dimecres, 21 de desembre de 2011

Les precieuses ridicules.




Fa temps que la vaig estudiar a l’escola, però fa uns dies que no em puc treure del cap aquest adjectiu ,pensant en alguns….

L' obra de teatre de Molière del mateix nom parlava de Magdelon i Cathos, dos joves provincianes que arriben a la capital buscant amor i jocs d’esperit. El joc de ridiculitzar als demes es l’arma que utilitzaran per afirmar-se contra l’ordre establert. Però obcecades per la seva “preciositat” cauran en el parany de la seva pròpia vanitat, i seran enganyades i ridiculitzades al seu torn per aquells mateixos de qui es reien.

Soc addicta a seguir tot tipus de premsa, blogs, i programes audiovisuals. Es cert que tinc tendència a preferir seguir als mes afins a les meves pròpies idees, però també intento superar l’aversió que em provoquen alguns altres corrents, ni que sigui per  convèncer-me encara mes ,que si he triat un camí en un moment donat, deu ser per quelcom.

Us puc ben assegurar , que molts cops, m’irrito, m’enfado, d’altres en faig un fart de riure, contesto, retwitejo… Es aquest no , l’objectiu de les noves maneres de comunicar-se…Aprofitar la immediatesa i la transversalitat de la informació, i sobretot participar-hi, i aportar-hi el teu propi granet de sorra.

No soc una ideòloga, i de fet he aterrat en el mon de la política  per una successió de fets i de vivències. Després  de criticar, lluitar per quelcom ,passar a l’acció, tinc el convenciment que aquest es el camí correcte si vull intentar canviar les coses. Soc conscient dels nous reptes que suposa aquesta nova era de la informació i dels reptes que suposa la revolució d’internet. I estic convençuda que la nova via democràtica ha de passar precisament per el reconeixement de la força enorme de les xarxes. Ara ja no hi han excuses per a no instaurar una participació democràtica efectiva, la gent sap que vol i així ho fa saber….La gent esta informada i te la possibilitat de estar-ho de la manera  mes plural possible.

Si la censura té poc a fer en aquest nou mon d’informació, també apareix un altre fenomen. Es el fenomen de la caricatura i la ridiculització. Em direu que sempre ha existit el cinisme i la desqualificació de l’altre. Val, però com abans tothom es trobava dins el seu cercle d’afinitats, tot el públic del cercle podia riure’n les gracies.. Ara de fet això no canvia en el sentit on la gent es riu l, i aplaudeix les gracies de les pròpies amistats. Però t’adones que existeix un grup especial entre molts altres .Es un grup amb personalitat pròpia molt marcada. Però sobretot no els hi digueu que pertanyen a un grup, ja que defensen a ultrança la llibertat del individu, fins al punt que no reconeixen  res mes que això :l’INDIVIDU.
 La societat es per definició alienadora, ja que en un moment o altre , aquesta societat intervé d’una manera o altra sobre el seu individualisme.
A partir d’aquí  tot moviment social, tota proposta col·lectiva, tota iniciativa  orientada a un grup de mes d’una persona, es susceptible d’interferir amb l’individu, i doncs mereixedora d’escarni i ridiculització.
Després descobrim , que aquests individus, adoren  ser algú en aquesta societat que els hi fa “repelus” ,els hi encanta ressaltar dins un grup, i habitualment es dediquen a besar els vents dels que tenen algun tipus d’influència  social. Deixeu-me fer psicologia barata: actuen com essers per damunt del gregarisme de la societat, però en el fons els encanta sentir-se admirats per la colla de corders que som la resta.

A mi tampoc  m’agrada la societat en la que vivim, la trobo altament imperfecta. Però la vull millor i per això amb mes o menys encert la vull canviar
Per això em rebenten la colla de preciosos que trobes per les xarxes, que nomes analitzen, ridiculitzen, i son incapaços de fer cap proposta concreta , que pugui afectar en positiu a algú mes que a ells mateixos.


Espai d'opiniò del "Ningu es Perfecte" a Radio Valira  20-12-2011