dimarts, 29 de maig de 2012

Lladres de voluntat?



Els politics son moltes vegades venedors de somnis. I com a tal  moltes vegades no s’arronsen a l’hora de fer promeses. Promeses que moltes vegades no podran complir, però que al meu humil parer, o des de la meva candidesa, crec que son fruit de una voluntat  d’acontentar als seus electors, de dir-los el que creuen que volen escoltar.
I el ciutadà?
El ciutadà es complau en confiar en el que li ha dit les paraules mes adequades, en el que el tranquil·litza millor, en el que li assegura que no ha de patir, que ja se’n ocuparà ell d’arreglar les coses. El problema es aquesta actitud passiva, aquest delegar  en els altres perquè les coses canviïn. El ciutadà te idees, projectes, somnis, però no els acomplirà mai perquè esta paralitzat per mil pors injustificades, i perquè te les mans lligades amb unes manilles de les quals , si mes no,es l’únic que en te les claus per alliberar-se’n. Al ciutadà li han robat la voluntat?
No hi han lladres de voluntat.
 La política no només és el gest que fem cada cert temps quan introduïm el nostre vot dins una urna, sinó que la política és el dia a dia,  és tot allò que preocupa al ciutadà i, el més important, la política és fer del nostre entorn allò que volem que sigui, és en últim terme creació.
El problema es quan mires les noticies  i abaixes els braços tot dient: “que hi farem a part d’anar a votar?”El problema potser es aquest,  es quan anem a votar amb resignació.
Estaria bé plantejar-se un exercici d’aquells estrambòtics de l’estil: “ a canvi de que, renunciaria a anar votar?”
Probablement ens quedaríem esfereïts, de veure la quantitat de coses, materials per suposat, que molta gent prioritza al Dret a decidir... Per tant no es que ens robin la voluntat, senzillament hi renunciem...
Gaudir de bona salut, no pensar que ets boig o violent, una família que estimes amb bogeria en la qual has invertit totes les esperances de felicitat d’aquest mon eren fins fa poc allò al que aspirava la majoria de la gent. Desprès vam anar augmentant els paràmetres necessaris per a validar la idea de felicitat, un cotxe ben gros, una llar pròpia, la caseta a la platja, i com no el darrer crit en estris de nova tecnologia. Qualsevol cosa per mantindre’s dins del cercle de la felicitat. I arriba un dia en que la importància del factors materials arriba a esborrar els fonaments emocionals de la felicitat.
I de cop ens cau al damunt la crisi. Perilla, tot el benestar material al qual ens havíem acostumat, i llavors ens adonem que la ràbia i el desesper es la única emoció honesta que queda entre la ciutadania. O bé, ens convertim en víctimes.
Detesto el victimisme. Detesto la gent que no te prou valor per assumir les seves culpes, i les donen a algú altre o a alguna altra cosa. Detesto la covardia d’aquest gest. No culpis els altres de les teves febleses i de les teves estupideses.
També hi ha els que recorren a la violència. Violència verbal , violència física...De debò algú es creu que aquest es el camí?
I doncs, que ens queda?
Ens queda aquesta clau que portem penjada al coll, de feia tant de temps , que ni la recordàvem. Aquesta clau que ens van donar , tots els qui en èpoques no tant llunyanes, han lluitat perquè puguem gaudir del dret a decidir, però sobretot de la voluntat de fer-ho.
Així si tornem, als “venedors de somnis”, els hi hem de fer saber, que a mes del producte que ens han venut a copia de marketing, els hi exigirem a partir d’ara també un servei post-venda. Com a consumidors, hem sabut organitzar-nos en associacions, en col·lectius, per exigir que se’ns respectin els drets sobre els bens adquirits.
També com a usuaris, o politics des del carrer, ens hem de responsabilitzar, i hem d’influir , hem de guiar, hem de fiscalitzar la feina feta des de les administracions. No s’hi val a desentendre’s, i a deixar-los fer, per després adonar-nos que no era aquest el producte que havíem comprat.
Tenim moltes vies per a fer-ho. Podem exigir,protestar, divergir,emprendre accions concretes. No ens hem d’inventar res, d’altres ens han obert les vies, els insubmisos,els defensors dels drets, els resistents...
Només es tracta de recuperar la voluntat, de comprometre’s amb la vida.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 29-05-2012