.
Full en blanc , i el tupi hiperactiu remenant idees, intentant ordenar conceptes, fent la tria entre la tristesa, l’ indignació, la ràbia, la lògica,i les pujades sobtades de “fogots”.
Cau la noticia al twitter de la mort d’en Cisco Casals…. Company de tertúlies, al principi impressionant, desprès en conèixer-lo  millor, mestre, sense pels a la llengua, i acceptant de bon grat la confrontació… Se’l trobarà a faltar, així com la seva” mala baba” en l’especialitat d’anar fent amics.
I parlant de politics compromesos:
Titulars que em revolten…
“No podria ser polític, soc massa honest” .
 Fàcil, massa fàcil Gabi… Això no es fa…
De moment, m’he esplaiat llargament sobre la família de l'entrevistat en qüestió…  Desprès resulta que el senyor ha estat guardonat amb el premi internacional Calvó-Armengol per la seva tasca en pro de la justícia social…Un senyor doncs, instruït i documentat, amb neguits, i altruista…
Doncs mireu ja en començo a estar fins els “dellonses”.
 Aquest assenyalar amb el dit als politics en general, em sembla de una covardia impressionant. La brometa facil... Perquè si els politics son els culpables de tots els mals, qui “diantre” els ha posat al lloc on son?
A l’època pre-revolució francesa en les famílies nobles se solia donar les terres i els títols a l’hereu de la casa, el germà cadet ingressava al servei armat del sobirà, i els mes petits entraven a les ordres religioses…De les filles ni parlar-ne  , eren moneda de canvi per a fer aliances en vista  d’ampliar o reforçar les esferes de poder…
Corre la llegenda per Andorra, que aquí el que es feia i es fa , es posar al germà astut i intel·ligent al front dels negocis o del patrimoni familiar, i el germà tontet , que es dediqui a la política,i les noies, ja les casarem…
Ja esta bé no?? Ja esta bé de descarregar totes les frustracions i la pròpia desídia sobre els altres!
A mi ja no em serveixen aquests discursos acusadors i buits.
Que ja no som en un pati d’escola: “Senyoooo… que el Pepito m’ha agafat la maquineta de fer puntaaaa..!”
O i tant que moltes coses no s’han fet bé! Doncs a sortir al carrer, a denunciar-les, i per damunt de tot a demanar responsabilitats.
Si un metge  en la seva practica comet un error, se l’investiga, se li demanen responsabilitats. Això no vol dir que sigui un mal professional, ni que hagi actuat obligatòriament de mala fe.
I ho trobem tant normal...
Si en sortir en cotxe d’un encreuament de camins, no avalues correctament la distancia, ni la velocitat del cotxe que arriba per la teva dreta, et fas responsable o co-responsable dels danys del sinistre.
I ho trobem tant normal...
Com la majoria de les coses a la vida, una decisió equivocada pot tenir conseqüències importants, i qui deliberadament i en ple coneixement de causa assumeix una responsabilitat també n’ha d’assumir els errors.
Potser es això el que ens ha faltat en aquest país, però segurament en molts altres, la idea que quan un accedeix a un càrrec, també n’ha d’assumir la responsabilitat, amb totes les conseqüències tant positives com negatives. Potser llavors no hi haurien tants candidats a la “cadira”.
En tot cas no depèn d’ells, dels elegits, canviar les coses, sinó d’aquells que per espolsar-nos la pròpia responsabilitat els hem posat allà dalt.
O no van així les coses?
Així doncs pareu ja de “taladrar” amb el “politics”, i comencem a designar els “responsables”.
I aquests senyors en general tant  virtuosos, tant honestos,tant....  tant, jo no els hi donaria premis, els posaria en situació... segurament el mon seria millor!
 O no ?
Per tota la gent, que en un moment o altre s'han involucrat en politica, perque hi creien de debó . Pels que s'han mullat encara que s'hagin equivocat ....
Dit això, prometo solemnement que aquest es el meu darrer al.legat a favor de la classe politica... Si aixo ha esdevingut una lluita de classes, canvio de camp, pero no al camp dels acusadors, sino al dels que exigeixen...


Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 05-06-2012