dimarts, 18 de desembre de 2012

S’acaba l’era Titànic…



En principi, aquesta serà la darrera vegada que us atabalaré aquest any 2012. A menys que els Maies tinguin raó, i que aquest divendres se’n vagi tot en orris, per la propera estrenarem any nou.

Un any dur, molt dur aquest 2012....

Com a bons alumnes de la societat de consum però, hem demostrat que malgrat la tragèdia, malgrat la desgracia, de tot se’n pot arribar a fer negoci.
De viatge per Irlanda, he pogut comprovar-ho:
Belfast, les drassanes del Titànic.... Allà on van perdre la vida i la dignitat alguns, on es van trencar les mobilitzacions i reivindicacions laborals, injectant insidiosament  el conflicte cultural i religiós...
Covhn, darrera escala del Titànic, on carregat amb els passatger més adinerats des de Southampton, va acabar de tancar el passatge amb els Irlandesos que fugien de la misèria, port  d’escapatòria de la “gran fam”

Magnets, pegatines, postals,records....

El del Titànic és un enigma que quedarà sense resposta. Cap altra catàstrofe naval ha generat tantes pel·lícules i documentals, llibres i articles. Aquest any ha estat el del centenari del mític naufragi el 15 d’Abril, i la majoria de les llegendes que envolten el colossal buc de vapor encara no han estat aclarides.

De fet els rumors entorn del Titànic ja varen començar des de la seva construcció:
Segons la llegenda, poc abans de concloure els treballs de construcció de la nau, en la part on aquesta presentava un doble fons , se sentien en permanència uns cops. Diuen que els treballs anaven massa apressa, i que en el cos de la nau van quedar emparedats varis obrers, que donaven cops per ser sentits  i rescatats pels companys.

Setze anys abans de la tragèdia, l’any 1896, es va publicar “fultility”, una novel·la de  Morgan Robertson en la que es narrava la historia d’un transatlàntic anomenat Titan, que es va enfonsar en les aigües de l’oceà atlàntic  al xocar contra un iceberg. Les coincidències entre el Titan i el Titànic, no s’aturen només en la semblança dels noms, sinó també en el seu volum,  en tractar-se de dos vaixells de luxe excessiu que portaven una quantitat insuficient de bots salvavides, i ull, els capitans de les dues naus es deien tots dos Smith.

El Titànic també te els fantasmes que li corresponen per la  seva solera. Diuen , que cada sis anys algun vaixell navegant per la zona propera al naufragi rep algun missatge de SOS semblant provenir del Titànic. També diuen que s’han rescatat  en diferents ocasions, personatges vestits de l’època  del Titànic varies vegades per la zona, el 1991 inclús, s’hauria rescatat a un Home vestit amb l’uniforme de la White Star Line, i que s’assemblaria al capità Edward John Smith.

També hi ha lloc per a les teories de la conspiració, que defensarien que l’accident del Titànic, hauria estat provocat per la naviliera de manera a cobrar una assegurança que se’ls hi havia denegat per un sinistre anterior de l’Olímpic. Òbviament , havien de tenir clar que el vaixell era insubmergible....

També hi ha qui diu que en salpar de Southampton, hi havia un incendi en una de les bodegues, cosa que explicaria la velocitat a la que anava la nau en el moment del xoc amb l’ iceberg.

Probablement, cap d’aquestes llegendes que he enumerat no correspon a la realitat, que més aviat semblaria que va ser el resultat, de tota una sèrie de imprudències, de negligències, però també de circumstancies imprevisibles.

Els conflictes laborals en les drassanes haurien provocat, la incorporació de treballadors inexperimentats, esquirols mal pagats i que haurien executat la feina en males condicions. L’ utilització de materials de menor qualitat, que haurien fragilitzat les estructures de la nau. La conversió de compartiments destinats a assegurar la flotació de la nau en cas d’accident, convertits en espai de transport dels passatgers més pobres. La manca de bots salvavides en proporció al nombre de passatgers.

Tot plegat, no us sembla que l’historia es repeteix?

Estem tots embarcats en una mena de Titànic, construït des de l’ imprecisió, des del desconeixement de les practiques de seguretat, navegant a un rumb endimoniat vers l’ iceberg que ens farà enfonsar definitivament.
El pitjor es que aquest cop també, sembla que en els bots salvavides, només hi ha lloc per als més privilegiats, els que des de la sala de ball, tenen vistes preferents per veure’l venir...., o no...

Perquè tampoc sembla que ho tinguin gaire clar , tots plegats hem caigut en una mena de misticisme malaltís... potser tenen raó els Maies.
Fer sacrificis, per tranquil·litzar els mercats... I encara més sacrificis...
Qualsevol diria, que es tracta de mitologia grega... o Maia... Sembla que seria la única via d’escapament , l’únic bot salvavides que saben assenyalar les nostres elits per a sortir de la crisi, per evitar el naufragi.

Però no. Diuen  que estem en el tercer mil·lenni...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 18-12-2012

dimarts, 11 de desembre de 2012

Keep calm, carry on.





Ja esta, ja tenim  engegada la temporada de neu….
Tot esperant que ens doni una mica d’oxigen a la malmesa economia del país, no deixes de mirar-te perplexa, com van arribant amb els cotxassos, amb el darrer model d’esquís, i amb els modelets adients, tant per anar a xafar neu , com per sortir de compres….
Es cert que com es costum ens queixarem, que no han fet el pont complert, que nomes han pujat per un dia o dos, que no han gastat massa….
Tot plegat, et deixa un regust agredolç.
No ho podem evitar, cada dia  sembla que les coses vagin pitjor, igual aquí que als països veïns, i , sembla impossible,  que amb la que esta caient encara hi hagin turistes valerosos, amb capacitat de venir a guixar la nostra pagina en blanc… 
Continuem mirant al futur més pròxim, incapaços d’albirar la llum a l’horitzó. Mancats d’idees, mancats d’empenta, mancats de recursos econòmics , ens lamentem, i ens acontentem en anar quadrant el dia a dia, tot esperant el 22 de desembre… Qui lo sà ??  Potser ens tocarà la loteria, i podrem obrir les ampolles de cava, amb aquella alegria, que any rere any veiem  esclatar a les pantalles de televisió…
Va aquest any si !!!!
De fet aquest any porto gastat tot un salari en loteria… Aquest any tocarà !
I és que més val que ens encomanem a la sort, vista la miopia que demostrem tots plegats, a l’hora, de plantejar-nos un canvi radical en la nostra manera  de fer.
Mentre, tothom es preocupa com salvarem els pobres bancs, i als soferts ciutadans de la classe benestant que ara es veuen obligats a contribuir, a deixar-se controlar,  amb l’excusa de la crisi, ens espolsem les puces pel que fa als problemes mediambientals.
La Cimera de Doha, una més, no ha servit més que per a confirmar el que tots teníem clar: que ningú no farà cap pas  per a capgirar la tendència, que hem assolit i superat el record d’emissions, i anem camí de superar els dos graus de temperatura mitjana. 
La lluita contra el canvi climàtic ha quedat arraconada en un calaix, i ja en parlarem al 2015.
La irresponsabilitat que estem demostrant, és encara més greu si la sumem a la evidencia, dia rere dia , de que aquest model  esta fracassant, però que tampoc sembla que vulguem canviar, convençuts com estem que això només es quelcom de cíclic, que la roda girarà, i que els que es vagin quedant pel camí , ves que hi farem….
Els governs i la política van molt per darrere, sempre a remolc, de les necessitats que tenen la societat i sobretot el planeta.
La complaença amb les politiques energètiques brutes o de desprotecció dels espais naturals, i doncs de les persones, la involució de les politiques mediambientals, els negacionistes del canvi climàtic... Tot plegat ens allunya de la idea , que cal donar un gir radical a les politiques per aconseguir un model mes sostenible, mes respectuós dels medi i l’home.
Parlant de respecte vers els altres, ja estem en els últims dies en que ens podem enfumar, tot generosament fent-n’hi aprofitar els veïns.
Dema serà l’últim dia en que  en tornar a casa després d’un sopar, quan t’ensumin la roba, i arronsin el nas tot dient-te: aquesta nit has fumat molt, podràs al·legar, que tu no has sigut, que la culpa es dels teus veïns. També serà l’últim dia en que caritativament l’olor a tabac , dissimularà l’olor de fregits, i refregits d’algunes tavernes... Ves que el problema no sigui aquest, pels defensors  del llibertarisme tabaquer...
Val a dir que amb la manca d’informació i de comunicació d’aquests darrers dies pel que fa a l’assumpte, ha generat una confusió prou divertida, i alguns ja s’han avançat d’uns dies. Al restaurant del cantó de casa, havien entès que la prohibició començava el dia 3... Quan ja has posat les pegatines per tot arreu , i posat un cendrer tot ben plantat a la porta, ja no hi ha volta enrere... Al Pas de la Casa, molts locals, que han obert per la temporada d’hivern , no s’ho han pensat dues vegades... Perquè empudegar-se durant deu dies...
En canvi, també ha estat l’ocasió per crear llegendes i desinformació: que si serà el 13 de gener, que si passat festes,... Tot plegat fa pensar que alguns en tenien poques ganes...
I perquè voleu fer com els europeus? Ara resulta que amb la vostra dèria de signar convenis de no doble imposició, l’hisenda espanyola ha descobert que a Andorra i la Cerdanya, s’hi amaguen defraudadors fiscals en potencia... Punyeta.. I a més s’ha acabat el “cuento” de l’amnistia fiscal, correm tots a declarar el piset d’Andorra!  O potser és el moment d’aprofitar i demanar la residencia passiva a Andorra... goïta al menys aquí no tenim al Wert  que ens imposi la reforma educativa, al Ruiz-Gallardon amb les taxes judicials, ni el Boi Ruiz per privatitzar la sanitat, el felip Puig o el Manuel Valls que ens atonyinin per protestar, el Diaz Ferran, donant-nos lliçons de treballar....

Que ens hem entestat en sortir de la llista de paradisos fiscals, ni que sigui amb una empenteta d’algun co-princep , que  ara és de vacances al Marroc... Però que no , que no ens trauran  el nostre petit paradís... i ara sense fums !

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira 11-12-2012

dimarts, 4 de desembre de 2012

Una pagina en blanc





No trobeu que un full en blanc te alguna cosa d’angoixant?

D’un costat és la porta oberta a la creació, a la imaginació, a la llibertat de poder construir alguna cosa nova, un suport on abocar tota la creativitat i l’enginy, la sensació única que tot queda per fer.

D’altra part , la incertesa de saber com l’ompliràs, el temor que tot plegat sigui  del domini del “deja vu”, el desafiament per no tornar a repetir histories avorrides, errònies, amb final trist o inclús fatal...

La síndrome del full en blanc.

Formular-se preguntes en veu alta, questionar-se el sentit de la historia i els personatges, i a partir d’aquests moment, el text que creix, endavant, endarrere, però ja tens un punt de partida, una mena d’ancoratge que donarà estabilitat a la nau...

Posar la ment en blanc, quina por… serà la ment que no existeix?
Posar la ment en blanc, una utopia molt més improbable que la pau mundial o el comunisme. Et concentres, sents el soroll de la porta, el soroll del veí baixant la persiana… Mires el mòbil per veure si t’has perdut algun missatge, el twitter, el Facebook...
El simple fet de voler deixar la ment en blanc ja t’impedeix de fer-ho. Deixar la ment en stand-by...
I en compte de buidar la ment la vas omplint de pensaments residuals. De fet deixar la ment en blanc és una metàfora, la ment continua rebent informació de l’exterior, això si, sense interpretar el pi que destaca en el paisatge...
 De fet acabes posant la ment en blanc quan no hi penses...

Un xec en blanc, donar carta blanca, deixar a algú tota llibertat per a obrar, com si tot fos indiferent, com si tant fos, blanc com negre... Però les coses no son així , que ja ho deien els padrins : abans et quedis manc, que firmar un paper en blanc.
Quedar-se en blanc, perquè ja no saps que has de dir, perquè els que t’envolten van a cavall de l’euga blanca, ja no els queda ni un ral... Perquè ho llegeixes a tot arreu,  ho veus i escoltes en tots els mitjans,  que mentre a uns per anys i treballs els hi ixen els pels blancs, d’altres se’n van en un cavall blanc, sense pagar els deutes , fent-nos veure que allò que és negre és blanc, tot convencent-nos, que tant és barret blanc, que blanc barret...

I ens conformem a girar els ulls en blanc, perquè ull que hi ha paper blanc, infants o persones innocents, i no convé que escoltin certes coses, no fos cas que s’escandalitzessin o ho escampessin inoportunament.

I es que  com a bons tossuts continuem sostenint que la neu és negra i el sutge blanc, encara que constin negre sobre blanc, les estafes, les enganyifes, els negocis d’en Robert de les cabres :donar-ne dues de negres per una de blanca...

Entestats  en que blanc i negre fa burell, buscant sempre el terme mig de les coses, no volent , o no gosant desmarcar-nos de la idea predominant, no encertem en el blanc , fem coster una i altra vegada...
Oposar una resistència tímida, inclús passiva, fer fil blanc, fil negre, baixar la veu, ablanir-se, obeir o sotmetre’s per por, fer la farina blanca...  I et consoles tot al·legant que a qui te fam , el pa negre li pareix blanc.....

Fet i fotut, més que ser com l’ ungüent blanc, que per a tot aprofita i per a res val, i passar nits blanques  embolicant els llençols, potser valdria la pena arriscar una mica, mullar-se , llançar-se a l’aventura, i  provar si més no, de posar en entredit l’ordre establert, que quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs..

Potser només així tenim una possibilitat de fer blanc, de reeixir, d’encertar, de triar l’opció més bona i adient.... I si trobes aliats, no ho dubtis, que molts germans en un consell, encara que s’assemblin en el blanc de l’ull, allò que es blanc ho fan tornar vermell, quan s’ajunten moltes voluntats amb una mateixa  finalitat, aquesta acaba per prevaler.

No demanis consell, els uns et diran blanc, i els altres negre...

Davant lo desconegut, davant la pagina en blanc, no et quedis blanc d’espant..... arrisca’t , guixa , posa-hi colors... I es que la “blancura”, mil faltes dissimula....

Uppps!!! Us prometo que no m’he pres res  d’estrany... Quines coses més estranyes que provoca el marketing!!


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 04-12-2012

dimarts, 27 de novembre de 2012

Prostíbuls




Avui com qui diu, tocava anàlisi polític de les eleccions catalanes...  Em feia una mica de mandra, de debò...
 De fet no puc més que alegrar-me del mastegot que han rebut Artur Mas i els seus, o de  l’augment del suport a Iniciativa, o de l’entrada de les forces anticapitalistes representades per les CUP al Parlament català...
 M’agrada que els catalans hagin apostat d’aquesta manera per anar a votar en massa. I per damunt de tot, m’agrada que hagin triat el partit que els hi feia més fila, apartant de manera obvia el fantasma de la governabilitat, aquella amenaça que esgrimeixen els partits majoritaris, i que mensteny cada vegada la pluralitat.
 No hi haurà ara excuses per no consultar als ciutadans , els dos terços dels electes s’han pronunciat per l’autodeterminació. Posats a fer, tampoc estaria malament consultar-los que en pensen de les politiques d’austeritat.... 
Ara el que cal esperar, es el més difícil, i alhora el més interessant: veure com s’estructura la legislatura, veure la capacitat de negociar, de pactar de uns i altres... Recordar que  les decisions consensuades, solen ser també aquelles que no satisfan gairebé mai a cap de les parts, però que sovint solen ser les més solides, ja que en l’elaboració del pastis cadascú hi aporta els seus ingredients... Per això , a qui li agradi més dolç, o més salat, haurà de conformar-se amb l’agredolç, que ves per on és un sabor que a voltes no esta tant malament...
És qüestió d’estar obert a noves sensacions...
Ho veieu perquè em feia mandra... Perquè fet i fotut, a mi tampoc m’acaba de convèncer tot plegat...
Ara toquen les quinieles, o les porres, per veure qui s’ajunta amb qui... I no vull ni pensar-hi. Només calia veure el trist espectacle de la nit electoral a TV3 amb els representants de cada partit...
Per cert us veu fixar  en qui , de tots els tertulians, portava el llaç violeta contra la violència de gènere? Es cert que per alguns, és més fàcil recórrer als eufemismes, i anomenar-ho “violència en el entorno familiar”...
De debò ... M’ho sembla només a mi o estem envoltats, de lo més ranci... 
Bé, més que rancis, potser la paraula seria eixelebrats, o  menystenidors de la dignitat aliena???
Mira que ben pensat, no cal mirar només cap a Espanya per a posar-se les mans al cap...
Diu el Consol d’Ordino ,( deu ser per allò de rellançar l’economia, o potser té a veure amb l’obertura al capital estranger?), que a Andorra hi ha molta demanda de serveis de prostitució, i que fora bo legalitzar aquest negoci.
Comentant la jugada amb l’Alexandra, hem arribat a la conclusió que els forasters veient escrit en lletres grosses ”Casa Comuna” , deuen fer la confusió i entrar a demanar companyia als Comuns...  Coses de l’ idioma....
Poques vergonyes!!! Confondre les nostres honorables institucions amb prostíbuls!!! Que no és el mateix persones publiques i pepes (es diu pepo??), ni  Cases Comunes i bordells (o potser si???)
No malpenseu, tot ve d’una bona intenció:  Protegir les treballadores del sexe (segur que tant bones intencions,tant progressistes, estan pensades per ambdós sexes...)
El cert és, que mancats com estem d’idees per fer calaix, a més d’un se li ha acudit que podria ser un bon encert per a diversificar l’economia... En aquesta no hi havíem pensat... Casinos, toros, més el diferencial de preus de l’alcohol i del tabac... Tot plegat molt adient!
Més ingressos a la CASS, i perquè no, pensar, que ja que venen a fer un “clauet”, els potencials clients  aprofitin per guardar ben segurs els calerons dissimulats a l’ hisenda del seu país, en el nostre “no Paradís Fiscal”.
 I l’atur??? Ospa! Podríem organitzar formacions entre els aturats , de manera a reciclar-los pel negoci dels bordells...
No us penseu, que és una idea particularment original. En realitat , és el nou adagi del neoliberalisme patriarcal, l’últim argument del post-feminisme: la llibertat de prostituir-se.
Encara que fet i fet, no hi res de innovador en això.
Darrere aquesta afirmació, s’amaga més aviat una teoria econòmica ben allunyada de  qualsevol  pensament novedós ,el capitalisme, i una organització política i social subversiva, el patriarcat.
 Tot es pot vendre, tot es pot comprar.  Mentre existeixi la llei de l’oferta i la demanda... El bon vell paradigma econòmic té la pell dura i les dents ben esmolades.
 Quina importància tenen les persones, mentre tinguin “calers”???
Triar prostituir-se lliurement , representa en aquest context, la cosa més visionaria i progressista haguda i per haver, ja que “llogar”  el propi sexe, el seu anus o la seva boca, per fer-n’hi comerç , equival a afirmar la pròpia llibertat sexual, tot disposant del seu cós com cadascun o desitgi.
 En la mateixa mesura, qualsevol idea de penalitzar els clients de la prostitució esdevé un atemptat a les llibertats individuals,a la “llibertat del consumidor”.
I aquí els tenim, els profetes  del feminisme modern,  elogiant una il·lusió que presenta la prostitució com  una elecció, una llibertat, una feina.
 La “llibertat de prostituir-se” no és altra cosa que una quimera més...
Senyor Espot, m’ha salvat l’opinió d’avui!
 Jo que em resignava a parlar de manera seriosa de política,d’aquella de la decidir, he descobert que a Andorra podem competir sense complexes amb Werts, Rouco-Varelas, i Botellas, que amb les seves genials sortides , tenen la capacitat de mantenir els Twitter-Lines en ebullició durant setmanes...
 Fins la propera.... Que visquin les conversacions carajilleres!

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 27-11-2012

dimarts, 20 de novembre de 2012

Pornografia o impunitat?




A hores d’ara, un nombre important d’usuaris de les xarxes socials, han vist la foto que circula de quatre nens morts a conseqüència dels atacs del exercit Israelià sobre Gaza.
El conflicte entre Israel i Palestina esta patint en aquest moments un increment de les violències, i el cert es que Israel ha admès ser coneixedor  del fet que un terç de les víctimes d’aquests darrers dies  son civils totalment aliens al conflicte.

En la època de la sobreinformació i de les xarxes socials, els mitjans de comunicació es plantegen dubtes sobre  la ètica de publicar imatges com aquesta, amb morts, sang, i violència, i per damunt de tot amb criatures. El debat es situa en el límit entre el deure d’informar i el perill de caure en el sensacionalisme.

Llegia unes declaracions, que deien que els nens, ja fossin morts o vius , tenien dret al honor i a la seva pròpia imatge. I jo em pregunto, si te algú sentit parlar de respectar el dret al honor i a l’ imatge, en un cas com aquest, on a aquestes criatures el bé mes preuat  que posseïen, se’ls hi ha arrabassat, el dret a la vida. I  si aprofundim més en el cas dels nens de Palestina, se’ls hi nega dia rere dia el dret a viure dignament, i en pau des de fa dècades.

El cert és que en aquesta societat nostra, tenim una visió d’aquest conflicte molt llunyana. Sabem que dura des de fa anys, i ens resistim a prendre partit, i inclús a opinar, escudant-nos en la manca d’informació, i ens acontentem en exclamar-nos quan sobtadament el conflicte s’endureix i  la cruesa de les imatges ens colpeix de nou.
 Que aquestes imatges son desagradables i poden molestar , és cert, però son importants perquè ens adonem que a no gaires hores d’avió de casa, alguna cosa esta passant, i ningú mou un dit perquè això s’aturi..

Moltes persones  veuen només el que volen veure, i si convé miren cap a un altre costat, i quan la duresa de la realitat se’ns presenta d’aquesta manera a l’hora de posar-nos a taula, o d’anar a dormir, es fa difícil negar els fets , o preguntar-se que és el que passa allà...
Saber que per a moltes persones en aquelles contrades, viure no és fàcil. Saber que per a milions de persones , sobreviure un dia més, pot ser un miracle de debò. I és un bon i dolorós exercici que ens ensenyin les coses tal com son.

Els fets són, que als occidentals, els importen ben poc els Palestins. Tot el món te clar que el Govern Israelià no te por de res ni de ningú, quan tot un Premi Nobel de la Pau els hi fa costat.
Mentre els Palestins denuncien les condicions de vida i els milers de mort a Gaza, els mitjans occidentals, tot just els hi atorguen uns segons d’informació.
 Quants morts sumaran aquest cop els atacs en una franja estreta i superpoblada com és el territori de Gaza?

Sembla com si ja ens estes bé , aquesta decisió d’eliminar com més Palestins millor, amb el pretext d’eliminar islamistes i presumptes terroristes... Esta clar que ni els països occidentals, ni els Estats Units tenen cap interès en el naixement d’un Estat Palestí, si no ja seria cosa feta.

L’operació Israeliana actual sobre Gaza, te tota la pinta d’una fugida cap endavant, d’una estratègia encaminada a justificar una guerra oberta, una manera de fer diversió sobre la impotència manifesta del Govern Israelià per a fer front a la crisi econòmica.

L’exèrcit esta disposat a fer fora els dolents, però també els innocents moriran...

El somni de la pau pels Palestins, d’un estat propi, s’ensorra sota la covardia dels estats occidentals que un cop més han decidit mirar cap a un altre costat, com ho han fet cada cop que l’Estat Israelià ha enviat els seus colons a conquerir més terres, deixant els Palestins, sense recursos, acorralats, i desesperats.

 I ja se sap, quan ja no et queda res mes a perdre , posats a morir, te’n emportes uns quants  per davant... La roda infernal..

Com es pot aturar tot plegat? En el fons Israel no fa més que aplicar la vella regla amb la que els actuals estats democràtics, i de fet la majoria dels estats del mon han creat la seva nació pròpia, és a dir la guerra, la colonització, i l’expropiació.

 I sempre ha estat així, fins un dia  en que un grup de països van decidir ajuntar-se i decretar, que això era una barbaritat, i que mai més passaria... A partir d’aquell moment cada poble podria disposar de ell mateix, de les seves terres , dels seus recursos. Les colònies s’havien acabat, la barbàrie s’havia acabat, havíem esdevingut civilitzats...

L’excepció confirma la regla.... O al menys això diuen....


Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningu és Perfecte” de Radio Valira 20-11-2012

dimarts, 13 de novembre de 2012

Austericidis, jo callo,tu atorgues, ell mana...




Feia dies que no us  parlava del meu “twitter line” no trobeu?
Però aquests dies en que no saps com començar aquest espai d’opinió, el Twitter  és ben be una font d’inspiració inesgotable....

Aquests darrers dies la cosa va doncs de reivindicacions, de protestes, de drets.... I tot s’ha de dir, els piuladors no fan més que piular i repiular el que es miola, es borda, es cloqueja, es parrupeja, i es brama pel carrer.

Arreu d’Europa s’ha convocat una vaga general  per dema 14 de Novembre. Serà una jornada de rebuig al que son les politiques més que d’austeritat, “austericides”, una resposta a aquesta suposada “única política possible”.
 És a més ,una jornada per a la dignitat de les persones, pels assalariats  que han estat castigats per la pèrdua del lloc de treball, per la reducció dels seus salaris, per la pèrdua de drets socials, i la posada en perill de les pensions futures. També per la dignitat de petits i mitjans empresaris o comerciants a qui han tallat qualsevol possibilitat de finançament, i s’ha vist abocats a tancar portes en el millor dels casos..

Malgrat la ineficàcia de les politiques de retallades per aturar la sagnia financera, els estats segueixen entestats, en utilitzar la tisora en drets socials, en sanitat, en educació, en serveis socials,  i en serveis públics.
Augment de l’atur, menys salaris disponibles, menys capacitat adquisitiva, menys capacitat de consum, doncs menys producció degut a l’efecte de la menys demanda, menys recaptació d’impostos, més deute, i més cost del deute, un perfecte cercle infernal...

Per això, enmig del silenci dels grans mitjans de comunicació , el ressò s’ha hagut de fer  per mitjà de les xarxes socials, esperant aplegar als europeus en contra de la tirania de les politiques antisocials i ineficaces, que generen un sofriment cada dia més cru i generalitzat  a més ciutadans europeus.

Mentre a Andorra, tímidament ens aventurem xino xano en  la atzarosa  via de la reivindicació, de la contestació social. Dic tímidament, perquè entenc que encara no som capaços de mesurar, quant d’efectiva pot ser la força de moltes voluntats perseguint un sol i mateix objectiu..

Potser és que no ho tenim tant clar el que volien el Pepito i el Peret, aquells que caminaven al costat nostre el dia de la manifestació.. Potser senzillament el problema no és més que aquest.

 D’acord vinc a la mani. Després me’n aniré a comprar...
Comprometre’s, involucrar-se lo just per no tenir que trasbalsar massa els hàbits quotidians...

El dissabte me’n vaig de cap de setmana, i sincerament, si tu t’estàs a la frontera repartint pamflets, em crearàs un conflicte  de consciencia que em pot distorsionar el principi del cap de setmana... Tot i que probablement al parar a fer el riuet a Ponts, ja m’haurà marxat del cap..

Som ben lluny d’aquelles vagues espontànies, on es parava la producció de tota una fabrica , de tot un poble, de tota una regió, per aconseguir una unça de dignitat pels treballadors i les famílies que en depenien. Eren èpoques on es lluitava per aconseguir drets.

Ara farts com estem tots, ens costa aixecar el cul de la cadira, ens fa mandra... i  aquesta desídia ens aboca a perdre drets que uns van defensar amb la seva vida...

Soc injusta ara mateix... De fet tenim tant integrat el dret a manifestar-nos, que fins i tot s’utilitza per celebrar competicions esportives, per perpetuar les desigualtats (perdoneu, volia dir per defensar la família, la llibertat d’educació, el dret del fetus per davant del dret de la dona...), i  en fem us, fet i fotut cada cop que anem a l’aplec del cargol, o a rebre el Papa de Roma a Barcelona...

Així doncs, tens quelcom concret per reivindicar? Perquè esta vist que les manifestacions amb preavís a l’autoritat ja no funcionen...

Et sents sol amic? Tens un problema? Escriure Cartes al director al diari de torn, esta vist que tampoc soluciona gran cosa, ni descarregar la teva fel en comentaris anònims a la xarxa tampoc et treu el pes del mal viure del damunt. Sempre pots enviar un missatge als “opinadors” habituals de diaris i ràdios, però saps amic, a nosaltres tampoc ens fan gaire cas...

Queda una altra solució amic, i alguns cops ha funcionat:  declarar-se en vaga de fam.

Dic ben be alguns cops ja que llegia en algun diari digital, que 700 presos kurds del Partit del Treballadors Kurd , el PKK, porten fent vaga de la fam , alguns des de fa gairebé dos mesos, el que fa que ben be una cinquantena d’ entre ells estiguin a les portes de la mort, tot plegat pel que consideren una repressió intolerable de la seva cultura. Només volen que la seva llengua pugui ser utilitzada en les universitats ,i en els tribunals, volen tenir diaris i cadenes de televisió en kurd, i estan disposats a morir per això. I res que ningú no els hi fa cas...

Em direu que la terra dels Kurds queda molt lluny, i que el seu no és un sistema democràtic com el nostre.... Be, aquí també n’hi ha de valents que arrisquen la salut i inclús la vida pel que creuen just... Recordo el diputat centrista francès Lasalle, que es deixava morir de gana, per protestar per la deslocalització de una fabrica de un grup nipó, de la seua vall del Bearn... Hi ho va aconseguir..

De tota manera , francament amic si no ets un polític conegut, capaços son de deixar-te morir de gana...
De debò que no se que et podria aconsellar per a fer-te escoltar... anar a atracar un supermercat? Passejar nu per l’avinguda Meritxell?

No pot ser que s’hagi acabat amb el argumentar, que no serveixi de res el discutir, el raonar, el negociar . Si l’acció col·lectiva es deslegitima, l’acció individual esdevé desesperada. No pot ser  que la solució eficaç als problemes de la gent , sigui el xantatge a mort.

Mentre uns es mofen de les carrinclones reivindicacions col·lectives, uns altres acaben desesperançats llançant-se al buit, i això amic, és un senyal de que hem caigut ben baix en les nostres societats dites democràtiques.

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-11-2012

dimarts, 6 de novembre de 2012

Psicòpates




No se si ho fa l’època en que estem, ja ho sabeu, dies de difunts, Halloween, túnels del terror.., o bé, aquesta estranya passió que tinc per la novel·la negra, amb els seus serial killers, i els seus personatges foscos i dominats per les passions… o potser tant sols es culpa de la UOC, on ens han encomanat com a deures escriure un relat de terror en anglès … Probablement , no será més que la manca d'oxigen al cervell que em provoca la bronquitis i la confusió de les febrades....El cas és que darrerament veig psicòpates per tot arreu.

La psicopatia es caracteritza per una ruptura, una dissociació, entre la raó i les emocions. Des del punt de vista emocional, el psicòpata manifesta una insensibilitat total. En canvi, el seu raonament és racional i pragmàtic, únic i exclusiu, es focalitza en els propis interessos, i tant li fan els mitjans emprats per a aconseguir els seus objectius, encara que siguin reprovables, violents o perjudicials per als altres.

La majoria de les persones són conscients dels seus actes i de les conseqüències que en resulten, i habitualment son sensibles a les experiències dels altres : senten, pensen i organitzen les seves vides i les seves activitats de una manera que els psicòpates consideren amb menyspreu, ingènua o elemental.  Al psicòpata li manca empatia, omet i menysprea els sentiments, les opinions, i els actes de les altres persones. És mentider i manipulador, però d’altra part mostra una cara amable i encantadora, simula estar integrat al seu entorn social, i estableix bones relacions amb els altres. Inclús en els casos greus del trastorn, pot fer front amb normalitat a les activitats quotidianes.

De fet moltes característiques del caràcter psicopàtic poden ser freqüentment ben valorades per la societat, i això fa que sovint aquesta patologia sigui difícil de detectar. Sovint, no s’identifica el trastorn fins que els seus actes assoleixen una transcendència notòria, juntament amb les greus conseqüències que comporten. Dirigents de tot tipus i líders de governs amb trastorns psicopàtics son els exemples mes notoris en aquests aspecte.

En la societat actual la majoria de la població delega la responsabilitat de prendre decisions als individus que considera especialment dotats per a fer-ho. Entre aquets individus, abunden els psicòpates de diferents graus, que a partir d’aquesta delegació de responsabilitats que els hi atorguen els seus conciutadans, s’atribueixen  un dret absolut que creuen legítim i indiscutible.

Si tenim en compte que algunes politiques estan orientades al servei d’ interessos, i que tenen per sol objecte, l’obtenció del màxim benefici sense preocupar-se el més mínim dels mitjans utilitzats, ni de les conseqüències, si hi sumem que politiques d’aquests tipus han estat concebudes i posades en practica per individus de personalitat psicòpata, amb la habilitat que  tenen d’exercir el poder de manera inflexible i autoritària, ja hem begut oli...

Els dirigents psicòpates es consideren en possessió de la veritat absoluta, persisteixen de manera insistent i repetitiva en el seu discurs , ignorant i menystenint les opinions majoritàries dels ciutadans que els hi atorguen el poder. Menteixen i manipulen per a conservar aquest dret i son completament insensibles als sofriments que poden provocar amb els seus actes.

D’aquí a un pas de imaginar-nos en les mans d’en Daryl Van Horne, el que a “Les bruixes d’Eastwick”, enamorava i encantava a rosses, morenes i pèl-roges, per sotmetre-les a la seva voluntat.. O veure les mans del Eduard Manstissores, aplicant retallades en l’estat del benestar.. O imaginar la pobra Llei de la CASS, destrossada a cops de xurrac com en la Matança de Texas... I nosaltres atemorits com adolescents perseguits per en Freddy Krueger...

No trobeu que el neoliberalisme es una ideologia aparentada a la psicopatia?

El cert és que les politiques econòmiques neoliberals provoquen el deteriorament creixent de les condicions de vida de milions de dones i d’homes per tot el planeta, els empenyen a la precarietat i la pobresa, fan trontollar  la convivència, afavoreixen la intolerància, el racisme i la xenofòbia, i obren les portes a conflictes perillosos, i de conseqüències inimaginables..

Però és responsabilitat nostra fer front als monstres que ens persegueixen...
En compte de sotmetre’ns com a anyells en silenci o fugir esmaperduts , amb el Jack Nicholson treien espuma per la boca al darrera com a Shining, toca reaccionar com en Danny, el seu fill, amb la visualització d’altres animes torturades, com a ajut per sortir-nos-en.
Una bona sessió d’exorcisme, per descobrir que fet i fotut són personatges grotescos més aviat dignes de qualsevol Scary Movie, o si m’apures amb un punt excèntric o macabre com la Família Adams...

Lo dit , que són pocs i els tenim encerclats...

Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte “ de Radio Valira 06-11-2012

dimarts, 30 d’octubre de 2012

La pell fina





Quan la Noemi, em va proposar de participar en l’espai d’opinió del “ Ningú es Perfecte”, he de confessar, que tot i considerar-ho un repte,i una oportunitat, explicava amb la boca petita les meves idees, amb la por sempre present de ferir, de molestar a un o un altre…

Deu ser que m’he fet gran, deu ser  que  és evident  que hi ha lloc al món per moltes ideologies, molts pensaments, cadascun modulat per les vivències i les creences individuals.

I aquí em teniu celebrant el primer comentari negatiu  a una opinió meva, contenta com una nena que estrena un vestit nou. Digueu-me dolenta, però entenc que el fet que algú es “reboti” per alguna cosa que he dit o he fet, significa poc o molt que he fet diana, que potser he posat el dit a la nafra...
Que ja ho diuen, a qui li piqui que es rasqui....

Intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa t’exposa indefectiblement a la critica i a la discrepància. Voler tancar els ulls i la boca davant el que no esta bé, tapar-se les orelles per no escoltar el que no funciona no és la solució.

Ens diuen que la realitat és la que és, que hi hem de fer front, que la crisi ens ofega, però  a mateix temps els molesta que es donin a conèixer els orígens i les conseqüències d’aquesta realitat.

Mireu si no. Aquest cap de setmana, a part de fires i firetes, les xarxes a Andorra s’han omplert de critiques vers les paraules d’en Joan Herrera, candidat a la Presidència del Govern català per Iniciativa per Catalunya-Verds.

Es curiós, com ens fa mal la critica, sobretot si ve de fora, és terrible com tenim de fina la pell quan ens assenyalen amb el dit...

No és el primer cop.

Ens vam defensar de ser un paradís fiscal reiteradament, i ens vam exclamar quan van gosar posar-nos en la llista que no tocava... Ara cridem per les teulades que tenim els deures fets, però continua fent pupa quan cada cas d’evasió fiscal i de blanqueig que sorgeix a l’Estat veí ens acaba esquitxant...

Ens molesten les paraules d’en Joan Herrera? Que no som un bon exemple d’Estat pel que fa els temes socials? De debò que us sorprèn?

No us penseu... A mi també em dol...

Però voleu dir que en compte de pujar-nos a la parra com a verges  ofeses, no hauríem d’entonar el  mea culpa i revisar la salut del nostre “estat social”? Entenc el que se sent ofès, quan esmerça esforços per fer canviar les coses, no entenc els ofesos que defensen l’estat actual de les coses.
Si et lleves al mati convençut que ets perfecte, prova a caminar sobre l’aigua....

Als que els hi esta bé el nostre model social, no els  hauria d’afectar, és el que han defensat i n’haurien d’estar orgullosos... Per llançar-se a l’arena política,  cal armar-se no només de valor, sinó que calen grans dosis de capacitat d’autocrítica i d’autoderisió.

Als altres, recordar-los, que en Joan Herrera , no pronuncia el nom d’Andorra en va... Quan era diputat a Madrid, va defensar drets  dels ciutadans andorrans, els que voten i els que no, en reiterades ocasions.

Pel que fa al model social defensat pel Joan Herrera , una servidora hi esta 100% d’acord, per això aspiro pel meu país a una  realitat social similar a la que ens ven. Tant de bo ens podessin anomenar pel fet de ser un model per als altres i no simplement per denunciar o criticar les mancances en les condicions laborals i socials dels nostres conciutadans...
Però és el que tenim, el que molts han defensat  i han votat des de fa anys...

Els que ens definim sense complexos d’esquerres, ens trobem dia si dia no, amb l’impepinable anima pragmàtica de torn(o així es defineixen ells mateixos), que a cada proposta o intervenció que se t’acudeix fer, et titlla de feliçot irresponsable, dogmàtic, i altres qualificatius….

Ja pots parlar del que sigui, sempre trobaràs el que et diu amb tota tranquil·litat que ets un irresponsable.

En part podrien tenir raó, ja que si contemplem la possibilitat de desaparèixer del neoliberalisme, i doncs la tragèdia que suposaria, pels que se’n han estat beneficiant, i pels bufons que els aplaudeixen esperant recollir alguna engruna..... Per ells no hi ha res més irresponsable que el  voler fer-los desaparèixer.

Finalment és doncs només una qüestió de punts de vista. 


Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-10-2012

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Pas de la Casa, mon amour!





Es curiós com a vegades, les casualitats et porten a  reviure coses que creies que havies deixat enrere….

Divendres, ens va deixar un personatge d’aquells entranyables, que de ben segur  trobarem a faltar, la Pierrette Serres. Ahir mateix el seu home, l’Emilien li corria al darrere... Com diu el Michel el seu fill: “ la meva mare  quan decidia  fer una cosa ... hi anava, i desprès estirava al meu pare!”
Els meus sogres, el Jeannot i la Poli, que s’estaven a  l’Equipement, els que netejaven la neu del costat francès, sempre m’explicaven com n’era de valenta la Madame Serres. Tant si nevava com si ventava, ella pujava amb la furgoneta a vendre els seus productes frescos al Pas. Baixeta i rabassuda tant li feia agafar el camió com carregar caixes... Es notarà  un buit important, ja no la trobarem al darrera la seva caixa al supermercat, triant pèsols o bajoques.

Fa poc em van agafar per banda una colla de joves molt agradables i molt xafarders (ei .. de bon rotllo eh!!). No em pregunteu com però vam acabar parlant del Pas. Van caure els topics de sempre, el Pas és un altre món, etc,etc.
La setmana passada  el Gabi Fernandez, exercint de reporter Tribulete, també va anar a parar al Pas, amb la idea de treure l’entrellat del Far West andorrà.

I és que el Pas vist de l’exterior té això... Et demanen intrigats com pots viure allà, quan tothom s’ha fet a la idea, que deu ser un lloc inhòspit , cau d’ expatriats i gent de mala vida... Per una altra banda, es percep la sospita que alguna cosa hi deu haver, algun misteri, perquè la gent decideixi quedar-s’hi...

Potser si que té quelcom d’especial, potser si que és un país a part...

De fet està  constituït per multitud de parròquies, gairebé tantes com bars hi ha... A cada parròquia hi tenen la seva especialitat, i, tenim la mala costum els Pas de la Casencs, de freqüentar-ne com a mínim dos per dia, així estàs gairebé segur de creuar-te amb la majoria de conciutadans... El cafè, llegir la premsa,  saludar simplement, i això que s’han perdut les mítiques vetllades de botifarra i de set i mig l' hotel Cimes... Bé, de fet, encara se’n troben d’antres de perdició, però no us els descobriré, que els Pas de la Casitos tenim els nostres secrets..

Al Pas també hi tenim les nostres llegendes urbanes...

Mireu per exemple, fa uns dies que corren unes pegatines, en Bleu , Blanc, Rouge, si us plau, del  FRAP, llegiu Front Autonomista del Pas de la casa. Hagués jurat que la R corresponia a revolucionari.. Però no, no van per aquí els tirs. Si no m’equivoco, i crec que conec prou bé als meus conciutadans, més que la idea de deslligar-se d’Encamp, i annexionar-se a França (ho dic pels colors), es tracta més aviat de la revolta subjacent que sempre  s’intueix en la gent del Pas. De fet, en la mateixa pegatina hi posa: “ Alliberem-nos de la màfia d’Encamp! Fem un comú autònom!”.  
Diuen pels carrers , per les botigues, per les parròquies que hi ha una voluntat per part  de la nostra capital parroquial, de deixar enfonsar el comerç, i el turisme del Pas, per provocar la fuita dels comerciants, la majoria d’origen forà, i així tornar per reconquerir un territori que  consideraven erm, i que uns altres han treballat i fet florir....

 El que us deia llegendes...

Ens agrada, i ens agrada amb passió, fabular.... deu ser l’herència deixada per els llargs períodes d’incomunicació, per la necessitat de buscar-se la vida perquè saps que ningú no et vindrà a ajudar de l’exterior, i que, de la cohesió i de l’ajuda mútua depèn la supervivència de la comunitat.

Els temps han canviat, però si us hi atureu una mica, si visiteu les nostres parròquies i us hi fixeu una mica, veureu que l’únic secret que té el Pas és la seva gent. En certa manera, si que tenim alguna cosa d’aquell poblet que es deia Cicely, el de Doctor a Alaska, amb els seus peculiars i excèntrics residents, on es creaven situacions de lo més surrealistes i estrafolàries...  

Un poble creat i defensat per comerciants de queviures... Gent important.



Antonia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira  23-10-2012

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Esfullar la margarida...




Fa un any ja el 15 d’octubre , es convocava una manifestació a nivell mundial. Eren els indignats...
Indignats perquè la democràcia representativa, s’havia oblidat  de la mateixa essència de la paraula democràcia.
Indignats perquè les entitats financeres i  les agencies de qualificació financera decidien sense estat d’ànim les polítiques publiques, mentre permetien que els seus dirigents, els que ens havien portat a aquesta crisi continuessin enriquint-se.
Indignats per l’espoli dels recursos naturals, patrimoni de tots, a fi d’enriquir els interessos privats.
Indignats per l’esquerda que s’estava obrint dins la societat que pensàvem benestant, separant cada cop de manera mes evident els més rics i els més pobres.
Indignats per les pèrdues de llocs de treball i les retallades socials en nom d’una hipotètica recuperació de l’economia.
Indignats també per la passivitat d’una gran part de la societat , que ni tan sols s’indignava davant les injustícies flagrants que estàvem vivint.

Aquell dissabte 15 d’Octubre mes de 900 ciutats del mon es van mobilitzar, i van ocupar les places i els carrers en un moviment global i solidari.
 I Andorra també sortia al gran mapa dels indignats d’arreu del mon. També hi van haver valents que van anar a donar la cara per a tots els que no van gosar ser-hi, o pels que no se’n van assabentar a temps (segons deien....).

Com aquí sempre sembla que anem a remolc, hem tardat un any per a que es convoqui una gran manifestació per a demostrar el grau d’ emprenyament general...
He rebut pel Facebook la convocatòria, eixida del grup AD800.Manifestació general Diumenge 21 de Setembre a les 14h a la Plaça Co-Princeps d’Escaldes. De moment  he contestat “potser”...
Potser hauria de deixar de mirar tant a les xarxes socials. Bé de fet, fet esta.
M’he donat de baixa d’aquests grups d’opinió al Facebook. Massa  pluja d’idees, massa llocs comuns, massa llegendes urbanes, massa topics, massa descrèdits i insults fàcils, massa poca ideologia ..., perdoneu, però algú ho havia de dir.
Vaig llegir que un entrenador de futbol en hores baixes, a qui aconsellaven replantejar-se l’estratègia de joc, contestava: “si he de morir, no ho faré pas per les idees d’un altre”.

Quines coses no?? Tant dir pestes sobre l’ambigüitat dels politics i ara em teniu aquí, despullant la margarida: l’odio,em molesta, no m’agrada, m’és indiferent, m’agrada, em fa molta fila, m’apassiona, em torna boja...

M’horroritza  que s’assenyalin només a uns quants, sense admetre en cap moment que tots plegats hem estat còmplices del desgavell regnant. No podem caure en el topic de que tots els politics son iguals, perquè no és cert. Mentre la gent confií sempre en algú altre perquè les coses canviïn, això no funcionarà. Mireu sinó amb els canvis de govern, cada cop pensem que ens hem equivocat d’home,que hem triat malament... Ni la ràbia, ni la indiferència no ens portaran enlloc .

M’indisposa que desprès de 20 anys de mundialització a ultrança , ens adonem que sigui on sigui , als Estats Units, a França, a Espanya , o Andorra, ens em deixat prendre el pel per els mateixos lobbys financers, i que les elits polítiques , s’han deixat portar a calmar la set insaciable d’alguns interessos privats en compte de servir l’ interès públic.

No m’agrada , que  la majoria de la gent miri amb indiferència com el veí tanca botiga, com el cosí s’ha quedat sense feina, i que només reaccioni quan comença a sentir l’escalfor del incendi... Com tampoc m’agrada que et rebel·lis perquè ara et toca contribuir al benestar general.

No em fa, ni fu ni fa,que degut a les dificultats econòmiques t’hagis de comprar un cotxe petit i utilitari en compte del cotxe “fardón”, o que hagis de renunciar a sopar en restaurants caríssims on t’ofereixen plats ordinaris a preus d’estrella Michelin. Al cap i al fi encara tens cotxe, i a males pots menjar a casa durant una setmana pel mateix preu.

M’agrada la idea que els electes, puguin prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania, i que la democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Em fa molta fila,que caminant junts,que discutint  junts, puguem transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política. Que les dècades de viure entre prevaricacions i mitges veritats en les quals tenen tanta tendència a caure els ciutadans respectuosos amb la llei , no ens vacunin contra aquesta il·lusió.

M’entusiasma pensar que més enllà de la protesta, hi ha propostes, projectes basats en un compromís, de TOTS, per la dignitat de TOTS. I això , si senyors, significa posar-hi tots el coll i si convé les peles.

M’embogeix d’alegria, descobrir que ja no som uns xaiets esperant atemorits l’hora del sacrifici. Que per fi a Andorra, la gent se sent capaç de sortir, i demostrar el seu malestar.

Ja ho veieu... De la margarida només queda el botonet daurat. I penses, l’estimes o no??

Per cert, em diuen d’AD800 que el grup del Facebook, és un grup obert en el que qualsevol hi pot escriure el que vol. La pagina oficial, "AD800 oficial", és l’espai on estan les propostes treballades del grup... Uffff!

I jo abraçada a un manat de margarides blanques  pensant , que cal parar de marejar la perdiu, que no sempre es pot correspondre a allò que esperen els altres de tu, ni conformar-te amb els seus criteris o valors, que cal gosar plantejar la teva discrepància, fins i tot quan aquesta molesta...

Apa amics, ens veiem el diumenge a la Mani!!!!

Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte”de Radio Valira 16-10-2012