dimarts, 29 de maig de 2012

Lladres de voluntat?



Els politics son moltes vegades venedors de somnis. I com a tal  moltes vegades no s’arronsen a l’hora de fer promeses. Promeses que moltes vegades no podran complir, però que al meu humil parer, o des de la meva candidesa, crec que son fruit de una voluntat  d’acontentar als seus electors, de dir-los el que creuen que volen escoltar.
I el ciutadà?
El ciutadà es complau en confiar en el que li ha dit les paraules mes adequades, en el que el tranquil·litza millor, en el que li assegura que no ha de patir, que ja se’n ocuparà ell d’arreglar les coses. El problema es aquesta actitud passiva, aquest delegar  en els altres perquè les coses canviïn. El ciutadà te idees, projectes, somnis, però no els acomplirà mai perquè esta paralitzat per mil pors injustificades, i perquè te les mans lligades amb unes manilles de les quals , si mes no,es l’únic que en te les claus per alliberar-se’n. Al ciutadà li han robat la voluntat?
No hi han lladres de voluntat.
 La política no només és el gest que fem cada cert temps quan introduïm el nostre vot dins una urna, sinó que la política és el dia a dia,  és tot allò que preocupa al ciutadà i, el més important, la política és fer del nostre entorn allò que volem que sigui, és en últim terme creació.
El problema es quan mires les noticies  i abaixes els braços tot dient: “que hi farem a part d’anar a votar?”El problema potser es aquest,  es quan anem a votar amb resignació.
Estaria bé plantejar-se un exercici d’aquells estrambòtics de l’estil: “ a canvi de que, renunciaria a anar votar?”
Probablement ens quedaríem esfereïts, de veure la quantitat de coses, materials per suposat, que molta gent prioritza al Dret a decidir... Per tant no es que ens robin la voluntat, senzillament hi renunciem...
Gaudir de bona salut, no pensar que ets boig o violent, una família que estimes amb bogeria en la qual has invertit totes les esperances de felicitat d’aquest mon eren fins fa poc allò al que aspirava la majoria de la gent. Desprès vam anar augmentant els paràmetres necessaris per a validar la idea de felicitat, un cotxe ben gros, una llar pròpia, la caseta a la platja, i com no el darrer crit en estris de nova tecnologia. Qualsevol cosa per mantindre’s dins del cercle de la felicitat. I arriba un dia en que la importància del factors materials arriba a esborrar els fonaments emocionals de la felicitat.
I de cop ens cau al damunt la crisi. Perilla, tot el benestar material al qual ens havíem acostumat, i llavors ens adonem que la ràbia i el desesper es la única emoció honesta que queda entre la ciutadania. O bé, ens convertim en víctimes.
Detesto el victimisme. Detesto la gent que no te prou valor per assumir les seves culpes, i les donen a algú altre o a alguna altra cosa. Detesto la covardia d’aquest gest. No culpis els altres de les teves febleses i de les teves estupideses.
També hi ha els que recorren a la violència. Violència verbal , violència física...De debò algú es creu que aquest es el camí?
I doncs, que ens queda?
Ens queda aquesta clau que portem penjada al coll, de feia tant de temps , que ni la recordàvem. Aquesta clau que ens van donar , tots els qui en èpoques no tant llunyanes, han lluitat perquè puguem gaudir del dret a decidir, però sobretot de la voluntat de fer-ho.
Així si tornem, als “venedors de somnis”, els hi hem de fer saber, que a mes del producte que ens han venut a copia de marketing, els hi exigirem a partir d’ara també un servei post-venda. Com a consumidors, hem sabut organitzar-nos en associacions, en col·lectius, per exigir que se’ns respectin els drets sobre els bens adquirits.
També com a usuaris, o politics des del carrer, ens hem de responsabilitzar, i hem d’influir , hem de guiar, hem de fiscalitzar la feina feta des de les administracions. No s’hi val a desentendre’s, i a deixar-los fer, per després adonar-nos que no era aquest el producte que havíem comprat.
Tenim moltes vies per a fer-ho. Podem exigir,protestar, divergir,emprendre accions concretes. No ens hem d’inventar res, d’altres ens han obert les vies, els insubmisos,els defensors dels drets, els resistents...
Només es tracta de recuperar la voluntat, de comprometre’s amb la vida.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 29-05-2012

dimarts, 22 de maig de 2012

El show de Truman




Us he de confessar ,que mai no he vist la pel•lícula d’en Peter Weir, el Show de Truman, malgrat haver estat nominada a tres Oscars, un d’ells el del millor guió original. Suposo que es deu a la meva aversió al actor protagonista, en Jim Carrey,amb les seves ganyotes i gesticulacions exagerades..
 Però no, no us volia parlar dels meus gustos en matèria de cinema, sinó de la historia del protagonista, en Truman, un home que ha viscut des del seu naixement sota la mirada de milers de càmeres ocultes, i que s’adona que tot al seu voltant es fictici.

Que el mon que ens envolta es fictici? Alguna cosa hi ha, quan veiem l’actualitat i el mon que ens envolta, nomes a traves del prisma que ens senyalen els grans mitjans i els poders establerts.
Perquè sinó, qualsevol veu dissonant, o contraria a l’ordre establert, es titllada de boja, extremista, d’ovella esgarriada, idealista, o radical en el sentit pejoratiu de la paraula?
Però, bé deixarem aquesta discussió per un altre dia, perquè el que ens ocupa avui es el tema de la privacitat.

Té gracia no, que en la era de twitter , facebook, i multitud d’altres xarxes socials, on la gent es despulla literalment, explicant el que pensen, el que mengen, on son i la roba que porten posada, ara ens preocupem per la nostra privacitat.
Mireu sinó com a la televisió i les revistes triomfen els qui més exposen la seva pròpia vida. Que potser es que la nostra , de vida es tan poc interessant? O que veient les misèries dels altres ens ajuda a sentir-nos millor?
El problema es que el que podem percebre com a una frivolitat, aviat pot traspassar  la ratlla del que ens fa gracia, al que ens fa grinyolar les dents.

Fa unes setmanes la portada del diari La Razon  , portava les fotografies de 5 estudiants, amb noms i cognoms, i amb el currículum acadèmic i laboral adjunt, estampades en una paret com si es tractés d’un avis de caça i captura en el mes pur estil de l’oest americà.
 Quin pecat havien comès per a veure exposats els seus resultats acadèmics, o la seva situació laboral en primera pagina de un mitjà nacional?
 Senzillament estaven “wanted”, per agitadors,per cridar a la participació en manifestacions i vagues contra les retallades en matèria d’educació, per protestar contra l’augment de les matriculacions a la universitat publica espanyola, tot plegat actes regulats, i normals en un suposat estat democràtic.
 Uixx aquí ja comencem a jugar amb foc... O potser també posaran en primera pagina als que vulneren les llibertats, als xoriços, als corruptes? Nooo, aquests tenen dret a la privacitat!

Ull! Que quan no hi ha resposta política possible a les protestes de la ciutadania s’imposa una resposta repressiva. El problema ja no es més de les politiques, sinó dels activistes i dissidents. I si no, vegeu els intents de control de les xarxes pels governs d’arreu…

Aquí a Andorra , som més casolans. Ara resulta que des del 1999 la policia gravava trucades de línies telefòniques. Qui ho havia de dir que aquí també tenim un « Gran Hermano » !
Entre els possibles afectats per les escoltes, l’excap de govern, i dos ministres de l’Interior, tot plegat un bon embolic. Digueu-me candida, i de fet no n’entenc de tècnica, però crec que si algun cop a la vida he tramat alguna conspiració, no ho he fet via telefónica, ni tant sols per mail. probablement el que mes s’assemblaria a un complot es la preparació d’alguna festa sorpresa per algun amic o amiga. La resta… del domini de lo públic.
No em feu cas , de fet estic una mica decebuda per no ser prou important per a ser escoltada….
M’hagués agradat veure la cara del suposat espia, en sentir com li explicava el color de les caques del nen a la meva mare, per a comprovar si tot estava en ordre, o bé l’explicació dels detalls suculents del darrer assumpte pecaminós de la meva amiga Pepeta.

Però ara fora bromes, des de la meva ignorància, creia que una escolta telefónica nomes la pot autoritzar un Batlle, i de manera justificada. O es que encara som més sapastres del que em pensava? Un bon dia un senyor, va anar i va instal•lar tot el “tinglado”, i el dia que va marxar no se’n va enrecordar d’emportar-se’l?

Doctor , cada vegada estem pitjor! Per rucs o per mala fe?


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira  22-05-2012

dimarts, 15 de maig de 2012

Socialdemocràcia , no gracies!



El 10 de maig de 1981 cap a les 10 de la nit, desembarcava del  Parisien, el tren  directe de l’Hospitalet-Pres -L’Andorre a Paris,a l’estació de Toulouse-Matabiau.

Corrien vents de canvi, per primer cop en la cinquena República,el representant del Partit Socialista Francès  guanyava les eleccions presidencials.
De la mateixa manera que per milions de francesos, aquella va ser una nit màgica per a mi. 16 anys i la sensació que era partícip d’un canvi, de quelcom d’excepcional…

Aquella elecció va suposar una tempesta que va remoure Europa, ja que arribava en un moment on el mon occidental, amb Tatcher i Reagan al capdavant, es llençava al buit i sense xarxa, en l’ultra liberalisme, que ens ha deixat les seqüeles actuals.

Recordo l’any següent, l’estiu del 1982, passejant per Madrid, de veure uns cartells amb el mapa de França tenyit de roig i amb la frase: “Francia ha caído, no caigamos”. Doncs aquell auguri es va complir i les eleccions generals de l’Octubre de 1982 a Espanya , les va guanyar el Partit socialista Obrer de la mà de Felipe Gonzalez.

I així podria anar enumerant, la segona victòria de Mitterand, i de Felipe Gonzalez, ja més en mitges tintes,la victòria de Rodiguez Zapatero desprès dels anys Aznar, fins arribar a la victòria del partit Socialdemòcrata a Andorra, amb Jaume Bartumeu al capdavant a les eleccions generals del 2009.

La victòria Socialdemòcrata a Andorra!!! En aquelles eleccions, malgrat la pròpia derrota dels Verds, en unes eleccions en les que havíem posat moltes esperances, confesso que hem va fer alegria aquest possible canvi per Andorra , desprès de catorze anys de govern liberal. Jo també m’ho vaig creure!

Per la gent d’esquerres, cada cop  que guanya un dels nostres, enteneu algú que posa  les persones per davant dels interessos econòmics, no deixa de ser, si no una festa, com a mínim un alleujament….. Deu ser un vici que tenim els esquerranosos, o la mateixa resignació congènita, que al cap i a la fi en conformem amb el que hi ha, o en el que pensem ser un mal menor.

I així eleccions rere eleccions…

El problema es que a mi personalment, cada cop em costa mes creure-m’ho… Son masses ja les esperances decebudes.

La cosa comença ja amb el meu admirat Mitterand, qui va ser en el fons el primer que es va doblegar a la llei dels mercats,  del sistema financer, de l’economia per l’economia, a la llei de la jungla… Van començar les privatitzacions, i al mateix temps, la caiguda del bloc soviètic, la construcció europea…
La construcció Europea, construcció tancada en fals, ja que nomes van saber construir l’Europa econòmica, “ningunejant” descaradament l’Europa del pobles, l’Europa social…
 El socialisme revolucionari amb l’home com estandard, relegat per la socialdemocràcia al servei dels poders econòmics.. Algú deia que la socialdemocràcia no es mes que la ma Esquerra del poder econòmic i financer…

Per això, avui  em costa festejar la victòria de François Hollande a la presidencial francesa. Ni la seva personalitat, ni tant sols el seu partit, em generen la confiança i la il•lusió que em va omplir d’alegria aquell 10 de maig d’ara fa 31 anys…
En triar Mitterand llavors, els francesos expressaven un forma de resistència a aquell sistema depredador representat pels ultraliberals. Ell s’hi va sotmetre de la mateixa manera que s’hi han anat avesant les diferents forces socialdemòcrates d’arreu quan han accedit a governar.

Voldria creure que en fer guanyar Hollande , els francesos ho han fet pensant que la seva política serà mes justa, menys desigual, mes respectuosa, que les circumstancies necessiten mes unió i menys tancament sobre un mateix, mes internacionalisme i menys nacionalisme, mes generositat pel futur, i menys  limitacions en el present…

I els mercats ? Els mercats, no s’han alterat, la borsa no s’ha enfonsat… Així doncs el nou president també els hi esta bé,senyals inequívoques, que  aquest resultat és convenient per els seus interessos…

Doncs creieu-me… aquí no canviarà res….

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 15-05-2012

dimarts, 8 de maig de 2012

Crònica d’un cap de setmana quasi ordinari...



Dissabte a la nit tocava  Festa de la Multicultura al Pas de la casa. I allà estàvem , fidels al lloc, o com em van punxar alguns, portada per la mania aquesta que tinc de trobar-me en tots els “tinglados”.
I ,sorpresa agradable,contràriament al que esperava, dotze anys ja comencen a ser molts anys,vaig trobar-me en una festa molt semblant a les primeres edicions: molt casolana malgrat el nombrós públic que hi va assistir, i a mateix temps molt , com ho diria…, mundana.
Per unes hores estar  com en família, retrobant gent perduda de vista des de feia dies, comentant les darreres noticies politiques del país i de fora, les novetats sobre qui havia marxat , qui havia tornat, naixements, malalties, en fi , tot el que es comenta en reunions festives entre gent que comparteixen esforços, problemes i alegries.

La comunitat Hindu, com sempre tan elegants vestits de gala, amb els seus menjars com ho diríem … més exòtics!
El Jovent del Pas de la casa, entusiasmat pel protagonisme i l’autonomia que se’ls hi concedeix.
La comunitat espanyola, pendent dels nens i de que no se’ls hi passés l’arròs de la paella. L’associació de veïns, amb l’Antonieta, l’Oscar i el Michel sempre al peu del canó.
La comunitat Portuguesa, combinant les bromes sorolloses amb el so de l’acordió…
Aquest any potser vaig estar més pendent de les converses entre el Francesos, eleccions  obliguen…Té gracia, que l’ambaixada francesa faci l’esforç d’instal·lar una urna electoral per les eleccions al Pas, quan els comuns successius s’han negat reiteradament a fer-ho  per a qualsevol elecció d’àmbit nacional o comunal d’Andorra… Curiositats!

No ens vam poder  estar de comentar els resultats electorals de la primera volta de les eleccions…
Cal assenyalar, les nombroses intencions de renùncia a la nacionalitat francesa a favor de l’Andorrana en funció dels resultats. Val a dir , que ara coneixent els resultats definitius, la victòria de Hollande, semblaria ser que no tindrem l’allau de demandes de nacionalitat previst en aquells moments. Es curiosa la personalitat d’en Sarkozy, no existeixen mitges tintes en la seva valoració, el que l’admira, el defensa a mort, de la mateixa manera, que el que el critica ho fa al punt de renunciar al seu passaport.
Menció especial també a la valoració dels nombrosos vots a favor de Marine Le Pen al primer torn. Vaig arribar a sentir: “als francesos que vivim a Andorra ens haurien de prohibir votar”, reacció deguda a l’ irritació produïda pel sentiment, que un emigrant no pot votar a una força clarament anti immigració. “podria entendre a una persona que viu en una “cité” amb els problemes greus que s’hi troben, votés a Marine Le Pen, però un immigrant francès a Andorra…On no es troben problemes de seguretat ni de xocs culturals…”
De tota evidència aquests amics, diumenge a la nit estaven festejant la victòria de Hollande, tot i que com en el primer torn a Andorra majoritàriament es va votar al president sortint.

El cap de setmana , també ens ha deixat altres noticies politiques  com la caiguda estrepitosa dels partits que fins ara governaven a Grècia, i l’alerta general davant la inestabilitat que això podria provocar.
Que els grecs donin una bona plantofada als qui ,sotmetent-se a les ordres dels mercats financers, els han dut a la “debacle”, perdoneu, però em sembla una bona noticia.
Que els revers de la medalla és que ha entrat el partit neonazi al parlament grec? Potser si , encara que tinc seriosos dubtes a qualificar-ho com una novetat. Està clar que els moviments xenòfobs,  porten uns anys fent el seu camí a Europa. Que no ho haguem volgut veure, i ens haguéssim entestat en mirar cap una altre costat, és una altra qüestió...

En fi , que ja ho diu la meva “mentor”, que ningù  és perfecte....

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningu és Perfecte “ de Radio Valira. 08-05-2012