dimarts, 27 de setembre de 2011

El discurs!El discurs!



Amb els anys vas adquirint manies.
 Algunes son estranyes I difícils d’explicar, com la d’anar controlant el comptaquilòmetres del cotxe a la recerca d’un nombre capicua o la necessitat de començar el dia expressant el teu ànim ,penjant una cançó del YouTube a les xarxes. D’altres son les que les  em feien riure dels meus pares com la de posar el pa cara amunt damunt la taula, o tocar ferro quan veus algun membre de l’església. També confesso que prefereixo l’acció a la paraula, i que els hi tinc una tírria particular als discursos i declaracions d’intenció sense possibilitat de interactuar-hi al moment. Per exemple  com quan estàs en un casament i salta el graciós de torn cridant: “El discurs! El discurs!...”i tu penses ,no si us plau.., .I es que ja us podeu imaginar…Els pares, entendrits en explicar l’esforç que els hi ha costat pujar els nens. Els nuvis emocionats per començar una nova època i plens d’amor i de patriotisme l’un envers l’altre. Els amics pregant a la banca, uix perdo, als consorts que s’ho donin tot l’un a l’altre…. I tu assegut a la taula amb les sabates que t’estan apretant i el vestit que et mortifica, i penses “ si us plau”  que tallin ja el rotllo i que passin a l’acció…I en un impuls incontrolat t’aixeques i comences a cridar:   “Que se besen! Que se besen!..”.

Però les coses son com son , portem ja 4 mesos de un nou govern, i en poc temps anirem de nou a eleccions Comunals.
I ja ens teniu a uns quants Verds, asseguts a la taula d’un bar  per seguir  el DISCURS , en majúscules si us plau, com qui es disposa a seguir un Barça-Madrid.
La cosa promet d’entrada, el decorat dominat pels colors torrats ,ens fa pensar que ja som a la tardor...Espero que el Sindic hagi tingut millor gust al moment de triar els nous mobles....
El Cap de Govern , molt solemne, amb cara de preocupació i mirant fixe a la càmera, com dient : “si , si es a tu a qui parlo”..; i de tant en tant d’un cop d’espatlla  , recordant-te que el discurs també va per tu....
D’on venim , d’on som, qui som , per introduir la noció de patriotisme... Admeto que de moment em va inclús ofendre, i que me’n vaig anar al llit, amb la sensació de no poder dormir pel dilema: soc o no soc patriota jo també?
 El patriotisme com l’amor o  la llibertat son sentiments  o nocions , que utilitzats a deshora i fins la sacietat, es desvirtuen al meu parer... Però ben mirat potser si que era necessari apel·lar a aquest sentiment, en una societat on impera el acampi qui pugui, i el profit i l’interès personal, per davant del bé general.
Tot per arribar finalment al gran sacrifici, a les mesures que ens han de portar a la sortida de la crisi.
El diagnòstic ja esta fet fa dies, i ja va ser part de la passada campanya electoral.
Estem immersos en una gran crisi global (de valors, econòmica financera, social..), agreujada localment per la nostra crisi estructural. Aquesta crisi nostra tant particular , ve donada per el pes de les nostres institucions, administracions i també , per que no dir-ho, per l’individualisme que hem cultivat a ultrança. Cadascú, cada persona, cada família, cada col·lectiu, cada administració, ha anat cultivant el seu hortet, assedegant el del veí, pensant que els recursos no s’acabarien mai.
Encara avui, alguns se’n surten millor que d’altres, i exposen de manera obscena el seu bon fer, però que no s’enganyin , sembla que com a bons patriotes, també hauran de retre comptes.
Però prou de discursos. Va si us plau que comenci el ball ….
A qui li tocarà ballar amb la mes lletja??

Espai d’opinió de Radio Valira 27-09-2011

dimecres, 21 de setembre de 2011

Estratègies electorals



Canillo, 794 electors a les darreres eleccions generals , podria ser una opció clara de colonització per part dels Verds.
Fent un càlcul ràpid, si els 520 votants dels Verds en les darreres eleccions generals, s’inscriguessin al cens electoral de la Parròquia de Canillo, i per descomptat votessin la candidatura dels Verds, això ens donaria clares opcions a guanyar el Comú de la Parròquia de Canillo, o de ben segur garantiria un resultat mes que  ajustat.
Així doncs , en compte de lamentar-nos elecció rere elecció que la Llei Electoral no afavoreix a les forces minoritàries, tindríem l’ocasió d’entrar en una corporació, i ull, no qualsevol, la primera Parròquia per ordre protocol·lari!
Quina jugada magistral , aprofitar la llei electoral que sempre hem denunciat per a fer la nostra primera entrada triomfal en les institucions!
Ara només toca negociar amb Mossèn Ramon de Canillo, per a veure si podríem allotjar , tota la família Verda a AINA.
Ara bé, fora bromes!
Ja tenim data d’eleccions comunals, i pel que intueixo ,ja fa temps que uns i altres estan movent fitxa a la vista d’aquests comicis. La gran incògnita, davant uns resultats que tothom dona com una continuïtat del anomenat  “Tsunami taronja”, serà la configuració de les diferents llistes parròquia per parròquia. En principi només podran repetir candidatura els consols d’Ordino, i d’Andorra la Vella.  Si En el cas d’Ordino ja sabem que els Consols actuals hi tornen, a Andorra la Vella les coses estan mes complicades després de la sortida de Rosa Ferrer del PS. I a Encamp qui agafarà el relleu de Miquel Alis ,després  que el seu delfí designat també hagi abandonat les files del PS. Qui estarà disposat a defensar l’herència del PS? A Escaldes, qui serà el guapo que aixecarà el repte d’assolir uns resultats de la magnitud  del Tsunami Marti? L’electorat li tindrà en compte a DA, l’immobilisme i el clientelisme amb certs sectors de la societat, des que es al Govern? I els eterns outsiders, APC, RD, els Verds, o els grups comunals que  puguin ressorgir, quin paper hi tindran ?
En fi , com diria la Noe, que tot esta molt complicat….
I ara, que ens oferiran ¿, Quina serà la tònica d’aquesta campanya?
Se’m fa molt costa amunt aguantar una campanya en clau de problemes de campanar. El que s’intuïa ara fa 4 anys, la crisi instal·lada, l’aturada de la construcció, la instauració de l’atur i l’amenaça de les retallades, han fet mes evidents uns problemes estructurals, que ningú llavors (menys els Verds) va voler afrontar. Ara tothom té clar que cal revisar  les llei de transferències, competències i finances comunals. Enmig dels caos particulars que ha evidenciat la crisi global, les candidatures ja no podran fer propostes només basades en la gestió pròpiament parroquial. S’obre un període de reflexió obligatòria sobre el futur en conjunt del país, i els genets solitaris no nomes es posaran en perill ells sinó també a la resta...Aquestes eleccions han de marcar un punt d’inflexió en les polítiques comunals, oblidar-se del “que hi ha de lo meu”, i  fer realitat allò de “no es tracta de la teva parròquia, es tracta del teu país”.
Tant de bo enmig de la febre de la precampanya, hi hagi realment una reflexió seriosa, i no ens calgui donar-li un bon mal de cap a Mossèn Ramon....

Espai d’opinió de Radio Valira 20-09-2011

dimecres, 14 de setembre de 2011

Nova temporada


Ja hi tornem ser.
 La costum vol que amb l’inici de l’any nou ,el primer de gener de cada any, adoptem bones resolucions o ens plantegem nous projectes.
En realitat, per la manera com esta organitzada la nostra vida, el calendari escolar, el calendari polític, la programació dels mitjans audiovisuals, es el mes de setembre el que marca la represa de l’activitat.
 Ens hem passat l’estiu en un cert stand-by. Hem re visitat els hits musicals a les antenes de radio. Hem tornat a veure les series emblemàtiques i les pel·lícules d’encefalograma pla a la televisió. Hem recuperat aquells llibres que regularment cada X estius rellegim. A la premsa escrita hem pogut seguir, com sempre, on fan vacances els famosos i els polítics, i hem  gaudit  com cada any dels reportatges sobre els llocs mes exòtics o insòlits per anar de vacances.
En fi , que fem exactament el contrari del que estem suposats fer: aprofitar el descans de l’estiu per conèixer contrades noves, descobrir gustos i sensacions diferents.... Definitivament som esperit de contradicció.
Amb el sopor de l’estiu ens hem oblidat de reivindicar allò que normalment ens fa saltar del sofà, i ens hem deixat portar per aquesta “modorra” general. Tenim bona excusa ja que sembla que el mon en general sembli “tancat per vacances”. Però m’adono que això no deixa de ser un prejudici mes dels que tenim integrats en el disc dur, ja que el mon no ha deixat de girar en aquest parèntesi  estiuenc.
Aprofitant la nostra letargia, les borses i els mercats, aquests essers superiors que governen el mon, han continuat jugant amb els governs, mentre els elegits pels ciutadans continuen actuant com actors d’opereta , amb prestacions dignes de “Pimpinela”.
Durant l’estiu, han continuat les revoltes a Líbia i Síria, i milers de persones han continuat morint per alliberar-se d’uns tirans. A la banya d’Àfrica, la fam esta matant la població davant la impotència dels que no estan pendents de la visita del Papa a Espanya, o dels monitors on observen el ball de xifres, els “caïds” de les places borsàries.
A Noruega , hem vist amb horror el resultat  de aquesta tendència que tenim a mirar cap a Orient amb suspició , subestimant aquest creixement constant de les propostes radicals d’extrema dreta. A Anglaterra  a cap i a la fi nomes parlàvem de “gamberros” ,no??
Continuem tancant els ulls, i estem tant segurs que la via que estem seguint es la única i adequada.
La prepotència i la subestimació d’aquells fenòmens que no volem afrontar es potser allò que ens perdrà.
Però no, no vull encarar aquest nou curs amb el pessimisme amb el  que vam acabar el passat. Com que l’edat no perdona ,he ant a comprar-me unes ulleres, ja sabeu, per allò de la presbícia...De pas he encomanat unes ulleres màgiques. Aquelles que diuen que et fan veure “la vie en ros”. No se si me les trobaran. ...
Sempre ens quedaran els bolets al·lucinògens o el “ Lucy in the Sky with Diamonds”....

Antonia Escoda
Espai d’opinió de Radio Valira 13-09-2011

dimarts, 6 de setembre de 2011

NO ES SOSTENIBLE!!!



“El que creu que un creixement exponencial pot continuar indefinidament  es un boig o un economista” Michel Jay
Amb l’arribada de Meritxell, com cada any comença de manera simbòlica el nou curs polític. Aquí a Andorra, torna venir marcat per la crisi dels països veïns  i la nostra pròpia . Com ja ens tenen acostumats els gurus del mon financer s’entesten a dir-nos que cal reduir la despesa per a reduir el deute públic, que estem vivint per damunt dels nostres mitjans que la manera que tenim de funcionar no es sostenible. I a la imatge dels nostres veïns també comencem el nou curs sota l’amenaça de les “retallades”, argumentant que el model del nostre país no es sostenible.
 I tant que no es sostenible! No son sostenibles vuit  administracions plenipotenciàries, amb la duplicitat de serveis a que això comporta, amb la duplicació de les despeses, amb la descoordinació i a la ineficiència i els conflictes que se’n deriven. No es sostenible la pèrdua constant de llocs de treball, i no es sostenible la precarietat laboral amb l’excusa de la crisi, com no es sostenible la vulnerabilitat en que es troba el que no te feina en aquest país. Existeixen altres opcions i es poden debatre.
Per evitar que el sanejament de les finances publiques provoqui un desastre social i econòmic es imprescindible mantenir el nivell de protecció social i  millorar-lo (atur, habitatge, sanitat..)Cal incrementar l’esforç pressupostari en educació, investigació, i inversió en la reconversió ecològica per a crear les condicions de un creixement sostenible que permeti un descens de l’atur. . Apel•lar a la crisi per allargar la precarietat ens sembla una equivocació. Una societat la componen tots els seus membres, útils o no. Els programes de reformes i d’ajustos estructurals ja han demostrat reiteradament en el passat la seva capacitat per a incrementar la inestabilitat i les desigualtats. Aquestes mesures encara agreujaran mes la crisi global que estem patint. Encara que l’augment del deute públic fos en part, conseqüència de les despeses publiques, tallar aquestes despeses no contribuirà forçosament a solucionar el problema, perquè la dinàmica del deute públic no te res a veure amb el deute de una família. Si la reducció dels dèficits compromet la activitat econòmica, el deute s’incrementarà encara mes. La taxa de creixement de l’economia no es independent de la despesa pública: a curt termini , l’existència de despesa publica estable limita l’ amplitud de les recessions, a llarg termini les inversions i despeses publiques en educació, sanitat, investigació, infraestructures estimulen el creixement.
Cal instaurar el caràcter  redistributiu de la fiscalitat directa sobre la renda , com cal ja d’una vegada repensar les competències comuns-govern.  Cal abandonar la doctrina neoliberal que descansa en la hipòtesis indefensable de l’eficàcia dels mercats financers. Aquesta crisi exigeix un replantejament del pensament econòmic.
Li correspon al ciutadà mitjançant la deliberació democràtica determinar col·lectivament els objectius de la activitat econòmica, els criteris d’eficàcia, i els mitjans per assolir-los. La ciència econòmica ha de clarificar la pluralitat de les opcions possibles i no triar en lloc dels ciutadans. I els ciutadans han de ser menys sotmesos i conformistes i mes crítics amb aquesta colla d’economistes que no fan mes que justificar unes teories que son les mateixes que ens han portat a la crisi en la que estem immersos.
Espai d’opinió de Radio Valira 6-09-2011