divendres, 23 de novembre de 2018

Estimada Elena Francis...




Culpabilitzar a les victimes per no renunciar als privilegis...

“Estimada Carme, es possible que els maltractaments dels que ens parles, siguin producte del cansament, del fet que el teu  marit passi un mal moment. Tens uns fills preciosos fruit de l’amor. Pot ser que l’amor en aquests moments, en la vostra llar, es trobi apartat momentàniament o amagat, però el trobareu si el busqueu. Has de ser forta, pacient, confiar en la providència, tenir fe. Una bufetada o dues no son mes que el resultat d’un mal moment. En qualsevol vida matrimonial hi han alts i baixos. En els moments bons has de trobar la força per a superar els moments baixos. Que les llàgrimes de dolor no amaguin el bosc de la felicitat. Sigues  pacient i parla al teu home com a esposa i mare, abnegada i ferma…”
Això era el discurs típic que es podia escoltar en el Consultori de la doctora Elena Francis. Suposadament, son teories que hem apartat al bagul dels records. Per contextualitzar, es tractava de un programa de radio que va perdurar del 1947 al 1984, i que vehiculava una ideologia i una moral ultraconservadores sobre el model de dona, mare i esposa sempre submisa.
Els costums tenen arrels tant profundes que els privilegis de una meitat de la humanitat en front de l’altra meitat esdevenen com una part del cos de uns i altres. I ningú no abandona els seus privilegis de manera voluntària. Uns han d’aprendre a renunciar, a considerar els altres com iguals, les altres han d’aprendre a no sotmetre’s. La submissió és la ferida humana més difícil de curar, és un costum profundament ancorat que deforma completament el cos i la ment. Passar de no ser ningú a ser una persona és el viatge mes llarg que pot fer un esser humà...
Cada 25 de Novembre, toca recordar que encara perduren de manera dramàtica les conseqüències de societats basades en una desigualtat en els rols segons el sexe. Com cada 25 de Novembre, ens submergiran en un ball de xifres, en un allau de testimonis.Veurem documentals donant veu a dones víctimes de maltractaments, supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i que de vegades, encara creuen que estimen i estimaran. L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de l’altre però alhora, culpables d’allò que els hi succeeix.
Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes exerceixen uns privilegis  que no només no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant(entre cometes) paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és violència pura i dura.
Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes res no canviarà.
Poques vegades veureu documentals centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant-los de manera crua i directa, on es denunciï les seves conductes possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus privilegis i posicions en la societat.
El cas és, que dona la sensació que mentre els governants es posen llacets, i fan el paripé solidari, no s’avança en la resolució del problema. I per mostra, les xifres que any rere any ens aclaparen en el Dia Internacional contra a violència contra les dones.
La situació de la dona arreu del mon, ens demostra que hi ha països on els animals tenen millor sort que aquestes, al menys disposen de Reserves Naturals on son protegits...
La solució, dones preparades i educades per defensar els seus drets inalienables per qualsevol mitjà...Dones empoderades.



Publicat al Diari Bondia 23-11-2018


divendres, 19 d’octubre de 2018

Guapa!!!

La darrera vegada que un pocasolta em va dir pel carrer el que pensava de la part mes voluminosa del meu cos, admeto que em vaig fer un bon fart de riure, sobretot per la cara que li va quedar quan li vaig dir amb tota la tranquil·litat del mon, que primer de tot, fes el favor d’anar a l’oculista, i que en segon terme si no li preocupava què en pensaven els altres carnussos com ell, del cul de la seva mare, la seva dona, la seva filla o la seva germana...
He d’admetre que l’edat és un avantatge pel que fa a aquests temes... Encara recordo les males estones, o inclús la por, que suposava passar, adolescent, davant d’una obra, sota un concert de xiulets, i del que en diuen floretes de més mal gust les unes que els altres...
Hi ha qui diu que la majoria de vegades es tracta de compliments, que no hi ha agressivitat al darrere... Per què, doncs, per norma qui ho rep se sent malament? Perquè quan passa, les dones tenen tendència a baixar els ulls per evitar qualsevol contacte visual, evitar qualsevol actitud que pugui suggerir por, desafiament o invitació, mirar al davant i tornar a respirar amb tranquil·litat quan les portes de l’ascensor s’han tancat i és sola a dins? Perquè provoca una acceleració del pas i un provar de fugir de la situació el més dignament possible?
Perquè de vegades un “guapa!” o una mirada sostinguda fan més por que una bufetada. Perquè com a dóna no tens per què acceptar, ni fer l’esforç de reaccionar bé davant d’una actitud o un missatge intrusius, per molt neutrals que hagin estat les seves intencions.
Amics, quan passeu sols davant d’un grup de noies, quan ja s’ha post el sol, apreteu les natges? Doncs probablement no. Perque mai cap dona, ni torrada com una avellana, ha posat la mà sobre el vostre sexe, ni ha acompanyat el vostre camí d’una floreta de caracter sexual. Perquè és bastant inhabitual que una dona es tiri a sobre d’un home al carrer o sota un porxo...
I si les dones ens dediquéssim a sortir a córrer pel carrer sense samarreta, i els homes es fessin assetjar per portar els pantalons de córrer massa curts?
Us recomano un curtmetratge d’aquests que circulen regularment per les xarxes. Es tracta de Majoria oprimida, un curt del 2010, d’Eleonore Pourriat. Una inversió de rols pura i dura, seguint el dia d’un pare jove que té cura de la llar i que ha comès l’error de sortir en pantaló curt i samarreta mentre la seva dona és a la feina. Un encadenament de clixés i atacs sexistes, des dels petits assetjaments quotidians i banalitzats, des de les humiliacions corrents, fins a l’agressió, minimitzada per aquells que, suposadament, haurien d’aportar ajuda i suport. Comportaments xocants i fora de lloc, violències, des del menyspreu fins a l’atac verbal i físic. I l’home que en un principi donava la sensació d’estar segur d’ell mateix, i del seu dret a ser respectat, es troba al final completament aniquilat, destruït. Perquè ha viscut un episodi traumatitzant, i també perquè ni la llei, ni la seva companya semblen voler entendre que sí, que la cosa és traumatitzant. I sobretot que no, no era culpa seva, i que no exagera.
Siguis dona o home, ningú no hauria de suportar la més mínima d’aquestes situacions. És increïble i inversemblant trobar-se ferida, violada, tremolant i sola en una comissaria per denunciar-ho, i sentir-se dir de manera a penes subtil, que estàs fabulant, que n’estàs fent un gra massa i que ets patètica.
Sense voler victimitzar, ser ploramiques o càndid, és difícil no indignar-se davant la prova que la nostra societat actual encara té dificultats amb el concepte d’igualtat. Cal deixar de minimitzar els efectes de l’assetjament i de les agressions.
Respecte per a tots i totes. De debò. No tenim el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, o de tocar, sense el consentiment de l’altre, o millor, sense una invitació clara a fer-ho!!!


Publicat al Diari Bondia el 19-10-2018

dijous, 27 de setembre de 2018

Obediència o pecat original


“Déu va crear a Eva i Adam i els va posar en un lloc meravellós, anomenat el paradís o Edèn. I allà haurien pogut quedar-se per sempre, tenir-hi els seus fills, crear una gran família i omplir la terra tal com Déu els hi va ordenar: creixeu i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1, 22). Però havien d’aprendre una lliçó. “Per això Déu els va posar una sola condició. Podien menjar de tots els arbres del jardí menys un. Si menjaven el fruit d’aquell arbre, moririen” (Gn 2,17): de Resumen Bíblico (El Paraíso i El pecado de Adán y Eva), i Círculo Bíblico para Niños (La desobediencia).
Segons aquestes fonts, l’ensenyament que Déu volia transmetre a Eva i Adam amb aquesta condició era la virtut de l’obediència. Obeint a Déu li demostraven que l’estimaven de debò i el desig que fos el seu amo. En desobeir-lo i menjar la fruita prohibida van demostrar que en realitat no l’estimaven i que no li estaven agraïts per haver-los creat i posat en un lloc tan especial com el paradís terrenal.
Per descomptat va ser la venal Eva qui va fer cas de la pèrfida serp, que era ni més ni menys que el dimoni en persona. Així, van perdre tot allò que Déu els havia donat, la gràcia i el paradís del qual foren expulsats, i en conseqüència, els castigava a emmalaltir, envellir i morir. Així estem nosaltres, humils mortals descendents dels nostres avantpassats pecadors, hereus de les seves debilitats i la seva venalitat...
No patiu, no m’he donat cap cop al cap. No he pogut resistir a la temptació –soc dóna, igual que Eva– quan el coordinador d’aquest espai d’opinió m’ha reclamat el meu “sermó”! Tot plegat barrejat amb el tema d’actualitat, la despenalització de l’avortament reclamada pels col·lectius de dones –i em consta que també recolzada per nombrosos homes! I és que no em direu que no té conya la cosa. Ja ho sabeu, fèmines, si persistiu a demanar l’impensable, serem expulsats del paradís terrenal, altrament dit coprincipat!
A mi això no em sona a debat, sinó a amenaça pura i dura. Dels nostres representants esperem que debatin i legislin pel bé de la ciutadania, i no amenaces! Ningú pretén que sigui fàcil.
El dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, es el dret fonamental a disposar del propi cos, de triar la maternitat, de tenir accés a les prestacions en matèria de salut reproductiva, i és constitutiu d’una societat democràtica i igualitària. Deia J. O’Brien, de Catholics for Choice, que “obligar les dones a tenir fills no és democràtic”. El Consell d’Europa aconsella la despenalització de l’avortament ja que sotmet les dones a un doble càstig: haver d’avortar, i estar obligades a fer-ho en un altre país. Les restriccions a l’avortament no el fan desaparèixer, només fan que sigui més injust, no funcionen més que com una fórmula per perpetuar les desigualtats. No hi ha justícia social tampoc en això.
La llei ha de confiar en les dones, en el seu criteri, i en les eleccions que fa dia rere dia, sense jutjar-les. En termes mèdics, morals, filosòfics, o espirituals no podem saber quan el fetus es converteix en persona. I les dones, en canvi, ho són de manera clara i inapel·lable. I se les ha de protegir. Els homes i les dones han de prendre les decisions morals sobre la seva vida, i la llei els ha de donar suport i facilitar l’exercici de la llibertat de consciència.
Cal ser clars i contundents, i defensar l’avortament sense ambigüitats ni excepcions. I ha d’estar plenament garantit com a prestació sanitària. El dret a avortar en bones condicions psicològiques, sanitàries i econòmiques és una condició indispensable per a l’evolució de la nostra societat vers la democràcia i la igualtat entre homes i dones.
Tot plegat implica reconèixer la capacitat de les dones per resoldre allò que afecta els nostres cossos i les nostres vides. Pot ser que aquest sigui el problema? Lliure elecció versus obediència?


Publicat al diari Bondia 21-10-2018
https://www.bondia.ad/opinio/obediencia-o-pecat-original

dimecres, 29 d’agost de 2018

Puteros


Tot és parlar de prostitució i començar a llençar eufemismes, entre acudits i riallades, i veure només el somriure incitador de les dones prostituïdes, tot ignorant la seva mirada buida, girant la cara davant de qualsevol signe exterior de malestar, silenciant el rentat de cervell al qual estan sotmeses, i oblidar-se del nombre de desaparicions i morts entre les prostitutes, vaja, la recepta màgica que permet alimentar el mite de la puta feliç... L’engany rau a pensar que la indústria del sexe podria considerar les dones éssers humans, dotades de drets humans fonamentals; en particular, aquell del lliure consentiment.
Què és la prostitució? És l’ús del cos de la dona per part d’un home per tenir sexe. Ell paga i fa el que vol, ja que, ja se sap, qui paga mana! Si et desvies d’aquesta realitat, estàs portant la prostitució a l’àmbit de les idees o la filosofia. És més còmode, més amè i sobretot més innocu discutir sobre idees. Però la prostitució no és una idea filosòfica. La prostitució és una boca, una vagina, un recte penetrats habitualment per un penis o unes mans o objectes per part d’un home i després un altre home i un altre i encara un altre i uns quants més, fins a l’infinit... Això és la prostitució.
El mite de la puta feliç reflecteix sempre l’interès dels puteros i del lobby de la prostitució, i mai la seguretat i la humanitat de les dones prostituïdes. Obvien les causes de la prostitució, les pressions que hi porten, la pobresa, les violències sexuals físiques i mentals tanquen els ulls sobre la manera com han estat reclutades i el fet que siguin o no menors d’edat. La persona prostituïda nomes és vista com a mercaderia sexual, sense passat, sense somnis, sense esperances, sense futur, un cos fet senzillament per ser utilitzat, intercanviable, fins que ja no serveixi. Diuen que un de cada quatre homes hauria pagat alguna vegada per tenir sexe. Però segur que mai amb alguna d’aquestes dones esclavitzades! Segur que han pagat a aquella amiga d’un cosí d’un conegut teu que ho fa per vici i perquè guanya un patracol de bitllets i no vol fregar escales, la molt dropa!
El quid de la qüestió no és si les dones trien o no la prostitució, sinó el fet que el cos de les dones sigui saldat i venut com a bé o servei dins de l’òptica capitalista del mercat. I els clients són la demanda que alimenta el tràfic de cossos prostituïts, si tenim en compte que és la demanda la que crea l’oferta. La demanda són els puteros. Homes ordinaris i sovint prou simpàtics. Això els fa invisibles perquè són lluny dels estereotips, com aquell de l’home solitari o amb alguna discapacitat o, en certa manera, estrany i massa sol, massa lleig per establir una relació fora de la prostitució. Els puteros són dins les vostres famílies, poden ser col·legues de feina o homes amb qui us relacioneu a diari. Tenen una identitat normal i solen mostrar-se sociables i amants de les seves famílies. Els puteros no han de fer cap esforç, com segrestar dones, tornar-les narcodependents, prendre totalment el control de la seva vida, ja que ho fa per ells la indústria del sexe. Els puteros són aquells que es follen dones en captivitat, però no se’n senten culpables, ja que no són ells qui les retenen esclavitzades. Diuen que alguns homes (sic!) es tornarien bojos, o molt violents envers les dones i les nenes normals si no poguessin consumir putes on i quan ells volen.
Tranquils, que els puteros gaudiran de bona salut encara que se’ls prohibeixin les cases de barrets, fins i tot, els quedaria temps per reflexionar i descobrir l’empatia, la compassió i el sentit de la plena humanitat més enllà dels seus atributs sexuals. No, el seu penis no es marcirà ni canviarà de color fins a caure a terra!
Fet i fotut, qui disposa realment de la llibertat de decidir no són les dones prostituïdes sinó elsputeros; poden decidir no associar-se a un tripijoc que tortura, mata i sotmet persones a escala d’un genocidi quotidià.
Publicat al diari Bondia el 9-8-2018
https://www.bondia.ad/opinio/puteros

dimarts, 19 de juliol de 2016

En portada avui...




Avui 19 de juliol , estem a ple estiu, astronòmicament i meteorològicament. Diuen els meteoròlegs que estem en plena onada de calor, que vigilem amb la canícula... Malgrat això els estiuejants han envaït les platges malgrat la sorra bullint, l’alerta dels mosquits tigres, i les cues interminables per arribar i gaudir del teu metre quadrat de platja. Aquí a Andorra deu ni do la calor, però com a mínim a la nit podem dormir... Ja us ho fareu!
Per continuar amb la plana de serveis, val a dir que el transit, tot i que ha millorat sensiblement després de l’atzucac del Tour, continua presentant aturades i retencions sobretot als punts fronterers en un va intent de lluitar contra el terrorisme després de l’atemptat de Niça... I dic va , perquè queda demostrat que l’enemic és dins de casa, incentivant la intolerància, provocant la malfiança de uns vers els altres, i esbatussant-se només amb finalitats de promoció política.
Pel que fa a la plana nacional, entre sessions del Circ du Soleil, i inauguracions de miradors, continuen també les discussions de pati d’escola, “jo no me junto”, “tonto, i tu més”, etc... Francament, vista la esterilitat dels discursos, només et queda desitjar que marxin tots plegats de vacances, i encarin el nou curs amb una mica més de constructivitat...
Plana internacional:
Continuem amb les conseqüències del cop d’estat fallit a Turquia... Un “epic fail” que sembla haver-li vingut la mar de be a en Erdogan per apartar sense miraments tot allò o tot aquell que li pugui fer ombra...
També es celebrava ahir la convenció republicana a Estats Units per investir Donald Trump. El candidat que sense cap mena de vergonya, s’ha dedicat a insultar musulmans, mexicans, discapacitats i dones va prometre que seria digna de Hollywood, i així ha estat, només hi han faltat els tirotejos!
Ahir també se celebrava el 80e aniversari del “levantamiento”, mentre avui els seus hereus en la figura de Mariano Rajoy, buscaran el suport per perpetuar la societat de la por, la submissió i el vassallatge al poder establert.
Millor passem a la plana de Societat, que com a mínim esta més entretinguda...
Ahir vaig enviar el meu fill a tirar la brossa, i va tornar amb un somriure de orella a orella... Us asseguro que això és una primícia mundial! Va i em diu amb cara victòria, que ha caçat un Pokemon! És meravellós que amb la que ens esta caient, encara conservem el punt  de irresponsabilitat i de lleugeresa que fa que som capaços de entusiasmar-nos per futilitats.
També és noticia la dèria que li ha agafat a la gent per casar-se... Cocos i presentadors, no s’escapa ningú !
Gran noticia per la família de “Ningú és Perfecte”! La Noemi , conductora del programa, s’ha compromès amb en Guillem, i tal com una font propera a la parella ho ha confirmat, el casament va tenir lloc el passat cap de setmana en companyia de la família i amics. El que no se sap és si el nuvi va parlar abans amb el pare de la Noemi per fer-li la demanda com manen els canons i la tradició, abans de posar-se de genolls davant de la dona de la seva vida per fer-li la gran pregunta...
Tota la família del “Ningú és Perfecte” esta encantada amb la noticia. Encara no han transcendit detalls ni fotografies, però sembla ser que la recepció va ser de lo més picant, a base de “burritos”, empanades, i nachos, i regada amb abundants “Margaritas” i Tequila. La núvia lluïa radiant amb un vestit d’estiu blanc ajustat, sabates de tacó i un ampli somriure, no se sap si degut a l’emoció del moment o al efecte “Margarita”...
La flor i la nata del programa, així com els amics i familiars van poder gaudir de un concert amenitzat per la mateixa parella en el més pur estil Sonny and Cher , menys la cabellera!
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que les parelles són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toc” que les fa diferents.
Cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Nois, noies i viceversa...





A Alemanya per lluitar contra l’assetjament contra  les dones als transports públics, una companyia ferroviària proposa vagons prohibits als homes. La segregació coma mesura de protecció?
Si apliquem aquest raonament a totes les opressions que mereixen ser combatudes anem cap a una societat segregacionista, i és una perspectiva ben lluny de ser constructiva. Perquè sabem  que inclús en els llocs on ja existeix aquest tipus de transport segregat, els assetjadors no dubten a obviar la interdicció i en general son els més motivats els que ho fan , doncs els més perillosos. D’altra part suposa una dona que no serà dins del vago segregat, estarà potencialment en més  perill, i trobaran el mitjà de responsabilitzar-la de allò que pateix.
I llavors que farem amb el racisme, la homofòbia, la transfobia?
No som assetjades nomes per tenir la audàcia de ser dones. Que farem de les persones assetjades per motiu del seu color de pell, de la seva sexualitat, del seu gènere, de la seva religió presumpta?
També és un pegat sobre una ferida oberta.
Mentre es segueixen mesures d’aquest tipus, no ens preguntem realment com lluitar realment contra aquests comportaments. No mirem de desconstruir allò que fa que en les nostres societats, les fabriquem, les encoratgem i els hi permetem d’existir a llarg termini.
Perquè tants homes assetgen tantes dones? Que podem fer per aturar aquest fenomen a l’arrel.
Estaria be que ens féssim les bones preguntes. I en particular sobre la educació que donem als nostres meravellosos fills.
Cal puntualitzar però, que no son tots meravellosos de la mateixa manera és clar. Les nenes son meravelloses com ho poden ser unes nenes, i els nens son meravellosos com només ho poden ser uns nens, malgrat els nostres esforços de pares descerebrats per intentar educar-los buidant de gènere la seva educació!
Amb la mes perfecta ceguera, amb la més magistral bona fe, entre un viatge al club de judo i la rubrica del darrer butlletí de notes trimestral, permetem que les nostres filles siguin condemnades a ser violades (crims dels quals seran evidentment les víctimes culpables, ja que de tota evidencia no hauran seguit els mes elementals consells de de prudència), i fem dels nostres fills potencials violadors, incapaços de reprimir el seu natural desig, provocat per aquestes marranes que no tenen res mes a fer que provocar-los descaradament amb la seva roba de puteta i les seves actituds totalment alliberades.
 Si, si, nosaltres. Tu i jo, i també la mare aquella que s’escandalitza cridant que els violadors son monstres i que és horrible per part meva posar el seu granulós adolescent amb penis , al mateix nivell que aquests criminals tarats, que hauríem de condemnar a mort després de tallar-los-hi les parts...
I és que els nostres fills son i seran violadors potencials, via l’educació que els hi donem, reflex perfecte de l’educació que donem a les nostres filles.
Animem a les noies a no restringir la seva orientació i ambició professional, a considerar la igualtat com un dret i un objectiu lloable, inclús a vegades intentem insuflar-lis-i la força de resistir a les injuncions patriarcals diverses.
Persuadits d’actuar de la millor manera tenim cura de les nostres nenes, víctimes potencials, donant-los-hi consells de prudència molt opressius. Restringim la seva llibertat de moviment als espais públics (no et passegis sola a la nit), restringim la seva llibertat de vestir (no et vesteixis massa curt , massa exuberant, massa sexy), restringim la seva llibertat de parlar (no provoquis als nois), restringim la seva llibertat de desitjar (no et pensis que els nois es podran aturar si has anat massa lluny), i ja que hi som restringim la seva llibertat de pensar (més val que estiguis enamorada quan tinguis la teva primera relació sexual).
I els nois?
Pels nois funciona de manera diferent.  Restringir la llibertat dels nois? On anirem a parar?
Sense cap dubte els hi ensenyem que no cal aixecar la ma sobre les nenes , a mostrar-se correctes, a ser uns paios decents.. Però pel que fa a les violacions, ni ens plantegem que la nostra descendència pugui ser culpable de un crim tan terrible.
Els aconsellem d’evitar les males companyies (ja se sap que sempre es culpa dels altres...) Els aconsellem un munt de coses, generalment lligades a la seva seguretat material. No pugis al cotxe de un torrat, no t’oblidis els condons en cas que caiguis sobre una bandarra, no fos cas que t’encomani alguna porqueria, o et vulgui caçar quedant-se embarassada...
Quan explicarem als nostres fills el que és una violació? Quan els hi direm que una violació és el fet d’imposar un acte sexual a una persona que no ho vol?  Quan els hi direm que el fet de desitjar una noia no es una excusa per insistir i obtenir en contra dels seus desitjos gestos i actes sexuals.  Quan els hi explicarem que no nomes cal el consentiment, sinó que a mes és indispensable el consentiment acompanyat de desig? Quan, en el mateix ordre de idees explicarem als nostres fills que una noia que els hi fa un petó, ho fa perquè desitja aquest petó, però que això no significa el consentiment de res més per defecte? Quan els explicarem que no passa res, que no és greu si no has pillat aquesta nit?
Quan els hi explicarem que si aquella noia dona la sensació de tenir desig quan esta completament borratxa, el sentit comú encomanaria a preguntar-se si realment el desig sobreviuria a la borratxera?

Quan aturarem d’educar els nostres fills com aquell enze que no desitjaríem mai que es trobes ni hagués de suportar la nostra pròpia filla?

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-07-2016