dimarts, 28 de febrer de 2012

Va de retro.... Ara tampoc toca...



Aquests darrers temps , estem encarant un procés de renovació i canvis en la nostra sanitat. Mes enllà de criteris comptables , crec que es important  posar damunt la taula debats  com el tema de l’avortament o de l’eutanàsia, debats de societat però íntimament lligats a la sanitat del país, així com als drets fonamentals de les persones.

La salut publica ha de ser un instrument d’equitat i democràcia. . La possibilitat d’accés a un avortament segur i  legal es una conquesta inacabada que encara es debat en nombrosos països europeus.

La Unió Europea no es competent per a legislar, però una resolució del 3 de Juliol del 2002, recomana als estats membres, legalitzar l’avortament.

Els Drets Sexuals i Reproductius estan recollits i protegits per les convencions internacionals de les Nacions Unides del Caire i Beijing 1996.

L’any 2010 146 dones andorranes van acudir als hospitals de Catalunya per interrompre el seu  embaràs. No tenim dades de les que van fer-ho als hospitals francesos.

Aquesta es una realitat irrefutable i d’una contundència que invalida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que son els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.
El Consell d’Europa aconsella la despenalització de l’avortament argumentant que es sotmet a les dones a un doble càstig:haver d’avortar, i estar obligades a fer-ho en un altre país.

Semblaria  , segons els sectors contraris a la despenalització de l’avortament, que la legislació seria una invitació o quasi un mandat a interrompre l’embaràs, i això es una gran mentida com ho es  el pensar que la despenalització augmentaria el nombre d’avortaments. La llei no obliga a cap dona a avortar , ni els canvis en la Llei espanyola, fixant terminis en compte de supòsits, semblen haver alterat el nombre d’avortaments a l’estat espanyol.

Crec que en aquest tema   cal ser clars i contundents, i defensar l’avortament sense ambigüitats ni excepcions, a més la interrupció voluntària de l’embaràs ha d’estar plenament garantida amb caràcter de prestació sanitària.

Cal escoltar les veus que amaguen les xifres d’avortaments. El dret a decidir no s’ha de limitar als supòsits decidits per uns o altres governs. Si es vol incidir i disminuir el nombre d’avortaments la via no es la penalització. Calen relacions igualitàries, anticonceptius gratuïts i a l’abast de totes les dones.

L’avortament es un fet. L’educació sexual i afectiva es una necessitat. La despenalització de l’avortament sumada a una educació sexual i afectiva comporta una reducció del nombre d’avortaments, juntament a un mes gran i millor plaer i una disminució de les relacions violentes.

Entenc que el dret a l’ interrupció voluntària d’embaràs , es el dret fonamental a disposar del seu propi cós, de triar la maternitat, de tenir accés a les prestacions en matèria de salut reproductiva, i es constitutiu de una societat democràtica i igualitària. El dret a avortar en bones condicions psicològiques, sanitàries i econòmiques, ha d’esser reafirmat com una condició indispensable a l’evolució de la nostra societat, vers la democràcia i l’ igualtat entre homes i dones.

 La defensa de la llibertat sexual i reproductiva es un dret inalienable de les persones, dret que implica reconèixer la capacitat de les dones per resoldre allò que afecta els nostres cossos i les nostres vides.

I no  s’hi valen excuses, ni la crisi, ni el pes de la moral....


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira  28-2-2012