dilluns, 26 de desembre de 2011

Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon....



Com son festes , i m'han donat descans al "Ningu es perfecte", aquesta setmana no toca opiniò. Per els soferts que de tant en tant entreu al meu Blog, un post antic , pero vigent en el fons....



Soc carn de tertulia….
I he de dir que això no em sap greu, es mes , m’agrada.
 I es que, així com penso que, els principis de cada persona son uns , fruit de l’educació i les conviccions de cadascú, les opinions es van formant i van evolucionant segons els intercanvis amb d’altres, segons les vivències…
Fa poc en una tertúlia,  xerràvem sobre el feliç final en l’aventura dels 33 miners  Xilens, va sorgir la reflexió sobre com havien conviscut durant els 69 dies d’aïllament a 600m sota terra.
Els mitjans de comunicació i la gran expectació al voltant de l’esdeveniment, ens han permès  conèixer cadascun d’aquests 33 miners, conèixer les seves particularitats i habilitats, per aportar individualment el millor de un mateix per tirar endavant el grup.
Se’m va acudir, qui em coneix ja sap que a vegades soc una mica “bestia”,que potser podríem aprofitar l’experiència , i, ja que aquests han deixat el lloc lliure, podríem enviar-hi una temporada , als 28 del consell , i als del govern, a veure si també ells foren capaços per a sobreviure, de entendre’s entre ells com ho han fet els miners.
Però que ens esta passant, que només trèiem el millor de nosaltres mateixos, quan estem en situacions extremes o de perill?
Però tinc els meus dubtes de si això funcionaria....Com ja he dit alguna altra vegada, els nostres representants son a la imatge de la nostra societat.
I es que un dels problemes de la nostra societat actual és la crisi de valors ètics i morals, l´individualisme i l’egoisme, el pensar sempre en un mateix.
La sensació que tinc es que només pensem en la societat quan aquesta ens pot aportar quelcom, i no en el que l’hi podem aportar nosaltres.
Valors com el respecte, juntament amb d’altres com ara la cultura de l’esforç individual, o simplement la valoració del sistema democràtic, s’han diluït sota conceptes com el dret a no fer rés i viure bé.
 La carència d’ alguns valors essencials ha estat reemplaçada per una realitat que sembla no premiar, entre altres coses, la cultura del treball, l’esforç, l’ innovació permanent i l’esperit competitiu
L’ingenu optimisme que ens ha aportat el progrés i la evolució de l’ esser humà, alimentat  pels anys de bonança ,  ja no te sentit en aquests moments. Ben al contrari el tipus de societat, la manera de viure de la nostra societat  postmoderna, no sembla promoure la vida feliç sinó una vida còmoda encara que no tingui  sentit.
Així, com que sempre he sigut punyetera, em permeto afegir a la llista de crisis tractada per el meu company d’espai d’opinió en Nino Marot, la crisi de valors que pateix la nostra societat, crisi que hem de solucionar amb la mateixa urgència que la financera , l’econòmica, la de matèries primes, l’energètica, la mediambiental...
Els meus valors em diuen no podrem sortir d’aquestes, si no comencem a treballar des de la justícia social, la solidaritat, la tolerància, la cohesió , l’integració social....
Perquè com deia en Ghandi: "Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon".
Espai d’opinió Radio Valira 19-10-2010

dimecres, 21 de desembre de 2011

Les precieuses ridicules.




Fa temps que la vaig estudiar a l’escola, però fa uns dies que no em puc treure del cap aquest adjectiu ,pensant en alguns….

L' obra de teatre de Molière del mateix nom parlava de Magdelon i Cathos, dos joves provincianes que arriben a la capital buscant amor i jocs d’esperit. El joc de ridiculitzar als demes es l’arma que utilitzaran per afirmar-se contra l’ordre establert. Però obcecades per la seva “preciositat” cauran en el parany de la seva pròpia vanitat, i seran enganyades i ridiculitzades al seu torn per aquells mateixos de qui es reien.

Soc addicta a seguir tot tipus de premsa, blogs, i programes audiovisuals. Es cert que tinc tendència a preferir seguir als mes afins a les meves pròpies idees, però també intento superar l’aversió que em provoquen alguns altres corrents, ni que sigui per  convèncer-me encara mes ,que si he triat un camí en un moment donat, deu ser per quelcom.

Us puc ben assegurar , que molts cops, m’irrito, m’enfado, d’altres en faig un fart de riure, contesto, retwitejo… Es aquest no , l’objectiu de les noves maneres de comunicar-se…Aprofitar la immediatesa i la transversalitat de la informació, i sobretot participar-hi, i aportar-hi el teu propi granet de sorra.

No soc una ideòloga, i de fet he aterrat en el mon de la política  per una successió de fets i de vivències. Després  de criticar, lluitar per quelcom ,passar a l’acció, tinc el convenciment que aquest es el camí correcte si vull intentar canviar les coses. Soc conscient dels nous reptes que suposa aquesta nova era de la informació i dels reptes que suposa la revolució d’internet. I estic convençuda que la nova via democràtica ha de passar precisament per el reconeixement de la força enorme de les xarxes. Ara ja no hi han excuses per a no instaurar una participació democràtica efectiva, la gent sap que vol i així ho fa saber….La gent esta informada i te la possibilitat de estar-ho de la manera  mes plural possible.

Si la censura té poc a fer en aquest nou mon d’informació, també apareix un altre fenomen. Es el fenomen de la caricatura i la ridiculització. Em direu que sempre ha existit el cinisme i la desqualificació de l’altre. Val, però com abans tothom es trobava dins el seu cercle d’afinitats, tot el públic del cercle podia riure’n les gracies.. Ara de fet això no canvia en el sentit on la gent es riu l, i aplaudeix les gracies de les pròpies amistats. Però t’adones que existeix un grup especial entre molts altres .Es un grup amb personalitat pròpia molt marcada. Però sobretot no els hi digueu que pertanyen a un grup, ja que defensen a ultrança la llibertat del individu, fins al punt que no reconeixen  res mes que això :l’INDIVIDU.
 La societat es per definició alienadora, ja que en un moment o altre , aquesta societat intervé d’una manera o altra sobre el seu individualisme.
A partir d’aquí  tot moviment social, tota proposta col·lectiva, tota iniciativa  orientada a un grup de mes d’una persona, es susceptible d’interferir amb l’individu, i doncs mereixedora d’escarni i ridiculització.
Després descobrim , que aquests individus, adoren  ser algú en aquesta societat que els hi fa “repelus” ,els hi encanta ressaltar dins un grup, i habitualment es dediquen a besar els vents dels que tenen algun tipus d’influència  social. Deixeu-me fer psicologia barata: actuen com essers per damunt del gregarisme de la societat, però en el fons els encanta sentir-se admirats per la colla de corders que som la resta.

A mi tampoc  m’agrada la societat en la que vivim, la trobo altament imperfecta. Però la vull millor i per això amb mes o menys encert la vull canviar
Per això em rebenten la colla de preciosos que trobes per les xarxes, que nomes analitzen, ridiculitzen, i son incapaços de fer cap proposta concreta , que pugui afectar en positiu a algú mes que a ells mateixos.


Espai d'opiniò del "Ningu es Perfecte" a Radio Valira  20-12-2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

Estimat banquer


Estimat banquer,

Formes part de la meva vida, perquè un dia ens varem triar l’un a l’altre, per costum, o potser també per obligació…

Ens varem conèixer ja fa molts anys, jo només era una nena, i vaig venir a obrir una « llibreta » acompanyada dels meus pare o de la meva mare, ja no me’n recordo exactament. Venia tota ufana a ingressar els meus primers estalvis.

Mes tard, em van donar la responsabilitat, d’anar a fer els ingressos de caixa de la casa… Encara recordo el fer llargues cues a “la Poste” allà a l’Avinguda Meritxell per a ingressar els xecs dels clients Francesos…

També recordo, al marxar a estudiar a França , les complicacions , perquè allà tot ho volien cobrar en xecs, per a poder obrir un compte, ja se sap estudiants sense recursos propis....Però en fi , ho vam arreglar...

Llavors, vaig entrar triomfant un dia a l’oficina:havia cobrat el meu primer salari. Ara senyors, vull una targeta de crèdit, que ja he entrat en l’edat adulta i autònoma.

Primer salari, primers caramels: vols un cotxe nou?

I ja em veieu cada mes comptant els calerons per pagar-me el Fiat Punto, la cadena estèreo, el pis, i els sopars i sortides varies....

Em sap greu dir-ho , durant molts anys, no he estat una bona clienta, massa prudent, massa responsable, o simplement, tenia mol clar el que guanyava i el que podia gastar....

Al final però, caus: que si un Pla d’estalvis pels nens, que si un Pla de Jubilació...
Desprès comences amb l’assegurança de la targeta de crèdit, una assegurança per professions lliberals... I ja et comences a adonar, que no ets només el meu banquer, sinó també el meu agent d’assegurances...

Un dia entres a l’oficina i et diuen: “ quines vacances t’has ofert! Suissa, França, Italia,Austria....”                                                                                             
 I dius: “tu com ho saps , on he estat de vacances? Que t’ho ha explicat el meu home?”                                                                                                                Et diuen: “Nooo, es per la targeta de credit”                                                         
I com no saps que contestar dius: “pero si aquests països estan tots en un grapadet...”

El cas es que surts de la sucursal amb  una sensació de  estar vigilada per el “Gran Hermano”.
Cada cop que vaig al restaurant, a la perruqueria, a depilar-me, a comprar-me calces, també se’n assabenten? Uixxxx......Quin iuiu.....

El cas es que entre temps he caigut en la gran trampa: la HIPOTECA. En majúscules.

Ara per mes que m’emprenyi, et deuré respecte i submissió, ja que m’has atorgat de manera magnànima la possibilitat de tenir , de posseir casa meva, i ara et deuré un etern agraïment....

Però....... ben pensat ,com soc provocadora de mena, i vista la situació actual, crec que soc jo la qui té la paella pel mànec: pago regularment, i si et deixo de pagar , el problema el tindràs tu... al final  a casa els meus pares potser encara em voldran.

I es que avui estic indignada.Indignada perquè durant molt temps i sense cap mena de vergonya, heu acceptat diners sense saber-ne la procedència, heu acceptat que es sobre endeutessin pobres treballadors oferint-los el pis, el televisor de plasma , el cotxe i les vacances, heu proposat descaradament productes tòxics a estalviadors, fins i tot heu ofert Plans d’estudis pels nens que no eren mes que inversions de alt risc a la borsa...

A mes , resulta que ara no podem viure sense tenir un compte al banc: assegurances, lloguers, telèfons,electricitat, tot ha de passar per les vostres mans...

No contents amb la part de responsabilitat en la crisi que us pertoca, a mes de dirigir les politiques dels països i en particular del nostre, ens feu “passar pel tub” de les vostres exigències.

Es ètic fer pagar a un treballador temporer 120 €uros per obrir un compte?
     Es ètic negar-se a obrir-lis un compte quan se sap pertinentment que el necessiten per a trobar pis, per a cobrar les nomines, per a pagar la llum i el telèfon?

Estimat banquer , tu i jo estem lligats l’un a l’altre encara per molts anys, però permet-me que et digui , que la nostra relació es a dos direccions....Jo intentaré ser bona i pagar regularment, es més, prometo fer-te treballar, i enviar-te els meus assalariats. Però si us plau , necessito tornar a tenir confiança en tu.

M’agradaria retrobar aquell banquer que enregistrava solemnement les 1000 pessetes a la “llibreta”, amb el mateix “carinyo”  que el xec de 1 Milió.

Espai d’opinió de Radio Valira 13-12-2011

diumenge, 11 de desembre de 2011

Un sopar romàntic



Heu intentat mai organitzar un sopar romàntic amb la vostra parella a casa ?

D’acord, ho confesso… soc addicta a les pel·lícules aquestes” romanticones”, que et fan plorar molt, i en les que sempre  tot acaba bé. I una de les coses que sempre m’han cridat especialment, son aquests sopars, a la llum de dos espelmes, amb un bon filet , o pasta italiana amb la salsa de la « mamma> », acompanyat tot plegat d’una bona copa de vi negre amb copa de peu llarg.

Doncs be, jo no me n’he sortit mai.

Quan es tracta de parar la taula ...Cap problema. Inclús t’atreveixes a posar una espelmeta d’aquelles que vas comprar al taper-sex, pensant  que mai tindries l’ocasió, amb els nens pel mig.. Les tovalles  te les estalvies, ja que un dia es un dia , però tampoc es tracta de generar feina inútil...

Al moment de fer el sopar es quan arriben els primers dilemes: et poses guapa abans, o et conformes en menjar l’àpat fred? 
Això no es “plan” i t’arrisques posant-te “ monissima”, i utilitzar el davantal que alguna anima caritativa et va regalar algun cop.

 Tot va bé fins el moment on ja asseguda a taula ,i tota orgullosa d’haver-ho aconseguit, el teu estimat et diu:
-“carinyo”, t’has fet una llàntia a la pitrera...
I tot seguit:
- Menjant en un restaurant es llencen els diners ja que sovint si t´ho fas a casa et queda molt mes bo
I despres: 
-la salsa t’ha quedat un pel picant...
I tu penses:
- es clar, es que el picant es afrodisíac....

Però l’encant ja fa estona que s’ha trencat!
 Fora, fora a la propera anirem al restaurant.
Al menys quan vas al restaurant, t’ho donen tot fet, no t’has d’exprimir el cervell  pensant el que faràs, i si falla quelcom serà culpa del cuiner.Encara que...
-on anem?
-Tria tu
-No tu

Quan ja us heu decidit, el problema es que, vista l’hora, tinguin taula lliure...
La pregunta del milió del maitre:
-tenen taula reservada?
I tu dius, avergonyida:
-Nooo..
-Bé tenen sort, m’han anul·lat una reserva...
 I t’ho diu amb l’aire d’avisar-te que la propera vegada hauràs de reservar amb tres mesos d’antelació.
I tu penses:
- qui caram vol saber amb tres mesos d’antelació on anirà a sopar un dia concret??

En fi, quan aconsegueixes seure, passar el mal tràngol de desxifrar la carta, triar el vi, ja et pots relaxar.. 
Ja et pots dedicar a escoltar les converses de la taula del costat, i el teu company a mirar el cul de la cambrera...

Com diu el meu pare: quan en un restaurant veus una parella de la nostra edat fent “manetes”, malfiat ,que segur que es algun” rollete”.

Quan portes tants anys junts amb algú ,en tens prou amb estar junts...Ja tindràs temps al arribar a casa de comentar la jugada...

Espai d’opiniò de Radio Valira  6-12-2011

dissabte, 10 de desembre de 2011

A Rasquera fan cabassos….


Si llegiu posts anteriors veureu que amb l'"escaxarrada 3 d'ordinador he perdut arxius...Per tant per no perdre el ritme us en penjo un de mes vell, però del qual, n'estic cofoia!

A Rasquera fan cabassos….

A Rasquera fan cabassos, a Ginestar cabassoles, a Miravet fan graneres i a Móra plats i cassoles.

La dita “guerra de les toponímies”,m’ha  fet pensar aquests dies sobre la tant anomenada “normalització lingüística”.
A casa sempre hem parlat català, la meva família es originaria per una part del Camp de Tarragona i per l’altra de les Terres de l’Ebre. Ara entendreu segurament  la manera tant especial que tinc d’expressar-me: Andorrà,Roquetenc,Vandellosenc,tot això barrejat amb el normalitzat català de TV3,i el català del Nord de la meva família política, al cap i a la fi: CATALÀ.
Sempre m’han molestat els intents d’imposició lingüística, i he de dir que a vegades, sobretot quan es tracta d’escriure m’he arribat a inhibir. Potser per això sempre m’ha agradat el Ferran Torrent, ja que veig escrites negre sobre blanc expressions  que a vegades a mi em costa escriure per por de caure en la incorrecció lingüística.
Pero mireu , avui em toca reivindicar expressions ben característiques del català que es parla arreu, és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu.

Pero mireu , avui em toca reivindicar expressions ben característiques del català que es parla arreu, és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu.
Mireu, a casa meva agranem perquè això es fa amb una granera, tot i que probablement vosaltres escombrareu…També escurem en compte de rentar plats ; I l’aigua la posem en un poval o en una ferrala i no en una galleda. I si estem arribant al poble,la meva tieta us dirà: ves espaiet que alego arribem. I quan era jove anava al col·legi amb clipol
En molts llocs també l’escriptura és fidel a la fonètica emprada en alguns pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l’Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc.. En la majoria de comarques de Catalunya i a Andorra es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Menjars com: abercoc, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, maçana,bajoques, tavelles,etc..,són el retrat de les nostres arrels, i alhora ens permeten recordar toponímia nostrada. El català normalitzat també ha de tenir en compte la llengua de la terra.
Tot i que reivindico l’ús del Català, també he de dir que soc d’aquelles persones a qui li costa no canviar de llengua quan converso amb un no catalanoparlant. Suposo que ve donat per la facilitat que et dona parlar correctament varies llengües i entendre’n unes quantes mes. Per cert, que acabo de llegir en un article que parlar dues llengües o mes  retarda l’Alzheimer…
Ara mateix em faig el propòsit ferm de no canviar de llengua a la primera de canvi, nomes ho penso fer si la persona que tinc en front no ho entén….Les bones resolucions no cal esperar al canvi d’any per fer-les. I es que, de vacances pel Delta, m’he adonat del pes que hi te la llengua, ja que he pogut sentir a la gran majoria dels treballadors d’origen forà parlant el català, i en una proporció molt  superior a la que podríem sentir aquí a Andorra, això si Català Cavero , Santjaumero, Ampollero, Calero,etc…
Com deia el recentment desaparegut Joan Solà: ‘Aquí no hi ha pau lingüística’
He de confessar que escriure aquesta opinió gairebé ha fet tornar boig el meu corrector de Català, però m’enorgulleixo d’haver-la escrit, ja que el Català continua sent una assignatura pendent , inclús pels que no tenim dificultats en practicar-lo ,encara que a vegades cohibits, inclús pels Andorrans que en gaudim com a llengua oficial.
Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!

Espai d’opinió de Radio Valira 16-11-2010