dimarts, 19 de juliol de 2016

En portada avui...




Avui 19 de juliol , estem a ple estiu, astronòmicament i meteorològicament. Diuen els meteoròlegs que estem en plena onada de calor, que vigilem amb la canícula... Malgrat això els estiuejants han envaït les platges malgrat la sorra bullint, l’alerta dels mosquits tigres, i les cues interminables per arribar i gaudir del teu metre quadrat de platja. Aquí a Andorra deu ni do la calor, però com a mínim a la nit podem dormir... Ja us ho fareu!
Per continuar amb la plana de serveis, val a dir que el transit, tot i que ha millorat sensiblement després de l’atzucac del Tour, continua presentant aturades i retencions sobretot als punts fronterers en un va intent de lluitar contra el terrorisme després de l’atemptat de Niça... I dic va , perquè queda demostrat que l’enemic és dins de casa, incentivant la intolerància, provocant la malfiança de uns vers els altres, i esbatussant-se només amb finalitats de promoció política.
Pel que fa a la plana nacional, entre sessions del Circ du Soleil, i inauguracions de miradors, continuen també les discussions de pati d’escola, “jo no me junto”, “tonto, i tu més”, etc... Francament, vista la esterilitat dels discursos, només et queda desitjar que marxin tots plegats de vacances, i encarin el nou curs amb una mica més de constructivitat...
Plana internacional:
Continuem amb les conseqüències del cop d’estat fallit a Turquia... Un “epic fail” que sembla haver-li vingut la mar de be a en Erdogan per apartar sense miraments tot allò o tot aquell que li pugui fer ombra...
També es celebrava ahir la convenció republicana a Estats Units per investir Donald Trump. El candidat que sense cap mena de vergonya, s’ha dedicat a insultar musulmans, mexicans, discapacitats i dones va prometre que seria digna de Hollywood, i així ha estat, només hi han faltat els tirotejos!
Ahir també se celebrava el 80e aniversari del “levantamiento”, mentre avui els seus hereus en la figura de Mariano Rajoy, buscaran el suport per perpetuar la societat de la por, la submissió i el vassallatge al poder establert.
Millor passem a la plana de Societat, que com a mínim esta més entretinguda...
Ahir vaig enviar el meu fill a tirar la brossa, i va tornar amb un somriure de orella a orella... Us asseguro que això és una primícia mundial! Va i em diu amb cara victòria, que ha caçat un Pokemon! És meravellós que amb la que ens esta caient, encara conservem el punt  de irresponsabilitat i de lleugeresa que fa que som capaços de entusiasmar-nos per futilitats.
També és noticia la dèria que li ha agafat a la gent per casar-se... Cocos i presentadors, no s’escapa ningú !
Gran noticia per la família de “Ningú és Perfecte”! La Noemi , conductora del programa, s’ha compromès amb en Guillem, i tal com una font propera a la parella ho ha confirmat, el casament va tenir lloc el passat cap de setmana en companyia de la família i amics. El que no se sap és si el nuvi va parlar abans amb el pare de la Noemi per fer-li la demanda com manen els canons i la tradició, abans de posar-se de genolls davant de la dona de la seva vida per fer-li la gran pregunta...
Tota la família del “Ningú és Perfecte” esta encantada amb la noticia. Encara no han transcendit detalls ni fotografies, però sembla ser que la recepció va ser de lo més picant, a base de “burritos”, empanades, i nachos, i regada amb abundants “Margaritas” i Tequila. La núvia lluïa radiant amb un vestit d’estiu blanc ajustat, sabates de tacó i un ampli somriure, no se sap si degut a l’emoció del moment o al efecte “Margarita”...
La flor i la nata del programa, així com els amics i familiars van poder gaudir de un concert amenitzat per la mateixa parella en el més pur estil Sonny and Cher , menys la cabellera!
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que les parelles són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toc” que les fa diferents.
Cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Nois, noies i viceversa...





A Alemanya per lluitar contra l’assetjament contra  les dones als transports públics, una companyia ferroviària proposa vagons prohibits als homes. La segregació coma mesura de protecció?
Si apliquem aquest raonament a totes les opressions que mereixen ser combatudes anem cap a una societat segregacionista, i és una perspectiva ben lluny de ser constructiva. Perquè sabem  que inclús en els llocs on ja existeix aquest tipus de transport segregat, els assetjadors no dubten a obviar la interdicció i en general son els més motivats els que ho fan , doncs els més perillosos. D’altra part suposa una dona que no serà dins del vago segregat, estarà potencialment en més  perill, i trobaran el mitjà de responsabilitzar-la de allò que pateix.
I llavors que farem amb el racisme, la homofòbia, la transfobia?
No som assetjades nomes per tenir la audàcia de ser dones. Que farem de les persones assetjades per motiu del seu color de pell, de la seva sexualitat, del seu gènere, de la seva religió presumpta?
També és un pegat sobre una ferida oberta.
Mentre es segueixen mesures d’aquest tipus, no ens preguntem realment com lluitar realment contra aquests comportaments. No mirem de desconstruir allò que fa que en les nostres societats, les fabriquem, les encoratgem i els hi permetem d’existir a llarg termini.
Perquè tants homes assetgen tantes dones? Que podem fer per aturar aquest fenomen a l’arrel.
Estaria be que ens féssim les bones preguntes. I en particular sobre la educació que donem als nostres meravellosos fills.
Cal puntualitzar però, que no son tots meravellosos de la mateixa manera és clar. Les nenes son meravelloses com ho poden ser unes nenes, i els nens son meravellosos com només ho poden ser uns nens, malgrat els nostres esforços de pares descerebrats per intentar educar-los buidant de gènere la seva educació!
Amb la mes perfecta ceguera, amb la més magistral bona fe, entre un viatge al club de judo i la rubrica del darrer butlletí de notes trimestral, permetem que les nostres filles siguin condemnades a ser violades (crims dels quals seran evidentment les víctimes culpables, ja que de tota evidencia no hauran seguit els mes elementals consells de de prudència), i fem dels nostres fills potencials violadors, incapaços de reprimir el seu natural desig, provocat per aquestes marranes que no tenen res mes a fer que provocar-los descaradament amb la seva roba de puteta i les seves actituds totalment alliberades.
 Si, si, nosaltres. Tu i jo, i també la mare aquella que s’escandalitza cridant que els violadors son monstres i que és horrible per part meva posar el seu granulós adolescent amb penis , al mateix nivell que aquests criminals tarats, que hauríem de condemnar a mort després de tallar-los-hi les parts...
I és que els nostres fills son i seran violadors potencials, via l’educació que els hi donem, reflex perfecte de l’educació que donem a les nostres filles.
Animem a les noies a no restringir la seva orientació i ambició professional, a considerar la igualtat com un dret i un objectiu lloable, inclús a vegades intentem insuflar-lis-i la força de resistir a les injuncions patriarcals diverses.
Persuadits d’actuar de la millor manera tenim cura de les nostres nenes, víctimes potencials, donant-los-hi consells de prudència molt opressius. Restringim la seva llibertat de moviment als espais públics (no et passegis sola a la nit), restringim la seva llibertat de vestir (no et vesteixis massa curt , massa exuberant, massa sexy), restringim la seva llibertat de parlar (no provoquis als nois), restringim la seva llibertat de desitjar (no et pensis que els nois es podran aturar si has anat massa lluny), i ja que hi som restringim la seva llibertat de pensar (més val que estiguis enamorada quan tinguis la teva primera relació sexual).
I els nois?
Pels nois funciona de manera diferent.  Restringir la llibertat dels nois? On anirem a parar?
Sense cap dubte els hi ensenyem que no cal aixecar la ma sobre les nenes , a mostrar-se correctes, a ser uns paios decents.. Però pel que fa a les violacions, ni ens plantegem que la nostra descendència pugui ser culpable de un crim tan terrible.
Els aconsellem d’evitar les males companyies (ja se sap que sempre es culpa dels altres...) Els aconsellem un munt de coses, generalment lligades a la seva seguretat material. No pugis al cotxe de un torrat, no t’oblidis els condons en cas que caiguis sobre una bandarra, no fos cas que t’encomani alguna porqueria, o et vulgui caçar quedant-se embarassada...
Quan explicarem als nostres fills el que és una violació? Quan els hi direm que una violació és el fet d’imposar un acte sexual a una persona que no ho vol?  Quan els hi direm que el fet de desitjar una noia no es una excusa per insistir i obtenir en contra dels seus desitjos gestos i actes sexuals.  Quan els hi explicarem que no nomes cal el consentiment, sinó que a mes és indispensable el consentiment acompanyat de desig? Quan, en el mateix ordre de idees explicarem als nostres fills que una noia que els hi fa un petó, ho fa perquè desitja aquest petó, però que això no significa el consentiment de res més per defecte? Quan els explicarem que no passa res, que no és greu si no has pillat aquesta nit?
Quan els hi explicarem que si aquella noia dona la sensació de tenir desig quan esta completament borratxa, el sentit comú encomanaria a preguntar-se si realment el desig sobreviuria a la borratxera?

Quan aturarem d’educar els nostres fills com aquell enze que no desitjaríem mai que es trobes ni hagués de suportar la nostra pròpia filla?

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-07-2016

dimarts, 5 de juliol de 2016

Esperar o escollir...




Estic esperant amb impaciència els resultats dels exàmens del meu fill. Ahir a la nit esperava que tornés a casa , per quedar-me tranquil·la un cop tingués la certesa que estava al llit , en seguretat, després de sortir amb els amics...
Us adoneu que la majoria de les nostres esperes son de naturalesa ansiògena?
L’espera del resultat d’un examen, l’espera del diagnòstic del metge que heu anat a consultar, l’espera de la trucada del responsable de recursos humans d’aquella empresa en la que heu postulat, o l’espera de una eventual carta d’acomiadament, l’espera de la decisió del jutge que porta el vostre afer, l’espera del pressupost de la reparació del vostre vehicle, l’espera de l’esser estimat preguntant-vos si encara us estima, etc..
Afortunadament ( cal mantenir el sacrosant optimisme ben amunt), també hi han esperes que tenen regust de promesa  de felicitat: L’espera del naixement del vostre fill ( no en deien l’estat de bona esperança?), l’espera de l’enamorat amb qui heu quedat, l’espera de la tornada a casa dels nens crescuts de noves experiències, l’espera dels amics que venen a compartir la vetllada amb valtros, l’espera per prendre l’avió en direcció al viatge dels teus somnis (sempre hi quan no l’hagis contractat amb Vueling...), l’espera de les vacances i la vostra merescuda dosi de vitamina D, etc...       
Fet i fotut t’acabes adonant que et passes la meitat de la teva vida esperant...
El problema de moltes esperes, és que estan plenes d’expectatives fins el punt que t’acaben condicionant més enllà del moment, del fet mateix.
Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor després de ...:
Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir treball, després de casar-nos, després de tenir un fill i després de tenir-ne un altre...
Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són suficientment grans i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens; després ens desesperem perquè són adolescents i difícils de tractar. I pensem que serem més feliços quan surtin d’aquesta etapa...
Després decidim que la nostra vida serà completa quan a la nostra parella li vagi millor, quan tinguem un cotxe, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim l’ascens, quan ens retirem...
La vida sempre esta plena de després, de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes formes. Així que cal deixar d’esperar fins que tinguis fills, fins que se’n vagin de casa, fins que et divorciïs, fins que perdis aquest 10 quilos de més, fins el divendres a la nit o fins el diumenge pel matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern o fins que et moris, per decidir...
Decidir...
Ja arribem al quid de la qüestió... Perquè si el esperar te una certa connotació de passivitat, el millor contrapunt a l’espera seria el decidir, escollir...
I és que en general la vida és una suma de casualitats que es creuen en el nostre camí, i tot depèn de la nostra capacitat d’adoptar decisions conscients segons el context.
En quines condicions decidim? Amb quines expectatives escollim el que fem, el que pensem o el que trobem repulsiu? Que escollim i que descartem?
Tenir la possibilitat de decidir a que vols dedicar la teva vida és un privilegi. Per la majoria de persones del planeta, la vida és pura supervivència, en un pla molt més dramàtic.
Les possibilitats que te una persona d’escollir, consisteixen també a atrevir-se a triar en quin costat es posiciona en una societat injusta, que viu en tensió entre els diferents camps de força de la indecència. Això és la base del fet que tots som essers polítics, ho vulguem o no. Vivim en una dimensió essencialment política, un contracte que tenim amb tota la resta de la gent que son els nostres contemporanis. Però també un contracte més llarg, la vigència del qual s’estén fins al que encara no han nascut.
Vaja...Que pots continuar esperant, que un nou líder, un nou govern et canviïn la vida, però només tu tens la possibilitat de triar i de decidir canviar el rumb ( un luxe inimaginable per a molta gent).
Escollir i agafar decisions és prendre’s la vida seriosament. Encara que alguna vegada hagis triat malament, no pots comparar-ho amb la derrota que suposa el no triar.
Si no, sempre pots continuar esperant....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  5-06-2016


dimarts, 28 de juny de 2016

Civilització




Com es pot descriure el concepte de civilització? Que és una persona civilitzada?
Les respostes han anat variant al llarg de la historia. I sempre es basen en el concepte que la civilització s’adquireix, mentre que els no civilitzats ho son per niciesa o per manca d’oportunitats, de manera que no poden atènyer la felicitat.
Sovint s’ha fet servir el concepte de civilització per cometre abusos. En les diferents empreses colonialistes, cada vegada que els civilitzats decidien anar a conquerir altres contrades, a espoliar les riqueses dels no civilitzats, va resultar ben útil als països posseïdors de les tres armes infal·libles que comencen amb la lletra C.  Com civilització, colonització...
La primera de les tres armes, els Canons: el poder armamentistic, que et serveix per amenaçar i en cas de necessitat, s’usa si ho consideres adequat , sense miraments, sense estats d’ànim... I és que les persones civilitzades tenen el dret de matar als qui s’oposen als seus interessos...
Entre la civilització i la barbàrie nomes hi ha la mort.
La segona arma: la Creu. A Jesús li posaven el casc al cap i li feien empunyar una espasa. El fonament per elevar els aborígens, indigens, negres, indis, i tos aquells pobles tan bàrbars i salvatges al grau de civilització residia en la possessió de la fe vertadera. Els deus i les doctrines animistes que aquells pobles havien professat durant segles havien de desaparèixer. Els missioners eren els soldats de deu. Eren guerrers amb salacot i  bíblies preparades per usar-se.
La tercera arma , és la Comptabilitat. Per aconseguir la civilització desitjada cal respectar les lleis econòmiques del mon occidental i la brutalitat del mercat capitalista.
Els imperis s’han anat succeint, tots amb la seva dosi de barbàrie, amb formes variables segons l’època, i segons el seu grau de tecnicitat.
Persisteix l’imperi occidental, pretenent ser el líder econòmic, tecnològic i militar...
Occident i els seus valors. És molt simple.
Parlem d’inviolabilitat de la propietat privada, quan anem confiscant els estalvis de tota una vida de moltes persones. Parlem de respecte de la integritat territorial dels països, tot destruint un darrere l’altre, Iugoslàvia, Iraq, Síria, Ucraïna, i tots els altres... Defensem la lliure empresa, però això si, nomes amb la possibilitat de treballar amb qui et manin, segons la pressió del govern de torn... Parlen de lluita contra el racisme quan tots sabem que més val no néixer negre, ni tant se val moreno en alguns del nostres països... Parlem de democràcia, i utilitzem amenaces directes contra els governs que consulten amb els seus ciutadans. Democràcia utilitzada com a eina de validació  i legitimació de les polítiques dels governs contra els propis pobles...
Com podem pretendre estar oposats al terrorisme si financem la formació i armament dels grupuscles terroristes? Com podem parlar de justícia quan una persona pot estar en presó preventiva més de un any? La corrupció més que perseguida sembla ser encoratjada, alimentant bombolles a punt d’esclatar amb les millors notes de les agencies de rating...
A la vista del mon sencer queda clar que els suposats valors occidentals son nuls. O buits de contingut.
Si penseu que tot plegat només son alguns exemples específics de les dificultats o dels errors que podrien ser superats en un futur, llavors us equivoqueu.
Per la terra deambulen milions de gent que amb prou feines s’atreveixen a imaginar  que una vida més decent que la seva és possible. Els rics en gàbies d’or guardades per les armes, els pobres disposats a morir matant, i la classe mitjana ensorrada, gastant energia en sobreviure i resistir, més que centrant-se a progressar.
Hi ha una civilització digna del seu nom mentre l’esclavatge i la tirania governen la terra?
Existeix una civilització veritable sense esclavatge i altres abusos més o menys manifestos? Es lícit somiar en la possibilitat de crear una civilització mundial que no es fonamenti en cap tipus d’opressió?
Sigui lícit o no, és un somni necessari...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-06-2016

dimarts, 21 de juny de 2016

El populista sempre és l’Altre...




El populisme no és una novetat en si. Sense retrocedir als moviments agraris, i després obrers als Estats Units o al moviment socialista rus del segle IXX, el populisme a l’inici designava aquells que donaven suport a les classes populars. A França inclús, el populisme va ser una escola literària.
Sobta doncs l’alegria amb la que s’utilitza avui en dia aquest terme. O potser es tracta de un nou fenomen de moda com tantes altres paraules o expressions que sorgeixen en funció de l’air du temps, perquè queda be, o senzillament amb aquella voluntat de simplificar-ho tot, de reduir tot a la més simple expressió, que ja se sap, el poble és tonto i dropo i necessita que li serveixin les coses en safata i si pot ser mig digerides...
I és que “populisme” serveix per a tot, per parlar de la victòria de Donald Trump a les primàries del partit republicà a Estats Units, de la dreta xenòfoba francesa, britànica o holandesa, de partits emergents com Alternativa per Alemanya, del moviment 5 estrelles a Italia, de Syriza a Grecia, de Podemos a Espanya, com també del eix bolivarià a Amèrica del Sud...
En aquesta caixa de mals endreços ideològica, s’hi poden trobar moviments xenòfobs, partits anti-austeritat, partits que denuncien el funcionament de la unió europea....Fins i tots alguns politòlegs com Mark Leonard cap del European Council On Foreign Relations, associen el vocable populista al Partit socialista del Països Baixos, al partit conservador angles, o al partit comunista francès.
Al final acabes pensant que es deu tractar de una meravellosa eina, com aquells objectes d’higiene femenina que et permetien fer-ho absolutament tot, ja sabeu: pujar a cavall , nedar, anar amb bicicleta...
O... Digueu-me malpensada, potser es tracta de una drecera per a dropos, una formula buida de sentit, símptoma de una línia de pensament reductora, simplista, al servei dels poders establerts...
Mireu el que passa cada cop que s’invita al gran banquet democràtic una nou invitat, presenti el que presenti com a programa:
No teniu temps d’analitzar el context històric, l’entorn polític, el ideal social que porta per bandera? Cap problema no cal trencar-s’hi la closca. El  definim com a populista, i si pot ser amb una lleugera cara de fastig, per fer entendre al nostre interlocutor que acaba de penetrar l’antecambra del nazisme...
Per l’esquerra caracteritza la dreta que juga amb el codi emocional. Per la dreta és qualificatiu de l’esquerra tirant sobre el registre demagògic.
Que es guanya cultivant la confusió entre moviments tan dispars?
I és que sembla que amb el temps els nostres estimats masters del màrqueting, s’han adonat ràpidament que el vocable te l’avantatge de poder multiplicar les combinacions audaces com : nacional-populisme, populisme d’esquerres, liberal-populisme, sindical-populisme, etc...
Fet i fotut t’acabes adonant que el populisme acaba sent  una drecera fàcil a l’hora de presentar els partits, tot estigmatitzant el camp advers.
Però per damunt de tot serveix als detentors del poder, als partits establerts, per desqualificar els moviments que s’oposen a la seva política o al seu mode de governança.  Una manera de desprestigiar els contrapoders que emergeixen de manera natural, front a la dura llei de la raó de la majoria.
Perquè al cap i a la fi del que es tracta és de culpabilitzar i avergonyir a aquell càndid ciutadà que tingui qualsevol vel·leïtat de decantar-se per cants de sirena, utopies, i quimeres varies...
Etimològicament parlant el populisme vindria del concepte de “poble”, i designaria una crida a la defensa dels interessos del poble.... bonic no?
Fins el moment on acabes caient en un depressió profunda en adonar-te que el populista sempre és l’Altre...
Moralitat: tergiversar aquesta paraula i presentar-la sota una accepció pejorativa suggereix sovint una malfiança, o més ben dit el menyspreu a l’encontra de tot el que te que veure amb el poble.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-06-2016

dimarts, 14 de juny de 2016

Lo important és participar




Jocs olímpics d’Hèlsinki, 1952. Cursa dels 5000m.Una de les proves més esperades d’aquests XV jocs olímpics d’estiu. Els seguidors francesos s’han aplegat per donar suport a Alain Mimoun. Els Anglesos es noten presos de una intensa agitació, ja que aposten clarament pel jove campió Chataway.
I precisament Chataway, des del moment en que sona el tret de sortida, pren el lideratge de la cursa des de l’exterior. El Txec Zatopek , que creu que els favorits son l’alemany Shade, i el rus Anoufriev, és només 14e al final de la primera volta. Entre els capdavanters de la cursa, en tercera posició, el Belga Reiff, vencedor en la distancia als Jocs de Londres de 1948.
Des del segon kilòmetre de cursa , l’alemany Shade pren el comandament del grup que ja s’ha escindit en dos. Però en arribar a la línia recta, Zatopek, estranyat pel ritme lent de la cursa, posa el turbo, arrenca i remunta de la 14a a la 5a posició, tot estirant el pelotó de cua fins tornar a formar un sol grup.
Un tomb més i ja es en primera posició. I s’hi mantindrà durant dos tombs més. Zatopek, Shade, Reiff, Chataway, Mimoun per aquest ordre. En encetar el tercer kilòmetre de cursa, Shade avança Zatopek, i a la fi dels 3000 metres, encara es troben organitzats en pelotó, Shade, Reiff, Zatopek, Chataway, Mimoun i Pirie, amb el altres al darrere.
Un pelotó que no obstant comença a trencar-se per davant del rus Anoufriev... Només l’anglès Pirie, aguanta la cadència infernal dels 5 grans.
Quart kilòmetre. En abordar el viratge, Zatopek torna a prendre la primera plaça. Anoufriev, cap del segon pelotó ha retrogradat posicions de manera evident. Als 3800m Pirie arrenca, i agafa el lideratge per mirar d’estirar i ajudar el seu compatriota Chataway.
Els anglesos es desfermen a les grades, veient albirar a l’horitzó la seva primera medalla d’or.
Però llavors Shade contraataca, i el pobre Pirie, es veu ràpidament engolit, i després distanciat.
Encara falten dues voltes.
És el moment en que Gaston Reiff, el belga, en quarta posició, sent que la cursa se li escapa. I a la sortida del primer revolt perd la cadència, per frenar i finalment abandonar quan falten 600 metres.
Queden quatre homes. Shade, Zatopek, Chataway i Mimoun.
Ultima volta. Zatopek ataca en sentir tocar la campana, seguit per Chataway. Mimoun lluita, també vol passar al davant. Shade l’aparta a cops de colze, i per un moment Mimoun es veu distanciat.
”Mi-moun!!Mi-moun!!” crida la coral francesa. I Mimoun s’apega als tres líders.
Però a 200 metres de l’arribada Chataway agafa el cap de la cursa.
Ultim revolt. Zatopek i Mimoun ataquen i passen. Llavors Mimoun comença a esprintar, però Zatopek és més ràpid que ell. Bloqueja Mimoun contra Shade i agafa un avantatge de 3 metres. Chataway desequilibrat cau. S’aixeca desseguida, però la cursa ja esta venuda.
Mimoun avança Shade, però no pot remuntar els 3 metres perduts. Zatopek guanya amb una marca de 14min 06segons, 06 centèsimes, davant Mimoun que bat el record de França.
Una carrera per la historia, amb quatre corredors colze a colze en els últims 100 metres. Et dius que és una historia tan bonica, que si no haguessin estat condicionats per l’esperit de competició, haguessin pogut pensar:
“I jo que hi faig aquí... Estic al costat de corredors formidables, que corren tan rapid com jo, son fantàstics. No intentaré vèncer-los. I si ens agafem tots del bracet i arribem tots junts, per coronar un esforç individual, però en el fons col·lectiu? “
Dons es veu que un happy end així, que hagués sigut espaterrant, esta prohibit pels reglaments, és impossible.
Amb lo qual queda provat que el famós adagi atribuït a Pierre de Coubertin, “lo important és participar”, és pura hipocresia.
Diuen que l’esperit de competició és bo. Personalment no hi estic gens d’acord. I admetreu que tots els assumptes que envolten el mon de l’esport, i del futbol en especial, fan pensar que el que predominen son les vils emocions, de superar al veí millor que superar-se a un mateix.
I no crec que sigui només un problema degut a la quantitat de calés que es mouen al voltant de mon de l’esport(que també!), sinó que aquest esperit competitiu sembla inscrit en els nostres gens, en la mesura en que apareix en tots els àmbits de la nostra vida. Fins i tot en els bancs de l’escola...
L’esperit competitiu vol dir que si miro a l’altre tinc por, i el tinc que vèncer, guanyar-lo.
I es el que volem crear, guanyadors, tot i sabent que fent un guanyador creem una multitud de perdedors.
Una societat en un estat de malfiança permanent, en compte de confiar en l’altre, d’obrir-se a l’altre, malgrat allò tan nostrat de presentar l’altra galta...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-06-2016