dimarts, 24 d’abril de 2012

Memòria de peixet



Sempre he sentit dir que els peixos tenen una memòria tan insignificant que serien incapaços de recordar qualsevol cosa mes enllà de tres segons. Anem a trencar topics doncs. Ara resulta, segons un laboratori de recerca Israelià, que els peixos , entrenats per a respondre a certs sorolls en captiveri ho segueixen fent quan es troben enmig d’un sistema natural.

Anem a trencar mes topics... diuen que el que diferencia l’home dels animals es que a mes de tenir memòria, te la capacitat d’anàlisi suficient per a poder treure lliçons de les situacions en que es pugui enfrontar al llarg de la seva existència.

El passat 10 d’abril, va morir a França Raymond Aubrac, el darrer dels grans Caps de la Resistència francesa  a l’ocupació alemanya i al regim de vichy durant la segona guerra mundial.

El 31 de Març també ens va deixar Lise London, darrera de les Brigadistes Internacionals. En una de les darreres entrevistes que li van fer, el periodista li va preguntar si parir els seus fills en una presó, haver estat deportada en camps d’extermini nazi, haver estat condemnada a mort, i separada del seu company pel regim stalinista txec, si totes les seves lluites  havien valgut la pena. Ella va arreplegar totes les seves energies per cridar “per descomptat que va valdre la pena,varem combatre per la llibertat d’ Europa. Va valdre la pena!”

El 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola, que va finalitzar amb la victòria a la guerra civil espanyola de les tropes del General  Franco . Amb el triomf a les urnes del Front Popular, les forces mes conservadores es van decantar per l’ insurrecció militar el recolzament a la dictadura  Franquista.

De la defensa de la República Espanyola, als camps d’extermini nazis, en la clandestinitat de les ciutats o emboscats en alguna muntanya feréstega , als tancs de la primavera de Praga, molta gent va lluitar per la llibertat. Mai es van rendir.

Poc a poc els testimonis d’aquestes lluites ens van deixant els uns darrere els altres, i poc a poc, l’historia es va fent mes òrfena.

Gairebé seixanta anys desprès d’Auschwitz,  d’Hiroshima, de  62 milions de morts, de deportació , de fam, de pobresa , de fred ,ja ningú no sembla  recordar-ho. Desprès de la guerra tothom es va tornar golafre , la única obsessió avui sembla ser el confort, i basicament , el confort individual.

Aquest any es recordarà el 14 d’Abril , com el dia en que va trontollar la monarquia espanyola. Curiosament , el dia en que es celebra la proclamació de la República, el Rei d’Espanya, aquell que el mateix dictador ,va tenir cura de posar , destapava el seu costat mes frívol.
 I, coses de l’oblit, aquesta generació, que pateix retallades, i reformes laborals, ja no recorda aquell famós 23 de febrer del 81, quan ens van vendre la “moto” , que l’ intent de cop d’estat d’en Tejero no  va prosperar gracies al Rei... O al menys això deien...

En Raymond Aubrac , i la Lise London, no han hagut de sofrir, que en les eleccions presidencials franceses, la extrema dreta , revisionista de la historia, xenòfoba, i anti -europeista, ja  tingui el suport de una cinquena part dels francesos...

Però l’amnèsia es una mentida per omissió i el passat torna a picar a la porta dels records amb força un dia o  altre i de manera inesperada.....

Diuen que no tenim memòria a llarg termini, tampoc quan parlem de climatologia. Estiu rere estiu repetim  el mateix “mantra”: ”la sequera d’ enguany no s’havia vist des de feia 30 anys”, quan en realitat dos anys endarrere n’ havíem viscut una de pitjor.
 I es que climatològicament parlant, la gent nomes es  recorda de la calor asfixiant quan la pateix, del fred quan li piquen els penellons , i de Santa Bàrbara quan trona.

Lo dit poca memòria, o potser patim d’una  ceguera programada com a Men in Black:
 “l’home sempre vol veure el que vol veure” i veure “marcianitos” pel carrer, ara no toca....

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 24-04-2012

dimarts, 17 d’abril de 2012

Això no es una crisi



Des de fa ara un temps ja no tenim la mes mínima possibilitat d’encendre una televisió, de posar la radio, de llegir la premsa sense trobar-nos  literalment submergits per un tsunami de crits esmaperduts  tot dient : es la crisi, es la crisi, es la crisi !!!!

Sense conya, no esteu tots ben farts de que us dictin les vostres accions, les vostres emocions els mateixos guinyols que  fa anys que us han estat dient que el liberalisme i la desregulació son  el millor que hi ha ?
Aquests que ens han convençut que un bon ciutadà es aquell que consumeix  per a fer funcionar la economia, i sobretot fent-la funcionar a base de crèdits i mes crèdits..

Aquells que ens han alliçonat, que cal estimar els rics i els patrons, perquè ells son les forces vives, ells creen les riqueses. Ho sabíeu no ? Aquelles riqueses que si arriben a ser prou abundants a la cima arribaran a sobreeixir, i s’escolaran paulatinament fins arribar a les boques assedegades aparcades sota la taula del banquet.

Però punyeta, ara resulta que ha arribat la crisi !!! Ajuda!!!

Segons diuen  , sembla ser  que ens trobem en una tempesta pitjor de les que trobaríem en una novel•la de Steinbeck, Dickens i Zola reunits, i nomes tenim una sortida: escoltar-los, aprovar els seu plans de rellançament i donar-los sense renegar , qualsevol duro que haguéssim pogut estalviar, mes rere mes , any rere any, peniblement, sobre els pobres subsidis que son els nostres salaris.

De fet ja son molts, que fa dies  , fa anys, es van començar a serrar el cinturó, molts que van canviar el cotxe gros, per un utilitari per causa de crisi del petroli, molts que fa temps que s’alimenten en supermercats discount, i apaguen religiosament les bombetes al sortir d’una habitació, no ja per estalviar energia per preservar el planeta, sinó senzillament per por a no arribar a final de mes.

De fet molts altres, això ni tant sols ho havíem volgut veure,… Si  el producte que ens ofereix el banc ens dona beneficis, perquè ens hauríem de preocupar per saber d’on vé?? Si et donen diners , agafa’ls i gaudeix-ne sense preocupar-te, si la construcció va malament, si els salaris cada cop son mes baixos, si la gent es va quedant a l’atur, sobretot no intentis relacionar-ho amb els teus propis guanys. No saber, no veure, gastar-ho tot.

Però el que ens esta passant es molt pitjor que una crisi , es una recessió , una recessió amb aturats, empreses que tanquen, menjadors per a pobres, i gent sense sostre pels carrers.

I es que de fet la crisi en si mateixa no es un problema, ja que la crisi es la manera normal de funcionar del capitalisme. Sempre la mateixa trama: senyors que tenen diners i que amb aquests diners, volen guanyar-ne cada cop mes, muntatges financers que son fum, la maquina que s’embala, el mite del creixement infinit en un mon perfectament  definit, la predació de tots contra tots, l’augment de les desigualtats, l’extensió de la misèria, encara mes de concentració del poder i del diner, la col•laboració blana dels politics, i al final de la cadena i dels càlculs erronis, el castell de cartes s’enfonsa ….

La recessió… aquesta paraulota que ara encercla les previsores classes mitjanes .Ara tindran que renunciar a la seva residencia secundaria?? A les vacances a Santo Domingo?? Al 4X4 o a la berlina per viatjar ??
Així doncs la crisi es la d’aquests, aquells que pensaven haver-se extret de la massa laboriosa i sofridora per escalar un esglaó social, de fet ve a ser  un reajust dels comptadors.

No us cregueu que el diner ha desaparegut. El diner no s’ha evaporat, son les promeses de guanys anticipats sobre el nostres treball real les que s’han reajustat, les que s’estan posant a l’hora de l’economia real.

 Ens temptaran perquè participem a perpetuar el sistema, el que els hi dona profits, però ara la majoria ja sabem , que aquesta pujada d’esglaó social no era més que un miratge.
Els avenços econòmics no ens han permès veure que els avenços socials anaven a una altra velocitat, i que aquests darrers son els primers sacrificats en el frenesí per mantindre un sistema al qual ningú  vol renunciar.

Això no es una crisis , es una revelació.

No es un caos, es la revenja de la realitat.


Antonia Escoda
Espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira  17-04-2012

dimarts, 10 d’abril de 2012

El mon esta boig ,boig, boig...




Avui ens llevem amb dues noticies relacionades amb les armes.
D’una part el net del Rei d’Espanya , de 13 anys, entrenant-se amb una escopeta, s’ha ferit al peu…D’una altra ens assabentem que al país basc ha mort un jove  a conseqüència de les ferides que li va provocar l’impacte d’una bala de goma. Fa pocs dies durant la vaga general a Espanya, van resultar ferits uns quants manifestants per les mateixes causes.
Això nomes per parlar de fets propers en l’espai i en el temps.

El cas es que a alguns ens ho han explicat des de petits , que les armes , i les armes de foc especialment, son perilloses.

Raonament simplista del dia: “les armes es van inventar per a matar, no???”

Doncs llavors no ens hauríem d’estranyar de res.

Ens diuen que les economies del mon occidental estan en crisi, i malgrat això, malgrat estem en recessió, els 100 fabricants mundials d’armes mes importants ( sense comptar els xinesos), van vendre al 2009 per valor de mes de 400 bilions de dollars de mercaderia. Segons l’ institut internacional de recerca per la pau això significava un augment de mes del 8%.
En particular els països europeus, entre ells Alemanya,Espanya, Finlàndia, França, Itàlia, Noruega, Regne Unit, Suècia i Suïssa  representen un 30% del total de les vendes d’armes al mon.
Així doncs estem en crisi?

El mon dels comerciants d’armes es a mes ben petit, i sovint trobem coincidències prou divertides , o no… L’informe del govern francès sobre les vendes del 2011, desvetllava que s’havien lliurat 90 milions de trameses de material armamentístic francès al gener del 2011 a Líbia, es adir un mes abans de que comencés la revolució contra el regim de Muamar El Gadafi.  Desprès va arribar l’ intervenció a Líbia….

Mentre les poblacions moren de gana, esta tenint lloc una carrera armamentística aquests darrers 5 anys , en països pobres, on els diners utilitzats per comprar armes, hagués pogut estar utilitzat amb mes seny. Però llavors que farien els països occidentals en crisi , i que tenen com a estàndard la seva industria armamentística?
Fet a tenir en compte, el volum d’exportacions alemanyes a augmentat de mes del 100%, a mateix temps que les exportacions franceses ho han fet de 30%aquests darrers temps.

L’important onada d’importació d’armes, representa un greu perill de desestabilització afegida en moltes regions.
Preo ells ni s’hi posen no, ells  no ajuden als rebels… nomes exporten les guerres , les desfetes i les victories, contra quatre barrils de petroli. I es que,  tant fa , mentre   venen armes s’enriqueixen, i en el moment en que es  decideix d’intervenir en un país , tindran l’ocasió de utilitzar les armes que hi ha en estoc en els països occidentals… Així va la vida….

Fa pocs dies es va celebrar els 20 anys de la guerra de Bòsnia, una guerra propera, amb persones del mateix color que nosaltres, i amb una cultura europea… Va ser una guerra sense vencedors ,ni vençuts, però amb milers de víctimes.  I com passa amb la majoria de les guerres, la majoria de les víctimes, varen ser civils. D’aquella guerra se’n responsabilitza als ultranacionalistes serbis.

 Ara a Espanya , i en plena època de retallades, ens assabentem de l’adquisició de gasos lacrimògens per part del govern. Potser estaven anticipant-se ja per donar resposta al creixent malestar de la ciutadania, davant de les contradiccions permanents en les que ens veiem sotmesos.
Les hordes defensores de la dignitat del fetus, son les mateixes que sense estat d’ànim assenteixen i defensen la industria nacional que armarà soldats per a matar nens en un país llunyà.

Malestar d’una civilització on s’ ens treu l’aigua de la boca per  satisfer  la  set de poder  d’alguns.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “ Ningu es Perfecte” de radio Valira 10-04-2012

dimarts, 3 d’abril de 2012

Amos i serfs



Mas sola tú de entre los muertos sales,
única y levantando a los caídos,
¡Revolución!, para matar la guerra.
Rafael Alberti.

L’ajuntament de Huercal-Overa a Almeria a decidit retirar el nom de Rafael Alberti a un teatre. Segons l’alcalde , del PP, el nom del poeta no ven suficientment bé la imatge del poble, i afegeix que a mes el nom no ser escollit de manera democràtica.

"Rafael Alberti "no vende" bien la ciudad..." potser  no saben que era poeta i no comercial de turisme.

Des que va arribar al poder el PP a la veina Espanya, no es aquest l’únic cas. Sembla una voluntat ferma d’anar “renacionalitzant” els carrers de pobles i ciutats, eliminant tota  menció a politics, personatges  o artistes relacionats amb moviments revolucionaris  o simplement d’esquerres  com Tierno Galvan, Pablo Iglesias, Pablo Neruda, Miguel Hernandez o Pilar Bardem.

Em sembla increïble , inútil, inclús vexatòria aquesta febre revisionista que s’ha apoderat d’aquests càrrecs electes, que donen l’ impressió de prendre els seus poders , com qui ha guanyat una guerra, amb  esperit de revenja i d’amenaça...

Es  l’etern esperit dels vencedors sobre el vençuts , que sembla que retorna d’uns temps llunyans. Dels amos sobre els serfs...

Llegia, en un article cóm actua una persona dominada en front del seu  amo, i cóm el temor a una reacció capritxosa i arbitraria del amo va donant forma al seu comportament fins el punt de configurar el propi caràcter del dominat.

 Per exemple, la dominació de la dona. Inclús en el cas de un marit que no maltracta a la muller,  el sol fet de saber  que socialment es lícit pegar a les dones,  farà que aquesta dona  es relacioni amb el seu marit de manera diferent a com ho faria en una societat on es mal vista la violència de gènere.

Encara que el nostre “senyor” sigui benvolent i no interfereixi, sempre tindrem una cura especial quan serem  al seu davant , sigui per la raó que sigui.

I aquesta recança, aquesta por es la diferencia entre la persona que es lliure i la que no ho es.

 En una societat en la que existeix una dominació, es a dir, en la que hi han persones sotmeses al poder del amo, el caràcter moral de dita societat es degrada. El llenguatge es va complicant per a dir sense dir res, que es la manera mes segura de viure  en aquestes societats.

 Fins i tot el llenguatge corporal de una persona sotmesa es diferent del de una persona lliure..
 Una persona lliure no ha d’abaixar la mirada davant de ningú, parla amb franquesa i viu i es relaciona amb els demes amb la confiança del que no te por, del que no te que actuar amb cura.

El qui es sotmet a un amo , sotmet també el seu caràcter. Es torna tant adulador del seu senyor, com temorós de si mateix. Amb la adulació tracta tant de protegir-se de la  reacció del cacic, com de manipular-lo, per portar-lo paulatinament allà on esta interessat el subjecte servil.

En les societats, en les empreses, en les organitzacions politiques, en les que hi ha dominació, es a dir poders arbitraris, sempre hi ha gent que sap com “fer-s’ho”, que mai arrisca que es doblega i es torça, fins a perdre la dignitat si es necessari , per tal d’estalviar-se una fuetada que deshonora tant al qui la fa com al qui la rep , encara que dolgui.

I tot plegat  perpetua la roda...
 Avui em domines tu i abaixo el cap....
Dema.... Dema serà el meu torn.

Com deia Voltaire, amb la veu de Candide: “Tout est pour le mieux dans le meilleur des mondes.”


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 3-04-2012