dimarts, 27 de març de 2012

Una infantesa protegida



Els nens menors de 8 anys, no podran inflar globus sense la supervisió d’un adult segons la directiva sobre seguretat en les joguines que han aprovat diferents països comunitaris.
 També s' imposarà restriccions a ossos de peluix i jocs de pesca. En particular els  espanta-sogres, saben aquell tub enrotllat de paper en el que es bufa, son classificats com a joguines susceptibles de ser perilloses i seran classificats en aquest sentit per a tots els nens menors de 14 anys.
 En  conseqüència els fabricants de joguines tindran l’obligació d’indicar en els embalatges d’aquest tipus de joguines, tots els riscos que es poden derivar de una mala utilització segons la nova reglamentació.
També s’imposen noves restriccions sobre el nivell de soroll que podran emetre les joguines, en els sonalls i instruments musicals.
 No es salven els ossets de peluix que hauran de ser resistents al rentat ,ja que consideren que els ninots susceptibles d’embrutar-se poden contribuir a la propagació de malalties i infeccions.
Segons la Comissió Europea, aquesta nova legislació té la pretensió d’estalviar “histories de terror” als pares , per un possible ofegament dels seus fills.
 Un portaveu de la Unió Europea admetia que la directiva podia ser difícil d’entendre, però que el que es cercava es la preponderància de la seguretat per damunt de qualsevol altra cosa.

Son d’aquestes noticies, que podrien semblar anodines en si mateixes, però que en l’univers de les xarxes socials s’amplifiquen , es magnifiquen , i obren debats  tan apassionats com divergents.

Jo, a priori, pensaria que es una directiva mes , d’aquestes destinades, tant a complicar la burocràcia, com per permetre a fabricants de joguines i legisladors, de cobrir-se les espatlles, o  donar-se bona consciencia, pel simple fet d’omplir els embalatges, d’informació, que al cap i a la fi , ningú no llegirà , ni tindrà en compte.
 Això  si , en cas d’accident, ells sempre hauran fet el necessari.....

Alguns es preguntaran, perquè , si tan volem protegir els nostres fills, no es fa mes èmfasi en les legislacions de caire social?
Si la Unió Europea esta tan interessada en el benestar de la infància, perquè no es regulen els horaris dels pares de manera a que aquests coincideixin el màxim possible amb els horaris escolars?
Perquè no s’obliga per llei a que en cada país, hi hagi a disposició les famílies, al menys una  aula de llar d’infants per cada 20 nens menors de 4 anys?
Perquè no es fomenten i es premien les empreses que posen escoles bressol a la disposició dels seus empleats?
Perquè no es prohibeixen regals promocionals en forma de globus i joguets de talla petita , per part de les empreses de menjar ràpid, que en el fons propicien una forma de mala nutrició?
Perquè no es sanciona a les empreses que utilitzen infants en estat d’esclavitud en la fabricació dels seus productes?
Perquè no es prohibeix la fabricació d’armes , que tantes vides d’infants s’han cobrat?

No em digueu que no té gracia.... Em pregunto si quan algú compra una arma, també s’hi troben , a part de les instruccions de muntatge, la garantia, tot el reguitzell de recomanacions tipus: “l’ús d’una arma pot ser perillós per a la seva salut i dels seu pròxims..”

Perquè no legislen contra els atacs constants del mon financer , que posen en perill la convivència europea, i enfonsen a tantes famílies  dins la misèria, amb el conseqüent perjudici pels infants?

Perquè no treballen per una sanitat publica i gratuïta perquè cap nen europeu  quedi exclòs del sistema de salut?

En fi.... Que queda clar que no tenim els mateixos valors...

Ben mirat ,  no hi havia caigut,  els espanta-sogres fomenten la violència , ni que sigui verbal!!! Quina culpa tenen les pobretes sogres??

Definitivament , tot depèn dels ulls amb que vulguis mirar les coses...

Antonia Escoda
 Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte”, a Radio Valira 27-03-2012

dimarts, 20 de març de 2012

Visca l’esport!



Algunes diuen que tinc sort...
El meu company no es “futbolero”, ni tan sols li agrada practicar cap tipus d’esport. 
No us penseu ... Ja ho compensen els meus fills, i el meu pare, i les meves amistats del Twitter o del Facebook... No hi ha partit del Barça en que no m’assabenti dels resultats en temps real, pels comentaris al meu TL o pels cops de peu a casa dels veïns...
Jo mateixa he tingut èpoques  en que em sabia de memòria les alineacions del Barça.
Inclús hi va haver un temps on em considerava esportista: handbol, esqui , natació, gimnàstica per a “marujes”...
En realitat , la darrera vegada que vaig practicar algun tipus d’esport  va ser abans de la guerra... La d’Irak ehhh... No us penseu pas, en el temps de les Malvines encara  em movia...Ara, es cert que tampoc em vaig complicar massa la vida: “ allà al poliesportiu , hi ha un monitor nou d’aero-boxing que ho fa la mar de bé”. I ja ens teniu , a la colla de “las chicas de oro”, ben motivades per a perdre uns “kilets”, i refermar les carns...
De  musculació , no se si en vam aconseguir alguna altra que no fos la dels abdominals, de tant riure... A part d’això, algun esquinç de mamella, que hi ha volums  difícils de controlar per uns simples sostenidors...

 Però això ja es historia. Des de llavors potser he hagut de córrer algun cop darrera un taxi, o per por de fer tard a algun aperitiu o sopar...

Ara per ara els meus contactes amb l’esport, es limiten  a la meva intensa activitat com a “taxista” dels meus fills, partits, entrenaments de Rugby, sortides d’esquí etc...

No creieu que me’n estic rient de l’esport i dels que el practiquen. Ben al contrari , quan veig els esforços, els reptes, i les marques dels meus coneguts al Twitter, sento una mena de barreja entre enveja i admiració pel seu esperit de superació.

Crec de debò que l’esport  es un puntal important dins de les politiques educatives, de benestar i de salut. També hem pogut viure aquest hivern  l’ambient d’optimisme  i de satisfacció que ha generat a Andorra ,l’organització de competicions de primer nivell.  I es que  l’esport em sembla una bona oportunitat de negoci i de reactivació per a Andorra.

Tradicionalment es  lliga a l’esport tot una sèrie de valors  en positiu com son l’esperit de superació , el treball en equip, la camaraderia, l’esforç,la solidaritat,i segur que me’n deixo,  a mes dels beneficis físics....  Vegeu si no la reacció general a l’anunci de la recaiguda d’Abidal...
L’esport es passió.  I la passió es com un riu que creix amb tendència a sortir-se de mare.
Els millors son coronats, lloats, celebrats, els perdedors son oblidats. Uns venen la seva anima per un minut de gloria, d’altres s’hi deixen la salut. Un gol pot portar al deliri,  una derrota pot conduir a un camp de batalla , i un cop de peu pot ser una declaració de guerra....I si no que els hi preguntin a les famílies dels 75 morts a Egipte la tardor passada, o als de l’estadi de Heyssel.
Llavors et preguntes :  realment quan et parlen de la passió de l’esport, t’expliquen la versió de la FIFA que al cap i a la fi no es més que una multinacional amb el ventre ple de diners, o bé l’eina d’integració, d’educació, de millora de les qualitats humanes?
L’esport ha d’unir els pobles i ha de permetre desfogar-se de la vida estressada i competitiva que portem. El problema que hi veig es quan per escapar-nos de la pressió quotidiana ens infligim una nova pressió extra-laboral per  assolir fites i reptes, perpetuant la competició.
Em fan patir els pares que escridassen els fills quan fallen en una acció de gol, o cauen en una pista d’esquí. El sentit comú em diria que al nen que s’ha saltat una porta, el millor consell que li podríem donar, es que s’aixequi, es calci de nou els esquis, remunti fins a la porta i reiniciï la baixada.
 Però no em feu gaire cas, que en l’esport com en moltes altres coses, no he estat mai dels que han arribat primer....
Per tant, correu, salteu, sueu, ompliu d’emoció i alegria les grades dels terrenys d’esport , però si us plau, no ho convertiu  , en "xanxullos", corrupció, tràfic, pressió, ultranacionalisme, fanatisme o inclús racisme...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira 20-03-2012

Final del formulario

dimarts, 13 de març de 2012

El dia del Torracollons


Hi han dies , que no et lleves amb una particular predisposició  a la critica, a la reivindicació, o a la celebració… De fet , es el que em va passar el dia 8 de Març d’enguany, amb la tranquil·litat d’esperit que et dona el saber , que aquell dia ja se n’ocuparien els altres, o no es per això que  es va marcar la data com al “dia de la dona treballadora”?
I així va ser. Nomes llegir la premsa,aquesta estava plena d’articles d’opinió, reportatges, monogràfics sobre la diada de la dona treballadora.
Però com que el twitter esta ple d’esperits de contradicció, ja em van vindre a destarotar la meva tranquil·litat de consciencia per  no haver preparat res en relació a la diada.
De bon mati ja teniu a la “perepunyetes” de la @ninguesperfecte que sentencia: “Dia de commemoració potser si, de celebració, no. No puc celebrar la desigualtat: Apa, bon dia a totes:Treballadores i treballadors”. I ZASS!!! Com no se t’acudeix res millor ...la retuitejes..
Llavors, com no podia ser d’una altra manera, va i fica la cullerada la “mosca collonera” del @yavanlara dient: “cada 8 de març dubto, Aquest any però, espero que el twitter m’ajudi. Enquesta:dones del meu TL (fil del twitter),creieu que us han de felicitar avui? Perquè?Es un dia més?”
Automàticament salta la @marisolfperez (Marisol Fuentes) ,la “guerrera”  aportant el seu gra de sorra: “felicitar-nos? Per què? Per continuar igual que l’any passat? Avui es un dia per reivindicar tots plegats igualtat real.”
I tampoc podia faltar la resposta de la @thaiszapata : “Jo crec que avui no s’ha de felicitar .La felicitació serà quan no hi hagi dia, perquè la discriminació per raó de gènere no existeix.”
Es el que té el twitter, que quan has decidit  fer festa de un cert tema per un dia ,comptant que donada la data ja hi hauria empatx d’informació sobre aquest, van les teves amistats cibernètiques i t’ho espatllen, que es el que té triar-te amistats tan torracollons....Amb tot el “carinyo”....
De fet jo mateixa no sé com prendre-me-les aquestes jornades de celebració, reivindicatives,commemoratives, de recordatoris o no se ben bé com definir-les....
Per una part entenc que son necessàries, perquè permeten denunciar problemes per resoldre,maltractaments, desigualtats perennes, recordar discriminacions,informar sobre malalties, reivindicar drets..
D’altra part tinc la sensació a vegades, que s’entra en certa rutina, ens posem el llaç blanc el dia contra la violència de gènere, el llaç vermell  el dia de la SIDA, el llaç rosa el dia contra el càncer de mama. I tots ens aboquem a seguir les dates marcades una rere l’altra. Es munten  curses solidaries, s’organitzen esdeveniments, però al final et preguntes si tot plegat serveix per alguna cosa... Es com si celebrar, commemorar, recordar , fos suficient per a tenir la consciencia satisfeta, i mentre seguim fent la nostra.
En canvi es com si , la insistència, la constància, la reiteració de les reivindicacions , les lluites pels drets haguessin esdevingut quelcom d’avorrit, de “vieux jeu”, de “depassé” o “demodé”....
Però les xifres son molt tossudes,i ens recorden que encara hi ha molt per aconseguir...
A priori ningú esta a favor  de que la dona cobri menys que un home a feines i formacions iguals, ni ningú defensa la violència de gènere, ni ningú posa en dubte els drets dels infants, el problema no es troba en la idea mateixa, sinó en el que cal fer , per a fer respectar aquests drets.
El problema es el que cadascú esta disposat  a cedir o a invertir a favor de la defensa de un dret donat.
Es com quan veiem dia rere dia a la televisió morts per les guerres, o per la fam, i que ens acontentem en pensar lo horrible que es , o en el millor dels casos o expressem verbalment, però tot segueix igual...
Per tant proposo que a partir d’avui, cada dia sigui el dia del torracollons: que cada dia denunciem les injustícies, les mancances als drets de les persones,els abusos de poder, la indiferència, els maltractaments, la passivitat , la prepotència, les guerres, la fam , la malaltia, l’egoisme, les multinacionals, els fabricants d’armes, l’ industria farmacèutica,el sistema financer, els OGM, els dictadors,els botxins, el capitalisme,l’ integrisme, el feixisme, el racisme, el masclisme, l’antifeminisme, els envejosos, els corruptes,......
Para, para, para..... que no ens quedara temps per a les festes de guardar , i amb la feinada que hi ha , mes val que ampliem el cercle dels torracollons!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú es perfecte”de Radio Valira 13-03-2011

dimarts, 6 de març de 2012

De drets, de cavallers, i altres temes frikis....


Robin Hood era ,segons la llegenda un baró  de gran cor i que vivia fora de la llei , amagat al bosc de Sherwood. Defensor dels pobres i oprimits, lluitava contra el sheriff de Nottingham que abusava del seu poder per a desposseir dels seus bens i drets als nobles que se li oposaven.
Si demaneu a qualsevol persona , segur que us definirà a Robin de Loxley com el bo de la pel·lícula, i al malvat Sheriff de Nothingham com el dolent. No us enganyeu, no pot ser d’una altra manera, a veure qui es el guapo, i qui es el lleig??
A la vida real , els historiadors, no han aconseguit demostrar clarament l’existència de la seva figura. Se li han atribuït tant personalitat de noble, com  de súbdit,com de bandoler, com de icona de la resistència contra els Normands. Se l’ha situat en èpoques diferents. Alguns diuen que va acabar sotmetent-se a algun sobirà, d’altres que va morir lliure com a aventurer o heroi. També hi han controvèrsies sobre el lloc exacte de les seves aventures, amb esglai per part dels habitants actuals de Nottingham  de por de perdre els visitants que peregrinen cada any fins el bosc de Sherwood , atrets per la llegenda del Princep dels bandolers.
Des de l’edat mitjana, s’han fet cançons, balades, obres de teatre, pel·lícules o series de televisió, tot construint un mite d’acord a la sensibilitat imperant.
Actualment en aquest mon dominat per els financers ha aparegut també  la llegenda : la Taxa Tobin, rebatejada Taxa Robin Hood. Es una proposta d’impost sobre les transaccions financeres, proposada pel premi Nobel d’economia James Tobin, i reivindicada pel moviment ATTAC des de la seva creació. Aquesta Taxa hauria de ser una font de finançament per combatre la pobresa al mon.
Però com la llegenda de Robin Hood , tot plegat es pura ficció, mentre uns discuteixen, els altres continuen morint de fam….
Però no em digueu que no té gracia, el que ens sembla de lo mes romàntic a les pel·lícules , no ho voldríem ni en pintura a la vida real!!!
De fet si us hi fixeu , en la vida real , els guapos son els rics i poderosos , ni que sigui a cop de cirurgia estètica. I es que la misèria, la necessitat, la precarietat , la desesperança , son lletges, de fet, tant desagradables de veure que preferim posar-nos una bena als ulls.
Perquè us explico tot això???
Probablement perquè tinc la sensació que derivem cada cop més vers una societat insolidària , on cadascú de nosaltres empesos per l’angoixa de que se’ns encomani la crisi i el malviure del veí, inventem  mecanismes de defensa , i aguantem i justifiquem lo injustificable...
En un impuls d’autocomplaença sobtat, ens fem padrins de un nen a L’ Africa o a Sudamerica, donem diners per un terratrèmol o unes inundacions a l’altra banda del mon, o donem una almoina al pobre que, avergonyit i sense aixecar el cap, estira la mà....
Mentre mirem com es desballesta el magre estat del benestar que teníem... Discutim tímidament, molt tímidament, als  que ens expliquen que les coses son així, que els que han perdut la feina son els  treballadors dolents, que els que acaben vivint d’almoines s’han  auto marginat ells solets, que els cal ajudar, pobrets, però ni parlar-ne d’atorgar-los drets.
Drets. La paraula mes “friki” que un pot pronunciar en aquests moments.
I es que en un exercici perillosíssim ara comptabilitzem dèficits contra drets. Perquè els drets son per definició generadors de despesa.... O això diuen..
El dèficit es la diferencia entre despeses i  ingressos. Dia rere dia  s’anuncien retallades en les despeses però continuem sense entreveure com ha d’evolucionar la partida dels ingressos. No es pot anunciar unes dades  de dèficit sense major argumentació ni control. Aquestes xifres son les que justifiquen retallada rere retallada, i s’accepten sense discussió tot i les conseqüències dramàtiques que suposen aquestes retallades  sobre drets adquirits. Es necessari un mes gran control i major transparència en l’ informació sobre els pressupost de les administracions publiques. Això es l’essencial per una bona salut democràtica.
Cal un altre tipus de politiques, hi ha alternatives a aquesta crisi. Que la paguin els qui l’han causat, el sistema financer i els que van generar la bombolla immobiliària. Que el sistema tributari comenci a recaptar més als que més tenen i  que s’ho emporten a paradisos fiscals, o a les múltiples societats de enginyeria financera.
Perquè al final aquesta crisi , no es una crisi per excés de despeses, es una crisi per manca de una redistribució justa dels recursos.
Si retallem drets, retallem dignitat, i quan es perd la dignitat , caiem en una deshumanització de les persones...Hi ha res mes perillós en una societat que la deshumanització???
Posem-nos la capa d’en Robin Hood, esmolem  les sagetes, i comencem a pensar com n’és d’injust que uns pateixin mentre d’altres neden en l’abundància.
 Una repartició dels recursos mes  equitativa i equilibrada, el respecte dels dret i la dignitat de les persones, no ens hauria de semblar un sacrifici sinó una fita , una inversió de futur....
Deixeu-me creure, que a la vida com a les pel·lícules, algun cop també hi han finals feliços....

Antonia Escoda
Per l’espai d’opiniò del “Ningù es Perfecte” de Radio Valira 6 de Març del 2012