dimarts, 28 de febrer de 2012

Va de retro.... Ara tampoc toca...



Aquests darrers temps , estem encarant un procés de renovació i canvis en la nostra sanitat. Mes enllà de criteris comptables , crec que es important  posar damunt la taula debats  com el tema de l’avortament o de l’eutanàsia, debats de societat però íntimament lligats a la sanitat del país, així com als drets fonamentals de les persones.

La salut publica ha de ser un instrument d’equitat i democràcia. . La possibilitat d’accés a un avortament segur i  legal es una conquesta inacabada que encara es debat en nombrosos països europeus.

La Unió Europea no es competent per a legislar, però una resolució del 3 de Juliol del 2002, recomana als estats membres, legalitzar l’avortament.

Els Drets Sexuals i Reproductius estan recollits i protegits per les convencions internacionals de les Nacions Unides del Caire i Beijing 1996.

L’any 2010 146 dones andorranes van acudir als hospitals de Catalunya per interrompre el seu  embaràs. No tenim dades de les que van fer-ho als hospitals francesos.

Aquesta es una realitat irrefutable i d’una contundència que invalida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que son els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.
El Consell d’Europa aconsella la despenalització de l’avortament argumentant que es sotmet a les dones a un doble càstig:haver d’avortar, i estar obligades a fer-ho en un altre país.

Semblaria  , segons els sectors contraris a la despenalització de l’avortament, que la legislació seria una invitació o quasi un mandat a interrompre l’embaràs, i això es una gran mentida com ho es  el pensar que la despenalització augmentaria el nombre d’avortaments. La llei no obliga a cap dona a avortar , ni els canvis en la Llei espanyola, fixant terminis en compte de supòsits, semblen haver alterat el nombre d’avortaments a l’estat espanyol.

Crec que en aquest tema   cal ser clars i contundents, i defensar l’avortament sense ambigüitats ni excepcions, a més la interrupció voluntària de l’embaràs ha d’estar plenament garantida amb caràcter de prestació sanitària.

Cal escoltar les veus que amaguen les xifres d’avortaments. El dret a decidir no s’ha de limitar als supòsits decidits per uns o altres governs. Si es vol incidir i disminuir el nombre d’avortaments la via no es la penalització. Calen relacions igualitàries, anticonceptius gratuïts i a l’abast de totes les dones.

L’avortament es un fet. L’educació sexual i afectiva es una necessitat. La despenalització de l’avortament sumada a una educació sexual i afectiva comporta una reducció del nombre d’avortaments, juntament a un mes gran i millor plaer i una disminució de les relacions violentes.

Entenc que el dret a l’ interrupció voluntària d’embaràs , es el dret fonamental a disposar del seu propi cós, de triar la maternitat, de tenir accés a les prestacions en matèria de salut reproductiva, i es constitutiu de una societat democràtica i igualitària. El dret a avortar en bones condicions psicològiques, sanitàries i econòmiques, ha d’esser reafirmat com una condició indispensable a l’evolució de la nostra societat, vers la democràcia i l’ igualtat entre homes i dones.

 La defensa de la llibertat sexual i reproductiva es un dret inalienable de les persones, dret que implica reconèixer la capacitat de les dones per resoldre allò que afecta els nostres cossos i les nostres vides.

I no  s’hi valen excuses, ni la crisi, ni el pes de la moral....


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú es Perfecte” de Radio Valira  28-2-2012

dimarts, 21 de febrer de 2012

Economia de l’odi




La depredació econòmica ,ha conviscut amb la bona consciencia , d’una manera més o menys convincent  al llarg de l’historia.
 Els soldats grecs, reduïen les seves víctimes a l’esclavitud, i ho justificaven senzillament per la seva natural superioritat.
 El fet es ,que des  que l’home es Home, ha anat creant mecanismes , per justificar, per auto justificar-se, l’asserviment de uns  pels altres.
Les institucions  econòmiques ens han permès odiar sense que ho sembli. El diner es el culpable, no els nostres actes en si mateixos.
Es necessari deslocalitzar fabriques, acomiadar treballadors, abocar tòxics en els rius, eludir la fiscalitat, donar suport a dictadures, armar els amos de la guerra, a canvi d’augmentar el preu d’una acció a la borsa??
Eludim constantment aquest debat en una mena d’autocensura, que pren la forma d’un discurs institucionalitzat, fabricat a mida de una sola versió de la realitat, i que es fonamenta en la credulitat del públic.
Les institucions financeres, governamentals, judicials i fins i tot, esportives, esdevenen un motlle que inculca models de comprensió de les coses.
 No es tractaria tant de suprimir de manera deliberada un discurs propi i personal, sinó de fer sentir un cert malestar a qui es desvia de la idea més comunament acceptada.
L’economia del odi no es pot fer mes que en favor dels diners, de la psicosis de les xifres, de l’acarnissament comptable.
Avui en dia, es considera riquesa només la producció susceptible de ser calculada, xifrada.
 No son riqueses  la capacitat de pensar, d’estimar, de ser feliços...
Imagineu si en compte de produir per als que compten, ens reconeguéssim rics de ser subjectes que pensen , estimen;  potser cauríem en el risc de satisfer-nos nomes amb això, mentre les dades comptables podrien davallar...
Així doncs es imprescindible marcar una realitat, per canalitzar i adaptar les nostres pulsions mes salvatges a la realitat comptable.
Així , som còmplices de nombrosos actes d’odi , tot i que la nostra cultura comptable ens permet  no sentir cap mena de culpa per ells, i ens permet beneficiar de la seva eficàcia.
Espoliar poblacions, sostenir dictadures, armar a bojos incontrolables, cap problema, sempre sense estat d’ànim. Considerar mes les columnes de xifres que les de tancs.
Sobretot mantenir el posat científic: la competència, el creixement, la governança , la transparència, substitueixen la decadència.
I sota totes les dades , sota les muntanyes de xifres, sota la especulació, els crims, la sang, els robatoris, i els morts, però maquillats per tot aquest coneixement econòmic i les seves prerrogatives legals.

Perquè sentir-se còmplices??
Tot passa tant lluny que ens sentim aliens a tant d’odi.

Tant lluny??
Cada cop  ho tenim més aprop.
Ja no estem parlant de l’embarassada congolesa, que transmetrà la SIDA al seu fill, ni aquells infants de la banya d’Africa , anònims i famèlics...
Ara es tracta de pobles molt propers, culturalment parlant, al nostre.

Estem mirant amb indiferència com aixafen als Grecs, al cap i a la fi , segons el discurs oficial, vivien per damunt les possibilitats i evadien al fisc tot el que podien...Exactament el mateix que tenim la intenció de fer no???

Però i els Espanyols??
Aquests que pretenem que vinguin a gastar-se els sous a Andorra, també es veuen avesats cada cop més a la misèria en nom de uns criteris comptables també.
 Continuem com si no passés absolutament rés a enviar-los hi promocions, i invitacions al nostre Paradís. Ara els hi ha caigut al damunt una reforma laboral, que precaritza encara més la seva situació que la dels propis treballadors Andorrans...Les retallades socials van caient les unes darrere les altres, però continuem ignorant-les...

L’economia de l’odi, el que propicia es que odiem sense embrutar-nos les mans....
Asservits al diner , no ens adonem que també es violència social, i  si no que els hi preguntin als estudiants Valencians.... 


Inspirat en el llibre de Alain Desnault-“L’economie de la haine“ http://www.pressegauche.org/spip.php?article7887


Espai d’opinió pel “Ningu es Perfecte “ de Radio Valira  21-02-2012

dimarts, 14 de febrer de 2012

Atenes crema….



Grècia s’enfonsa, mentre la resta d’Europa, mira cap un altre costat .Fins on la deixaran enfonsar? Fins quan mirarem cap una altre costat?
Mentre el Parlament Grec vota austeritat , fent gala del mes autèntic “paripé “ democràtic, els carrers d’Atenes cremen . 22% de reducció del salari mínim que queda en 584€. Es pot entendre perfectament la reacció dels atenencs revoltats. Es més, diria que quasi estic més sorpresa pel fet que nomes son algunes desenes de milers, allà on en podríem esperar  milions.... Alguns edificis en cendres en un país que estreny els seus ciutadans des de fa dos anys, tenint cura de no molestar els seus rics, em provoca una reacció de por...
Com es pot aguantar tant sense revoltar-se mes??? Això es el mes preocupant de la situació greca, això es el que ens hauria de preocupar , tot i  el perill de  tornar-nos solidaris, a la resta dels pobles d’Europa...
Hem d’esperar aquí també que ens rebaixin els salaris d’un 22% per prendre consciencia de que anem llençats camí d’estampar-nos contra la paret?  La persistència criminal d’una democràcia  al servei de les finances, de voler encabir el poble de demà en els esquemes del passat, repetint-nos fins la sacietat”l’austeritat ens salvarà”.... a qui salvarà???
Esperant l’esclat del malestar per la resta d’Europa, el poble grec es abandonat a la dictadura de la finança, en el nom del sentit comú europeu, aquest sentit comú que en el nom de la pau entre els països de la zona euro, deixa als bancs apuntar el seu armament financer directament contra els ciutadans per espoliar-los fins el darrer euro, o pitjor encara, fins la desesperança .
El mes terrible de tot, es que desprès del vot del Parlament grec ens hem llevat amb unes borses europees de bon humor, obrint a l’alça...
Podem seguir així condemnant a tot una país a la misèria pels propers 50 anys??? I quedar-nos assentats tranquil·lament esperant que el Barça guanyi la Lliga...
Els dirigents Europeus fan crides als Grecs perquè prenguin les seves responsabilitats. Mentre, Alemanya es veu reclamar  un deute històric, per indemnització dels crims nazis durant la segona guerra mundial a Grècia. Aquest deute  equival a una cinquena part del deute Grec. Que li suposaria a Alemanya pagar aquest deute?? O es que els deutes  només es poden exigir als que ja estan en posició de mes feblesa??
En aquests moments estic rellegint l’Espoir de Malraux, que tracta de la guerra civil a Espanya , i no em puc estar de trobar un cert símil en la situació:
Els països “democràtics “ amb l’excusa de la no ingerència, van deixar enfonsar la República Espanyola , indiferents a la unió dels règims no democràtics, abocant poc desprès a la segona guerra mundial... Ara es la Troika, la vergonya d’Europa, que segresta la sobirania dels ciutadans d’Europa...
Jo crec de sempre en l’Europa dels pobles, però ara resulta que nomes s’ha aconseguit l’Europa del capital. I si Grècia , bressol de la democràcia es convertís, en la tomba del capitalisme de la Unió Europea.. Els instruments financers que ara juguen amb els deutes sobirans potser algun dia seran jutjats per crims contra la humanitat...
Però ja tenim la policia per a reprimir la raó. I la indiferència....

Espai d’opinió al “ningú es perfecte” de Radio Valira 14-2-2012

dimarts, 7 de febrer de 2012

Rutines



Sempre ens queixem de la maleïda rutina…. Però  dia rere dia continuem repetint els mateixos gestos, caminant pel mateix camí, passant per les mateixes dreceres,repetint una i altra vegada les mateixes paraules, donant lliçons, caient en els mateixos errors….
No us penseu que us faré avui una classe de filosofia. No ha estat mai lo meu , m’he considerat sempre una persona amb uns ideals molt utòpics  potser, però alhora tocant de peus a terra , molt practica, i molt conscient dels límits de la capacitat dels homes a fer qualsevol canvi, per petit que sigui en la seva manera de viure, en les seves rutines personals....
Doncs bé , diumenge a la tarda, em vaig equivocar... Seguint la meva rutina quotidiana, vaig plegar de la feina, i sense pensar-m’ho dues vegades , vaig enfilar Port amunt per a tornar cap a casa...
I llavors...La catàstrofe.
Quant me’n vaig adonar estava dins el cotxe , ben blegat, fumejant , amb els air-bags  com convidant-me a una festa, i el clàxon sonant  ininterrompudament , com una alarma , dient-me : “nena l’has pifiat!”
Per la meva defensa, he de dir que el cotxe , que a vegades sembla que tingui vida pròpia, ja fa el camí solet , com la mula del meu iaio que resignadament  agafava el camí del tros. També us puc assegurar que anava equipat d’acord a les condicions que hem d’afrontar hivern darrera hivern....
A la meva contra... Vaig agafar la decisió equivocada , passant pel Port en compte d’emprar el Tunel d’Envalira, i més tenint en compte, que jo només pago mitja tarifa.... O potser el pitjor es que no vaig prendre absolutament cap decisió, em vaig deixar portar per la rutina, per aquella inconsciència amb que fas les coses quan les repeteixes un cop darrera l’altre....
En fi que no patiu.... que la sang no va arribar al riu...
El cas es que com sempre passa  , si no hi ha danys personals a lamentar, nomes et queda enrabiar-te pels danys materials.
Diuen que els gossos s’acaben assemblant als amos.... Doncs ara que el veig ben xafat i malferit, m’agafa un sentiment  similar amb el meu cotxe....
M’agrada conduir, i de fet nombroses opinions que us serveixo en aquest espai, han estat gestades mentre anava al volant, producte de la gran activitat mental que es té conduint, escoltant la radio, o algun CD d’aquells que et produeixen pensaments o emocions sobtades o reiteratives.
M’agraden els cotxes, però no em fixo especialment en el disseny, ni el color, ni la potencia, ni la velocitat que poden assolir. Em trobo a gust en qualsevol vehicle, sigui gros o petit,” fardon” o normalet. Senzillament el cotxe es un element més de la meva vida quotidiana, imprescindible, acollidor i tant semblant a mi mateixa.... No es gaire gran , mes aviat rabassut, amb tracció a les quatre rodes, ben calçat, i ple de la majoria de coses que pots necessitar.....Com jo.
Hi trobaríeu , roba ,guants, gorres, mocadors de paper, arracades, llibres, sabates, una manta, tot el que us pugui mantenir l’escalfor, o que et permeti arreglar-te en un moment donat, i ulleres,antiinflamatoris, CD’s..... CD’s en  una varietat, per adaptar-se a qualsevol humor del moment...de la Maria Dolores Pradera a Queen , passant pel Moustaki, el Johnny  Clegg, o les revolucionaries de Zebda...
En fi , tot danys materials, però amb un regust de personal, que se n’han anat en orris, per culpa de la maleïda rutina...
Avui m’ho pensaré dues vegades al reprendre el camí...
De tota manera, com diu el meu company tinc una estranya habilitat a colonitzar els vehicles , a deixar-hi la meva empremta personal, ni que sigui en forma de ratlladeta en una porta,o oblidant-hi  qualsevol objecte personal....

Espai d’opinió del”Ningú es Perfecte “ a Radio Valira 7-2-2011