dimarts, 29 de novembre de 2011

I tu que votaràs?


I tu que votaràs?

Molt bona pregunta  si senyor. I de fet la que s’escau en aquests dies de campanya electoral.

Habitualment ho tinc molt clar, votaria al partit que proposés:
-Un canvi en la Llei electoral de manera a que fos mes representativa de la societat.
-El vot dels residents a les Comunals
-La nacionalitat als 10 anys de residencia tal com preconitza el Consell d’Europa.
-Unes urnes electorals presidides per ciutadans i no per politics i a tots els nuclis importants.
-Una Llei electoral que no fes dels Comuns unes petites dictadures.
-El dret a decidir qui ens ha de representar,i no viure pendents de la decisió del Poble Francès, ni del Vaticà.
-Un reglament dels Comuns, regit per una Llei i no amanit  a la salsa dels dirigents comunals.
-Uns comuns oberts a la democràcia participativa de manera efectiva, incloent als ciutadans en les preses de decisions
-Uns pressupostos participatius.
-unes politiques urbanístiques respectuoses tant amb les persones  com amb el medi ambient.
-Transparència en els comptes i en les accions politiques.
-unes administracions comunals  modestes en  relació a la seva població.
-un treball en equip entre comuns i Govern
-Una participació activa en la revisió de la Llei de transferències i de Competències comunals.

I no ,no em digueu que la majoria de les coses que proposo son competència del Consell o del Govern, i menys amb el poder que tenen el Comuns actualment. Si tres comuns es posen d’acord, també poden fer proposicions de llei.

Para...., para el carro Antonia, que t’has equivocat d’eleccions.
 Si volies aquestes propostes , havies de presentar-te ,els Verds s’haurien d’haver presentat.
 Ara el que et queda es conformar-te i triar entre el que hi ha.
Doncs si senyor, un cop mes tornarem a procedir per eliminació a l’hora d’anar a votar.

Abstenir-se?
Ni parlar-ne. Molta gent , i en particular moltes dones han lluitat,inclús s’han jugat la vida, per adquirir el dret a decidir per un mateix, i seria un sacrilegi no exercir aquest dret .

Per simpaties personals,o lligams familiars?
No estic segura que sigui una bona opció, ja que Andorra es molt petit, i de lligams personals, si rasquem una miqueta en trobarem en cada candidatura. Encara serà mes confús!

Per estètica?
No se que dir-vos... Encara que algun o alguna donaria el “pego”,em costa agafar una decisió en base a això..Com bé diuen: de vells,panxuts i lletjos ens en tornem tots.

Per interessos econòmics?
Humm... Això es per pensar-s’ho...No em sembla mala idea: qui penso que defensarà millor la meva economia... o la de tots?

Per joventut o experiència?
Be aquí tenim un bon dilema, ja que ser jove no vol dir ser inexperimentat, a mateix temps que arrossegar-se en política des de fa anys ,no es una garantia de bona praxis.

Per les persones o pel partit que representen?
Aquests darrers anys ,el fet de pertànyer a un partit o un altre no ha evidenciat grans diferencies en la manera de gestionar els comuns:  comuns suposadament conservadors han hagut d’assumir les politiques socials que des dels governs successius no s’han assegurat; i en canvi comuns de caire progressista sobre el paper, s’han dedicat a privatitzar,i subcontractar serveis, de la manera menys transparent possible.
Per tant potser si que cal mirar-se a la lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen.
 Per tant la pregunta inicial ja no es que votaré sinó a qui.

El vot en Blanc?
Aquest es comptabilitzat a l’hora del recompte en els percentatges i en general desafavoreix els partits amb menys vots ,ja que  augmenta els llindars d’elegibilitat.

El vot Nul?
Es una opció,tot i que desprès no queda reflectit en els percentatges. Seria espectacular que ens posessin en les butlletes les raons del vot nul i que es fessin publiques...

Bé, segur que hi ha mes opcions de les que fiar-se a l’hora d’exercir el seu vot.

 Jo , ara ja ho tinc clar, votaré el que em sembli menys dolent...

Antonia escoda

Espai d'opinió de Radio Valira 29-11-2011

dimarts, 22 de novembre de 2011

Porta a porta....


Bé , ja estem en campanya..

Suposo que el que s’espera de mi en aquestes circumstancies, com a persona implicada en política, és que em mulli, que parli sobre aquestes eleccions comunals  en les quals ja estem en dansa.

Us he de confessar , que em costa, probablement per la poca trempera que em generen..., però haurem de fer l’esforç.
 Cal admetre que tenim dins la batalla una bona colla de valents, perquè tot s’ha de dir, als candidats a aquestes eleccions se’ls hi ha de reconèixer  un important grau de responsabilitat- o potser d’inconsciència –per gosar disputar-se les regnes d’unes administracions tan malmeses per la crisi i els cúmuls de gestions incompetents...
Discutíem amb una d’aquestes valentes candidates de l’oportunitat  de fer o no el porta a porta.
 Es cert que encara hi han electors que aprecien la visita dels candidats abans les eleccions. Potser per que és l’únic moment on el polític es posiciona en igualtat , o gairebé en submissió...

Llavors, et trobes en diferents tipus d’electors:
-L’ assertiu: sense forçar la situació , t’assegura que et votarà. Desprès  t’assabentes per un altre cantó , ja se sap Andorra és molt petit,  que també ha promès el vot a la llista oponent.
-El sociable: aprofita la visita dels politics per muntar una petita “soirèe”, sense adonar-se que no era necessari ensenyar-los tot l’àlbum de família, i les fotos del darrer viatge a Cuba.
-el calculador: té preparades des de la proclamació de les dates de les eleccions, les condicions precises per negociar el seu vot.
-el patriarca: aparaula el vot de tota la família, sense haver-se adonat que ja fa dies , que els fills volen per les seves pròpies ales, i que la dona es fa un fart de riure , quan es troba sola davant les paperetes.
-el perepunyetes:  s’ha estudiat cada proposta del programa, i ha fet estudis acurats sobre les conseqüències, econòmiques, ecològiques i socials de cada punt del programa.
-el nostàlgic: en els seus temps, els politics eren més de fiar, una paraula era una paraula, etc..
-el masclista: quina mania , tantes dones a les candidatures...Llavors fan falta guarderies i totes aquestes coses...
-el despistat: encara no s’ha assabentat que hi ha eleccions, i obre la porta amb una tovalloleta lligada a la cintura, maleint els que interrompen la culminació del seu sopar romàntic....
-L’impassible: aguanta estoicament el rotllo , sense deixar entreveure la mes minima emoció ni intenció de vot.

Segur que n’hi ha molts mes...El problema es que la meva experiència en la matèria es nul·la. Per tant , com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència.

L’anunci de les candidatures també ens ha aportat algunes “perles”:
-“no els coneix ningú..”, paraules escoltades en relació a algunes candidatures...
Això que vol dir?
Vol dir que no  son d’aquí potser? No ho creuria. Si son presents a una candidatura, es que tenen drets com el qui mes, no?
Que no pertanyen a les típiques” famílies politiques” tant fermament instal·lades en el poder en les nostres parròquies? Probablement.
Que no han participat l’ espoli organitzat i a la”mala gestió” instaurada? Segur.
Una altra perla:
-“ La política es porta a la sang…”
Això com ho cal interpretar? Que fer política es una qüestió de llinatge?
Una més:
 -“Més val boig conegut que savi per conèixer..”
De moment la màxima ens ha resultat fatal. Potser que ho provéssim ...Perdut per perdut...

Tot plegat , una sensació de “déjà vu”.....

Antonia

Espai d’opinió de Radio Valira 22-11-2011

dimarts, 15 de novembre de 2011

Forasters


 El zoroastrisme, la religió ensenyada per Zaratrusta, coneguda també com la religió de l’Iran , és la més antiga de les religions basades en un credo, a diferencia de les religions d’origen ètnic. Els seus textos se situen entre 1400 i 2000 anys abans de Crist.

Quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 després de Crist, els zoroastristes es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia,  a la rodalia de Mumbai . Els Parsis ,literalment "perses" en hindú són els membres d'aquesta comunitat ètnica ,que van emigrar al subcontinent indi als segles VII i VIII per fugir la persecució religiosa de l'islam.

Diu la llegenda, que el Rei de Sanja , que regnava en aquella zona, va sortir a rebre els Parsis, portant un got de llet  ple fins a la vora.
 Amb aquest gest volia significar a la comunitat de refugiats, que allà ja eren molts i que no hi havia lloc per a ningú més en la comunitat. El cap dels nouvinguts, amb cura , va afegir sucre al got de llet , i aquest es va diluir sense fer vessar una sola gota de llet, i va dir: “ Com el sucre dins la llet, la Nostra presencia, endolcirà la teva vida sense desplaçar-te ,ni causar-te problemes.”

Vaig trobar aquesta historia dins el llibre  de la Thrity Umrigar, “la estacion de los recuerdos”, que parla justament dels contrastes culturals entre Orient i Occident.

Trobo molt encertada la imatge aquesta de que una cultura es pot fondre dins una altra, enriquint-la a mateix temps,i conservant a mateix  el seu sabor genuí.

Darrerament , ben al contrari, la sensació que em dona es que ens entestem en veure les cultures diferents  com a elements que no es poden barrejar, així com l’oli i l’aigua, que malgrat el agitis, la diferencia de densitat , fa que s’acaben separant i formen dues capes ben distintes.

Corren mals temps per a la mixitat cultural.

La crisi econòmica a mes exerceix com un potenciador pervers en aquesta mirada desconfiada envers el qui es diferent. En temps de crisi s’incrementen  els rumors, els estereotips, i les afirmacions gratuïtes en contra dels “forasters”.

FORASTER, una paraula que ha anat prenent una connotació negativa...Aliè, estranger, estrany, desconegut, invasor...

La idea del foraster es la de algú que fa por, que arriba i et pot generar canvis. En general, i en temps normals La gent te molta por dels canvis:prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir.


Ara a mes en els temps que corren, els forasters son  els que venen de fora a aprofitar-se dels nostres privilegis, els que ens prenen els llocs de treball, els que ens generen inseguretat....

El que fins ara es podia considerar com a por a lo desconegut, als canvis, esta derivant en actituds clarament xenòfobes, que passen a designar clarament  els forasters com a culpables de tots els mals que hem patit, patim i patirem..

La xenofòbia es un perill per la convivència, dificulta la cohesió social, impedeix avançar en la construcció d’una societat  i sobre tot és inhumana.

Perquè jo hem pregunto : qui son els forasters?

Son les persones que tenen una cultura, una religió ,una ideologia diferent de la nostra , o bé son aquests ens abstractes, aliens  al dia a dia del comu dels mortals, que son els mercats?

Els mercats , que dins la crisi global ,han pres el control del mon per damunt del poder politic.

Aquests si que son els forasters, o mes ben dit els “foragidos”

Antonia Escoda

dimarts, 8 de novembre de 2011

Reset




Catàstrofe del dia:
El meu ordenador portàtil ha cobrat sobtadament vida pròpia i se m’ha escorregut de les mans com una pastilla de sabó.
 Intento agafar-m’ho amb calma….al cap i a la fi soc una noia previnguda, i vaig comprar-li una fundeta d’aquelles fashion i antixocs.
 Però el front-flip ha estat memorable.
 Amb el cor encongit, comprovo que no hi han signes exteriors de violència….
L’engego i……m’apareixen unes ratlletes com aquelles de la carta d’ajust …mira per on feia temps que no les veia aquestes!
El deixem reposar un ratet… a veure si li passa l’ensurt….
Res, el disseny de les mil ratlletes no canvia…

A veure, a veure, no ens deixem submergir pel pànic i actuem amb serenitat:

-Primer punt: no estem incomunicats, encara funciona el telèfon  i per les xarxes encara els hi puc agafar l’ordinador als nens, ja m’empescaré alguna  excusa..

-segon punt: els documents.
Cal actuar com quan et roben la bossa de mà per avaluar les pèrdues..
Pèrdues de Diners, el valor de l’ordinador, o el que em costi reparar-lo.
Treballs de la UOC. Per sort tinc uns companys genials, l’Alfons I la Carol amb els quals ens intercanviem I comentem els treballs, així doncs, afortunadament, podré repescar la majoria del correu.
Documents dels Verds, i de la feina, per sort soc previsora ,i m’he habituat a passar-ho tot en un disc extern.
Com més gran em faig, mes vaig aprenen.
Articles d’opinió. Els he anat penjant al blog dels Verds, i al meu propi.

Perfecte, anem bé, sembla que les pèrdues seran limitades….

Els links favorits del navegador..Bé ja tornarem a començar. Potser en tenia masses, i ja no eren tant favorits…

Uixx.. I els articles en curs… Us asseguro que en tenia uns quants coguent-se.. D’aquelles idees que et venen de sobte i les vols comentar, però que de sobte es queden a mitges per falta d’inspiració o per algun impuls de racionalitat o de vergonya..
Això ja pica mes, i es que una, en principi , es més de ciències que de literatura, i cada post que escric, us ben asseguro que em costa uns quants kilòmetres en cotxe, unes quantes lectures , i un bon nombre d’hores exprimint-me el cervell…
Però bé el que es tracta es de relativitzar, com en tot, i com diuen els francesos: “il n’y a pas de mort d’homme”.
Probablement  es tractava de idees d’aquestes que et passen pel cap, i no estaven destinades mes que a generar debats interiors...

Es el que té aquesta tendència meva a preferir veure el got mig ple en compte de mig buit. I no entraré en el debat entre optimistes i pessimistes, ni us explicaré cap acudit entre les diferencies de uns i altres...
El cas es que a vegades, un fet insignificant, pot fer-te veure la necessitat de fer un “reset”  general, que no es mes que el famós “borron y cuenta nueva” dels castellans.

Tant de bo  fóssim tots capaços de fer-lo, per així adonar-nos que l’entorn ha canviat, que les circumstancies son diferents, i que quedar-se estancat mirant el passat no ens fa avançar.

Res no serà com abans, conèixer el passat es imprescindible ens ha de fer ser mes savis, però no ens ha de guiar...

I aqui no em puc estar de llegir-vos els versos del Antonio Machado, tant sentits, pero tant poc escoltats:

“Caminante, son tus huellas el camino , y nada mas;
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace camino, y  al volver la vista atras
Se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar:”


Antonia Escoda

Espai d’opinió de Radio Valira 08-11-2011

dijous, 3 de novembre de 2011

Trobades de Casino..




El president Sarkozy serà aquest any el president de les cimeres del G8 i G20 que es faran a Deauville i a Cannes, ciutats de festivals i de casinos.
El G6 va ser creat a per iniciativa de Valéry Giscard d’Estaing en el decurs d’una cimera entre els sis caps d’estat fundadors al novembre de 1975. El seu objectiu era el de tractar les qüestions econòmiques i financeres en plena crisi del petroli, per coordinar les accions entre grans potencies. Primer es va anomenar el” grup dels sis”, esdevenint el “grup dels set” amb la integració de Canada al 1976, i posteriorment, el “grup dels vuit” quan es va ampliar a Rússia el 1998.
El “grup dels vint” va ser creat al marge del G8 al setembre de 1999, a la iniciativa del ministre d’Economia de Canada Paul Martin. La seva finalitat era d’afavorir l’estabilitat financera internacional i de crear possibilitats de diàleg entre països industrialitzats i països emergents, després de la successió de crisis financeres dels anys 90. Estava composat de 19 països mes la Unió Europea.
Els països del G20 representen ells sols el 85% del comerç mundial, els dos terços de la població mundial, i mes del 90% del producte mundial brut .El G20 reflexa les noves relacions de poder econòmiques i geoestrategiques mundials, i ha pres el relleu del G8 sense reemplaçar-lo. De tota evidencia els vuit països mes rics no compten perdre la seva supremacia en front de la Xina, l’Índia o Brasil!
El G20 acull també durant les cimeres, les institucions de Bretton Woods: el director general del FMI, el president del Banc Mundial, el del comitè monetari i financer internacional i el del comitè de desenvolupament del FMI i del banc mundial.
Al principi nomes els ministres i els caps dels bancs centrals es trobaven regularment. Al 2008 , per primer cop en l’historia es van reunir els caps d’estat i de govern, amb la voluntat explicita de treure una lliçó de la crisi financera i econòmica i refondre un nou ordre econòmic mundial. El fracàs es evident: la especulació financera continua, i als paradisos fiscals se’ls hi ha tocat el crostó tímidament.
Les cimeres han d’aprovar oficialment les decisions preses pels passadissos secrets del poder mundial, en total absència de transparència. Els sherpas, guies-consellers dels governs es troben al menys 4 cops l’any per preparar els dossiers en concertació amb els Bancs Centrals, el Banc Mundial i el FMI.A mes des del 2010 es reuneix un B20 just abans de cada cimera, B de Bussiness.
El G8 i G20 pretenen existir per a treure el mon de la crisi. En canvi les polítiques aplicades pels governs posen a milions de treballadors en situació de misèria, accentuant el pillatge dels països del Sud i destruint el planeta! Cimera darrera cimera, podem comprovar com s’incrementa el poder dels actors i culpables de la crisi, tot i fent pagar aquesta mateixa crisi a la ciutadania.
Des de la creació de les cimeres oficials , existeixen corrent que s’organitzen per contestar la legitimitat dels G8 i G20, per denunciar els que volen estendre l’àrea d’influència del FMI sobre totes les poblacions del planeta, que dissenyen i executen polítiques neoliberals , tot amb la destrucció de les conquestes socials i privatitzant absolutament tot. La contra-cimera de Gènova al 2001 va marcar el moviment altermundialista. La mort de Carlo Giuliani va mostrar al mont sencer el nivell de violència a que estan disposades a desplegar les forces de l’ordre per a protegir les cimeres oficials. Des de les manifestacions de Gènova, les cimeres gairebé ja no tenen lloc a metròpolis , sino en espais difícilment accessibles, i fàcilment controlables.
Els 26 i 27 de Maig els dirigents dels vuit països mes rics del mon es van reunir als salons del Casino de Deauville , per jugar-se el futur del planeta i del seus habitants. Protegits per milers de policies continuen decidint la manera de continuar , fent pagar als ciutadans la seva crisi, mentre els guanys d’uns quants continuen augmentant .
Cal denunciar la legitimitat d’aquestes institucions, reclamar la redistribució de la riquesa, la protecció dels nostres recursos, i una ruptura de debò amb aquest sistema capitalista i productivista que ha demostrat estar exhaurit en l’actualitat. Ja esta bé de polítiques de casino. Els dirigents mundials no poden continuar obviant el clam de la ciutadania , que dia rere dia surt al carrer a reclamar que se’ls escolti, i no només en països tercers , ja que el moviment s’està estenent arreu d’Europa de manera inexorable.
Antonia Escoda
Article aparegut en la TRibuna del Diari d’Andorra el 3-06-2011