dilluns, 26 de desembre de 2011

Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon....



Com son festes , i m'han donat descans al "Ningu es perfecte", aquesta setmana no toca opiniò. Per els soferts que de tant en tant entreu al meu Blog, un post antic , pero vigent en el fons....



Soc carn de tertulia….
I he de dir que això no em sap greu, es mes , m’agrada.
 I es que, així com penso que, els principis de cada persona son uns , fruit de l’educació i les conviccions de cadascú, les opinions es van formant i van evolucionant segons els intercanvis amb d’altres, segons les vivències…
Fa poc en una tertúlia,  xerràvem sobre el feliç final en l’aventura dels 33 miners  Xilens, va sorgir la reflexió sobre com havien conviscut durant els 69 dies d’aïllament a 600m sota terra.
Els mitjans de comunicació i la gran expectació al voltant de l’esdeveniment, ens han permès  conèixer cadascun d’aquests 33 miners, conèixer les seves particularitats i habilitats, per aportar individualment el millor de un mateix per tirar endavant el grup.
Se’m va acudir, qui em coneix ja sap que a vegades soc una mica “bestia”,que potser podríem aprofitar l’experiència , i, ja que aquests han deixat el lloc lliure, podríem enviar-hi una temporada , als 28 del consell , i als del govern, a veure si també ells foren capaços per a sobreviure, de entendre’s entre ells com ho han fet els miners.
Però que ens esta passant, que només trèiem el millor de nosaltres mateixos, quan estem en situacions extremes o de perill?
Però tinc els meus dubtes de si això funcionaria....Com ja he dit alguna altra vegada, els nostres representants son a la imatge de la nostra societat.
I es que un dels problemes de la nostra societat actual és la crisi de valors ètics i morals, l´individualisme i l’egoisme, el pensar sempre en un mateix.
La sensació que tinc es que només pensem en la societat quan aquesta ens pot aportar quelcom, i no en el que l’hi podem aportar nosaltres.
Valors com el respecte, juntament amb d’altres com ara la cultura de l’esforç individual, o simplement la valoració del sistema democràtic, s’han diluït sota conceptes com el dret a no fer rés i viure bé.
 La carència d’ alguns valors essencials ha estat reemplaçada per una realitat que sembla no premiar, entre altres coses, la cultura del treball, l’esforç, l’ innovació permanent i l’esperit competitiu
L’ingenu optimisme que ens ha aportat el progrés i la evolució de l’ esser humà, alimentat  pels anys de bonança ,  ja no te sentit en aquests moments. Ben al contrari el tipus de societat, la manera de viure de la nostra societat  postmoderna, no sembla promoure la vida feliç sinó una vida còmoda encara que no tingui  sentit.
Així, com que sempre he sigut punyetera, em permeto afegir a la llista de crisis tractada per el meu company d’espai d’opinió en Nino Marot, la crisi de valors que pateix la nostra societat, crisi que hem de solucionar amb la mateixa urgència que la financera , l’econòmica, la de matèries primes, l’energètica, la mediambiental...
Els meus valors em diuen no podrem sortir d’aquestes, si no comencem a treballar des de la justícia social, la solidaritat, la tolerància, la cohesió , l’integració social....
Perquè com deia en Ghandi: "Tu has de ser el canvi que desitges veure en el mon".
Espai d’opinió Radio Valira 19-10-2010

dimecres, 21 de desembre de 2011

Les precieuses ridicules.




Fa temps que la vaig estudiar a l’escola, però fa uns dies que no em puc treure del cap aquest adjectiu ,pensant en alguns….

L' obra de teatre de Molière del mateix nom parlava de Magdelon i Cathos, dos joves provincianes que arriben a la capital buscant amor i jocs d’esperit. El joc de ridiculitzar als demes es l’arma que utilitzaran per afirmar-se contra l’ordre establert. Però obcecades per la seva “preciositat” cauran en el parany de la seva pròpia vanitat, i seran enganyades i ridiculitzades al seu torn per aquells mateixos de qui es reien.

Soc addicta a seguir tot tipus de premsa, blogs, i programes audiovisuals. Es cert que tinc tendència a preferir seguir als mes afins a les meves pròpies idees, però també intento superar l’aversió que em provoquen alguns altres corrents, ni que sigui per  convèncer-me encara mes ,que si he triat un camí en un moment donat, deu ser per quelcom.

Us puc ben assegurar , que molts cops, m’irrito, m’enfado, d’altres en faig un fart de riure, contesto, retwitejo… Es aquest no , l’objectiu de les noves maneres de comunicar-se…Aprofitar la immediatesa i la transversalitat de la informació, i sobretot participar-hi, i aportar-hi el teu propi granet de sorra.

No soc una ideòloga, i de fet he aterrat en el mon de la política  per una successió de fets i de vivències. Després  de criticar, lluitar per quelcom ,passar a l’acció, tinc el convenciment que aquest es el camí correcte si vull intentar canviar les coses. Soc conscient dels nous reptes que suposa aquesta nova era de la informació i dels reptes que suposa la revolució d’internet. I estic convençuda que la nova via democràtica ha de passar precisament per el reconeixement de la força enorme de les xarxes. Ara ja no hi han excuses per a no instaurar una participació democràtica efectiva, la gent sap que vol i així ho fa saber….La gent esta informada i te la possibilitat de estar-ho de la manera  mes plural possible.

Si la censura té poc a fer en aquest nou mon d’informació, també apareix un altre fenomen. Es el fenomen de la caricatura i la ridiculització. Em direu que sempre ha existit el cinisme i la desqualificació de l’altre. Val, però com abans tothom es trobava dins el seu cercle d’afinitats, tot el públic del cercle podia riure’n les gracies.. Ara de fet això no canvia en el sentit on la gent es riu l, i aplaudeix les gracies de les pròpies amistats. Però t’adones que existeix un grup especial entre molts altres .Es un grup amb personalitat pròpia molt marcada. Però sobretot no els hi digueu que pertanyen a un grup, ja que defensen a ultrança la llibertat del individu, fins al punt que no reconeixen  res mes que això :l’INDIVIDU.
 La societat es per definició alienadora, ja que en un moment o altre , aquesta societat intervé d’una manera o altra sobre el seu individualisme.
A partir d’aquí  tot moviment social, tota proposta col·lectiva, tota iniciativa  orientada a un grup de mes d’una persona, es susceptible d’interferir amb l’individu, i doncs mereixedora d’escarni i ridiculització.
Després descobrim , que aquests individus, adoren  ser algú en aquesta societat que els hi fa “repelus” ,els hi encanta ressaltar dins un grup, i habitualment es dediquen a besar els vents dels que tenen algun tipus d’influència  social. Deixeu-me fer psicologia barata: actuen com essers per damunt del gregarisme de la societat, però en el fons els encanta sentir-se admirats per la colla de corders que som la resta.

A mi tampoc  m’agrada la societat en la que vivim, la trobo altament imperfecta. Però la vull millor i per això amb mes o menys encert la vull canviar
Per això em rebenten la colla de preciosos que trobes per les xarxes, que nomes analitzen, ridiculitzen, i son incapaços de fer cap proposta concreta , que pugui afectar en positiu a algú mes que a ells mateixos.


Espai d'opiniò del "Ningu es Perfecte" a Radio Valira  20-12-2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

Estimat banquer


Estimat banquer,

Formes part de la meva vida, perquè un dia ens varem triar l’un a l’altre, per costum, o potser també per obligació…

Ens varem conèixer ja fa molts anys, jo només era una nena, i vaig venir a obrir una « llibreta » acompanyada dels meus pare o de la meva mare, ja no me’n recordo exactament. Venia tota ufana a ingressar els meus primers estalvis.

Mes tard, em van donar la responsabilitat, d’anar a fer els ingressos de caixa de la casa… Encara recordo el fer llargues cues a “la Poste” allà a l’Avinguda Meritxell per a ingressar els xecs dels clients Francesos…

També recordo, al marxar a estudiar a França , les complicacions , perquè allà tot ho volien cobrar en xecs, per a poder obrir un compte, ja se sap estudiants sense recursos propis....Però en fi , ho vam arreglar...

Llavors, vaig entrar triomfant un dia a l’oficina:havia cobrat el meu primer salari. Ara senyors, vull una targeta de crèdit, que ja he entrat en l’edat adulta i autònoma.

Primer salari, primers caramels: vols un cotxe nou?

I ja em veieu cada mes comptant els calerons per pagar-me el Fiat Punto, la cadena estèreo, el pis, i els sopars i sortides varies....

Em sap greu dir-ho , durant molts anys, no he estat una bona clienta, massa prudent, massa responsable, o simplement, tenia mol clar el que guanyava i el que podia gastar....

Al final però, caus: que si un Pla d’estalvis pels nens, que si un Pla de Jubilació...
Desprès comences amb l’assegurança de la targeta de crèdit, una assegurança per professions lliberals... I ja et comences a adonar, que no ets només el meu banquer, sinó també el meu agent d’assegurances...

Un dia entres a l’oficina i et diuen: “ quines vacances t’has ofert! Suissa, França, Italia,Austria....”                                                                                             
 I dius: “tu com ho saps , on he estat de vacances? Que t’ho ha explicat el meu home?”                                                                                                                Et diuen: “Nooo, es per la targeta de credit”                                                         
I com no saps que contestar dius: “pero si aquests països estan tots en un grapadet...”

El cas es que surts de la sucursal amb  una sensació de  estar vigilada per el “Gran Hermano”.
Cada cop que vaig al restaurant, a la perruqueria, a depilar-me, a comprar-me calces, també se’n assabenten? Uixxxx......Quin iuiu.....

El cas es que entre temps he caigut en la gran trampa: la HIPOTECA. En majúscules.

Ara per mes que m’emprenyi, et deuré respecte i submissió, ja que m’has atorgat de manera magnànima la possibilitat de tenir , de posseir casa meva, i ara et deuré un etern agraïment....

Però....... ben pensat ,com soc provocadora de mena, i vista la situació actual, crec que soc jo la qui té la paella pel mànec: pago regularment, i si et deixo de pagar , el problema el tindràs tu... al final  a casa els meus pares potser encara em voldran.

I es que avui estic indignada.Indignada perquè durant molt temps i sense cap mena de vergonya, heu acceptat diners sense saber-ne la procedència, heu acceptat que es sobre endeutessin pobres treballadors oferint-los el pis, el televisor de plasma , el cotxe i les vacances, heu proposat descaradament productes tòxics a estalviadors, fins i tot heu ofert Plans d’estudis pels nens que no eren mes que inversions de alt risc a la borsa...

A mes , resulta que ara no podem viure sense tenir un compte al banc: assegurances, lloguers, telèfons,electricitat, tot ha de passar per les vostres mans...

No contents amb la part de responsabilitat en la crisi que us pertoca, a mes de dirigir les politiques dels països i en particular del nostre, ens feu “passar pel tub” de les vostres exigències.

Es ètic fer pagar a un treballador temporer 120 €uros per obrir un compte?
     Es ètic negar-se a obrir-lis un compte quan se sap pertinentment que el necessiten per a trobar pis, per a cobrar les nomines, per a pagar la llum i el telèfon?

Estimat banquer , tu i jo estem lligats l’un a l’altre encara per molts anys, però permet-me que et digui , que la nostra relació es a dos direccions....Jo intentaré ser bona i pagar regularment, es més, prometo fer-te treballar, i enviar-te els meus assalariats. Però si us plau , necessito tornar a tenir confiança en tu.

M’agradaria retrobar aquell banquer que enregistrava solemnement les 1000 pessetes a la “llibreta”, amb el mateix “carinyo”  que el xec de 1 Milió.

Espai d’opinió de Radio Valira 13-12-2011

diumenge, 11 de desembre de 2011

Un sopar romàntic



Heu intentat mai organitzar un sopar romàntic amb la vostra parella a casa ?

D’acord, ho confesso… soc addicta a les pel·lícules aquestes” romanticones”, que et fan plorar molt, i en les que sempre  tot acaba bé. I una de les coses que sempre m’han cridat especialment, son aquests sopars, a la llum de dos espelmes, amb un bon filet , o pasta italiana amb la salsa de la « mamma> », acompanyat tot plegat d’una bona copa de vi negre amb copa de peu llarg.

Doncs be, jo no me n’he sortit mai.

Quan es tracta de parar la taula ...Cap problema. Inclús t’atreveixes a posar una espelmeta d’aquelles que vas comprar al taper-sex, pensant  que mai tindries l’ocasió, amb els nens pel mig.. Les tovalles  te les estalvies, ja que un dia es un dia , però tampoc es tracta de generar feina inútil...

Al moment de fer el sopar es quan arriben els primers dilemes: et poses guapa abans, o et conformes en menjar l’àpat fred? 
Això no es “plan” i t’arrisques posant-te “ monissima”, i utilitzar el davantal que alguna anima caritativa et va regalar algun cop.

 Tot va bé fins el moment on ja asseguda a taula ,i tota orgullosa d’haver-ho aconseguit, el teu estimat et diu:
-“carinyo”, t’has fet una llàntia a la pitrera...
I tot seguit:
- Menjant en un restaurant es llencen els diners ja que sovint si t´ho fas a casa et queda molt mes bo
I despres: 
-la salsa t’ha quedat un pel picant...
I tu penses:
- es clar, es que el picant es afrodisíac....

Però l’encant ja fa estona que s’ha trencat!
 Fora, fora a la propera anirem al restaurant.
Al menys quan vas al restaurant, t’ho donen tot fet, no t’has d’exprimir el cervell  pensant el que faràs, i si falla quelcom serà culpa del cuiner.Encara que...
-on anem?
-Tria tu
-No tu

Quan ja us heu decidit, el problema es que, vista l’hora, tinguin taula lliure...
La pregunta del milió del maitre:
-tenen taula reservada?
I tu dius, avergonyida:
-Nooo..
-Bé tenen sort, m’han anul·lat una reserva...
 I t’ho diu amb l’aire d’avisar-te que la propera vegada hauràs de reservar amb tres mesos d’antelació.
I tu penses:
- qui caram vol saber amb tres mesos d’antelació on anirà a sopar un dia concret??

En fi, quan aconsegueixes seure, passar el mal tràngol de desxifrar la carta, triar el vi, ja et pots relaxar.. 
Ja et pots dedicar a escoltar les converses de la taula del costat, i el teu company a mirar el cul de la cambrera...

Com diu el meu pare: quan en un restaurant veus una parella de la nostra edat fent “manetes”, malfiat ,que segur que es algun” rollete”.

Quan portes tants anys junts amb algú ,en tens prou amb estar junts...Ja tindràs temps al arribar a casa de comentar la jugada...

Espai d’opiniò de Radio Valira  6-12-2011

dissabte, 10 de desembre de 2011

A Rasquera fan cabassos….


Si llegiu posts anteriors veureu que amb l'"escaxarrada 3 d'ordinador he perdut arxius...Per tant per no perdre el ritme us en penjo un de mes vell, però del qual, n'estic cofoia!

A Rasquera fan cabassos….

A Rasquera fan cabassos, a Ginestar cabassoles, a Miravet fan graneres i a Móra plats i cassoles.

La dita “guerra de les toponímies”,m’ha  fet pensar aquests dies sobre la tant anomenada “normalització lingüística”.
A casa sempre hem parlat català, la meva família es originaria per una part del Camp de Tarragona i per l’altra de les Terres de l’Ebre. Ara entendreu segurament  la manera tant especial que tinc d’expressar-me: Andorrà,Roquetenc,Vandellosenc,tot això barrejat amb el normalitzat català de TV3,i el català del Nord de la meva família política, al cap i a la fi: CATALÀ.
Sempre m’han molestat els intents d’imposició lingüística, i he de dir que a vegades, sobretot quan es tracta d’escriure m’he arribat a inhibir. Potser per això sempre m’ha agradat el Ferran Torrent, ja que veig escrites negre sobre blanc expressions  que a vegades a mi em costa escriure per por de caure en la incorrecció lingüística.
Pero mireu , avui em toca reivindicar expressions ben característiques del català que es parla arreu, és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu.

Pero mireu , avui em toca reivindicar expressions ben característiques del català que es parla arreu, és la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu.
Mireu, a casa meva agranem perquè això es fa amb una granera, tot i que probablement vosaltres escombrareu…També escurem en compte de rentar plats ; I l’aigua la posem en un poval o en una ferrala i no en una galleda. I si estem arribant al poble,la meva tieta us dirà: ves espaiet que alego arribem. I quan era jove anava al col·legi amb clipol
En molts llocs també l’escriptura és fidel a la fonètica emprada en alguns pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l’Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc.. En la majoria de comarques de Catalunya i a Andorra es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Menjars com: abercoc, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, maçana,bajoques, tavelles,etc..,són el retrat de les nostres arrels, i alhora ens permeten recordar toponímia nostrada. El català normalitzat també ha de tenir en compte la llengua de la terra.
Tot i que reivindico l’ús del Català, també he de dir que soc d’aquelles persones a qui li costa no canviar de llengua quan converso amb un no catalanoparlant. Suposo que ve donat per la facilitat que et dona parlar correctament varies llengües i entendre’n unes quantes mes. Per cert, que acabo de llegir en un article que parlar dues llengües o mes  retarda l’Alzheimer…
Ara mateix em faig el propòsit ferm de no canviar de llengua a la primera de canvi, nomes ho penso fer si la persona que tinc en front no ho entén….Les bones resolucions no cal esperar al canvi d’any per fer-les. I es que, de vacances pel Delta, m’he adonat del pes que hi te la llengua, ja que he pogut sentir a la gran majoria dels treballadors d’origen forà parlant el català, i en una proporció molt  superior a la que podríem sentir aquí a Andorra, això si Català Cavero , Santjaumero, Ampollero, Calero,etc…
Com deia el recentment desaparegut Joan Solà: ‘Aquí no hi ha pau lingüística’
He de confessar que escriure aquesta opinió gairebé ha fet tornar boig el meu corrector de Català, però m’enorgulleixo d’haver-la escrit, ja que el Català continua sent una assignatura pendent , inclús pels que no tenim dificultats en practicar-lo ,encara que a vegades cohibits, inclús pels Andorrans que en gaudim com a llengua oficial.
Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!

Espai d’opinió de Radio Valira 16-11-2010

dimarts, 29 de novembre de 2011

I tu que votaràs?


I tu que votaràs?

Molt bona pregunta  si senyor. I de fet la que s’escau en aquests dies de campanya electoral.

Habitualment ho tinc molt clar, votaria al partit que proposés:
-Un canvi en la Llei electoral de manera a que fos mes representativa de la societat.
-El vot dels residents a les Comunals
-La nacionalitat als 10 anys de residencia tal com preconitza el Consell d’Europa.
-Unes urnes electorals presidides per ciutadans i no per politics i a tots els nuclis importants.
-Una Llei electoral que no fes dels Comuns unes petites dictadures.
-El dret a decidir qui ens ha de representar,i no viure pendents de la decisió del Poble Francès, ni del Vaticà.
-Un reglament dels Comuns, regit per una Llei i no amanit  a la salsa dels dirigents comunals.
-Uns comuns oberts a la democràcia participativa de manera efectiva, incloent als ciutadans en les preses de decisions
-Uns pressupostos participatius.
-unes politiques urbanístiques respectuoses tant amb les persones  com amb el medi ambient.
-Transparència en els comptes i en les accions politiques.
-unes administracions comunals  modestes en  relació a la seva població.
-un treball en equip entre comuns i Govern
-Una participació activa en la revisió de la Llei de transferències i de Competències comunals.

I no ,no em digueu que la majoria de les coses que proposo son competència del Consell o del Govern, i menys amb el poder que tenen el Comuns actualment. Si tres comuns es posen d’acord, també poden fer proposicions de llei.

Para...., para el carro Antonia, que t’has equivocat d’eleccions.
 Si volies aquestes propostes , havies de presentar-te ,els Verds s’haurien d’haver presentat.
 Ara el que et queda es conformar-te i triar entre el que hi ha.
Doncs si senyor, un cop mes tornarem a procedir per eliminació a l’hora d’anar a votar.

Abstenir-se?
Ni parlar-ne. Molta gent , i en particular moltes dones han lluitat,inclús s’han jugat la vida, per adquirir el dret a decidir per un mateix, i seria un sacrilegi no exercir aquest dret .

Per simpaties personals,o lligams familiars?
No estic segura que sigui una bona opció, ja que Andorra es molt petit, i de lligams personals, si rasquem una miqueta en trobarem en cada candidatura. Encara serà mes confús!

Per estètica?
No se que dir-vos... Encara que algun o alguna donaria el “pego”,em costa agafar una decisió en base a això..Com bé diuen: de vells,panxuts i lletjos ens en tornem tots.

Per interessos econòmics?
Humm... Això es per pensar-s’ho...No em sembla mala idea: qui penso que defensarà millor la meva economia... o la de tots?

Per joventut o experiència?
Be aquí tenim un bon dilema, ja que ser jove no vol dir ser inexperimentat, a mateix temps que arrossegar-se en política des de fa anys ,no es una garantia de bona praxis.

Per les persones o pel partit que representen?
Aquests darrers anys ,el fet de pertànyer a un partit o un altre no ha evidenciat grans diferencies en la manera de gestionar els comuns:  comuns suposadament conservadors han hagut d’assumir les politiques socials que des dels governs successius no s’han assegurat; i en canvi comuns de caire progressista sobre el paper, s’han dedicat a privatitzar,i subcontractar serveis, de la manera menys transparent possible.
Per tant potser si que cal mirar-se a la lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen.
 Per tant la pregunta inicial ja no es que votaré sinó a qui.

El vot en Blanc?
Aquest es comptabilitzat a l’hora del recompte en els percentatges i en general desafavoreix els partits amb menys vots ,ja que  augmenta els llindars d’elegibilitat.

El vot Nul?
Es una opció,tot i que desprès no queda reflectit en els percentatges. Seria espectacular que ens posessin en les butlletes les raons del vot nul i que es fessin publiques...

Bé, segur que hi ha mes opcions de les que fiar-se a l’hora d’exercir el seu vot.

 Jo , ara ja ho tinc clar, votaré el que em sembli menys dolent...

Antonia escoda

Espai d'opinió de Radio Valira 29-11-2011

dimarts, 22 de novembre de 2011

Porta a porta....


Bé , ja estem en campanya..

Suposo que el que s’espera de mi en aquestes circumstancies, com a persona implicada en política, és que em mulli, que parli sobre aquestes eleccions comunals  en les quals ja estem en dansa.

Us he de confessar , que em costa, probablement per la poca trempera que em generen..., però haurem de fer l’esforç.
 Cal admetre que tenim dins la batalla una bona colla de valents, perquè tot s’ha de dir, als candidats a aquestes eleccions se’ls hi ha de reconèixer  un important grau de responsabilitat- o potser d’inconsciència –per gosar disputar-se les regnes d’unes administracions tan malmeses per la crisi i els cúmuls de gestions incompetents...
Discutíem amb una d’aquestes valentes candidates de l’oportunitat  de fer o no el porta a porta.
 Es cert que encara hi han electors que aprecien la visita dels candidats abans les eleccions. Potser per que és l’únic moment on el polític es posiciona en igualtat , o gairebé en submissió...

Llavors, et trobes en diferents tipus d’electors:
-L’ assertiu: sense forçar la situació , t’assegura que et votarà. Desprès  t’assabentes per un altre cantó , ja se sap Andorra és molt petit,  que també ha promès el vot a la llista oponent.
-El sociable: aprofita la visita dels politics per muntar una petita “soirèe”, sense adonar-se que no era necessari ensenyar-los tot l’àlbum de família, i les fotos del darrer viatge a Cuba.
-el calculador: té preparades des de la proclamació de les dates de les eleccions, les condicions precises per negociar el seu vot.
-el patriarca: aparaula el vot de tota la família, sense haver-se adonat que ja fa dies , que els fills volen per les seves pròpies ales, i que la dona es fa un fart de riure , quan es troba sola davant les paperetes.
-el perepunyetes:  s’ha estudiat cada proposta del programa, i ha fet estudis acurats sobre les conseqüències, econòmiques, ecològiques i socials de cada punt del programa.
-el nostàlgic: en els seus temps, els politics eren més de fiar, una paraula era una paraula, etc..
-el masclista: quina mania , tantes dones a les candidatures...Llavors fan falta guarderies i totes aquestes coses...
-el despistat: encara no s’ha assabentat que hi ha eleccions, i obre la porta amb una tovalloleta lligada a la cintura, maleint els que interrompen la culminació del seu sopar romàntic....
-L’impassible: aguanta estoicament el rotllo , sense deixar entreveure la mes minima emoció ni intenció de vot.

Segur que n’hi ha molts mes...El problema es que la meva experiència en la matèria es nul·la. Per tant , com diuen a les pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència.

L’anunci de les candidatures també ens ha aportat algunes “perles”:
-“no els coneix ningú..”, paraules escoltades en relació a algunes candidatures...
Això que vol dir?
Vol dir que no  son d’aquí potser? No ho creuria. Si son presents a una candidatura, es que tenen drets com el qui mes, no?
Que no pertanyen a les típiques” famílies politiques” tant fermament instal·lades en el poder en les nostres parròquies? Probablement.
Que no han participat l’ espoli organitzat i a la”mala gestió” instaurada? Segur.
Una altra perla:
-“ La política es porta a la sang…”
Això com ho cal interpretar? Que fer política es una qüestió de llinatge?
Una més:
 -“Més val boig conegut que savi per conèixer..”
De moment la màxima ens ha resultat fatal. Potser que ho provéssim ...Perdut per perdut...

Tot plegat , una sensació de “déjà vu”.....

Antonia

Espai d’opinió de Radio Valira 22-11-2011

dimarts, 15 de novembre de 2011

Forasters


 El zoroastrisme, la religió ensenyada per Zaratrusta, coneguda també com la religió de l’Iran , és la més antiga de les religions basades en un credo, a diferencia de les religions d’origen ètnic. Els seus textos se situen entre 1400 i 2000 anys abans de Crist.

Quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 després de Crist, els zoroastristes es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia,  a la rodalia de Mumbai . Els Parsis ,literalment "perses" en hindú són els membres d'aquesta comunitat ètnica ,que van emigrar al subcontinent indi als segles VII i VIII per fugir la persecució religiosa de l'islam.

Diu la llegenda, que el Rei de Sanja , que regnava en aquella zona, va sortir a rebre els Parsis, portant un got de llet  ple fins a la vora.
 Amb aquest gest volia significar a la comunitat de refugiats, que allà ja eren molts i que no hi havia lloc per a ningú més en la comunitat. El cap dels nouvinguts, amb cura , va afegir sucre al got de llet , i aquest es va diluir sense fer vessar una sola gota de llet, i va dir: “ Com el sucre dins la llet, la Nostra presencia, endolcirà la teva vida sense desplaçar-te ,ni causar-te problemes.”

Vaig trobar aquesta historia dins el llibre  de la Thrity Umrigar, “la estacion de los recuerdos”, que parla justament dels contrastes culturals entre Orient i Occident.

Trobo molt encertada la imatge aquesta de que una cultura es pot fondre dins una altra, enriquint-la a mateix temps,i conservant a mateix  el seu sabor genuí.

Darrerament , ben al contrari, la sensació que em dona es que ens entestem en veure les cultures diferents  com a elements que no es poden barrejar, així com l’oli i l’aigua, que malgrat el agitis, la diferencia de densitat , fa que s’acaben separant i formen dues capes ben distintes.

Corren mals temps per a la mixitat cultural.

La crisi econòmica a mes exerceix com un potenciador pervers en aquesta mirada desconfiada envers el qui es diferent. En temps de crisi s’incrementen  els rumors, els estereotips, i les afirmacions gratuïtes en contra dels “forasters”.

FORASTER, una paraula que ha anat prenent una connotació negativa...Aliè, estranger, estrany, desconegut, invasor...

La idea del foraster es la de algú que fa por, que arriba i et pot generar canvis. En general, i en temps normals La gent te molta por dels canvis:prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir.


Ara a mes en els temps que corren, els forasters son  els que venen de fora a aprofitar-se dels nostres privilegis, els que ens prenen els llocs de treball, els que ens generen inseguretat....

El que fins ara es podia considerar com a por a lo desconegut, als canvis, esta derivant en actituds clarament xenòfobes, que passen a designar clarament  els forasters com a culpables de tots els mals que hem patit, patim i patirem..

La xenofòbia es un perill per la convivència, dificulta la cohesió social, impedeix avançar en la construcció d’una societat  i sobre tot és inhumana.

Perquè jo hem pregunto : qui son els forasters?

Son les persones que tenen una cultura, una religió ,una ideologia diferent de la nostra , o bé son aquests ens abstractes, aliens  al dia a dia del comu dels mortals, que son els mercats?

Els mercats , que dins la crisi global ,han pres el control del mon per damunt del poder politic.

Aquests si que son els forasters, o mes ben dit els “foragidos”

Antonia Escoda

dimarts, 8 de novembre de 2011

Reset




Catàstrofe del dia:
El meu ordenador portàtil ha cobrat sobtadament vida pròpia i se m’ha escorregut de les mans com una pastilla de sabó.
 Intento agafar-m’ho amb calma….al cap i a la fi soc una noia previnguda, i vaig comprar-li una fundeta d’aquelles fashion i antixocs.
 Però el front-flip ha estat memorable.
 Amb el cor encongit, comprovo que no hi han signes exteriors de violència….
L’engego i……m’apareixen unes ratlletes com aquelles de la carta d’ajust …mira per on feia temps que no les veia aquestes!
El deixem reposar un ratet… a veure si li passa l’ensurt….
Res, el disseny de les mil ratlletes no canvia…

A veure, a veure, no ens deixem submergir pel pànic i actuem amb serenitat:

-Primer punt: no estem incomunicats, encara funciona el telèfon  i per les xarxes encara els hi puc agafar l’ordinador als nens, ja m’empescaré alguna  excusa..

-segon punt: els documents.
Cal actuar com quan et roben la bossa de mà per avaluar les pèrdues..
Pèrdues de Diners, el valor de l’ordinador, o el que em costi reparar-lo.
Treballs de la UOC. Per sort tinc uns companys genials, l’Alfons I la Carol amb els quals ens intercanviem I comentem els treballs, així doncs, afortunadament, podré repescar la majoria del correu.
Documents dels Verds, i de la feina, per sort soc previsora ,i m’he habituat a passar-ho tot en un disc extern.
Com més gran em faig, mes vaig aprenen.
Articles d’opinió. Els he anat penjant al blog dels Verds, i al meu propi.

Perfecte, anem bé, sembla que les pèrdues seran limitades….

Els links favorits del navegador..Bé ja tornarem a començar. Potser en tenia masses, i ja no eren tant favorits…

Uixx.. I els articles en curs… Us asseguro que en tenia uns quants coguent-se.. D’aquelles idees que et venen de sobte i les vols comentar, però que de sobte es queden a mitges per falta d’inspiració o per algun impuls de racionalitat o de vergonya..
Això ja pica mes, i es que una, en principi , es més de ciències que de literatura, i cada post que escric, us ben asseguro que em costa uns quants kilòmetres en cotxe, unes quantes lectures , i un bon nombre d’hores exprimint-me el cervell…
Però bé el que es tracta es de relativitzar, com en tot, i com diuen els francesos: “il n’y a pas de mort d’homme”.
Probablement  es tractava de idees d’aquestes que et passen pel cap, i no estaven destinades mes que a generar debats interiors...

Es el que té aquesta tendència meva a preferir veure el got mig ple en compte de mig buit. I no entraré en el debat entre optimistes i pessimistes, ni us explicaré cap acudit entre les diferencies de uns i altres...
El cas es que a vegades, un fet insignificant, pot fer-te veure la necessitat de fer un “reset”  general, que no es mes que el famós “borron y cuenta nueva” dels castellans.

Tant de bo  fóssim tots capaços de fer-lo, per així adonar-nos que l’entorn ha canviat, que les circumstancies son diferents, i que quedar-se estancat mirant el passat no ens fa avançar.

Res no serà com abans, conèixer el passat es imprescindible ens ha de fer ser mes savis, però no ens ha de guiar...

I aqui no em puc estar de llegir-vos els versos del Antonio Machado, tant sentits, pero tant poc escoltats:

“Caminante, son tus huellas el camino , y nada mas;
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace camino, y  al volver la vista atras
Se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar:”


Antonia Escoda

Espai d’opinió de Radio Valira 08-11-2011

dijous, 3 de novembre de 2011

Trobades de Casino..




El president Sarkozy serà aquest any el president de les cimeres del G8 i G20 que es faran a Deauville i a Cannes, ciutats de festivals i de casinos.
El G6 va ser creat a per iniciativa de Valéry Giscard d’Estaing en el decurs d’una cimera entre els sis caps d’estat fundadors al novembre de 1975. El seu objectiu era el de tractar les qüestions econòmiques i financeres en plena crisi del petroli, per coordinar les accions entre grans potencies. Primer es va anomenar el” grup dels sis”, esdevenint el “grup dels set” amb la integració de Canada al 1976, i posteriorment, el “grup dels vuit” quan es va ampliar a Rússia el 1998.
El “grup dels vint” va ser creat al marge del G8 al setembre de 1999, a la iniciativa del ministre d’Economia de Canada Paul Martin. La seva finalitat era d’afavorir l’estabilitat financera internacional i de crear possibilitats de diàleg entre països industrialitzats i països emergents, després de la successió de crisis financeres dels anys 90. Estava composat de 19 països mes la Unió Europea.
Els països del G20 representen ells sols el 85% del comerç mundial, els dos terços de la població mundial, i mes del 90% del producte mundial brut .El G20 reflexa les noves relacions de poder econòmiques i geoestrategiques mundials, i ha pres el relleu del G8 sense reemplaçar-lo. De tota evidencia els vuit països mes rics no compten perdre la seva supremacia en front de la Xina, l’Índia o Brasil!
El G20 acull també durant les cimeres, les institucions de Bretton Woods: el director general del FMI, el president del Banc Mundial, el del comitè monetari i financer internacional i el del comitè de desenvolupament del FMI i del banc mundial.
Al principi nomes els ministres i els caps dels bancs centrals es trobaven regularment. Al 2008 , per primer cop en l’historia es van reunir els caps d’estat i de govern, amb la voluntat explicita de treure una lliçó de la crisi financera i econòmica i refondre un nou ordre econòmic mundial. El fracàs es evident: la especulació financera continua, i als paradisos fiscals se’ls hi ha tocat el crostó tímidament.
Les cimeres han d’aprovar oficialment les decisions preses pels passadissos secrets del poder mundial, en total absència de transparència. Els sherpas, guies-consellers dels governs es troben al menys 4 cops l’any per preparar els dossiers en concertació amb els Bancs Centrals, el Banc Mundial i el FMI.A mes des del 2010 es reuneix un B20 just abans de cada cimera, B de Bussiness.
El G8 i G20 pretenen existir per a treure el mon de la crisi. En canvi les polítiques aplicades pels governs posen a milions de treballadors en situació de misèria, accentuant el pillatge dels països del Sud i destruint el planeta! Cimera darrera cimera, podem comprovar com s’incrementa el poder dels actors i culpables de la crisi, tot i fent pagar aquesta mateixa crisi a la ciutadania.
Des de la creació de les cimeres oficials , existeixen corrent que s’organitzen per contestar la legitimitat dels G8 i G20, per denunciar els que volen estendre l’àrea d’influència del FMI sobre totes les poblacions del planeta, que dissenyen i executen polítiques neoliberals , tot amb la destrucció de les conquestes socials i privatitzant absolutament tot. La contra-cimera de Gènova al 2001 va marcar el moviment altermundialista. La mort de Carlo Giuliani va mostrar al mont sencer el nivell de violència a que estan disposades a desplegar les forces de l’ordre per a protegir les cimeres oficials. Des de les manifestacions de Gènova, les cimeres gairebé ja no tenen lloc a metròpolis , sino en espais difícilment accessibles, i fàcilment controlables.
Els 26 i 27 de Maig els dirigents dels vuit països mes rics del mon es van reunir als salons del Casino de Deauville , per jugar-se el futur del planeta i del seus habitants. Protegits per milers de policies continuen decidint la manera de continuar , fent pagar als ciutadans la seva crisi, mentre els guanys d’uns quants continuen augmentant .
Cal denunciar la legitimitat d’aquestes institucions, reclamar la redistribució de la riquesa, la protecció dels nostres recursos, i una ruptura de debò amb aquest sistema capitalista i productivista que ha demostrat estar exhaurit en l’actualitat. Ja esta bé de polítiques de casino. Els dirigents mundials no poden continuar obviant el clam de la ciutadania , que dia rere dia surt al carrer a reclamar que se’ls escolti, i no només en països tercers , ja que el moviment s’està estenent arreu d’Europa de manera inexorable.
Antonia Escoda
Article aparegut en la TRibuna del Diari d’Andorra el 3-06-2011

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Mes que la fi es el principi....


ETA va anunciar dijous passat 20 d’octubre “el cessament definitiu de la seva activitat armada”. A través de un comunicat  a GARA, i tant sols tres dies després de la Declaració de Aiete, l’ organització armada basca va comunicar que havia pres aquesta  decisió històrica i va afirmar” el seu compromís clar, ferm i definitiu, de superar la confrontació armada”.

El record mes antic que tinc de l’existència de ETA es remunta a l’atemptat contra Carrero Blanco.
El dia 20 de desembre de 1973 el President del Govern Espanyol Luis Carrero Blanco tornava a casa després d’Haver assistit a missa a l’ església de Sant Francesc de Borja, a Madrid, i al arribar al carrer Claudio Coello, cantonada amb Maldonado, una explosió va enlairar el seu vehicle mes de 20 metres  fins deixar-lo en el terrat d’un edifici. Son imatges que m’han quedat gravades a la memòria..Com també son noms de carrers  que recordes com els del Monopoly.

Per a la majoria de gent perseguida per la dictadura franquista aquelles van ser unes imatges associades  a una alegria, m’imagino que es  un sentiment similar al que han demostrat els Libis en el linxament i exposició de Gadaffi, o els Italians amb Mussolini, o també els Rumans amb el matrimoni Ceaucescu.... La mort de Carrero Blanco  augurava la fi quasi definitiva de la dictadura franquista.

Els  acusats d’ aquell atemptat es van refugiar a França , i van ser protegits per aquell país. De fet, ETA era  la referencia organitzativa contra el franquisme, davant la alineació de l’estat per excel·lència democràtic, els Estats Units, al costat de Franco, el 1958 , el mateix any de la creació de ETA. Als anys 70 la presencia de ETA va servir per a demostrar que el poble basc estava viu, i que al marge del franquisme, la recuperació dels senyals d’identitat depenia en gran part de la pròpia iniciativa popular.

Entre 10 i 15 mil  bascos han militat de manera mes o menys intensa a ETA.
L’enfrontament ha provocat un miler de mort, alguns reconeguts, d’altres no apareixent en l’estadística, de part i d’altra, a part de mes de  2 mil ferits.

Gairebé tothom, inclosos els mitjans de comunicació i partits d’altres països han mostrat la seva satisfacció pel comunicat d’ETA.

Ara toca escoltar-se i respectar-se malgrat es tinguin posicions totalment oposades.

 No valen actituds com la del diari ABC, que proposava una enquesta amb la pregunta: ”La fi d’ETA es creïble?”, i nomes deixava contestar NO. Nomes cal veure les portades dels mitjans com, La Razón, El Mundo, ABC, Intereconomía, Libertad Digital. Esta clar que els hi costarà viure sense ETA. Sense ETA els serà  més difícil continuar amb la  política de la por.

 “ No es fácil que la memoria y el desagravio caminen juntos” diu Federico Mayor Zaragoza.

Jo em quedo amb les declaracions de la filla d’Ernest Lluch, Rosa Lluch, víctima ella també,  demanant la no intromissió de les víctimes. "Les víctimes hem de ser generoses”,  I que,  "no han de tenir cap paper en el procés de pau perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions".

Amb la declaració del fi de la violència, ETA ha fet un pas decisiu .
Ara es l' hora de la política. 
Per això cal acceptar l’esquerra abertzale, per a poder tenir un espectre polític fidel a la societat que ha de representar.

Les armes nomes serveixen per enriquir a qui les fabrica i les ven.

Espai d’opinió de Radio Valira 25-10-2011

dimarts, 18 d’octubre de 2011

VIRUS




Felicitats als indignats del mon sencer!

El moviment dels indignats va començar amb la que es va anomenar la revolució de Gessamí a Tunísia, el passat mes de gener. Després es va propagar amb rapidesa pels països del nord d’Àfrica, Egipte, Sudan, Iemen, Líbia, Síria, Israel, i finalment cap a Europa amb Grècia, Espanya, sense oblidar els Islandesos que la van iniciar ben abans...
Des de fa uns mesos  amb moviments inicials a Wisconsin , els indignats van acabar ocupant els voltants de Wall Street. També es nota un cert moviment a l’Asia o Sud-Amèrica.

Sembla  com una malaltia contagiosa que ja no es para en fronteres, i va agafant força, indiferent als règims polítics als que s’afronta.

Dissabte 15 d’Octubre mes de 900 ciutats del mon es van mobilitzar, i van ocupar les places i els carrers en un moviment global i solidari.
 I Andorra també sortia al gran mapa dels indignats d’arreu del mon. A uns els hi semblarà ridícul, i es queixaran de la manca de mobilització.
 Jo em vaig sentir molt orgullosa dels valents que van ser a la plaça del poble el dissabte.

Si, si . Valents, i molt valents... Ja que en una manifestació de 250000 persones , com la de Barcelona, per exemple, un es pot fondre dins la massa . Aquí les  persones que hi eren , i no entraré a discutir les xifres oficials, van anar a donar la cara per a tots els que no van gosar ser-hi, o pels que no se’n van assabentar a temps
.
Els que no van gosar, perquè aquí ens coneixem tots, i no es bo fer-se “mal veure”, o passar per un friki.. Esta mes ben vist callar i atorgar..

Els que no se’n van assabentar, perquè d’una part encara semblaria que no dominem les xarxes socials com ho fan al mon àrab, i les convocatòries passen malament, i d’altra part nomes una molt petita part de la premsa , que SI  es present a les xarxes socials, se’n va fer ressò.

Els anomenen els indignats.

Indignats perquè la democràcia representativa, s’ha oblidat  de la mateixa essència de la paraula democràcia. Els electes, han de tornar a prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania. La democràcia participativa no  desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Indignats perquè les entitats financeres i  les agencies de qualificació financera decideixen sense estat d’ànim les polítiques publiques, mentre han permès que els seus dirigents, els que ens van portar a aquesta crisi continuïn enriquint-se.

Indignats per l’espoli dels recursos naturals patrimoni de tots, per enriquir uns interessos privats
Indignats per l’esquerda que s’està obrint dins la societat que pensàvem benestant, separant cada cop de manera mes evident els mes rics i els mes pobres.

Indignats per les pèrdues de llocs de treball i les retallades socials en nom d’una hipotètica recuperació de l’economia.

Indignats també per la passivitat d’una gran part de la societat , que ni tan sols s’indigna davant les injustícies flagrants que estem vivint.

Després de 20 anys de mundialització a ultrança, ens adonem que sigui on sigui , als Estats Units, a França, a Espanya , o Andorra, ens em deixat prendre el pel per els mateixos lobbies financers, i que les elits polítiques , s’han deixat portar a calmar la set insaciable d’alguns interessos privats en compte de servir l’interès públic.

Quan estàvem passant la convocatòria pel 15O, un amic em va comentar, que a ell no li interessaven les protestes sense propostes. Jo penso que de propostes si que n’hi ha , si les busques i no et conformes amb la informació que ens donen els mitjans oficials.  I que potser  es millor esperar asseguts i sotmesos, que les propostes ens vinguin donades de mes amunt?

Jo crec, que discutint  junts es pot transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política.

En tot cas ,vigilem que arriba l’hivern i aquests moviments , com els virus, no coneixen fronteres. El problema, com amb els virus, es que sovint ,no en trobem la vacuna, fins que el nombre de víctimes ja ha estat considerable.

Espai d’opinió de Radio Valira 18-10-2011